Cursa de Rellinars 11 km (10-18)

Una cursa més al sac encara que sigui a un altre ritme. Rellinars apareix fàcilment al calendari quan els amics que l'organitzen reclamen participació. Per això vaig mirar d'animar pares i nens aquest cop, sacrificant la "meva" distància de mitja marató i optant per la distància curta malgrat ser un pel massa per la canalla. I és que venia de gust, molt de gust, poder apropar-los i fer viure en primera persona una experiència així. Tots hem sigut petits i hem viscut il·lusions i ganes especials, així que calia aprofitar aquestes ganes seves per acostar-los a aquest món del trailrunning que ens té ben esbojarrats. Encara que sigui per només un cop, aquesta era la condició que els vam posar.

La dona també s'anima a fer-la, al seu aire, i algun monitor i algun amic. Rellinars és un bany de coneguts com és d'esperar cada cop que hi anem. Un dia emboirat ens rep i ens convida a fer esport. Sortim darrera de tot, ben conservadors, i mica en mica anem controlant primeres sensacions i ritmes del conjunt. Els anem xerrant a la Carla, l'Olivia i el Guillem. Tots semblen "on fire" i ben concentrats. La Carla té ganes de fer equip i no s'aventura a tibar davant les meves paraules alentadores. A mesura que ens anem escalfant venen les ganes d'avançar així que aprofitem que els primers quilòmetres són afavoridors per passar algun que altre corredor/a. Els tres es menjarien el món durant el començament, per això estem per calmar aquestes ànsies de tibar i evitar així que algú quedi rebentat pel recorregut. La pujada cap a l'avituallament de Les Cases és facilitadora de mantenir un bon ritme. Podríem trotar però els fem caminar, malgrat tot i així seguim avançant gent. Com deu desanimar que sis corredors t'avancin de cop, penso. Entre els avançats hi ha la dona a qui animem tots plegats. Arribats al km. 6,5 coronem el punt més alt del dia i ens preparem pels plans que precedeixen la baixada amb despistada inclosa que ens fa perdre algun minut que altre. Encarem la pista que baixa prop de Casajoana a tot drap i quina manera de baixar. "Tranquils! Tranquils!" els cridem mentre mirem d'aturar un ritme frenètic marcat per la Carla. Cullons com disfruten i com disfrutem els grans en veure'ls córrer amb tals ganes. I no parem de baixar fins que els aviso que som al final i que ens queda menys d'un quilòmetre però que cal superar una pujada molt pronunciada. Som als carrers del nucli antic de Rellinars on hi trobem gent i veïns animant. Ens fem veure. Camina que caminaràs que tibem amunt, tot i que comencem a notar com el Guillem defalleix i això no ens pot passar. Ha d'arribar sencer i sense forçar tant malgrat ho haguem fet inevitablement. Entrem a meta tots sis entre una gran ovació i sorpresa dels allà assistents en veure tanta jovenalla.

Ha estat menys d'una hora i quart de pura experiència de vida. No sé qui ho ha passat més bé si els nens o si nosaltres. Una manera de córrer diferent i que fa afició. A més queda arrodonida la feina pel podi compartit de primers de categoria tant masculí de l'Arnau com femení compartit entre l'Olivia i la Carla. Quina foto més maca pel record dels Kames Kids. I que bé veure entrar també a la Che poc darrera nostre amb cara sencera i contenta d'haver superat la prova amb escreix també.

Poble de Rellinars, seguirem venint a emportar-nos la vostra aigua però també tornarem a la vostra cursa. Fins una altra!

Trail XL del Bisaura 82 km (10-18)

"A ver si buscas alguna ultra este otoño en el calendario" Les mateixes paraules dels darrers anys en boca del Toni. Unes paraules que m'exigeixen un esforç que en el fons em ve de gust però quan falten ganes... I passa el de sempre, que t'asseus davant el calendari de curses i en busques alguna i tornes a caure en la trampa. Altre cop sense preparació específica, sense les ganes i el respecte que es mereix, sense pensar en el companyerisme que això hauria de suposar, només egoistament perquè sé que ho puc fer encara que no hagi de demostrar res a ningú més que a mi mateix. Una ultra sempre és una ultra, encara que jo li hagi perdut el respecte del tot. Més que preocupant però és la veritat.

