Benvinguts al bloc de n'Eiger !

Benvinguts al bloc de n'Eiger !
experiències i reflexions personals

Canicross St. Andreu Pi Tallat (12-16)

Havia d'arribar el dia que es reconegués l'habilitat i esforç d'aquesta gosseta. No és pas que puguem dir que és gaire aplicada normalment, a jutjar pel seu comportament proper a la juguesca i a l'entreteniment, més quan posa ganes a córrer i tibar és tot un espectacle i un plaer poder empaitar-la.

L'any passat els amics de Gosesport van idear una lligueta solidària amb diferents proves canicrosseres, comptant totes elles amb diferents categories. Quan vaig veure per primer cop que es reconeixia l'esforç dels animals petits per sota dels 15 kg, vaig saber que algun dia pujariem al podi amb la petita India. En la seva primera participació al Canicross de Vilafranca ara fa un any, ja va demostrar la seva vàlua colant-nos entre els 10 primers tot i que el darrer tram el va fer mig jugant. Si bé el podi de veterans és car i demana un esforç que jo no li puc dedicar, aquesta nova categoria ens suposa moltes possibilitats com equip. El fer podi hauria de ser el de menys i més en una prova solidària, però quan ho fas per primer cop amb el teu millor amic pelut i a sobre dalt de tot....

Ens acostem a Sant Andreu de la Barca tots dos solets, ben tranquils i d'una forma planificada. Passejada prèvia de rigor, control veterinari, acostament caní, escalfament mentre l'animal reposa. Vaja, el ritual típic d'abans de qualsevol canicross. El dia és fred però els animals et fan moure i se'ns fan les 9 h. de seguida. Sortim a la tercera i última tanda, amb els petits. Per nosaltres molt important doncs la India avança millor si observa gossos pel davant. Serem una vintena de mini-canicrossers, el podi sembla fàcil però sempre s'ha de lluitar i esperar la sort ens respecti. Sortim cagant llets com sempre, on per més que vulguis anar amb compte és impossible i l'únic que et queda és resar per no anar al terra com em va passar a Òdena. Surten dues noies pel davant amb dues bèsties de gos tibant amb força. Amb les primeres pujades les avancem en seguida, no pas sense deixar-nos totes les forces. És important atrapar els corredors de la tanda del davant i així que la India comenci a agafar referències, per sort en pocs segons els comencem a divisar.

Els primers 4-5 km. són en pujada i planers per bones pistes i excel·lents corriols, on disfrutem com mai. Pateixo perquè no se li surtin les ròtules com va passar fa un temps en ple esforç. Hem de moderar el tiratge i així ho procuro en tot moment. Això vol dir que he d'anar ràpid i no suposar-li una càrrega a la bèstia, que li pugui provocar el sobreesforç muscular a les extremitats posteriors. Ho dono tot i la pujada m'ofega, de fet ella també ho dóna tot, amb l'alè se li nota. Penso que ho pagarem però com que són només 7,5 km. ho podem suportar. Jo hi poso el cap, ella el volant. Som un equip, avui invencibles en la categoria. És força motivador veure com no ve ningú pel darrera i només fem que avançar i avançar canicrossers. Com més en veiem més corre la bèstia. És una obsessió que em porta a un desgast físic important. Sort que s'entreté un moment a fer necessitats i en els bassals hi deixa algun segon que em va de fàbula. A la que culminem el punt més alt sembla que toqui la part fàcil però a mi és el que més em preocupa doncs comencen un seguit de corriols estrets amb trams tècnics que poden suposar una caiguda fàcil en qualsevol moment. Decideixo frenar-la per moments, mentre els corredors ens deixen passar. La gossa és un espectacle veure-la com s'hi aplica i com va fent cas de les direccions marcades. Els darrers km. són de glòria, pràcticament sols però tot i així ella s'hi posa i no es desentén gaire del paper. Arribem a l'esprint amb altres corredors que han sortit 2 minuts pel davant, en menys de 35 minuts i en 9ª posició de la general.

Només arribar tens una necessitat imperiosa d'abraçar-te a l'animal i omplir-lo de petons. És un moment molt bonic i d'unió amb la mascota. Ella no s'adona del que passa, és un dia més entre gossets. Mil gràcies India per donar-me aquest dia i aquests moments tant especials per a qualsevol corredor en veure reconegut el seu esforç, per mínim que sigui el reconeixement. Ets la meva campiona.



