Benvinguts al bloc de n'Eiger !

Benvinguts al bloc de n'Eiger !
experiències i reflexions personals

Cursa de Can Gonteres (07-16)

Primera participació en la cursa de "casa" que aquest any feia la tercera edició. Aprofitant que hi havia una desena de companys de club interessats en fer-la no vaig dubtar en inscriure'm sabent a més que es fa a primera hora, així es pot tornar a casa aviat i acabar d'aprofitar el dia. M'acosto caminant a la plaça principal del barri, on hi fan tots els actes de festa major. Apreta la calor ja, sort que no l'he preparat gaire, tinc clar que és una cursa de tràmit per passar-ho bé.

Ens anem trobant amb els companys i saludo força amics egarencs que també s'hi apleguen. Corre també l'Arnauet, que s'ha fet gran i tot i no tenir la majoria d'edat, està acaparant podis darrerament. Avui el meu veí de barri acabarà segon de la general! No m'atabalo gaire amb el tema calor, farem el que podrem, és una cursa curta per mi així que no patirem gaire. Corro a casa, pels camins que em veuen a primera hora del matí tot entrenant. Em conec l'itinerari al mil·límetre. A les 9 en punt sortim un centenar i escaig de corredors/es amb 9 quilòmetres pel davant. Com que només sortir ja hi ha un corriolet tècnic en baixada, em poso força davant per evitar taps. La primera baixada i pujada a la riera van bé, serveixen per veure com pinta el tema, vaig prou content de sensacions. Fa molt temps des de que no faig curses de velocitat i avui toca donar-ho tot. Vaig avançant a gent poc a poc tot i picar amunt i planejar, un se l'ha de jugar des del principi. No vull patir per pulsacions ni forçar, no m'agrada fer-ho amb tanta calor i amb el poc entrenament que porto, no fos cas. Em trobo amb companys egaramossenaires i camesajudeume del centre excursionista, diferents grups de corredors de muntanya amb els que hem entrenat algun cop. Arribem a la meitat del recorregut amb el company Alfonso que m'atrapa pel darrera com podia preveure, és més la seva distància i últimament està molt fort. L'amic Toni ens anima des d'un trencall. Seguim en pujada amb ell uns metres sempre pel davant. Jo segueixo fent la meva, avançant molt poc a poc a gent, estic bé! L'Alex, un amic que està animant en un trencall, em diu que han liat als primers i han acabat fent uns metres de més i que els tinc just davant. No estic per orgues...Els últims quilòmetres són una mica trencadors i m'hi llenço tot i no aconseguir atrapar el company. El tinc a la vista tota l'estona i el crido. De sobte em trobo en plena baixada amb una creu que em fa dubtar del camí, sóc conscient que el mapa diu que és endavant però prenc el sender de l'esquerra i en veure que al següent trencall no hi ha senyal, vaig a buscar el camí de sortida que és l'itinerari correcte. Tot plegat em representen uns metres de més. Travessem altre cop la riera i vec com s'acosten els 2 corredors que avançat fa ben poc a la baixada, aprofitant que l'últim quilòmetre és una dura pujada. Amb la meva envergadura no puc en aquestes situacions però em fixo amb l'Alfonso: és allà. En el moment que quasi em passen aquell parell trobo forces d'on puc i els guanyo distància. Els darrers metres crido i crido al company qui m'acaba traient 9 segons amb un temps total d'uns 43 minuts. Entrem en 15ª i 16ª posició.

Estic content pel resultat, no podia demanar més. He començat el diumenge un cop més fent el que més m'agrada i amb bona companyia. No li podem demanar més a l'organització de l'Associació Mitja de Terrassa que per només 5 € et donen samarreta, butifarra, cervesa, xocolatada, síndria.... Llàstima de les confusions en l'itinerari. Hi tornarem!