"No sé si m'ho podré combinar" Unes altres paraules que arriben per un altre costat quan li proposo al Cristian. Els bessons, la feina...sigui com sigui hi acaba caient de valent. Dels tres és el que en té més ganes, ho sé segur, encara que aquesta Ultra l'acabi maleint per motius aliens que l'acaben deixant amb una indisposició en tota regla. El fet és que poques setmanes abans decidim muntar equip per primer cop els tres junts. La il·lusió ens pot, les ganes també poden al seny. El Toni ve amb la Matagalls a la butxaca, el Cristian i jo millor que no hi pensem. Des d'abril que vam fer parella al Montseny quan em vaig esguinçar que no hem fet res de sèrio des de llavors. Només que sortidetes i poca llarga distància. Aquí només hi ha un que té les de sortir-se'n bé. Clar que quan penso en el Bisaura penso en els seus camins, la seva gent, el seu paratge espatarrant. Fa tres anys des que vam fer amb el Toni la distància de 50 quilòmetres i escaig i vaig haver d'esperar-lo tot el recorregut. Poc però ho vaig haver de fer. Com han canviat les tornes...

A les 4 a.m. em recullen a casa. Això no pot anar bé amb la son que porto jo al damunt. Al cotxe xerrem i xerrem, fem safareig per fer passar els nervis. El Cristian quasi que ni ve doncs està amb descomposició de fa uns dies i el dia abans ha empitjorat l'asunto. I jo que el convenço en venir, que ho hem de provar, que sortirem poc a poc, a veure-les venir, cosa que no hauria d'haver fet. Tenim moltes ganes de fer-la plegats i això preval per davant de tot. S'ha d'intentar així que recollim dorsals, deixem les bosses de vida, ens engalanem, foto de rigor, saludem als amics Egaramossenaires, a l'Edu i vec altres cares conegudes a qui mai dona temps de saludar. La sortida és un festival de foc. Aconseguim sortir plegats tot i els entrebancs. No les tenim totes però, es respira un ambient estrany. I jo sense ganes. I el Cristian en hores baixes. I el Toni a l'expectativa.

Primers quilòmetres fàcils cap a Montsequiu i la Farga de Bebié. Camins senzills i pistes que no presagien el que ens vindrà. El ritme és el de menys doncs marxem per sota del ritme normal en aquest tipus de curses. Hem de conservar i veure què tal reacciona el cos del Cristian tot i que tots tres sabem d'abans de sortir que és missió impossible acabar junts. Les primeres pujades ens porten cap al Castell de Llaers i els Bufadors, llocs magnífics de pas. Més i més pujades contínues per racons inhòspits cap al castell de Milany. Fins a dues vegades ens demana kleenex i ens hem d'aturar perquè ell faci les seves necessitats. La cara és blanca i camina i camina. Han començat a passar-nos els de la cursa curta que sortien una hora després i patim un degotall de corredors que se'ns avalanxen i ens fan sentir més lents que mai. Entre ells l'amic Isma amb qui ens reconeixem per sorpresa i ens alegra mútuament de veure'ns compartir el que ens agrada. Camino una estona amb ell mentre ens posem al dia. Realment però al darrera el Cristian ho està passant malament així que em quedo. Toni, no li preguntis com es troba, em dic a mi mateix. Que no ho veus?? La situació es va tornant desesperant quan a cada avituallament només ens comenta el mateix. El periple s'acaba al km. 30 quan ens pensàvem que ja arribàvem a Vidrà. Allà s'assenta i es queda definitivament el meu germanet d'ultras. Ni hauria d'haver sortit però ha arribat fins allà i hem compartit una nova experiència per més que desagradable. Només puc acomiadar-me d'ell amb una abraçada i quasi que em poso a plorar pres per la sensibilitat del moment. Qui ha dit que les separacions no són complicades?

