Ultra Trail del Montseny (04-18)

Cada cop costa més fer-se amb aquest món de les "ultres". Costa per organitzar-te a nivell familiar tot robant estones i costa per l'esforç físic que suposa i és que l'edat es va notant. Confesso que la veterania ajuda en aquest món apassionant que és la ultradistància, mostra n'és la mitjana d'edat de la gent que hi trobes. Llàstima que el físic no ens acompanya, és llavors quan entrem a buscar còmplices a la desesperada. Amics amb qui recolzar-te i compartir l'experiència bàsicament per la motivació i l'obligació que això suposa. És el que té el pas dels anys: la cerca de nous al·licients, noves fites, nous moments.

Ben entrat el mes de març se'm va ficar al cap que havia de fer aquesta cursa després de més d'un any de sequera ultrera. A prop de casa, en horari diürn, curteta pel que hem arribat a fer i amb opció de competir per parelles! Llanço doncs la proposta als amics i en un primer moment ningú em confirma tot i que ser del cert que algú caurà a la temptació...Entre tant fem un entrenament amb els amics Egaramossenaires i m'assabento que el Guillermo i el Miguel, amics inseparables d'ultres, hi són inscrits així que no m'ho penso dues vegades. Just abans d'esgotar el plaç d'inscripció com acostumo a fer, rebo aquella trucada màgica de l'Elena preguntant-me per aquella cursa que li havia comentat el seu estimat marit i que si en motiu de l'aniversari que li vol regalar la inscripció. Com? Ho he sentit bé? El retorn del Cristian! Faig la inscripció per parelles d'amagat al que acabarà sent el meu company de cursa, així pel seu aniversari se li pot donar un val amb opció de no retorn. Ell acaba acceptant el regal com no podia ser altre el dia 1 d'abril tot i estar a menys d'una setmana del repte. "Mamón!" em diu només assabentar-se del regal aquell dia. Només amb aquesta primera expressió ja sé que ha acceptat el regal i que serà amb mi a la línia de sortida i amb moltes ganes. Des de la UTMB ja fa dos anys i mig, ell no fa ultradistància des de llavors però deixat, deixat, precisament no ho està pas el nen.

