Benvinguts al bloc de n'Eiger !

Benvinguts al bloc de n'Eiger !
experiències i reflexions personals

Trail Matxicots (09-16)

Una cursa d'ultradistància especial és aquella que surt per exemple com a millor valorada de tot el calendari per corredors acostumats a fer "ultres"  Aquest és el cas de la Matxicots, que porta dos anys sent la més votada de totes les curses catalanes. Per alguna cosa serà. Fa massa anys que la tenia pendent, sis edicions portaven fins ara, i massa gent que me n'havia parlat. Calia veure-ho.
No sóc corredor d'apuntar-se a les curses mil mesos abans, ho acostumo a fer a darrera hora sempre que sigui possible la inscripció i que el recàrrec sigui raonable. Aquest cop no en va ser una excepció i m'hi presento sense cap entrenament especial, tinc clar que la vull disfrutar per això opto per la distància "curta" de 54 km. Tampoc m'atrau el recorregut de la modalitat Extrem de 82 km. doncs comparteix recorregut totalment amb la Trail i la segona part sembla que li falten atractius.

Doscents corredors per l'Extrem i uns trescents setanta per la Trail ens apleguem a la sortida a les 5:30 h. al poble de Rialp. Tinc sort que he trobat combinació per no pujar sol, sempre hi ha gent disposada a compartir vehicle. Gràcies Oscar i Alberto! He empalmat un parell de nits dormint poc i això em té un tant inquiet, menys mal que no vaig optar per apuntar-me a la llarga....Com ve sent habitual em presento just de temps a la sortida, control molt light de material per sort, penso que fàcilment m'oblido de quelcom. És una sensació que ve sent normal darrerament, tot preparat a darrera hora. Per sort ho porto tot. Busco ràpidament als amics Egaramossenaires amb qui tinc clar que m'he d'associar avui per tenir un ritme similar, sort que sóc alt i ells em troben a mi. Ens saludem efusivament amb el Victor i l'Alberto i 2 companys més amb qui compartirem els primers quilòmetres. Ja no estic sol penso. Sortim plegats i anem fent fins que de seguida, amb tanta munió de corredors i frontals, perdem referències. Que si un es treu la jaqueta, que si l'altre va de ventre, que si un té pressa...bufff! Ja no sé on són. Arribo al primer avituallament de Seurí sol. Hi ha una varietat de menjar i beure bestial, i el recorregut està excel·lentment marcat, molt bones senyals que donen un indici ràpid del perquè és la millor ultra. Pràcticament tot per corriol, això és sensacional tot i la foscor. El dia pinta ben núvol i amb fresqueta, ja va sent hora de fer una "ultra" sense calor! Vaig tirant bé, amb bones sensacions. Tota l'estona en pujada però mantenint ritme i avançant algú fins i tot, tot i la meva envergadura i dificultats per pujar en desnivells forts com és el cas. De sobte m'atrapa l'Alberto pel darrera, quan jo el feia bastant pel davant sent coneixedor que ha vingut ben entrenat i és més bon pujador que jo. Va fort i opto per seguir-lo a la distància. El dia s'ha llevat i ens regala unes vistes magnífiques de la vessant sud del massís del Montsent de Pallars, objectiu del dia. A mesura que ens acostem al segon avituallament al km. 20 en el coll del Tirador, es va notant el fred i la brisa. Els pocs valents que aguantàvem sense jaqueta hem de córrer a abrigar-nos. Collons quina rasca que fa aquí dalt i quin vent de sobte!  Estem a 2.500 metres i el temps t'obliga a no parar, no ve de gust avituallar-se però ho he de fer. Això és una trampa pel cos així que guants, buff i gore en uns segons tot caminant. Comença a caure aiguaneu i tirem cadascú a la nosta bola en busca de la millor aventura del dia. Un moment genial considero. M'encanten les vistes cap als Bessiberris i mil muntanyes més que segur conec però que no m'atabalo en identificar-les. El vent i el fred ens colpeix de mala manera i cal concentrar-se en la marxa. Atrapo un company Egaramossenaire però em trobo més fort que ell i tiro, poc a poc vaig avançant gent en la pujada empinada cap el cim. El fred i el terreny són els meus aliats. Faig cim a quasi 2.900 metres i després de 25 km. en 5 hores, ja fa 1 hora que han passat els primers.