Transgavarres (11-16)

A cops convé agafar-se les coses amb calma, fer una parada, observar l'entorn i aprendre a gaudir d'una manera diferent els nostres reptes. Les curses ens ofereixen un escenari perfecte on poder practicar-ho. Que si la setmana t'ha anat bé o no, que si tens sort o no, que si portes fets els "deures" atlètics...són factors que et condicionen a poder donar-ho tot. Però hi ha un factor que ens hauriem de plantejar més sovint, com pot ser el fer un parèntesi i mirar de gaudir la cursa des d'una altra perspectiva. Confesso que després de tants anys corrent, són comptats els cops que m'he posat un dorsal i no m'he obsessionat amb el temps i la posició, portés l'entrenament que portés. A la Transgavarres vam fer una excepció.

Fa uns quatre anys que vam coincidir amb l'amic Unai en un indret llunyà, apartat de les muntanyes que tant ens agraden, i que a ell l'han portat a un somni com és el de ser himalayista, pujar l'Everest i embrancar-se en el projecte mundial de les "Seven Summits". Jo he optat en aquesta vida per coses força menys ambicioses alpinísticament parlant. No cal que li confessi a l'amic que m'agradaria poder mai arribar a fer un vuitmil, igual que ell no cal que em digui que li agradaria acabar dignament una cursa d'ultrafons. I així va ser com van començar les intencions d'aquesta Transgavarres, que encara no pugui ser considerada com a ultra major, mai se li ha de perdre el respecte per l'esforç que demana si es vol fer amb constància i sense haver d'arrossegar-se. Setmanes enrere em va dir que volia iniciar-se pensant en fer el recorregut curt de la UTMB, vaig tardar segons a agafar el calendari i a prometre acompanyar-lo.

Aprofitant que la dona havia de pujar a Girona per motius professionals, ens vam proposar aquest repte, amb molta ambició però també ignorància pel seu estat de forma. Es fa molt difícil entrenar sol com és el seu cas i fer distàncies considerables que et permetin arribar amb una mínima de garantia d'èxit quan no tens experiència. Clar que sempre cap la possibilitat de posar-se a caminar o arrossegar-se pensant en que el compta és travessar la líia d'arribada. Precisament això és el que dignifica a qualsevol ultrafondista, sigui iniciat o no, mantenir un ritme de principi a final. I ho vam fer així amb l'Unai sense cap entrebanc ni sorpresa.

La Transgavarres comença a Palamós, així que pugem als busos contractats per l'organització on en quelcom més de mitja hora, arribem a la mateixa línia de mar. No hi ha nervis, només expectativa de veure fins on som capaços d'arribar plegats. Donem voltes pels carrers del poble buscant tontament el lloc on deixar la bossa que ens retornaran a Girona. No hi ha ningú conegut, només trobo un amic.Ens col·loquem al darrera de tot a veure-les venir i sense adonar-nos, ja estem ficats en  plena aventura sortint a trot viu pels carrers del poble. Una experiència mai viscuda en veure que no ve ningú pel darrera, tan sols algún corredor perdut que fa tard i que ens avança. Identifiquem el corredor escombra i ens acomiadem definitivament de la cua de carrera. Mica en mica sense forçar anem avançant gent que s'han vist sorpresos i arrossegats per l'elevat ritme de cursa com acostuma a passar. Primeres rampes sempre per corriol i travessant rieres, no hi ha paisatge però si interès tècnic pel camí. L'Unai està animat i s'apunta a un ritme una mica més viu en quan el terreny ens ho permet. Arribem al primer avituallament al km. 11 amb les forces intactes tot i el primer desnivell fort del dia. No parem de xerrar, com els bons corredors, fent observacions sobre altres companys de cursa i explicant-nos batalletes. El tram fins el segon avituallament al km. 22 és de tràmit, farcit de corriols que no deixa'ns de sorprendre'ns amb frondosa vegetació. No hi ha gaire interès paisatgístic però. Anem per sota el temps previst comptant en la seva insistència en anar a buscar les 9 hores de cursa i així assegurar els punts tant ansiats i necessaris per poder prendre part al sorteig de dorsals de la OCC. Si hi ha una cosa que m'agrada d'aquesta cursa a part dels continus trams de sender, és el seu constant canvi de desnivell doncs el recorregut no et porta a llargues pujades o baixades. Això ho fa més fàcil tot plegat. Comencem la pujada a Els Metges amb optimisme vist que no deixem d'avançar a corredors i corredores tot i haver superat l'equador de distància. Aquest tram em fa pensar amb l'ansiada travessa d'aquesta serra que havia planificat fer amb el meu estimat Ringo fa uns estius i que finalment no vam poder acabar fer. El pas pels Metges i per Montnegre són els únics passos d'interès en tota la cursa, crec que si alguna cosa li falta és això, interès paisatgístic.