7 d'abril  4:25 a.m. El motor del Micra 1.0 trenca el silenci del carrer i ens desperta camí de Cànoves amb gas a fons, pres dels nervis del company per arribar aviat. Tenim sensacions estranyes, no pas per la inexperiència sinó pel moment del retrobament quan ens veiem equipats a peu de cotxe. Estic emocionat interiorment i amb moltes ganes de compartir l'experiència amb el germanet d'ultres: el Cristian. Tot va sobre rodes i sortim amb normalitat sense poder saludar però a ningú dels amics que són també a la línia de sortida. És fosc i el cap està massa concentrat en el que ens ve, un dia molt llarg. Primera pujada d'uns 8 km. i +800 de desnivell, comença el festival. No som pas al davant ni al mig, venim del darrere sense presses però a mitja pujada atrapem al Folguera i al Vilalta, que han sortit amb massa calma i també competeixen per parelles. Decideixo mirar de fer conversa i posar-me a remolc d'ells. Coronem poc després del coll de Palestrins i baixem llençats cap al poble del Montseny on hi ha el primer gran avituallament. De moment tot en ordre tot i que un ja sap que no serà el seu millor dia després de patir a tantes curses. Ens espera el que hauria de ser el pitjor del dia i és l'ascens al Turó de l'Home, menys de 7 km. i +1200, definitivament aquells trams que jo mai sé resoldre bé amb el meu físic tot i que avui acabo resolent amb escreix en veure que ningú ens avança i que fins i tot arrenquem alguna posició i és que hem sortit molt enrere. Dalt la carena cap a les Agudes fa força rasca i plugim, no tindrem sol ni calor en tot el dia i això em dóna ales i moltes ganes. Baixem cap a Viladrau ben lleugers i atrapem la parella del Xesc Terés qui acaben per abandonar després d'una rebrincada abans de Viladrau. És llavors quan vec que no podem anar tant malament i m'animoa mantenir ritme malgrat hi ha estones en les que vec que costa massa atrapar els de davant i això no és pas bona senyal. El Cristian ja fa estona que s'està aburrint, es repeteix la dinàmica de la UTMB! L'avituallament de Sant Marçal ens acull amb boira i m'ajuda a recuperar, no hi ha pressa però el fet de tenir una parella a tocar fa que ens accelerem. M'obsessiono en que potser podem fer podi per parelles si falla la Quiniela del dia, tot i que realment estiguem ben lluny del podi sense saber-ho. Pugem fins Coll Pregon a bon ritme, mantenint posicions, igual que en la llarga baixada definitiva cap a Viladrau on comprovo que en efecte costarà força treure forces pel tram final. Arribo sencer però cansat tot i que el Crono està més o menys sobre el previst. Em sobta però el no haver atrapat encara al Guille i el Miguel, sé que surten sempre més ràpid que jo però tant...una senyal més que no acabo d'anar fi. Justament és en aquest avituallament on els veiem per primer cop i això em dóna un plus de motivació. "Esperarme coño!" Ells dos marxen pràcticament quan nosaltres arribem, tenim el temps just de fer foto i abraçar-nos. Hem de menjar bé però i més veient que avui l'estómac em respecte. Encara no sé perquè em prenc un ibuprofè quan realment no el necessito, sé que ho faig per veure si em vinc amunt una mica com altres cops tot i que en el fons crec que m'acaba anant en contra crec jo vistes les sensacions posteriors de marxa.
Toca una llarga pujada fins el Matagalls pel costat oposat aquest cop, per mi el tram més bonic del dia i desconegut, on anem fent la goma amb una pubilla que se'ns acaba escapant pel davant. No havia passat mai per Sant Segimon i els corriols previs m'encisen de valent fins al punt de llançar-me (al meu ritme) a la caça dels companys que van pel davant. Prenem contacte visual amb ells i res més, només això. Els tenim a tocar i no som capaços d'atrapar-los, els crits ens uneixen i ens animem mútuament a la distància. És llavors quan un veu que el tema no rutlla i comença a témer la cursa i a maleir el mon de la ultradistància, en comptes de gaudir-ne. La pàjara ja és aquí i no me la podré treure del damunt fins l'arribada malgrat l'experiència en aquest món. Ni gels ni barretes, res de res. Coronem Matagalls sense poder atrapar-los tot i tenir-los 200 metres pel davant només tota l'estona. El Cristian desespera a la distància i ho sé malgrat no m'ho digui. Ens