Em trobo de conya, només em preocupa el temps que no s'acabi de girar i faci prendre cap decisió a l'organització. Per sort al cim incomprensiblement amaina el fred i el vent, així que seguim fent camí per uns paratges magnífics que ens separen del cim del Montorroio a 2.800 m. Fa una pila d'anys, més de vint que hi havia passat fent esquí de muntanya, i ara sense neu un se n'adona de lo bonic que és aquell racó entre els 2 cims. Ens hem anat separant entre corredors, desfent-me de la corrua tradicional en pujada. Queda molta baixada i tres ressalts que em preocupen doncs sóc conscient que no vinc entrenat per l'ocasió i que se'm farà llarga la cosa. Baixo ràpid cap al tercer avituallament al Pas de Mainera, on dins d'una carpa ben instal·lada hi trobem de tot, també caldo calent que tant bé em senta. He avançat força posicions en aquest tram així que toca conservar i guardar forces.
Sortim ara cap amunt, toca tornar a la cota 2.700 metres al pas de Les Picardes. Segueixo fort i amb l'estómac aquest cop a favor. El fred em motiva i vaig xerrant amb algun corredor, avanço gent en pujada! Un cop dalt ve molt de gust pensar en la baixada quasi continuada fins a l'arribada. "Tres quilòmetres per Espot-Esquí!" ens crida un voluntari de l'organització. Tenen gent arreu. Baixo ràpid però segur, costa ara ja molt atrapar ningú. Just abans d'arribar a l'estació d'esquí d'Espot atrapo en Carlos, antic company de club que avui fa la llarga. Entrem junts al restaurant-avituallament. Vaig en seixantena posició. L'escalfor del local em fa enrere, no puc aturar-me aquí, això és una trampa! Faig el temps just per orinar, buidar pedretes del calçat, engrapar quelcom, beure caldo i caldo. L'amic Tottu és aquí amb la seva nòvia prenent control de pas i m'anima, també un cop més en Massaguer. No he estat gaire estona aturat així que algú més hauré avançat penso.
Sortim cap amunt, direcció la Creu dels Erols, i com costa arribar-hi! Ve gent pel darrera com és d'esperar a aquestes alçades i amb el sol que comença a escalfar. Em noto bé de forces però em preocupa aquesta calor que ha arribat, maleïda! Pugem junts amb la que acabarà sent la primera dona, sembla que li faci de llebre tota la pujada. Un cop dalt respiro i m'hauria de llançar avall vist que falten "només" menys de vint quilòmetres. La qüestió és que troto bé però els demés em passen. Em passen i em passen, no ho entenc doncs jo baixant no vaig pas lent i sempre sóc jo qui acostuma a collir cadàvers. Avui s'ha girat la truita i compto uns 12 corredors que m'avancen fins a l'avituallament del bonic poblet de Caregue. Mala senyal i és que el sol està apretant de cop i em sento l'estòmac amb senyals amenaçadores. Em prenc ràpidament el protector i més pastilles de sals. No tinc gana, no tinc set, tampoc em trobo cansat. Sé que és la calor, el maleït canvi de temperatura, se'm menja la consciència. No m'agrada el tema tot i que no paro de trotar a bon ritme. M'aturo en varis rierols a tirar-me aigua pel cap.
Surto de l'avituallament on menjo i bec bé, amb 8 quilòmetres pel davant. Ja fa estona que penso en la darrera pujadeta del dia, el darrer obstacle amb el poble d'Escàs pel mig. De sobte, l'Alberto i la seva família. Ja m'estranyava que no m'atrapés. Ha hagut d'abandonar sota els cims, per una baixada de sucre i pel fred. M'animen i cap amunt. Intento seguir en Mans Sella dels Koalas i un darrer corredor que m'avança avui però no puc tot i sentir-me bé tot i la pujada. Ve la segona noia pel darrera però no m'atrapa i li agafo distància, cosa que m'agrada. Coronem el darrer collet i vec Rialp a sota la vall, ens separen més de tres quilòmetres i m'hi llanço. Sóc amant dels finals intensos i la situació em recorda l'arriba a l'Apuko Extrem on vaig atrapar als companys a darrera hora. I la situació es repeteix doncs atrapo fins a 4 corredors que m'havien avançat, arribo amb moltes forces després de 9h. i 35m. i més de 4.000 metres de desnivell positiu. Un excel·lent recorregut que ens ha portat des de la mateixa vall a un dels cims més alts i imponents del nostre Pirineu. Magnífic. M'agrada la zona d'arribada on no falten atencions, menjo com mai aprofitant que l'estómac avui m'ha donat una treba, i amb un massatge genial com a colofó. Al cap d'unes hores m'assabento que l'amic Òscar ha fet un excel·lent temps i posició en la distància llarga.
Ara ja puc afirmar el perquè Matxicots és al capdamunt del calendari d'ultres, a sobre amb un molt bon regust pel meu resultat final, lluny de l'aspiració a una millor posició en la general però impensable vist el nivell d'entrenaments que he fet en tot l'estiu. Millor no ho explico. Gràcies Matxicots!