web de la cursa



Estimats Pares,

Gràcies. 
Gràcies per viure i fer-ho possible, escollir aquest camí, de rumb incert, reptador, profundament comprometedor. 
Gràcies per portar-nos-hi, prendre'ns de la mà i compartir-lo. 
És fascinant, fer-lo plegats. 
Sentir com et guien i et redrecen, com t'ajuden a aixecar quan caus amb les primeres passes.
I amb les següents. 
Sentir quan et deixen anar de la mà i et poses al davant de tot, amb l'esquena ben coberta, amb posat ferm. 
Percebre una mirada sensible que s'entela per l'emoció del moment, més és segura i parla sola: endavant!
Deixar fer quan agafem el rumb, i notar com avancem a la distància, sempre vetllats. 
Notar com rebem seguretat, valors de vida, com evoluciona el cos i l'entorn. 
L'experiència és única i encisadora, és la nostra. 
És un camí farcit de penes i alegries que anem compartint. 
No és fàcil, per això hi sou. 
Avancem convençuts, cada cop més distants. 
El nostre pas és més lleuger, inquiet per descobrir, i lluny d'aturar-nos, ens seguiu guaitant i recolzant. 
La llibertat aviat ens apodera amb el vostre esguard. 
Una sensació inconscient ens orienta pel traç d'un camí, que es bifurca en paral·lel deixant-nos en mans del destí. 
Miro enrere, miro als costats, és el moment de seguir sol, de fer-vos patir amb les nostres inquietuds, de donar-vos orgull amb les nostres fites. 
Les seguirem compartint segur de per vida, és el que ens heu ensenyat. 
Fins on arribarem separats però junts? Qui ho sap? 
Seguim fent camí, ara i aquí: 
vosaltres cobrint les nostres esquenes, les nostres voluntats,
nosaltres, omplint un desig de vida, el vostre. 
Em quedo amb el moment, i amb el passat. 
És només meu, i vostre. 
Una paraula no podia rebre mai tant sentit:
Gràcies. 




Escriure

Ets capaç de deixar aquest llibre en blanc? No t'atrau la idea de començar a girar fulles per trobar algun missatge? I en comprovar que efectivament és tot en blanc, t'hi llançaries a fer-te'l teu? Potser veus moltes pàgines, massa feina.

Són maneres de fer temps, algú ho ha de fer. Un món sense lletres és un món trist, inculte, sense aprenentatge. Costa un imperi el posar-s'hi i més compartir el contingut. Hi ha qui prefereix escriure per si mateix: un diari personal, una nota anònima en un llibre de piulades. També s'hi val. Si ets a més dels que t'agrada fer-ho públic doncs enhorabona. Tothom som benvinguts en aquest món, ple d'opinions però també d'estones de solitud i auto-complaença. Trobar-se a si mateix a través d'un teclat o d'un llapis és ben fàcil, només és qüestió per ser valent i deixar-se emportar. Costa molt començar, segurament massa. Què vols que escrigui? Per qui??? Però si no tinc temps! No en sé, faig faltes, no tinc res interessant per explicar. Excuses.

Endavant. Deixa el llibre en blanc. Espera que algú altre s'hi posi i se'l faci seu. Al cap i a la fi les biblioteques són plenes de llibres, els quioscs plens de revistes i a internet pots llegir de tot. Ja n'hi ha massa de gent que escriu. El tema és que no podriem llegir sense abans escriure, algú ho ha de fer. És del tot respectable que siguis dels que es mantenen a l'altre costat de l'exèrcit de lletres. De fet si ho pensem fredament es necessiten lectors de diaris, llibres i continguts públics en xarxes socials. Segueix llegint doncs, no pateixis si no et surt la creativitat ni trobes la inspiració ni el moment. Ja hi ha d'altres que ho farem i esperem sigui del teu grat.

Escriure és passió. A cops és una parada d'olla col·loquialment entès. Especialment si coneixes el seu autor i aquest no és famós. Costa poc posar-se a llegir cròniques de vivències personals de coneguts o continguts compartits d'interès popular. Quan aconseguim que el personatge anònim dediqui una estona del seu preuat temps a llegir aquesta "parada d'olla" i se'n senti atret, li agradi, aquesta és l'essència de l'escriptor penso. Quan algú que no és familiar o amic de l'entorn més immediat et parla i opina sobre el teu contingut. Tothom hem de trobar un motiu per justificar els nostres fets. Però quan no només fem les coses perquè toca fer-les sinó perquè algú espera que les facis i que les facis bé, ostres, quina responsabilitat! Això també és escriure, correspondre l'expectativa. Seria bo saber trobar l'equilibri, ara escric ara llegeixo, no trobes? Endavant doncs, fes-ho, regala'ns una part del teu temps. Escriu.