comencen a atrapar des del darrera, buff! És llavors quan recordo 20 anys enrere quan feia la Matagalls-Montserrat autèntica, començant al cim i passant per Collformic, com baixava aquell primer tram. I em vinc amunt intentant treure forces en la baixada fins aquest coll però res de res. Ben al contrari: Creck! El lligament del turmell a parir. Porto un dia un tant patós i m'he torçat fins a 3 vegades el mateix peu. A la quarta rebenta el tema i em vinc avall, quedant-me estirat al terra en un gest de desesperació. Per segons se't ve el món al damunt, la lesió, el rescat, infinits dies de recuperació sense poder córrer....M'aixeco! Puc caminar tot i que alguna cosa ha passat. Em costa caminar, dolor. Sóc conscient al moment que m'he esguinçat tot i no saber mai el que era això en tants anys. Per estar en calent el turmell deixa fer i decideixo seguir inconscientment. És en aquests moments que un es torna més egoista que mai i el que toca avui és acabar costi el que costi. No puc fallar a la meva parella. Passem per Collformic i amb poques ganes comencem la baixa més eterna que recordo dels darrers anys. Quina pista més lletja i poc agraïda. Només faig que pensar en els més de 20 km. que hauré d'arrossegar l'esguinç i en la pàjara que porto. Per sort no ens atrapa pràcticament ningú pel darrera tot i que el meu trot no és pas el que hauria de ser si les coses anessin bé. Anem massa lents, quin remei. Iniciem la darrera pujada del dia i em confon amb el gràfic de desnivell fins al punt de desesperar. Necessito sentar-me uns segons, no puc més amb el meu cos. Quina sensació tant engreida. Com sigui trec forces sense parar de mirar enrere fins aconseguir arribar dalt del Pla de la Calma no sé com. M'alegro en adonar-me que anava errat i que som dalt abans no em pensava. Això ens dóna un plus de forces i aconseguim guanyar ritme. Hem perdut però molt temps així que no atraparem ningú més pel davant, això ho sé segur. Coronem el pic del Sui, quins records de la meva primera Trailwalker passant per aquí els primers....Toca una llarga baixada sense treva i el turmell aguanta tot i que sé que en qualsevol moment pot trencar-se del tot i que s'acabi definitivament la proesa. Així que decideixo assegurar el tema i alentim la marxa de nou i de quina manera! Aquí hauria de fer la baixada de la meva vida i no puc fer-ho, m'he de retenir tot i recuperar sensacions i la desesperació del Cristian per arribar aviat i poder retrobar-se amb els bessonets a casa. Em sento fatal de fer-li perdre el temps però és el que hi ha. Ell ja sap a què s'exponia acceptant acompanyar-me ;) El que no esperava és veure'm ranquejar a moments i més després de relliscar i caure a les darreres baixades fins el punt de quedar-me enrampat de mala manera al mig d'un corriol. Un pal per aquí i l'altre per allà, i el que em costa treure'm la rampa i aixecar-me!
A les 12 hores i mitja en punt travessem l'arc d'arribada després d'aconseguir fer els 2 darrers quilòmetres a molt bon ritme encara no sé com. Quina alegria, una altra més al sac. Una alegria que es conté en veure el turmell inflamat des del primer moment que em descalço i que vaig ràpidament als massatgistes com intentant trobar remei a la desesperada. La parelleta d'amics hi són, ens han acabat traient fins a vint minuts! Encara gràcies que hem arribat penso. Sensacions, alegria, resignació, pensaments, dolor...tot em ve al cap quan sóc a la camilla. És el millor moment del dia. Em sento preocupat però enormement feliç d'haver aconseguit superar un altre repte i de fer-ho tant ben acompanyat. Quina sort i quin luxe! Llàstima no es puguin repartir les forces entre companys, potser així haguéssim aconseguit rebaixar l'hora que se'ns ha escapat segons el previst malgrat que ni així haguéssim aconseguit podi per parelles. És el que hi ha, així que toca donar valor al moment i al que hem fet plegats. Hem gaudit de valent un cop més fent el que més ens agrada. 74 km. plens de bons moments sobretot tot i els +4500 m. de desnivell que han acabat podent amb mi fins arrossegar-me a un mes segur de parada tècnica per a poder recuperar el turmell. Seguiran més reptes tot i que a partir d'ara tindrem un altre handicap a vèncer. Fins sempre UT Montseny!