La ràbia em posseeix de sobte i sortim a bon ritme de l'avituallament de L'Arxé. Anem atrapant corredors que ens han avançat, encara que sigui en pujada. El Toni aguanta bé el ritme com és d'esperar i ens deixem portar per l'eufòria de veure'ns córrer per fi al nostre ritme. El poble de Vidrà ens rep amb força gent, hi arribem amb moltes ganes de seguir la recuperació. Mica en mica aconseguim oblidar-nos del mal tràngol amb el Cristian. Engrapem ràpid i no perdem temps als avituallaments. Entre Vidrà i Collfred ens espera el segon cim més alt del dia: una salvatjada de camins que hi pugen i en baixen on ben poc pots córrer. Vinga camp a través fins a l'ermita de Santa Magdalena de Cambrils a 1.545 m. No vull ni veure la bossa de vida a Collfred, ja estava previst no haver-la de fer servir a no ser que plegués. El menjar entra bé encara, bec caldo i em trobo força bé. Així que seguim i el Toni que se'l veu molt sencer. "Me he dejado los palos!" Va, torna enrere a buscar-los que jo vaig tirant amb un corredor de Vilafranca que fa estona se'ns ha ajuntat. Arribem per una diversitat de camins ben diferents al magnífic salt de Sallent i seguim amunt i amunt fins travessar un lloc bucòlic: el Pla Traver. Sembla sortir d'un conte de fades l'indret. Fabulós amb els seus cavalls i els seus prats. No ens podem quedar a dormir, ens espera una nova pujada sobtada fins a Puig Cubell i una baixada horrorosa com la resta del que queda de dia, fins a la Barraca de la Vila Vella. L'anècdota ve quan vec en un punt al Toni arrossegant-se davant meu sota un filat de punxes i amb la motxilla enganxada al filat com no podia ser altre. Talment com una pista americana, mentre jo vec un pas obert al costat del filat i l'observo des de l'altre cantó. No anem bé.

L'estómac ha dit prou. Intento empassar però els sòlids es queden a la boca. Res de res, prou em conec. I només som al km. 51. Tocarà patir David. Primperan al canto i a veure-les venir. Millor dit, i a veure com puja el Toni doncs ara toca que tiri ell al davant mentre jo em començo a arrossegar pel Bisaura. Sort dels voluntaris collonuts i de la freqüència d'avituallaments i de l'atractiu més que especial del recorregut. En poca estona haurem de tibar ja de frontal, molt abans del previst penso. Dalt el Castell de Curull, inexistent per cert, encenc la llum tot i que de poc serveix vist la densitat de la boira. No sé quina hora és ni m'importa, ni com van els amics del davant, ni sabem res de les famílies, ni d'on deu ser el Cristian. Només sé que la baixada que ens precedeix fins al Salt del Molí és del pitjor que he fet en ma vida per una torrentera sense sentit i per mil rampes que no s'acaben mai. Fa quilòmetres que em llenço a qualsevol torrent per a rentar-me les mans i mullar-me el cap. És un mal símptoma dels pitjors dies de calor, mals records de Trailwalker. Encara gràcies que puc anar ingerint aigua amb electrolits i que l'orina surt clara i abundant. No estamos tan mal. A partir d'aquí entrem en territori conegut on fa tres anys afrontàvem la part final de la cursa curta del Bisaura, la germana petita de l'anomenada XL. Més que XL s'hauria de dir XXXL. Les senyores de l'avituallament ens expliquen el que ens queda i jo que de forma repelent els dic que ja ho coneixem, que em molesta que em parlin i que no necessito que m'expliquin res. I menys que tenim pel davant la temible cresta de Canyamars que ens ha de portar al Santuari de Bellmunt i que sobretot vigileu molt que no caigueu tot i que mai ha caigut ningú, només un que s'hi va deixar una dent. Gràcies però ja ho coneixem senyora. Hi ha un jove al seu costat que li explica al company com s'han de caçar les mosques, de costat mai des de dalt. Déu meu ja no sé què fer per seguir endavant. Només vec el menjar a les taules i em donen fàstics. Ompliu-me el bidó d'aigua que me'n vaig. Perdó, aiga, i és que els bisaurencs en diuen així al líquid tan preuat. Una cursa amb dialecte propi, guaita. Al Toni se'l veu agobiat a estones d'haver-me d'esperar a les pujades. A les baixades encara li aguanto el ritme més o menys. Veiem un ratolí, l'observo com es mou i quina enveja! Veiem una granota, una salamandra, moltes papallones blanques que em diuen que són la plaga del boix. Mai acabaràs una ultra sense saber quelcom nou. Arribem a Bellmunt a dures penes, quasi que m'he hagut d'assentar entre corda i corda, perquè si alguna cosa hem vist avui són cordes per ajudar a pujar. De córrer ben poc i els pals que molesten més que fan servei. "David, cien metros para el avituallamiento!" Em vinc amunt per moments, m'esperava més pujada. Dalt Bellmunt l'organització ens anima amb els seus comentaris de vinga que ja queda poc. Com? 18 quilòmetres és poc? I jo que no puc més però vinga va, penso per moments en abandonar, ho juro, però no potser. No potser pel Toni sobretot i pels remordiments que em vindran després. Que sóc gat vell i ens coneixem. Baixem cap a Boscatell a buscar el penúltim avituallament. Des de ben amunt sentim la festa que hi està fent el jovent allà present. Toquen la gralla, canten i ovacionen als corredors en el seu pas suposo. Per darrera no ve ningú, ja fa massa hores i és sospitós vist el meu ritme esperpèntic en pujada. La boira ens segueix complicant els passos en alt on costa veure les cintes per més potència de llum que li doni al frontal. I mira que si ha de ser per frontals, el meu, però res de res, cap ajuda, al contrari. La festa ha decaigut quan arribem a l'avituallament, on necessito seure i m'estiro. Em tenen les mil atencions i li dic al Toni que necessito descansar una estona. Em tapen amb manta tèrmica entretant. "Pero que dices David? No puede ser. Tenemos que continuar" Tinc molta son, gens de gana i estic molt cansat. Em venen al damunt tots els pensaments de perquè no he preparat la cursa, perquè no he descansat prou, què he fet malament per trobar-me així. Com sigui que no podem tirar tota la feina feta en va. Encara no sé com m'aixeco d'aquell lloc, no hagués imaginat mai que ho podria fer. Hi ha un jove que parla un català molt estrany, deu ser altre cop el dialecte bisaurenc penso. Quin paio més peculiar. Crits d'eufòria dels allà presents m'animen en veure'm com em reincorporo. De veritat, un momentassu. Ens demanen el dorsal i els dic que no, que no abandono. Resulta que pel darrera s'ha decidit neutralitzar la cursa no sé on pel tema de la boira. Excuses per no plegar tard penso. Pobres corredors als que els hagi afectat. Seguim.