El tercer avituallament apareix davant nostre després d'una llarga baixada que ens ha portat les primeres molèsties a les cames del company, com era fàcil d'esperar. No havia entrenat mai més de 20 km. en la seva vida, això confesso que ens tenia força inquiets tant a ell com a mi, malgrat li insistís un i altre cop que acabaríem encara que fos ben coixos. Som al km. 33 i escolto com acaben d'abandonar quatre corredors de cop, també n'hi ha d'altres assentats que no fan gaire pinta de voler continuar. No ho entenc, segurament han estat presos del seu propi ritme que els ha portat a un malestar. Hem de fugir d'aquí, l'Unai s'adona de la situació i marxa abans que jo. Bé. Aprofito per engrapar i engrapar, beure i beure. No fa pas calor, ni tinc gana, ni tinc sed. És el plaer de poder prendre'm una cursa tranquilament i aprofitar-me que l'estómac per una vegada em dóna treva. Tenim per davant la pujada més llarga del dia fins al km. 40 i després d'atrapar el company em diu que té mals a les cames. No fa cara de patiment però la situació no m'estranya vista l'absència d'entrenaments específics pel repte. Un ibuprofè surt de la meva motxilla i ell, que no coneix el "secret" es limita a ingerir-lo. Li dic que en una estona se li acabaran els mals i que no s'atabali amb el tema, que hem d'arribar costi el que costi. Mentrestant el faig xerrar i xerrar, mantenim malgrat tot un ritme viu de pujada i poc a poc milloren les seves molèsties. De fet no milloren en veritat, les emmascarem mentre faig càlculs que per les hores que ens poden quedar, el medicament li pot fer bon efecte. Per sort encertem i me n'alegro en veure'l com tiba i ens permet això seguir avançant gent. Després de coronar i mantenir les molèsties estables de les cames així com una desafortunada torçada de turmell que el deixa avançar amb molèstia però sense més conseqüències, ja sé segur que arribarem plegats. Queden 15 km. de terreny fàcil i desnivell a favor, els ànims són a flor de pell i en el rostre se'ns nota l'alegria quan arribem al tercer avituallament al km. 43 i escaig. Em costa una eternitat atrapar-lo després d'entretenir-me novament engrapant i ell "fugir" pel capdavant aprofitant que venia baixada. Per moments penso que s'ha perdut, que és impossible que corri jo tant i avanci tanta gent sense tenir rastre d'ell. Potser hauran passat un parell de quilòmetres quan l'enxampo i el felicito pel ritme i el renyo a la vegada pel tràngol que m'ha suposat. Com sigui que ens hem plantat a menys de 10 km. de l'arribada quan comencem a fer càlculs sobre les hores totals a emprar i ens sorprenem en veure que podem arribar en menys de vuit hores.

Estem força animats, el físic ens acompanya, també la sort. L'Unai tindrà els seus punts pel sorteig i la seva primera experiència ultrafondística. Jo tindré una nova cursa, d'igual o més valor que qualsevol altra, cada experiència és diferent i justament és la companyia i el recorregut qui la fa diferent. Ens queda una llarga baixada pel davant plena de glòria. Correm molt però sobretot riem i compartim plegats aquest moment tant especial que suposa el veure's tant a prop d'acabar un repte. Avancem ansiosos per veure la família i explicar l'experiència, tinc ganes d'abraçar el company però em continc fins la mateixa línia d'arribada. Això és molt emocionant. L'entorn de Galligants és molt bonic, just abans d'entrar per la muralla de la ciutat de Girona i els seus carrers medievals empedrats. Aturo una senyora perquè immortalitzi el moment amb el meu mòbil, a escassos metres de l'arribada. Poso a gravar un video amb el marcador de l'arc d'arribada a 7h. 40m., li prenc la mà i agafo per l'espatlla a l'Unai. Ja ho tenim, gran moment especial de glòria. Algun dia em cansaré de córrer i fer aquestes distàncies, això segur, però mentre en gaudim com avui es fa difícil pensar-hi. I també algun dia hauré d'acompanyar a l'amic al seu territori i que em torni l'experiència. Gràcies per ser-hi aquest cop Unai.