Envidia

Envidia es lo que siento, lo que me persigue.
Al pensar en tu manera de vivir. De sentir.
De saber de tu mundo y ignorarlo.
Por perderme tu sentido,
al despertar.

Envidia. Tal vez rabia. Es lo que me posee.
Al pensar en tu manera de vivir. De sentir.
Por no haber aprendido de ti, de tu mundo.
Por ver pasar el tiempo,
sin sentido.

Envidia es lo que me corroe,
de no saber mas de tu pasado.
Y que lastra mis ganas de seguir,
con resignación y humillación
ante el olvido.

No es para menos Celia.
Compartiendo segundos a tu lado,
nos hemos contagiado de muy mucho.
Tu sabiduría, tu interés por los demás.
Tu fuerza.
Tu sentido de la vida, tu pasión por saber.
Tu sonrisa.
Y tu suerte. Por acercarte a ellos,
a María y a Eugeni, a Manel.
Para mi eres pura envidia.

Vallès Drac Race, segona part

Ho hem tornat a fer. I això que diuen que les segones parts no acostumen a ser bones.

Tot té un inici, aquesta edició el va tenir un vespre assentats a la biblioteca del Centre Excursionista de Terrassa, no podia ser altre lloc. El mateix lloc on m'havia acomiadat de la duatló ja fa una pila anys i on també haviem gestat el "rescat" de la Drac Race fa any i mig quan estava a punt de desaparèixer.  El Quim amb la seva barba, el cap conservador i incombustible, la veu del voluntariat. El Victor, l'última mona com sempre ell ens diu però que treu recursos, esponsors i motivació de sota les pedres. El Boada, l'home de Mura i del PAU o allò que millor ni pensar-hi. L'Eduard, el sant caigut del cel i que té molta part de la culpa de l'èxit d'aquesta edició. La Montse, la més jove i motivada, la peça perfecte per encaixar el trencaclosques. I jo com a corredor, aportant l'experiència esportiva. Quantes coses es pot arribar a fer amb aquest gran equip. Fins el punt de tirar endavant una segona edició quan algunes veus ens demanaven fer un parèntesi vist el compromís, esforç i nivell requerit que havíem pogut palpar de ben a prop en la nostra primera edició. "Farem un recorregut nou d'ultradistància, la germana gran de la Drac Race" fins i tot vam somniar però de moment així va quedar, com un somni.

L'Ajuntament ens recolza i ens anima. La Junta del Centre també. El centenar de voluntaris. Els col·laboradors. Els amics. La familia. Els corredors. No podem fallar, és a les nostres mans fer-ho possible. L'Eduard es posiciona i ens revoluciona per dins, ens deixem arrossegar per les seves ganes de Drac. I de Race. Aquest any penso que segur tot será més fácil, ho ha de ser per força. Tenim l'experiència i la informació però també les errades del primer any. Es genera una expectativa al voltant de la prova que se'm fa estranya. Em fa pal tornar-m'hi a posar però alhora agafo forces recordant el desè aniversari de la Duatló del Puigmal i els 1.200 participants que ens van fer costat fa justament deu anys aquell mes d'octubre. Ens movem ràpid. L'ú de novembre obrim inscripcions. Ho vec. Ho percebo. Les xarxes socials han explotat amb les primeres publicacions d'avís del retorn del Drac. Tindrem ple assegurat, ho comento a l'equip. Em fa patir la baixada d'inscripcions a altres curses de muntanya properes però en el fons estic tranquil doncs estem fent les coses bé i tenim un esdeveniment magnífic entre les mans. I el més important: gent i moltes ganes.

Estalviarem diners d'aquí i d'allà, sense baixar el nivell de cursa. No ens pot tornar a passar l'acabar patint perquè surtin els números com l'any passat. Tot s'esdevé sobre el previst, patim fins l'últim moment com també està previst. El Drac ens empaita a la feina, a casa, a les nits. He de confessar que en la primera edició m'hi vaig jugar almenys jo fins i tot la salut, i aquest cop la cosa va massa tranquil·la. Prou fácil fins al punt que em puc permetre organitzar un altre sarau al poble en ple mes de novembre en tant els companys també fan la seva vida i fins ben entrat el gener que no ens hi posem de valent amb la Drac Race. Les inscripcions pugen i apunten als mil. Contenim l'eufòria, es palpa però en l'ambient de les reunions i als missatges de WhatsApp del grup. I quin grup...

Els busos a Mura, els entrenaments oficials, les emisores, els dorsals i el crono, els permisos de pas, el tracte amb col·laboradors, les samarretes, la logística, els premis, la fideuà, els avituallaments, el repàs dels circuits, els massagistes i els speakers, la web i les xarxes, els pins tombats del Leitat la darrera semana, les claus del Parc. Tot s'esdevé. Ho farem i esperem sigui un èxit. Ens convé una bona meteorologia però sobretot el costat de la sort. La Drac Race no és una cursa de barri ni una cursa de muntanya qualsevol a tocar de la ciutat. No és un joc. És un repte organitzatiu que demana avançar-se a possibles problemes així com conèixer molt bé l'entorn, per mi el pati de casa. Confesso que sóc amant dels grans reptes.