Ens acostem al final amb molta son. Vaig avançant penosament i a cada racó que vec penso que m'hi he d'estirar a fer una bacaina. Ho juro. Aquí estaria bé, aquí també, aquí no que hi ha molta pedra. Va David aguanta que aquí el Toni no es pot quedar tot sol veient com dormo. Caminem i caminem sense parar fins a veure les llums del poblet de Santa Maria de Besora, als peus del castell invisible als nostres ulls. Queda no res de pujar, un parell de quilòmetres a tot estirar. Arribar al poble costa una eternitat però ho fem i respirem ja la glòria. Una manta. Un banc. Què veuen els meus ulls? "Toni tu come que yo me estiro aquí un rato digas lo que digas" I el Toni que flipa una estona mentre veu com agafo la manta, el faig aixecar del banc, i m'estiro. D'acord, falten només 6 km. per arribar però no puc més. Em cauré en qualsevol marge sabent que tinc la mateixa sensació que la segona nit a l'UTMB. És molt estrany però és així. De dormir ben poc tot i que aconsegueixo enganyar el cap. No passa ni un quart d'hora em sembla, que m'aixeco d'una revolada i Toni que marxem, que he sentit que arriba un grupet pel darrera i jo no vull que m'avanci ningú. Pugem fàcilment la darrera totxana del dia prop del castell, una pujada fàcil però trempada en el seu darrer tram com no podia ser altra. Ara si que ho tenim, ja em sento guanyador tot i que ens seguim arrossegant. Estic desvetllat i preparat per arribar dignament i no com un mort vivent. Avituallament sorpresa pel Pla del Ravell, una planícia amb molt bones vistes que al seu final cau vertiginosament cap a la vall on ja veiem St. Quirze de Besora. Quatre quilòmetres i som als seus carrers, amb posat d'alegria i últimes ganes de trotar, què coi! El Toni que s'alegra que he tornat a fer broma després d'una pila d'hores. "Te lo digo de verdad" em diu. Ja no sé si perquè se m'ha passat la tonteria de l'absència del Cristian, si perquè ja no tinc son o perquè em vec fort, que surto de la depressió nocturna. M'espanto però directament en saber que són quarts de dues de la matinada i que arribarem en prop de 20 hores de cursa. Vint hores de patiment, de bona companyia, de corriols salvatges. Vint hores de Bisaura. Però ho fem. A quatre km. l'hora, una excursió vaja, però també compta malgrat no sentir-nos gens satisfets atlèticament parlant. Quina vergonya de temps, per favor.

Gràcies Toni, gràcies Cristian, per haver-me acompanyat en aquesta nova història unida per la nostra passió de la ultradistància. Gràcies gent del Bisaura i a en Torru &cia. que sabeu que sou molt bona geeeent! Ho teniu ben brodat. Per molts anys més en puguem gaudir plegats.