web de la cursa



Cursa de muntanya de Rellinars (10-16)

Quan coneixes tots els organitzadors d'una cursa, et sents obligat (i alhora atret) per fer-la i poder correspondre l'esforç que demana. En la seva tercera edició els amics de Rellinars m'han temptat per a que no deixi passar l'ocasió, aprofitant que la canalla era dormint fora de casa. No és pas el millor dia després d'anar a dormir a les tres de la matinada però és el que més ens agrada i la son no és motiu per perdre's ocasions com aquesta.
Calia fer-la tard o aviat. Durant la setmana miro el llistat d'inscrits i vec un munt de gent coneguda, entre ells l'amic Xavi a banda de ma germana que ha escollit l'opció curta de 10 km. en la primera edició de la distància curta i que inesperadamanet acabarà amb copa entre les mans per vèncer en la seva categoria tot i el genoll que arrossega, mai millor dit. Jo per la meva banda em resigno a fer valer els pocs entrenaments de les darreres setmanes, cap de velocitat i cap d'específic com una cursa demana. Penso que potser així és la millor manera de gaudir-ne sempre potser, sense esperar-ne res i a veure-les venir. Divuit km. no és una distància pas comuna dins el calendari de curses de muntanya però si que sé segur que puc fer bé i més vist el dia fresquet que se'ns presenta. així que som-hi!
Després de saludar tota la penya ens col·loquem amb el Xavi al capdavant doncs les dues curses surten juntes. El primer quilòmetre en pujada tot pràcticament és demolidor i sortim tothom a mort com ve sent habitual. No vull abusar del meu cos vist que avui no vinc preparat, així que deixem passar força gent. Passem els primers kms. per les fonts de Carlets i de Rellinars, per camins familiars i molt bonics que feia dies no trepitjava. Seguim planejant i pujant sempre a ritme molt viu, em preocupa que no n'estiguem abusant massa. La pujada a Les Refardes i a les Boades és no menys ràpida, tot i que conservem una mica vist que no venen pel darrera. Vec que el Xavi avui ve més sobrat aprofitant l'entrenament que porta per la marató de St. Llorenç d'aquí un parell de setmanes, així que prevec un final ben sol. Al km. 8,5 quan queda ja ben poca pujada li pregunto pel temps i em diu que no portem ni tres quarts, bufff anem a un ritme massa ràpid i li dic que ho pagarem, almenys jo vist que la calor s'ha fet pas i no m'agrada gens. Pas per coll de Correu, quants cops hauré passat per aquí. Comencem a allargar cames amb l'intent d'anar atrapant gent que no aconseguim tot i el ritme. Avituallament sense parar als Hostalets i seguim fent pista i pista. Passat el trencall de la Morella em venen els records de la 1ª Trailwalker, sé que ve un bon tros de pista que sort anem retallant per trialeres complicades com a mi m'agraden. El Xavi definitivament ja m'ha agafat uns metres vitals i tot i pensar que l'atraparé no ho aconsegueixo mai doncs m'he tornat conservador amb el temps. Sort que per darrera ve un dels corredors que portem des de fa molta estona enganxats i aguantem ritme amb ell. El tros final de la cursa enganya, amb llargs plans farcits de pujadetes i una pujada final de la riera al poble que t'espanta. M'estranyo i tot de veure que podem mantenir un ritme viu tot i que anem molt justos de forces. La sensació de defalliment és allà i l'estic temptant. Passem per una darrera masia qüasi bé per dins la casa i els seus horts, travessem un pont que desconeixia i és prou bonic, i enfilem la pujada directa i exigent per dins el casc urbà de Rellinars. Definitivament no entrarem junts amb el Xavi doncs arriba un minut i escaig abans que nosaltres. Els darrers ànims van prou bé i més quan veus que atrapes gent de la cursa curta, quina última rampa per Déu! Arribo després de 18 km. i pico en 1h. 33m., molt content del resultat tot i la intensitat de la cursa, en 32ª posició.
Penso que a la vida tenim molta sort de poder demanar-li matinals com les d'ahir, on les coses surten rodones i la família et cedeix el teu temps per a invertir-lo corrent. Les meves cames deuen portar unes 200 curses i encara segueixo disfrutant i patint com el primer dia. Si és cert que a cops ho engegaries tot a rodar i et dedicaries a coses més sedentàries que t'allunyessin de l'estrés que ens autoimposem alguns corredors. Veurem què ens depara el futur.