web de la cursa


Cross de l'Ametlla de Merola (09-16)

Una de les curses clàssiques del calendari i que tot corredor sigui d'asfalt o de muntanya hauria de provar. Coincidint amb la Diada hem aprofitat per acostar-nos amb la família per primer cop a conèixer aquest curiós racó de Catalunya. L'Ametlla de Merola com a antiga colònia fluvial a la llera del riu Llobregat, ha sabut preservar el seu emplaçament als peus de Navàs. La dona fa uns dies em va comentar d'acostar-nos aprofitant que hi corrien unes amigues i que a ella li feia gràcia prendre'n part encara que fos en la modalitat més curta de 5 qm. Aquest cross és freqüentat pels amics corredors del club cada any, qui avui tampoc han faltat a la cita, abanderats pels amics Ramón i Artur.
Després de els intensos i durs entrenaments de muntanya per la zona de l'Obac la setmana passada i ahir resseguint el track de la cursa de l'Alba pensant en l'ultra de Matxicots la setmana vinent, m'apunto a veure què tal aquesta experiència nova per a mi tot i no haver fet ni l'entrenament adeqüat ni haver reposat el suficient. En aquesta vida s'ha de provar noves experiències i sensacions. Faig una mica d'escalfament i vec que em trobo bé, sense sobrecàrregues més que possibles després de l'excés d'ahir. Un gel, aigua i som-hi cap a la sortida. El recorregut és molt poc tècnic, avui amb bassals, el trobo força interessant tot i el seu pas pel costat de l'autovia. Té un contrast interessant entre el pas per vegetació densa i camins humits al costat del riu amb la sequedat del tram paral·lel a la carretera. Hi ha tram asfaltat, carrers de poble, corriols, pujades...El meu parer és que falta alguna trialera i/o pujades i baixades tècniques. Però és interessant i dóna per deixar-s'hi la pell si tens potència. Es fan dues voltes al circuit.
Miro de situar-me a prop dels de davant a la sortida, doncs el primer revolt és estret i amb fang. S'ha d'anar amb compte. Sortim a l'esprint per assegurar tothom bona posició en aquest revolt i evitar aturades com patiran segurament els de darrera. Fa un parell de mesos ja vam sortir treien el fetge per la boca, no hi estic acostumat però no m'afecta avui. Avanço gent i m'avança també a mi algun esbojarrat. De seguida dins el primer quilòmetre tot s'endreça i aconseguim anar avançant gent progressivament. Les cames estan fresques i no toca gaire el sol fins al quilòmetre tres, així que porto prou bé la calor que fa. M'anima el circuit al costat del riu i el fet que no m'avança ningú, al contrari. Pujada forta en un parell de rampes cap a la carretera i aguantem posicions. Prefereixo assegurar el pas i reservar per la segona volta, amb la sort que els de darrera sembla que han decidit per la mateixa tècnica. Zigzaguegem pels petits carrers de l'Ametlla, m'agrada i a més em trobo molt bé i amb forces. Pas pel quilòmetre cinc, meitat de cursa, les nenes estan atentes i m'animen. És una tonteria però per mi és molt important i m'agrada que hi siguin, he de córrer bé perquè estan atentes al meu resultat, sempre els agrada preguntar-ho. Per uns moments penso amb la dona com li deu anar, segur que bé vist que el terreny no és molt tècnic.
La segona volta em ve de cara, miro d'aguantar el ritme durant els dos quilòmetres i mig planers al costat del riu. Podria excedir-me i forçar més però em retinc a mi mateix veient que avanço poc a poc a gent. Hi ha un corredor amb qui anem fent la goma tota la cursa i ens animem, acabarem plegats. Segueix sense venir ningú pel darrera, molt bona senyal. Apreto a les pujades, no em trobo cansat així que allargo passa i m'obsessiono en caçar més corredors pel davant. Un, dos, tres....baixada fins al poble a tomba oberta. Un fotògraf just passat un montícul, salt que va i que em desequilibro qüasi bé, aviam si m'ha enganxat. Els carrers del poble els faig donant-ho tot, mai m'hagués imaginat que acabaria sobrat tot i l'entrenament d'ahir. Entro dins els cinquanta primers amb quaranta-tres minuts i escaig, amb un nivell per davant de corredors bestial. És una cursa on sempre s'hi aplega l'èlit.
La Che acaba els seus cinc quilòmetres amb poc més de trenta minuts, molt bé vist el poc entrenament que porta. Tots els companys arriben bé, comentem la jugada, bevem i bevem, mengem coca i xocolata, compartim estona. Bona matinal de diumenge, visca la Diada i visca Catalunya!
web de la cursa