Cursa urbana d'orientació de Sabadell (9-18)

A darrera hora com ve sent habitual però amb les mateixes ganes de sempre quan et poses a competir. L'amic Ricard de la UES em feia un missatge fa pocs dies avisant-me de l'organització d'una nova edició d'aquesta cursa, una de tantes de les porta a l'esquena tirant endavant des de primera línia. Aconsegueixo enredar a un amic i ens apuntem en el circuit curt de 23 fites amb la dèria posada en que havíem de ser al poble de nou a mig matí per a poder veure la canalla jugar el seu partit.

Recordo molt bé el dia que vaig acompayar a el Ricard a una cursa nocturna d'orientació a Sant Cugat on em va fer de mestre. Fa uns quants anys. També altres experiències hagudes i per haver que han resultat divertides. Aquest cop em va sortir força bé el tema a més, aconseguint ser el més ràpid del circuit entre una vintena de corredors/es apuntats. No és per la victòria en si doncs no hi havia premis sinó pel fet de quedar al damunt de tot en una classificació per pocs que fóssim. Des de la Trailwalker que no sabia què era això.

Des del moment que sortim plegats amb el Jordi, company de Kames Kids, decidim fer cadascú la seva tot i l'ordre aparent que hem de seguir alhora de fitxar les fites al paper. Pràcticament no estudiem el mapa i ens inventem l'ordre només començar. Res d'estratègia, que surti el que sigui. Total, hem vingut a aprendre i a passar una bona estona. Vaig enllaçant les primeres fites sense gaire complicació gràcies a que el mapa és molt evident. Només m'encallo en una per culpa d'agafar un carrer que no tocava, per les presses i les ganes que no em segueixi un altre participant que ha sortit davant meu. Perdo tres minuts ben bons amb la tonteria. A partir d'aquí máxima concentració i van caient totes a la primera. Físicament em trobo bé tot i no arribar amb cap entrenament específic.

La sorpresa arriba quan després de comptabilitzar totes les arribades, resulta que per vint segons he sigut el més rápid a completar el circuit. Dic jo que la sort ha fet que tots els atletes experts en això de l'orientació i els que están més forts que jo, s'hagin apuntat al circuit llarg de 30 fites. Sigui com sigui, m'emporto una experiència més com a corredor així com un ànim especial per a seguir amb la feina atlètica. Segur que tornarem aviat a tastar això de l'orientació. Mil gràcies Ricard!

25 anys de Centre

No recordo el primer cop que vaig posar el peu dins el Centre Excursionista ni, doncs, el perquè. L'Eugeni, el germà gran, n'era soci i hi feia vivències entre amics adolescents. En sentia a parlar de la seva boca tot i que confonc tanmateix aquell primer contacte amb el món de l'excursionisme amb les sortides que es promovien des d'un petit local social que havia a tocar de casa on hi concorríem petits i grans. Els pares ens hi acostaven mentre l'Eugeni ja feia la seva tot i no tenir la majoria d'edat. Com qualsevol família que té el privilegi de viure prop d'un parc natural i que acostuma a viatjar, nosaltres no érem l'excepció, fent plegats algun camí que altre, descobrir racons de món entre els pares i els fills. De cims recordo ben pocs però.

Recordo com voltava per casa el mapa del Centre Excursionista de Terrassa, publicat a mitjans anys 80 i molt complet per aquell llavors. Interpretar-lo i descobrir tots i cadascun dels seus racons va ser el meu vici i passió durant aquells primers anys. Una autèntica bogeria. Eren principis dels 90 i l'Eugeni ens havia deixat. El seu armari de l'habitació que compartíem era ple de mapes i llibres de natura i excursionisme. El Reinhold Messner sense cap dubte com a ídol extrem vist els títols acumulats.  Me'ls vaig eempassar tots. També hi guardava un dragó dissecat i altre material interessant, sempre relacionat amb la muntanya. Va ser però el mapa dels camins i indrets de Sant Llorenç del Munt i l'Obac el que em va captivar i me'l vaig fer meu. Perquè deuria ser?