Vèncer la frustració

"Vivència emocional que sorgeix davant el no compliment dels objectius previstos"
Es pot definir de vàries maneres pel que he vist, algunes més radicals que altres. La paraula frustració és sinònim d'abandonament en certa manera, de derrota. És digne tant de persones poc lluitadores com de persones lluitadores que ho donen tot per allò que anhelen malgrat acabi sorgint quelcom o algú que ho acabi impedint o no ho faci possible. Quan un es queda frustrat, el moment pot amb ell per no complir-se l'expectativa, el desig. El problema no rau tant en la situació com a tal, sempre es suposa que superable, sinó en el sentiment emocional que a un li queda.
Aquest "mal emocional" pot ser passatger segons la importància de l'expectativa que l'hagi originat o bé que ens arribi fins la medul·la per dir-ho d'alguna manera. Que ens empaiti durant dies en els que el cap no fa net i segueix recordant-nos la situació de fracàs. Arrossegant fins a la depressió a més d'un a cops o condicionant els seus actes en bona mesura, el seu dia-a-dia. Seria més que desitjós el pensar que ningú pugui arribar a aquesta situació però el món és divers i les persones som un experiment seu. Abnegació o resignació són alguns dels estats derivats de la frustració. Potser em complico massa però si ho barregem tot plegat.
També per sort, aquest mal emocional ens podria arrossegar a l'inconformisme, a la venjança, a la preocupació constant, a un mal camí, al replantejament de la situació. Qualsevol símbol de lluita per no quedar-se amb els braços plegats i conviure eternament amb el que hom pot considerar com a injustícia segons el cas. Si hi ha alguna possibilitat de vèncer aquesta frustració que ens té copsats, perquè no afrontar-la si un en té ganes?
Personalment em considero una persona lluitadora, amb tot el que això comporta. Lluitar pel que un vol va associat normalment a un benestar personal, encara que a cops involuntàriament suposi un malestar per un altre. No em refereixo tant a una lluita personal per aconseguir quelcom per a un mateix, sinó a una lluita contra la voluntat o interès d'algú altre, una lluita contra un no recolzament o senzillament una lluita contra l'immobilisme i el deixar fer. A la vida hem vingut a fer coses. M'aferro fermament a aquesta darrera afirmació, suposo compartida per la majoria. I qui no en tingui ganes o no vulgui comprendre el qui en té i ajudar-lo, que s'hi posi fulles. Encara que hi hagi un problema de visions, opinions o de no compartir les formes. Tallar les ales a la gent no crec que sigui un bon camí, massa llargues i mal crescudes les haurien de tenir. No trobeu?
Llarga vida als KamesKids i a les seves ganes de gaudir de l'entorn natural tot fent esport.



Trail Matxicots (09-16)

Una cursa d'ultradistància especial és aquella que surt per exemple com a millor valorada de tot el calendari per corredors acostumats a fer "ultres"  Aquest és el cas de la Matxicots, que porta dos anys sent la més votada de totes les curses catalanes. Per alguna cosa serà. Fa massa anys que la tenia pendent, sis edicions portaven fins ara, i massa gent que me n'havia parlat. Calia veure-ho.
No sóc corredor d'apuntar-se a les curses mil mesos abans, ho acostumo a fer a darrera hora sempre que sigui possible la inscripció i que el recàrrec sigui raonable. Aquest cop no en va ser una excepció i m'hi presento sense cap entrenament especial, tinc clar que la vull disfrutar per això opto per la distància "curta" de 54 km. Tampoc m'atrau el recorregut de la modalitat Extrem de 82 km. doncs comparteix recorregut totalment amb la Trail i la segona part sembla que li falten atractius.