Divendres 16 de febrer - 9:15 a.m.
Cinc persones, dues furgonetes, una llista de recollides i encàrrecs. Una jornada de 10 hores inaugura el festival. Portem reunions de voluntaris aquesta semana i reunions cadascú amb si mateix per assegurar que no falli res. Dinem el comité de cursa al complet entaulats en una gran estona sense nervis com l'any anterior. Repassem temes i banalitzem sobre l'afaitada de la barba que s'haurà de fer el Quim doncs ja tenim els mil inscrits. Si, mil. Preparem entrega de dorsals a correcuita i acabem el dia amb el Victor netejant i obrint pas al bosc en ple capvespre. Com viu la moguda aquest Victor, fins i tot això li motiva!

Dissabte 17 de febrer - 9:30 a.m.
Recullo al Quim i al Victor per carregar els furgons amb tones de líquid i sòlid abans no comencem el muntage de Nacions Unides mentre la resta de companys continúen amb els dorsals i el muntage de Mura. Sessió teórico-pràctica de marcatge en muntanya amb els marcadors per posar criteri comú i assegurar que es farà bona feina amb la cinta i els cartells informatius. Cinc equips surten muntanya amunt mentre continuem la jornada. La tarda, el vespre, la nit. No dino, no bereno, no sopo, quan estàs ficat al drap ni penses en les necessitats bàsiques. Sort que arriba el Julià amb els entrepans de l'endemà. Muntem avituallaments a darrera hora i acabem els detalls del camp base. Tot en ordre i sense imprevistos. La feina està molt avançada, falta el dia decisiu. Decideixo definitivament fer nit dins les carpes abans no acabi amb els darrers detalls ben entrada la matinada. Demà ha de sortir tot rodó. No podem fallar.

Diumenge 18 de febrer - 3:30 a.m.
No puc dormir. El fred, el soroll, el cap que m'estavella pensant en tot el que hi ha per fer abans no arribin els primers participants. Prenc la furgoneta i em poso a repassar i reforçar punts de marcatge claus. Un parell d'hores que em senten divinament per la solitud del moment. Sento els senglars com m'observen a Can Candi. Estic malalt? Potser si o potser ho faig perquè m'agrada. Torno a Nacions i comença a arribar la gent. Els companys de comitè els primers. Tot en ordre, rematem la feina! A les set ens envolten voluntaris i els primers corredors, anem contrarellotge com era d'esperar. Em falta temps, ens falta temps, si més no aquesta és la sensació. Sortirà bé? M'ho pregunto constantment. Són tants els punts que poden fallar per més que ho tinguem controlat...
L'Andrés al crono, el Josep al micro, el Xavi surt a repassar, l'Eduard amb la bici obrirà les curses, els voluntaris surten cap als avituallaments i als punts de control de pas. Hi són tots! Acabem amb els detalls de la zona de sortida-arribada, m'encanta aquest punt, aquest any ens hem lluït. Tret de petits entrebancs tot comença en ordre i les emisores i els mòbils ens donen senyal arreu cosa que ens recomforta. Tenim el Drac dominat, que comenci el festival. Surt la cursa llarga, surten les curses infantils, surten a Mura, surt l'Esquena. Tot perfecte i en dansa. M'apassiona veure la canalla esforçant-se, entrant a meta, pujant a podi i els Kames Kids aportant el color vermell a la jornada. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Comencen a arribar referències de pas pels controls al móbil. El rellotge corre i el Pere Aurell va fent traçat sense incidències. Els carrers de Mura no són aquest cop un desgavell a la sortida de la Half i passen referències dels primers corredors de l'Esquena per dalt el turó de Sant Joan. El turó del Kiku per on aconseguim fer passar tothom corrent com en homenatge a aquest gran amic del Centre que avui seria segur aquí dalt fent-me costat, fent-nos costat. Merda de vida. I posats a renegar, merda de plats de plàstic que ens vam oblidar de comprar. És l'anècdota del dia, avituallaments sense plats. Tant se val, menys residus.
A la Drac Race els organitzadors no respirem fins que es donen 3 moments: arriba  a meta el primer corredor de la cursa curta, arriba al coll de Can Roure el primer corredor de la mitja, arriba a Mura el primer corredor de la llarga. Enllaçar aquestes tres notícies ho és tot i a les 12 h. avui ho aconseguim un cop més en plena entrega de premis de la cursa curta on envalentonat intento fer d'speaker aprofitant les darreres mostres de veu del dia abans l'afonia no s'apoderi de mi per unes jornades. Esclato d'eufòria per dins i m'amago a qualsevol racó per a celebrar la trilogía, ara si que ens podem relaxar! Falta creuar els dits perquè ningú s'accidenti i perquè cap desgraciat ens tregui cintes. Els massatgistes treballen sense descans, la fideuà funciona a tot drap, els nens es pinten la cara, les ambulàncies descansen tranquil·les, els corredors mengen i beuen contents a l'arribada, els amics corredors em busquen per a felicitar-nos, el sol ens escalfa amb força. El Drac ha amagat les urpes i ens ha emparat un cop més estant des de la gespa del Parc de les Nacions Unides.