Cursa de Can Gonteres (07-16)

Primera participació en la cursa de "casa" que aquest any feia la tercera edició. Aprofitant que hi havia una desena de companys de club interessats en fer-la no vaig dubtar en inscriure'm sabent a més que es fa a primera hora, així es pot tornar a casa aviat i acabar d'aprofitar el dia. M'acosto caminant a la plaça principal del barri, on hi fan tots els actes de festa major. Apreta la calor ja, sort que no l'he preparat gaire, tinc clar que és una cursa de tràmit per passar-ho bé.

Ens anem trobant amb els companys i saludo força amics egarencs que també s'hi apleguen. Corre també l'Arnauet, que s'ha fet gran i tot i no tenir la majoria d'edat, està acaparant podis darrerament. Avui el meu veí de barri acabarà segon de la general! No m'atabalo gaire amb el tema calor, farem el que podrem, és una cursa curta per mi així que no patirem gaire. Corro a casa, pels camins que em veuen a primera hora del matí tot entrenant. Em conec l'itinerari al mil·límetre. A les 9 en punt sortim un centenar i escaig de corredors/es amb 9 quilòmetres pel davant. Com que només sortir ja hi ha un corriolet tècnic en baixada, em poso força davant per evitar taps. La primera baixada i pujada a la riera van bé, serveixen per veure com pinta el tema, vaig prou content de sensacions. Fa molt temps des de que no faig curses de velocitat i avui toca donar-ho tot. Vaig avançant a gent poc a poc tot i picar amunt i planejar, un se l'ha de jugar des del principi. No vull patir per pulsacions ni forçar, no m'agrada fer-ho amb tanta calor i amb el poc entrenament que porto, no fos cas. Em trobo amb companys egaramossenaires i camesajudeume del centre excursionista, diferents grups de corredors de muntanya amb els que hem entrenat algun cop. Arribem a la meitat del recorregut amb el company Alfonso que m'atrapa pel darrera com podia preveure, és més la seva distància i últimament està molt fort. L'amic Toni ens anima des d'un trencall. Seguim en pujada amb ell uns metres sempre pel davant. Jo segueixo fent la meva, avançant molt poc a poc a gent, estic bé! L'Alex, un amic que està animant en un trencall, em diu que han liat als primers i han acabat fent uns metres de més i que els tinc just davant. No estic per orgues...Els últims quilòmetres són una mica trencadors i m'hi llenço tot i no aconseguir atrapar el company. El tinc a la vista tota l'estona i el crido. De sobte em trobo en plena baixada amb una creu que em fa dubtar del camí, sóc conscient que el mapa diu que és endavant però prenc el sender de l'esquerra i en veure que al següent trencall no hi ha senyal, vaig a buscar el camí de sortida que és l'itinerari correcte. Tot plegat em representen uns metres de més. Travessem altre cop la riera i vec com s'acosten els 2 corredors que avançat fa ben poc a la baixada, aprofitant que l'últim quilòmetre és una dura pujada. Amb la meva envergadura no puc en aquestes situacions però em fixo amb l'Alfonso: és allà. En el moment que quasi em passen aquell parell trobo forces d'on puc i els guanyo distància. Els darrers metres crido i crido al company qui m'acaba traient 9 segons amb un temps total d'uns 43 minuts. Entrem en 15ª i 16ª posició.