Doscents corredors per l'Extrem i uns trescents setanta per la Trail ens apleguem a la sortida a les 5:30 h. al poble de Rialp. Tinc sort que he trobat combinació per no pujar sol, sempre hi ha gent disposada a compartir vehicle. Gràcies Oscar i Alberto! He empalmat un parell de nits dormint poc i això em té un tant inquiet, menys mal que no vaig optar per apuntar-me a la llarga....Com ve sent habitual em presento just de temps a la sortida, control molt light de material per sort, penso que fàcilment m'oblido de quelcom. És una sensació que ve sent normal darrerament, tot preparat a darrera hora. Per sort ho porto tot. Busco ràpidament als amics Egaramossenaires amb qui tinc clar que m'he d'associar avui per tenir un ritme similar, sort que sóc alt i ells em troben a mi. Ens saludem efusivament amb el Victor i l'Alberto i 2 companys més amb qui compartirem els primers quilòmetres. Ja no estic sol penso. Sortim plegats i anem fent fins que de seguida, amb tanta munió de corredors i frontals, perdem referències. Que si un es treu la jaqueta, que si l'altre va de ventre, que si un té pressa...bufff! Ja no sé on són. Arribo al primer avituallament de Seurí sol. Hi ha una varietat de menjar i beure bestial, i el recorregut està excel·lentment marcat, molt bones senyals que donen un indici ràpid del perquè és la millor ultra. Pràcticament tot per corriol, això és sensacional tot i la foscor. El dia pinta ben núvol i amb fresqueta, ja va sent hora de fer una "ultra" sense calor! Vaig tirant bé, amb bones sensacions. Tota l'estona en pujada però mantenint ritme i avançant algú fins i tot, tot i la meva envergadura i dificultats per pujar en desnivells forts com és el cas. De sobte m'atrapa l'Alberto pel darrera, quan jo el feia bastant pel davant sent coneixedor que ha vingut ben entrenat i és més bon pujador que jo. Va fort i opto per seguir-lo a la distància. El dia s'ha llevat i ens regala unes vistes magnífiques de la vessant sud del massís del Montsent de Pallars, objectiu del dia. A mesura que ens acostem al segon avituallament al km. 20 en el coll del Tirador, es va notant el fred i la brisa. Els pocs valents que aguantàvem sense jaqueta hem de córrer a abrigar-nos. Collons quina rasca que fa aquí dalt i quin vent de sobte!  Estem a 2.500 metres i el temps t'obliga a no parar, no ve de gust avituallar-se però ho he de fer. Això és una trampa pel cos així que guants, buff i gore en uns segons tot caminant. Comença a caure aiguaneu i tirem cadascú a la nosta bola en busca de la millor aventura del dia. Un moment genial considero. M'encanten les vistes cap als Bessiberris i mil muntanyes més que segur conec però que no m'atabalo en identificar-les. El vent i el fred ens colpeix de mala manera i cal concentrar-se en la marxa. Atrapo un company Egaramossenaire però em trobo més fort que ell i tiro, poc a poc vaig avançant gent en la pujada empinada cap el cim. El fred i el terreny són els meus aliats. Faig cim a quasi 2.900 metres i després de 25 km. en 5 hores, ja fa 1 hora que han passat els primers.
Em trobo de conya, només em preocupa el temps que no s'acabi de girar i faci prendre cap decisió a l'organització. Per sort al cim incomprensiblement amaina el fred i el vent, així que seguim fent camí per uns paratges magnífics que ens separen del cim del Montorroio a 2.800 m. Fa una pila d'anys, més de vint que hi havia passat fent esquí de muntanya, i ara sense neu un se n'adona de lo bonic que és aquell racó entre els 2 cims. Ens hem anat separant entre corredors, desfent-me de la corrua tradicional en pujada. Queda molta baixada i tres ressalts que em preocupen doncs sóc conscient que no vinc entrenat per l'ocasió i que se'm farà llarga la cosa. Baixo ràpid cap al tercer avituallament al Pas de Mainera, on dins d'una carpa ben instal·lada hi trobem de tot, també caldo calent que tant bé em senta. He avançat força posicions en aquest tram així que toca conservar i guardar forces.