A les 22 h. em reben les nenes i la dona amb abraçades, per fi la família i el descans. Ho hem tornat a fer. Gràcies amics, corredors, voluntaris i família. Gràcies també a aquells que vau parir i vau vetllar per aquesta idea i el format de curses amb tant ganxo en les 2 primeres edicions abans el Centre Excursionista no agaféssim el timó. Mil gràcies per aquests grans moments de vida.


Canicross Entrevinyes Alella (01-18)

La primera de l'any i ja veurem si en vindran gaires vist la molèstia lumbar que ja fa mesos s'ha instal·lat en el meu cos. Seguim sense diagnòstic però almenys podem seguir fent el que més ens agrada a diferent escala de la que a un li agradaria.

Des de fa poc més d'un any que no ens acostàvem a cap canicross per diferents motius. Vist amb els meus ulls ho trobo un tant egoista pensant en el que li agrada a la gosseta passar una estona entre amics. Es fa difícil valorar si el nivell d'estrés previ a la sortida que passen les bèsties, els és perjudicial pel seu benestar. Com sigui però, l'estona d'esbarjo que li suposa després de la cursa és impagable.
Feia unes setmanes que m'havia fixat amb Alella com a possible objectiu, no només pel fet que mai l'havíem fet sinó per tenir categoria per a gossos petits. El darrer cop a St. Andreu de la Barca ens va anar prou bé tot i que s'ha de dir que no vam tenir gaire "competència" a nivell de gos. Aquest cop la cosa es posava més seriosa per la quantitat de participants i això ho feia un tant més atractiu. A nivell de recorregut confeso que em va agradar més el de St. Andreu, més tècnic i frondós. L'Entrevinyes té l'ali cient de com diu el seu nom, circuit entre vinyes però tot s'ha de dir que un cop has fet els primers camps ja les has vist prou. Les vistes però són interessants sobre el mar, van sortir bones fotos dels participants.