Estic content pel resultat, no podia demanar més. He començat el diumenge un cop més fent el que més m'agrada i amb bona companyia. No li podem demanar més a l'organització de l'Associació Mitja de Terrassa que per només 5 € et donen samarreta, butifarra, cervesa, xocolatada, síndria.... Llàstima de les confusions en l'itinerari. Hi tornarem!

web de la cursa



Estimats Pares,

Gràcies. 
Gràcies per viure i fer-ho possible, escollir aquest camí, de rumb incert, reptador, profundament comprometedor. 
Gràcies per portar-nos-hi, prendre'ns de la mà i compartir-lo. 
És fascinant, fer-lo plegats. 
Sentir com et guien i et redrecen, com t'ajuden a aixecar quan caus amb les primeres passes.
I amb les següents. 
Sentir quan et deixen anar de la mà i et poses al davant de tot, amb l'esquena ben coberta, amb posat ferm. 
Percebre una mirada sensible que s'entela per l'emoció del moment, més és segura i parla sola: endavant!
Deixar fer quan agafem el rumb, i notar com avancem a la distància, sempre vetllats. 
Notar com rebem seguretat, valors de vida, com evoluciona el cos i l'entorn. 
L'experiència és única i encisadora, és la nostra. 
És un camí farcit de penes i alegries que anem compartint. 
No és fàcil, per això hi sou. 
Avancem convençuts, cada cop més distants. 
El nostre pas és més lleuger, inquiet per descobrir, i lluny d'aturar-nos, ens seguiu guaitant i recolzant. 
La llibertat aviat ens apodera amb el vostre esguard. 
Una sensació inconscient ens orienta pel traç d'un camí, que es bifurca en paral·lel deixant-nos en mans del destí. 
Miro enrere, miro als costats, és el moment de seguir sol, de fer-vos patir amb les nostres inquietuds, de donar-vos orgull amb les nostres fites. 
Les seguirem compartint segur de per vida, és el que ens heu ensenyat. 
Fins on arribarem separats però junts? Qui ho sap? 
Seguim fent camí, ara i aquí: 
vosaltres cobrint les nostres esquenes, les nostres voluntats,
nosaltres, omplint un desig de vida, el vostre. 
Em quedo amb el moment, i amb el passat. 
És només meu, i vostre. 
Una paraula no podia rebre mai tant sentit:
Gràcies. 




Escriure

Ets capaç de deixar aquest llibre en blanc? No t'atrau la idea de començar a girar fulles per trobar algun missatge? I en comprovar que efectivament és tot en blanc, t'hi llançaries a fer-te'l teu? Potser veus moltes pàgines, massa feina.

Són maneres de fer temps, algú ho ha de fer. Un món sense lletres és un món trist, inculte, sense aprenentatge. Costa un imperi el posar-s'hi i més compartir el contingut. Hi ha qui prefereix escriure per si mateix: un diari personal, una nota anònima en un llibre de piulades. També s'hi val. Si ets a més dels que t'agrada fer-ho públic doncs enhorabona. Tothom som benvinguts en aquest món, ple d'opinions però també d'estones de solitud i auto-complaença. Trobar-se a si mateix a través d'un teclat o d'un llapis és ben fàcil, només és qüestió per ser valent i deixar-se emportar. Costa molt començar, segurament massa. Què vols que escrigui? Per qui??? Però si no tinc temps! No en sé, faig faltes, no tinc res interessant per explicar. Excuses.

Endavant. Deixa el llibre en blanc. Espera que algú altre s'hi posi i se'l faci seu. Al cap i a la fi les biblioteques són plenes de llibres, els quioscs plens de revistes i a internet pots llegir de tot. Ja n'hi ha massa de gent que escriu. El tema és que no podriem llegir sense abans escriure, algú ho ha de fer. És del tot respectable que siguis dels que es mantenen a l'altre costat de l'exèrcit de lletres. De fet si ho pensem fredament es necessiten lectors de diaris, llibres i continguts públics en xarxes socials. Segueix llegint doncs, no pateixis si no et surt la creativitat ni trobes la inspiració ni el moment. Ja hi ha d'altres que ho farem i esperem sigui del teu grat.

Escriure és passió. A cops és una parada d'olla col·loquialment entès. Especialment si coneixes el seu autor i aquest no és famós. Costa poc posar-se a llegir cròniques de vivències personals de coneguts o continguts compartits d'interès popular. Quan aconseguim que el personatge anònim dediqui una estona del seu preuat temps a llegir aquesta "parada d'olla" i se'n senti atret, li agradi, aquesta és l'essència de l'escriptor penso. Quan algú que no és familiar o amic de l'entorn més immediat et parla i opina sobre el teu contingut. Tothom hem de trobar un motiu per justificar els nostres fets. Però quan no només fem les coses perquè toca fer-les sinó perquè algú espera que les facis i que les facis bé, ostres, quina responsabilitat! Això també és escriure, correspondre l'expectativa. Seria bo saber trobar l'equilibri, ara escric ara llegeixo, no trobes? Endavant doncs, fes-ho, regala'ns una part del teu temps. Escriu.