Ultratrail Estels del Sud (04/16)

Com si fos talment maleïda, ens torna a atraure aquesta cursa-repte després del fracàs de l'any passat per culpa de la calor. L'amic Toni fa mesos que la duia de cap per continuar la seva evolució en el món de les "ultres" i així va ser com animat per en Javier i l'Andrés, companys de club que s'apuntaren a fer la distància curta, m'hi vaig acabar enredant per fer-li costat. La veritat és que amb l'espineta clavada de l'any passat i amb el canvi de punt de sortida, a un se li fa més fàcil plantejar-s'ho. Així va ser la història d'un nou "desamor", el tercer en un any.

Portem un parell d'entrentaments qu en diriem de qualitat, de 40 quilòmetres amb desnivell. La distància mínima i justa que considero com a suficient per a fer front amb un mínim de garanties una cursa d'ultradistància. Confeso que no tinc les mateixes ganes les setmanes abans que altres ocasions, no pas per aquesta suposada manca d'entrenament ni per la manca de l'amic Cristian ni per cap motiu en concret. Falta algun alicient i això em preocupa. Fa un temps que penso més en altre tipus de reptes a la vida, en invertir el temps d'una altra manera, i quan un no acaba de disfrutar del que fa mentre li prèn temps a la família, potser convé fer les coses diferents. No és que em vulgui acomiadar del món de la ultradistància ni molt menys, malgrat cada cop costi més !

En Toni és un nou al·licient aquest cop. Convé fer-li costat en la seva il·lusió de continuar el seu cicle dins aquest interessant món. Així és com passem les darreres setmanes plantejant el repte, parlant i parlant, arriba un punt que ja no saps què explicar com més et pregunten i te n'adones que saps ben poc quan l'experiència acaba com va acabar. El fet de dormir en la casa d'un familiar de l'Andrés a 50 metres de la sortida no m'havia passat mai em sembla en cap cursa, confeso també que això em va ajudar a decidir, no va ser pas per facilitats. Recollim dorsals i la fem petar mentre sopem, hi és també l'Edu del Centre Excursionista que acabarà fent la curta amb un molt bon temps tot i la seva estrena en la distància. Ens llevem amb el temps just per sortir quasi sense poder fer fotos, saludo a l'amic Jaume i li dic "Aquest any si !" doncs l'any passat també va plegar en el mateix punt que jo després de 75 km. fatídics de lluita contra la calor. I no em dóna temps de veure ningú més, no n'aprendrem mai, amb el coet al cul com sempre.

Sortim lleugerets de ritme i la majoria van abrigats, el dia pinta núvol i pluja i així és com després de despedir-nos dels companys de la curta, encarem la primera pujada sèria del dia al Penyagalera, amb una fina pluja i els primers vents. Com em va costar l'any passat superar aquest cim i com de fàcil em surt aquest any....aquell bany arribant a Beseit que no va servir per res. Completem la mitja marató quan passen just 3 hores des de la sortida i anem plegats en un bon grupet. Ens hi aturem ben poca estona no només en aquest avituallament sinó que serà la tònica en la resta, confeso que m'agrada aquesta "tàctica" . LI tinc moltes ganes al següent tram, fins al Parrissal, punt on l'any anterior tot se'n va anar en orris. Recordo perfectament l'indret on se'm va tancar del tot l'estómac i vaig buidar-hi l'intestí, prenc una foto des del lloc indicat fins i tot, m'he tret una part de l'espineta de moment. Passem doncs del Parrissal sense més i començo el tram per mi desconegut dels Estels fins dalt el Caro. Un desnivell prou fort ens separa del següent avituallament del Corral del Quinto, és un tram tècnic que em crida força l'atenció, m'agrada els indrets que travessem i m'agrada com em trobo. Segueix la fresca i el sol sense fer acte de presència. Bé. Descens fins el riu de nou i comencem un dels trams més atractius per mi fins a enllaçar amb la pista que mena al refugi de Font Ferrera. Anem travessant congostos i combinant amb un sender preciós que remunta els engorjats pel seu flanc esquerre. Trotem a bon ritme, ens trobem forts i ningú ens avança, ans el contrari. No m'atrapa ningú a les pujades, cosa estranya i bona senyal.