Aventures que ell explicava a casa en arribar o amb els amics quan es reunien i sense voler compartien amb nosaltres. Sempre amb motxil·les i material per sobre del llit i arreu de l'habitació. El Centre Excursionista era dins de casa. Em va costar poc acostar-m'hi després del seu traspàs. De fet diria que la meva ànima ho demanava. Ser prop dels seus amics no només per recordar-lo sinó per mirar de prendre'm del seu món. I és que plegats havíem fet ben poc. Només recordo el dia que em va pujar al Cavall Bernat sobre Matadepera i l'estona que després vaig passar assegurant-lo mentre ell intentava una via impossible d'escalada a la roca de l'Esquirol. Els seus amics van servir per explicar-me totes les aventrures i desventures hagudes fora de casa. Algunes d'elles desconegudes pels pares, ratllant la temeritat. Tenien sis anys més que jo, o més, però tant se val, em van "adoptar" i així va ser com vaig introduïr-me de ple a l'apassionant món de l'alpinisme.

La iaia Maria en té la culpa. Pobreta, al cel sigui. "Et pagaré el carnet de soci del Centre Excursionista de Terrassa!" En desaparèixer el meu germà als Alps després del dissortat allau, ella va fer cor fort i volia que seguís el seu camí. El mateix any que es va apagar el carnet de l'Eugeni es va encendre el meu. Mil gràcies iaia, mil gràcies Eugeni. Us dec la meva vida entre muntanyes. I és que el pertànyer al Centre Excursionista em va donar ales per a fer-hi vida jo també. El que podia semblar una simple excusa per fugir de casa els pares com qualsevol altre adolescent, es va acabar convertint en la meva passió els caps de setmana o els festius. En bicicleta de muntanya també els primers anys junt al meu germà bessó. Ell s'acabaria quedant amb les dues rodes; jo amb les dues bambes.

Al Centre, que era al Raval de Montserrat, hi anàvem per quedar pel cap de setmana. Recordo també fer-la petar amb algún amic de la SIS, com també recordo la zona de bar amb els seus sofàs, la secretaria amb la Loreto, la sala d'actes amb els seus quadres, una gran estàtua a l'entrada del local... Amb un grup de noies amb qui estudiava a l'institut i també vinculades al CET vam fer un intent per recuperar la secció infantil que no va passar de l'endreç d'una habitació que hi havia al pis superior. Va ser el meu primer pas com a soci, malgrat no prosperar com si ho farien tota la resta. Voltava l'any 1992.

Talment idolatrant el meu germà, vaig voler aprofitar les llargues passejades de descoberta per Sant Llorenç tot inscrivint-me a les marxes de resistència. Ell havia fet la clàssica travessa de la Matagalls-Montserrat, l'itinerari original que es feia cada 2 anys passant per la cova del Drac, avui impensable. Jo m'inscriuria però primer a la Romànica de Navàs (80 km), a la Núria-Queralt (92 km) i a la Montserrat-Reus (100 km) Faríem plegats després amb l'amic Quicu Tàpias la primera Matagalls-Montserrat, abans no en caiguessin fins a 6 edicions consecutives i que recordo bé per la presència d'avituallaments del CET escampats arreu del recorregut. Exclusius per a socis com jo! Orgull era poc.

Van venir cims, vivacs d'estiu i d'hivern, travesses, crestes, raids de muntanya, marxes del CET. A cops anava també a les xerrades i passis de diapositives d'algun famós o d'algun altre soci. Recordo com la gent em mirava i em parlava amb nostalgia i és que em coneixien com el germà de l'Eugeni. Jo pel meu costat procurava fer muntanya amb molt de compte. No podia fallar als pares, i a la iaia Maria. Xerrava amb les muntanyes i les seves pedres i els demanava respecte mutu. De petits accidents i males experiències en portem tots al damunt però, el que recordo més latent, és aquella llastra que es va desprendre sobre el meu cap mentre fèiem la col·lectiva a la cresta dels Besiberris i que es va aturar miraculosament just davant. Un amic del meu germà era sobre meu i entre els dos crec que vam pensar que havia estat l'ànima de l'Eugeni la que va aturar aquella llastra gegant. Mai ens ho expressaríem però, només vam respectar el silenci. Petites històries com aquesta precisament també són el Centre.

I va arribar la Duatló. Més de 20 anys fa des de que pujaríem les bicicletes desde Queralbs fins la collada de Fontalba amb quatre companys més d'aventures. L'Oriol Font al capdavant de la idea. Vam pujar després al Puigmal, baixar a Núria i corriolejar fins a Fontalba per descendre de nou a Queralbs. Era el 1997 i acabàvem de fer el reconeixement de la primera Duatló d'Alta Muntanya de Catalunya. Fins a divuit edicions vindrien després, plenes d'èxits i mil experiències entre els consocis del CET. Vaig tenir la sort de poder viure les onze primeres com a organitzador junt amb força amics que hi vaig fer i amb els que vam omplir d'anècdotes l'Alberg de Queralbs. Hi aplegàvem mig Centre al seu menjador. També hi era el Kiku fins aquell dissortat any que el Mont Blanc ens el va prendre; segur que s'hagués mantingut fidel a seguir muntant saraus al meu costat fins a dia d'avui. La vida però continuava i considero tots aquells anys de Duatló molt especials pel meu entorn doncs era un projecte especial, innovador, que ens ocupava moltes hores, la majoria d'elles assentats al voltant de la majestuosa taula de juntes i observats pels milers de llibres de la Biblioteca del CET.