Sortim ara cap amunt, toca tornar a la cota 2.700 metres al pas de Les Picardes. Segueixo fort i amb l'estómac aquest cop a favor. El fred em motiva i vaig xerrant amb algun corredor, avanço gent en pujada! Un cop dalt ve molt de gust pensar en la baixada quasi continuada fins a l'arribada. "Tres quilòmetres per Espot-Esquí!" ens crida un voluntari de l'organització. Tenen gent arreu. Baixo ràpid però segur, costa ara ja molt atrapar ningú. Just abans d'arribar a l'estació d'esquí d'Espot atrapo en Carlos, antic company de club que avui fa la llarga. Entrem junts al restaurant-avituallament. Vaig en seixantena posició. L'escalfor del local em fa enrere, no puc aturar-me aquí, això és una trampa! Faig el temps just per orinar, buidar pedretes del calçat, engrapar quelcom, beure caldo i caldo. L'amic Tottu és aquí amb la seva nòvia prenent control de pas i m'anima, també un cop més en Massaguer. No he estat gaire estona aturat així que algú més hauré avançat penso.
Sortim cap amunt, direcció la Creu dels Erols, i com costa arribar-hi! Ve gent pel darrera com és d'esperar a aquestes alçades i amb el sol que comença a escalfar. Em noto bé de forces però em preocupa aquesta calor que ha arribat, maleïda! Pugem junts amb la que acabarà sent la primera dona, sembla que li faci de llebre tota la pujada. Un cop dalt respiro i m'hauria de llançar avall vist que falten "només" menys de vint quilòmetres. La qüestió és que troto bé però els demés em passen. Em passen i em passen, no ho entenc doncs jo baixant no vaig pas lent i sempre sóc jo qui acostuma a collir cadàvers. Avui s'ha girat la truita i compto uns 12 corredors que m'avancen fins a l'avituallament del bonic poblet de Caregue. Mala senyal i és que el sol està apretant de cop i em sento l'estòmac amb senyals amenaçadores. Em prenc ràpidament el protector i més pastilles de sals. No tinc gana, no tinc set, tampoc em trobo cansat. Sé que és la calor, el maleït canvi de temperatura, se'm menja la consciència. No m'agrada el tema tot i que no paro de trotar a bon ritme. M'aturo en varis rierols a tirar-me aigua pel cap.
Surto de l'avituallament on menjo i bec bé, amb 8 quilòmetres pel davant. Ja fa estona que penso en la darrera pujadeta del dia, el darrer obstacle amb el poble d'Escàs pel mig. De sobte, l'Alberto i la seva família. Ja m'estranyava que no m'atrapés. Ha hagut d'abandonar sota els cims, per una baixada de sucre i pel fred. M'animen i cap amunt. Intento seguir en Mans Sella dels Koalas i un darrer corredor que m'avança avui però no puc tot i sentir-me bé tot i la pujada. Ve la segona noia pel darrera però no m'atrapa i li agafo distància, cosa que m'agrada. Coronem el darrer collet i vec Rialp a sota la vall, ens separen més de tres quilòmetres i m'hi llanço. Sóc amant dels finals intensos i la situació em recorda l'arriba a l'Apuko Extrem on vaig atrapar als companys a darrera hora. I la situació es repeteix doncs atrapo fins a 4 corredors que m'havien avançat, arribo amb moltes forces després de 9h. i 35m. i més de 4.000 metres de desnivell positiu. Un excel·lent recorregut que ens ha portat des de la mateixa vall a un dels cims més alts i imponents del nostre Pirineu. Magnífic. M'agrada la zona d'arribada on no falten atencions, menjo com mai aprofitant que l'estómac avui m'ha donat una treba, i amb un massatge genial com a colofó. Al cap d'unes hores m'assabento que l'amic Òscar ha fet un excel·lent temps i posició en la distància llarga.
Ara ja puc afirmar el perquè Matxicots és al capdamunt del calendari d'ultres, a sobre amb un molt bon regust pel meu resultat final, lluny de l'aspiració a una millor posició en la general però impensable vist el nivell d'entrenaments que he fet en tot l'estiu. Millor no ho explico. Gràcies Matxicots!


web de la cursa