Vaig tibant de ritme com a mi m'agrada i l'anem fent petar a estones amb el company. Tenim la marató a tocar al mateix refugi, on hi arribem després de 6 h. i 42 m. de marxa, amb força desnivell positiu a favor vers el negatiu. Un xic més ràpids del que em pensava. Breu paradeta i continuem amb la pujada cap a la cota 1.200 combinant pistes i corriols agradables, amb vistes ja a la llunyania del Caro. El ritme no decau i seguim avançant gent. Bé ! El sol ha sortit per fi però no fa pas calor, més aviat ve de gust amb el ventet que ens comença a rebre arreu. L'estómac avui s'està comportant i puc anar engrapant quasi de tot. Ben bé penso que ja em conec després de tants anys corrent distància, ja era hora que n'aprenguéssim després de 40 curses d'ultradistància !  Que si el glucògen, que si les sals, que si el batut proteico-mineral, que si el protector d'estómac, que si la pastilla per les nàusees, que si el suero oral, que si una correcta i continuada hidratació i alimentació...ja no sé què més provar, el tema és que avui li tinc agafat l'asunto i puc dir que estem fent bé les coses per fi. Puc fins i tot aprofitar les pujades per comentar pel telèfon mòbil el seguiment i evolució de la cursa amb els companys de club i la família, qui després d'algun ensurt sempre ho agraeix. Al km. 52 parem al control de Casetes Velles, ens alimentem i bevem un xic durant poca estona, preparant el precedent del següent plat fort de la jornada i al que esperàvem amb molt de respecte: el Caro ! L'any anterior se'l vorejava i aquest any tenim el plaer de "conquerir-lo". Mai millor dit després de la pujada tècnica i llarga que cal fer, combinada amb les ràfegues presents de vent de 80-90 km/hora. Observo el que sembla un inici d'esgotament del company doncs l'he de començar a esperar a estones, no sé si perquè està assegurant la marxa però, la qüestió és que hem alentit el ritme per moments i la baixada al control-avituallament de Caro ens costa una bona estona.

Seiem i reposem una estona ben merescuda, calculo uns 10 minuts amb tassa de bon caldo i la safata esperada de macarrons. Som al km. 63, 10 h. i 35 m. de cursa, punt de sortida de la travessa l'any anterior. Quins records amb el Cristian !!! Control de material per part del jutge de la FEEC, i obviem la bossa de vida que ens ha pujat l'organització fins aquí dalt del bé que anem. No hi ha més temps a perdre, queda força més desnivell negatiu que positiu i retornem a territori "conegut"  . Sortim carregats d'ànims i amb ganes de menjar-nos els quilòmetres, queda una bona estona de dia i li dic al company que si ens afanyem encara arribarem de dia a Paüls, fet impossible de creure quan erem a la sortida. Faig càlculs ràpidament i penso que en màxim 20 h. arribem segur tot i assegurar la marxa.