Més d'una vegada hem comentat entre socis que al Centre hi ha dues etapes que acostumen a dividir la nostra vinculació: la que hi fas quan ets jove i la que hi fas un cop has tingut família i la canalla et torna a deixar temps per a tu. Aquesta ha estat la meva realitat i deixar la Duatló va suposar el meu parèntesi. Prop de vuit anys on ben poc trepitjaria la seu del local nou al carrer Sant Llorenç. Només per assistir a alguna conferència, fer el carnet de la FEEC i poca cosa més. La recança...L'intent de fer un grup de corredors de muntanya de la casa m'hi va tornar a atraure: els Camesajudeume. El tema va acabar quallant però no la meva vinculació assidua al grup. No era el moment. Fins l'any 2016 no tornaria a trepitjar de debò el Centre i per partida doble aquest cop. Un dia que ens dirigíem a fer una cursa d'ultradistància, allò que més m'agrada, m'assabentaria de la voluntat del CET de canviar la Duatló per la Vallès Drac Race. "Com?" vaig dir ben alt i ben fort. I com aquell qui no vol la cosa, per si fos poc, a la vegada van néixer de sobte els Kames Kids. Aquell setembre va significar un abans i un després a la meva vida.

El Quim Prunés no s'havia perdut cap de les edicions col·laborant a la Duatló i capitanejaria la transició a la Drac Race amb envejable veterania. Sempre recordaré el dia que vaig trobar a la comitiva pro-Drac allà assentada i em vaig assentar amb ells com si no haguessin passat els anys. Jo hi aportaria l'experiència com a corredor i antic participant de la prova que volteja el meu estimat parc de Sant Llorenç i l'Obac. Aviat vam donar forma al projecte, i en pocs mesos gestaríem i celebraríem l'èxit de la tercera edició de la Vallès Drac Race. Confesso que em vaig sentir ben viu, dins la meva salsa, malgrat sobreviure a un inesperat episodi d'ansietat que em faria replantejar les coses com calia haver fet des d'un inici. El Victor, el Boada, la brillant aparició de l'Eduard i la Montse més endavant. Que fàcil és fer les coses quan tot l'equip ens entenem i es disposa d'un centenar de voluntaris i uns 800 corredors disposats a gaudir de moltes hores del nostre esforç. M'atreviria a dir que va ser una de les mogudes més grans per la que el Centre hagi passat en la seva història, tot i el meu desconeixement al respecte. Quin gust el poder tancar les portes del magatzem del CET amb tot recollit i fet després de rebre un munt de felicitacions. La segona edició que organitzaríem al cap d'un any seria bufar i fer ampolles: mil corredors, benefici d'activitat, reconeixements arreu, tranquil·litat a casa i a la muntanya. Fent Centre Excursionista més que mai.

Els Kames Kids serien el postre per la criatura. Com si muntar una escola de trail i portar els nens al bosc fos ben fàcil. I uns pebrots!!! Una història ben recombolesca em portaria sense planificar ni voler-ho a ficar-me en aquest sarau i el Centre de rebot acabaria sent-ne el padrí. Anem per la tercera temporada i hem aconseguit arribar a una cinquantena de nens i joves, fent-los socis i federant-los per a poder gaudir de l'activitat. Els nens que corren, que juguen, que gaudeixen del bosc i la muntanya. Els nens que ens donen ganes de viure en veure com s'aficionen al nostre lleure preferit. Cada minut al seu costat és vida, és ganes de seguir fent Centre 25 anys més.

Els campaments d'estiu han acabat sent el colofó. Des d'una aparició fugitiva i inesperada l'any 1998 que no hi havia posat mai un peu. L'any 2017 hi anríem amb la família després de sentir les mil meravelles de la convivència i possibilitats que l'ocasió ens brinda. És quan participes en activitats com aquestes així com en diferents marxes i diades de germanor del Centre en les que he anat participant, i t'adones de a gent que hi coneixes, que penses en el gran que t'has fet i en els anys que el CET t'ha donat de vida.