Poc abans de la sortida coincideixo amb el veí del poble, el Joan Miró. Tenia ganes de compartir una estona de xerrera amb ell i així vam fer. En la modalitat curta per sota dels 7 km. ens havíem apuntat mentre d'altres feien la llarga de 15 km. Massa distància per la India vist el ressorgiment del problema de la contractura a les extremitats darreres pocs dies abans de la cursa. No ens la podíem jugar a banda que no feien categories per la llarga. Tocava donar-ho tot un cop més en una distància que no és la meva. Sortides per calaixos, per sort ens posen pel mig, tenim més de 40 corredors pel davant i això ens va bé per l'instint de la gossa a caçar posicions. Sortim directes amunt sense treva, com odio aquestes sortides tant intenses, no em barrufen les pujades només començar. En el nostre calaix tenim 9 canicrossers dels quals no en vec cap que em soni i que em pugui preocupar a nivell de gos. Són gossos petits i no sembla que puguin donar molta guerra a les ganes de la petita India. Només sortir però se'ns col·loquen 2 gossos pel davant, petits però guerrers. Els primers 3,5 km. tiren amunt amb intensitat i pocs descansos, ho donem tot i més per mantenir el ritme del davant i amb algun cop de sort després d'entortolligar-se amb participants que anem atrapant del calaix previ, acabo per avançar els 2 companys de sortida. N'hi ha un però que ens trepitja els talons i de seguida vec que la cosa va de debò. No hi ha manera d'agafar-li distància malgrat estic donant tot el plaer a la gossa per no frenar-la i que sento que vaig al límit. Massa intensitat. Coronem el punt més alt en el mateix moment que vec com ens avancen sense miraments, ve baixada i penso que ens anirà bé portar algú davant perquè la India tibi. Però resulta que el que no tiba sóc jo i mira que sóc de baixades... (era més aviat) Fa estona que no vec ningú més que vingui pel darrera, anem avançant gent i prou. La distància s'incrementa cada cop més amb el corredor que ens ha avançat, penso que ja està bé fer segon en categoria de gossos petits i em resigno a seguir com puc a la gossa que està fent altre cop un paper excel·lent. Crido i tiba, això rutlla. Fals pla i a poc més de mig quilòmetre ja veiem l'arribada avall. Acabem de donar-ho entre vinyes i amb moltes ganes malgrat ens fem grans i aquells esprints es troben a faltar.

Poc més de 28 minuts per fer el recorregut. Genial India! Quin gran moment quan arribes a una cursa entre aplaudiments, no cal arc d'arribada com és el cas, cal només voluntat i ganes. L'amic Joan que ha sortit per davant ens rep i ens sorprèn amb un excel·lent resultat doncs han fet un parell de minuts menys, entrant en 7ª posició. La sorpresa és meva quan vec que hem arribat en 10ª de la general, superbé si comparo resultats anteriors. Acabem finalment tercers de gossos petits doncs hi ha un altre corredor que ens ha superat en un altre calaix i que guanya sorprenentment la general, a banda també cau una 3ª posició de veterans que no ens pertoca per estar inscrit en una altra categoria. Més que content doncs tot i no poder repetir el 1º en categoria del darrer canicross. Per molts anys puguem seguir gaudint de la disciplina, quin matí més bonic.

Cursa del Bolet (12-17)

L'Àlex té 10 anys. Fa quinze mesos ens vam conèixer en la primera reunió d'un grup de pares, el que acabaria sent els Kames Kids. Era un més de tants vailets que tenien ganes de provar això de córrer per la muntanya. Els seus pares manifestaven que havia provat altres esports sense constància ni èxit i que recolzaven la iniciativa veient que podia ser una disciplina esportiva que complís el seu afany no pas competitiu sinó de realització personal. I així ha estat. Quinze mesos després podem dir orgullosos que aquella iniciativa d'un grup de pares, ara consolidada, ha aconseguit el seu objectiu com pot ser l'acostament de nens i joves a l'entorn natural a través de l'esport.

L'Adrià en té molta culpa com a promotor i monitor del grup de tecnificació que va arrencar tot just fa 3 mesos. Seguint el seu interès perquè els seus "alumnes" participin en curses d'una forma més o menys regular, em va proposar apuntar-nos a la Cursa del Bolet per acompanyar als joves que hi vulguessin anar. Les malalties i imprevistos de darrera hora fan que només quedi l'Àlex amb ganes de córrer-la i....quines ganes! Ens apleguem doncs el 26 de desembre amb el Jordi i l'Adrià a Ullastrell. Fa 3 anys que no venia a fer-la, la meva sisena participació. Diria que el darrer cop encara arribàvem al camp de futbol mentre que ara el format de sortida i arribada és el mateix de la cursa de muntanya del poble. Com sigui que per mi és un dia especial, no vinc a córrer contra el crono com en qualsevol altra ocasió sinó a acompanyar al jovent. La Cursa del Bolet és pura nostàlgia per mi, ho reconec. En un dia especial, prop de casa i força amics que et retrobes d'un any per l'altre.
L'Àlex ve acompanyat de la seva mare qui no para de relatar-me sempre que ens veiem el com n'està d'enganxat el nano al tema i el com n'estan d'agraïts que mantinguem viva la inciativa dels Kames Kids. És una sort haver-te trobat em diu un cop més i jo que em fonc pres de sensibilitat. Que grans són aquests moments de vida on trobes el sentit de les coses i on agafes força, motivació i ganes per viure.