"S'ha acabat, cursa neutralitzada" ens aturen només sortir de l'avituallament. Que què ? Doncs això, que hi ha importants ràfegues de vent en el proper tram abans de baixar a Paüls i que els Bombers han ordenat evacuació de la zona. Impossible continuar. No m'ho crec. Bé, millor dit, si que m'ho crec doncs quan érem dalt el Caro m'ho he pogut imaginar, que amb el nivell organitzatiu que hi ha i la presència de jutges de la FEEC podia ser que ens tallessin en qualsevol moment el pas pel Caro. El que no recordava bé era del següent tram també prou aeri i sense bosc: les rases de Marraco. No passa ni un segon però des que els dic que continuo, en prop de 25 anys de curses i experiència amb muntanya no m'he trobat mai amb això. Sento que ho he de veure i que fàcilment hi ha alternatives de camí per dins el bosc. Per moments penses que els organitzadors es volen cobrir a la mínima, sense pensar en la realitat ni voler assumir els fets. Que de tot plegat se'n fa un gra massa. A la Ultra Valls d'Aneu justament érem molts corredors que no enteniem com no aturaven la cursa amb aquella tempesta elèctrica, i ara, aquí presents, hem d'aturar el nostre repte que tant ens ha suposat aquestes darreres setmanes per ni més ni menys que el vent ? Increible, ho sento, no puc assumir-ho. Ho he de veure !!! Fins a 3 cops ens aturen, ens demanen el dorsal, ens l'arrenquen pràcticament ! Que no continueu, que si ens sancionaran des de la FEEC, que si tothom està tirant endarrera, que si venta a Marraco és molt difícil travessar. Em quedo amb l'explicació que ens fan 6 excursionistes amb les seves motxilles, doncs fa tot just un parell d'hores que hi han passat, amb dificultats però ho han fet. També ens assebentem en un control intermig que hi han deixat passar els 30 primers, però que vist que el parte meteorològic de la tarda empitjorava en quan a intensitat del vent, que calia evitar riscos. Així que seguim, malgrat no guanyem adeptes pel camí. La cursa està definitivament neutralitzada, suspesa. Quedem dos "cadellets" ignorants i rebels doncs, al bell mig dels Ports lluitant contra la decisió. El company em fa costat en la meva decisió en tot moment, em té cega confiança, per sort o no.

Quan passem el km. 73 de cursa arribem a les rases. Cullons !!!!! De cop em recordo del tram, certament aeri, no pas dificultós però si exposat al vent. No recordava que era tant llarg, confeso, ni a tanta alçada. Només sortir del bosc, ens costa una eternitat recórrer els primers cinc-cents metres calculo. Tot per sota del track, impossible fer-ho per sobre la carena. El company cau, rellisca per la força del vent. Sense risc físic d'exposició però si amb constant malestar i sensació tots dos d'inseguretat. Quin mal rotllo. Pràcticament que no ens podem comunicar. El vent puja amb una força descomunal des de la vall, no sé si és tramuntana o què coi és, no havia vist mai res igual. Insisteixo en continuar, baixant a dins la vall i resseguir en paral·lel el track per intentar vèncer la cota superior per algun punt de bosc. Una noia m'ha informat en el control anterior que hi ha camí alternatiu per sota les rases i que potser podrem passar. Portem bona llum tot i que s'acosta la nit, tenim vitualles i aigua sobrada. Mòbils amb càrrega i cobertura. Track en funcionament. Físicament estem prou sencers. Observo el que sembla la figura de 3 persones dalt de tot de les rases que em dóna confiança però com més observo més m'acabo adonant que és bestiar. No pot ser que el vent ens tombi amb tot a favor. No després del que portem fet i de les ganes que li tinc als Estels del Sud després de la mala passada de l'any anterior.

Impossible. L'amic Toni posa seny a la situació. Hem arribat massa lluny i no estem disfrutant com hem vingut a fer. Jo no puc tirar endavant sense algú que em faci costat al 100 % . De fet li agraeixo una estona després el que sigui sincer i que ens hagi fet recular. Més val assegurar l'asunto que haver de ficar-nos dins la nit a buscar camins pel bosc amb aquest vent. Pensem en la nostra canalla, en que podrem descansar més per la nit i així aprofitar millor el dia següent al seu costat. Penso també en que és el millor per la gent que hem deixat enrere, pels organitzadors, i pels companys que ens estan seguint des de l'arribada gràcies als localitzadors que l'amic Andrés ens ha col·locat a la motxilla. Em costa una estona assumir la marxa enrere, el vent ens castiga un i un altre cop tot i haver perdut alçada. Cal fer costat a la decisió del company que es troba insegur i aconsegueix que em venci el seny, no ens podem separar.

En ser altre cop dins el bosc, reflexionem plegats sobre l'experiència viscuda, i quina experiència ! Jo tirant endarrera en una ultra, mai m'havia passat l'haver de plegar per motius aliens. Costa molt acceptar. Sóc massa tossut i inconformista. Amb això no vull dir que arribi a nivell de negligent ni imprudent en aquesta disciplina i a la muntanya. El que passa és que per adonar-se'n un i fer-se'n el càrrec, millor trobar-s'hi que no que t'ho expliquin, així almenys evites els remordiments posteriors. És el que he après en aquesta vida i cadascú decideix com viure-la. Passejant per dins del bosc no vam tenir cap moment una sensació d'inseguretat de fet. Encara penso que segurament podriem haver vençut la situació caminant per l'altre vessant però ara tant se val. Queda una experiència més i una ultra menys completada.