Gràcies Centre Excursionista de Terrassa!

Gràcies papa

A cops entro el cotxe directament al pàrquing portat per la necessitat de veure't, d'altres tempto la sort a buscar un lloc on estacionar i apropar-me a tu de forma pausada, carregat de nostalgia. Sempre amb el mateix objectiu i és que algú molt especial m'espera a dins l'edifici: primer al soterrani envoltat de màquines, gent preocupada, material mèdic... i després en un pis ben amunt carregat de dubtosa tranquil·litat. Cada cop les mateixes escales, el mateix camí, la mateixa sensació, però amb gent diferent al voltant. Prémer el botó que assenyala amunt mentre agafo forces i m'entren de sobte encara més ganes de veure't, desitjant no compartir el petit habitacle amb ningú més que amb mi mateix. Ben poques ocasions ho he aconseguit. L'ascensor acostuma a ser ple de gent amb destí i sort diferent: cares abatudes copsades per l'accident o la malaltia d'algú proper però també cares alegres alienes al mal que s'amaga darrere les portes de la majoria d'habitacions. La meva cara no és diferent i amaga preocupació, molta preocupació i angoixa pel que s'esdevindrà. Surto de l'ascensor i camino cap cot pel passadís amb ànsies de saber alguna cosa nova, aquella notícia esperançadora que tan costa que arribi. I és que no ets home de llit, no t'hi sé veure. Prefereixo imaginar-te exercitant-te o passejant per mig món. És un moment molt breu però especial quan entro a l'habitació desitjant almenys trobar una bona cara i un comentari agraït amb gest de simpatia. La teva expressió ho és tot: és el nostre motor. El mateix que ens mou a la família a organitzar-nos per fer-te costat d'una forma endreçada i continuada. No et mereixes menys: ets el nostre pare i gràcies a tu avui som aquí i vivim lliurement amb els teus i els nostres valors.

Ningú sap fins quan caminarem plegats. Tant amb la vida com amb la mort. El que si sabem és tot el que hem après de tu i de la teva manera de ser: la teva energia, el teu caràcter, la teva iniciativa, el teu enginy, la teva tossuderia, el teu saber fer, la teva conya... Jo no he tingut la sort de conèixer els avis però si les àvies que han fet d'àvies i fins i tot de besàvies. Igual que tu has pogut fer des de ja fa anys. Nens petits i joves que et criden l'atenció perquè els empaitis i els diguis coses. Que et fan inconscientment feliç encara que no ho expressis. Et coneixem i molt. No te'n pots amagar. Darrera la teva façana grossa i ferma s'amaga un cor ben gran que guardes només per a situacions sensibles, moments especials. Com quan era jo qui jeia adolorit durant dies al mateix edifici mentre tu m'explicaves coses, m'animaves i em donaves amor incondicional de pare. Del mateix cor que hem après a relacionar-nos, a viatjar, a fer-nos sentir, a ajudar als demés, a estimar i a viure. No ets d'obrir-te gaire de sentiments ni tan sols t'hem vist plorar près per la teva desitjable fortalesa, però si has deixat compartir bons i mals moments, sempre en família. A tu i a la mama us els devem. Jo i tota la teva família que tan t'agrada proclamar a quatre vents. No m'equivoco gaire oi,  Genio? M'acabo esfarrifant però en pensar com sovint perdem el sentit d'on venim i gràcies a qui existim. El nostre passat que ens porta al nostre destí doncs tard o aviat la vida ens ensenya a fer camí sols. Sense la teva mà.

Sentir-te rondinar, explicar les teves batalletes, fer-te escoltar entre brometes, opinar convençut de tenir la raó, imposar el teu parer. Ningú em pot negar que has estat sempre i seràs sempre el nostre líder dins la família. Sabem com t'agrada aquest paper. Molt hem après de tu! Amb autoritat, amb seny, amb personalitat marcada. Gonzalez y Meroño, diria que estàs fet a parts iguals pel que he vist i el que ens has anat explicant dels teus orígens. Com tothom en aquest món hem de seguir fent, devent-nos a un pare i a una mare. A una mare i a un pare. Quina sort haver après al vostre costat. Siguis a prop nostre o a la distància mai,  MAI, podrem agraïr el que has arribat a fer per nosaltres. Gràcies papa per fer-nos així. T'estimo.