Són les 10:30 h. quan es dóna la sortida. Ens espavilem amb l'Adrià per fer tornar enrere l'Àlex qui se'ns ha colat fins la primera línia de sortida, propi de la canalla ingènua. Primers metres per la carretera d'accés al poble i els corredors i amics ens van passant. No recordo el darrer cop que vaig fer de llebre a algú, potser fa uns quants anys a la meva dona. No conec el seu ritme així que deixo que l'Adrià el porti, clavant un ritme constant en tot moment i acord al desnivell. Em limito a donar missatges d'ànim i a observar i observar el seu posat físic i les seves passes. Hem de vetllar perquè aquesta primera experiència en competició en un circuit llarg per ell encara que siguin 6 quilòmetres i escaig, no suposi un mal tràngol i el que podria significar un pas enrere. El noi però clava el ritme del seu monitor i diria que ho fa fàcil. Després del pla per asfalt encarem la baixada per pista ràpida i on recuperem posicions sota la meva preocupació de si potser anem massa ràpids i ho pagarem. Continuem en pujada cap a meitat de cursa i el ritme decau quan em poso al davant per intentar garantir un bon final, sent coneixedor que la pujada és llarga i dura a moments. Anem avançant canalla i adults fins i tot. L'Àlex està "on-fire" i puja superbé sense queixar-se. Assolim l'asfalt de nou per on en quilòmetre i mig ens ha de portar fins l'arribada. Només li vec un petit moment de defalliment que em fa patir a 1 qm. de l'arribada però que queda en res. Quina facilitat per córrer i quina cursa li està sortint! Rematem la feina avançant un parell de nens que feia estona duiem al davant i ja no en veiem més. Això ha d'acaba en "sprint" i així és, el nano es deixa anar i de quina manera per treure'ns fins i tot algun segon. Mare meva, quina experiència. No sé qui ha gaudit més, si ell o nosaltres. Han estat 29 minuts de pur esport i una vivència difícil de repetir per ser el primer cop. Només un altre nen que ha arribat davant li acaba prenent la més que merescuda copa de campió de categoria infantil. Tant se val penso, és una llàstima que encara no hagi guanyat cap copa amb nosaltres en curses infantils però de ben aviat arribaran segur i a dojo. No és el nostre objectiu principal però és clar que per ells és important assolir els calaixos del podi.

Que bé ho has fet Àlex. Com vius l'essència d'aquest esport: ens escoltes parlar amb amics de les batalletes de cursa, t'empasses tota la cerimònia d'entrega de premis encara que no en tinguis, et repasses les classificacions...benvingut al món del "running". Confesso que m'he emocionat a l'arribada en veure la seva mare i en abraçar-lo per felicitar-lo pel seu paper. Quina cursa més magnífica! De fet m'acabo d'emocionar quan em dóna un petit obsequi a final de cursa com a senyal d'agraïment per la feina feta fins al moment. Feia molt de temps que no em sentia així de realitzat, això és millor que acabar qualsevol cursa d'ultradistància. És una cursa sense fi, un projecte que avui ha brillat de nou encara que sigui només de mans de l'Àlex. Ell és el petit exemple de tot el que es pot arribar a fer d'una forma desinteressada amb un grup de canalla i que mentre duri ho hem de gaudir. Gràcies a tots els que ho esteu fent possible ha sortit aquest dia tant magnífic de Sant Esteve. Un dia per la memòria.