Agraïm eternament el gest dels amics Andrés i Javier, qui ens localitzen ràpidament una ruta d'escapatòria com els demanem, per tal de fer el més ràpid possible el retorn a la "civilització". Vull evitar el retorn a Caro i l'haver de fer dins un vehicle tota la volta als Ports fins a Arnes com ja em va tocar l'any passat després de plegar. Per sort localitzem entre tots un sender que baixa direcció a Horta i que al cap de pocs quilòmetres ens mena a una pista que baixa ràpidament fins a l'àrea recreativa de la Franqueta on ens recullen els amics amb vehicle després de rebre una abraçada mútua de retrobament i felicitació pel seu paper en la cursa curta. Deuen ser les 10 de la nit, portem 15 hores sense parar i més de 80 km. quan pugem al vehicle, desmoralitzats i abatuts. Just una estona després ens acabem trobant els corredors privilegiats que no s'han vist pejudicats per la neutralització pel vent, i que es troben ja a 10 km. de meta. Penso que l'organització no ha près del tot la decisió correcta doncs podrien haver pensat en el recorregut alternatiu i fer-nos baixar a tothom per on ho hem fet, almenys haguéssim completat una volta circular, encara que amb 10 kms. menys aprox.  Però això seria parlar d'organitzacions excel·lents, tema que ja vaig tocar en un altre post i que ara no ve al cas. No puc criticar l'organització de l'event, no només per ser gent voluntària i de bona fe, sinó perquè ho tenen tot molt ben muntat. Rasant la perfecció. De fet el primer que faig pràcticament en arribar al poble és anar a buscar l'organitzador que ens ha insistit un cop i un altre en pujar al cotxe dalt el Caro, per comunicar-li que érem allà, i felicitar-lo per la decisió presa. Segurament li hagués hagut de completar amb alguna disculpa que altra, fredament ara ho reconec i em sap greu. De tot se n'aprèn.

Els Estels del Sud se'ns resisteixen, però considero que ja són meus. Els he fet per etapes aprofitant les dues edicions, per mi això és suficient. Hi ha més curses que llonganisses, i més muntanyes que pastissos. Ara de moment toca fer net de la frustració que ha comportat l'experiència, alhora que valorem i apreciem degudament tot el viscut. El temps dirà per on continuar. Costa un imperi l'haver de posar-te a escriure sobre experiències inacabades, i quan ho fas, penses que menys mal que ho has fet pensant en que t'ha servit per a reconèixer els fets i assumir-ho del tot. Pitjors coses hi ha en aquest món. Llarga vida per la ultradistància.

web de l'event





Sembla impossible

Si em dius que hi ets
deixaria de somniar.
Si em dius que hi ets
podria tornar a oblidar.
El temps que junts vam vèncer,
amb pregona i salvatge relació.
Voldria ser-hi, pentinar-te.
Saber de tu, fondre la mirada.
El temps que junts vam vèncer,
amb distesa i fornida passió.
Voldria ser-hi, acaronar-te.
Seguint camí, a diferent alçada.
L'aire que fuig enllà,
deixant sentida petjada de tu.
Ajuda a desembrollar,
el sentiment que fuig inoportú.
Persisteix. Sembla impossible.

Si em dius que hi ets,
embogiria sense cessar.
Si em dius que hi ets,
descansaria de recordar.
Els instants que vam ser un,
sentits, prendats de l'altre.
Voldria ser-hi, besar-te.
Veure't lliure, ufanós perdut.
Els instants que vam ser un,
colpits, d'emocions a batre.
Voldria ser-hi, contemplar-te.
Orgullós de tenir, feliç endut.
L'aire que fuig enllà,
portant tendres records de tu.
Ajuda al temps perdurar,
els instants brodats amb tu.
Resisteix. Sembla impossible.