Garmin Trail Team (06-18)

Imprudent. Res més em venia al cap quan vaig decidir penjar-me el dorsal de la Garmin. Les ganes van poder al seny, com no podia ser altre quan portes corrent tota una vida. I és que quan semblava bastant recuperat de l'esguinç de fa un parell de mesos, després de provar-me a La Campana, vaig recaure en una torçada ben tonta en la mateixa zona per no vigilar mentre filmàvem la canalla. Dia i mig abans de la prova.
No podia dir a l'equip que abandonava el repte, no és tan fàcil trobar algú que et substitueixi a escasses hores i menys amb la il·lusió que venien manifestant des de dies. De fet ja era un substitut d'un lesionat. Total: tocarà córrer amb molèsties i controlar la inflamació.
Dels sis que formem l'equip no en conec la meitat, cosa ben estranya i és que corro amb la gent de Vacarisses Corre que han plantat tres equips a la línia de sortida. Entre ells es respira moltes ganes de cursa i companyonia entre els missatges i això anima a tirar endavant. Un equip de quatre masculí, que acabaran per davant del nostre de sis, i un altre de femení també de sis que acabaran fent un molt bon paper. Pocs dies abans ens posem d'acord en les etapes a repartir i malgrat jo em veia capaç de doblar, l'esguinç no ho recomanava així que quedava descartat. Correrem finalment amb els dos amics Toni, el de Vacarisses, el capità i l'esperit de La Campana i el de Viladecavalls, qui també s'incorpora a darrera hora substituint un altre lesionat.

El cap de setmana es presenta mogut vist que ens hem compromès en l'organització d'unes jornades solidàries esportives per a recaptar fons. També tenim sopar d'escola i entremig, la Garmin. Malgrat la torçada inoportuna de darrera hora decideixo mantenir l'etapa tot i ser de les més exigents. Em vec capaç si corro amb cap i si la sort m'acompanya. Xerrem amb la Isabel i el Xavi, rellevistes dels altres equips amb moltíssima veterania al damunt.  Tinc dos relleus abans que compleixen amb escreix l'expectativa, sortint de Castellar de N'hug i de Bagà, de manera que poc abans de les quatre de la tarda acabo arrencant des de Vallcebre amb destí a Avià. 32 km. per davant i força desnivell. Tot i els núvols presents la calor és més que present, sort que anem cap a la tarda i vinc preparat a l'efecte. El meu cap i cos estan concentrats en el turmell: és una obsessió que estarà present a cada passa fins al final. La mala sort fa que al poc de sortir, deixem enrere les senyals per error de seguir dos corredors que em van pel davant, i caic en el doble error de decidir no tirar enrere en veure que puc recuperar el track anant camp a través. El que hauria d'haver estat una anècdota de pocs minuts entre camps s'acaba convertint al moment en una proesa entre arbusts i roques a grimpar. Resultat: més d'un quart d'hora llençat, rascades i un desnivell de regal pel mig. No serveix de res emprenyar-me, penso en l'equip i que cal continuar intentant recuperar posicions malgrat el turmell. La passa evoluciona bé, puc trotar còmode tot i la molèstia. Acabem la pujada per sobre de Fumanyà amb varis corredors que m'avancen. Són rellevistes bons vist que és una etapa molt exigent i els equips hi pensen en això. En condicions normals podria atrapar-los a la baixada però avui toca fer una baixada "de princeses", mirant cada passa. Trobo un acompanyant que em dona referències que just per davant tinc la Isabel, qui amb l'enrenou de la perduda, ens ha acabat avançant. Poc després l'atrapo i fem una estona plegats. Quan el terreny ho permet la deixo enrere i poso ritme ja en zona planera. Deixem Cercs just a sota i un pantà de la Baells exhuberant. Passo l'avituallament al km. 19 i toca trotar per carretera fins just sobre Berga on comença la temuda pujada al Santuari de Queralt. Són tres quilòmetres molt exigents i més amb la xafogor de la tarda. He anat avançant posicions poc a poc, així que m'animo a no decaure en el ritme de pujada on encara cau algun corredor que altre. Quants anys sense acostar-me per la zona...
Queralt és desert, sense aigua, sense gent, però amb vistes magnífiques com sempre. Dóna ànims pensar en que tot és baixada i pla fins al final de l'etapa a menys de sis quilòmetres. Em trobo bé però no me la jugo en la baixada cap al polígon de la Valldan. Molta nostàlgia em ve en fer el corriol que tants cops havia resseguit fa quatre i cinc anys enrere, amb el Ringo en vida. Al cap de quatre hores i vint-i-cinc minuts acabo entrant a Avià amb moltes ganes d'acabar i veure el Toni, qui ben fresc m'espera per a donar el relleu a l'equip. Lluny de la meva previsió i de les meves possibilitats per sota les quatres hores. I és que no era dia de mirar el crono sinó de gaudir de la moguda.

No hauria d'haver pres la sortida a nivell de salut i coherència amb la situació. Ho sé i més després de veure el resultat en el turmell. La sort ha jugat però del meu costat aquest cop. I és que l'esperit de la Garmin és present i t'arrossega en aquesta filosofia innovadora de cursa. Llàstima del cost de la inscripció. L'organització es veu excel·lent com no podia ser altra. Un motiu més per a ser-hi present i per a pensar en repetir. Amb més etapes, amb més Garmin.

Cursa de La Campana (06-18)

Turmell meu perdona'm. No fa ni 2 mesos desde que te'n vas anar a la UVI i sé que t'estem maltractant. Confesso que se'm fa difícil quedar-me parat veient els amics i la canalla corrent com si res.
La Campana aquest cop ha tornat a caure i per duplicat altre cop. Ha tocat repassar el marcatge com sempre, un plaer, tot passejant la petita India en un diumenge de juny que ha fet passar a la història aquesta 11a edició per la fresca i la humitat del dia. Com m'agraden aquests dies. Entrar al bosc ple de solitud i vegetació ufanosa. Quin gust! Trotar relaxadament sense pressió per tornar al lloc de sortida amb la consciència i l'esperit carregat.

I si, com és de preveure, avui el turmell ha avisat. A punt de rebrincada que he estat i quin mal que fa l'asunto quan es tensa. Una sensació desagradable que no m'agradaria tornar a passar com en la fatídica baixada del Matagalls. Malgrat tot he aconseguit arribar a temps de veure la sortida dels companys a la Mitja, una hora abans de la nostra. I és que avui era dia de Biel, a qui amb moltes ganes m'havia ofert a acompanyar en el seu primer gran repte com a trailrunner tot i només tenir 11 anys! Aquest jovent em fa pensar en que nosaltres fins ben bé entrats els 15 anys que no ens vam aventurar a voltar muntanyes sols, quan encara ningú corria per muntanya. I ara ja ho veus... El noi tots els anys ajudant als avituallaments i veure passar un munt de gent corrent, pensant per dins imagino allò de: "Algun dia vull fer-la jo" Aquest dia ha arribat aquest any tot i que és una distància massa llarga pel seu físic, no l'hem pogut retenir més. Les ganes han pogut. Més que mai hem cregut convenient que calia acompanyar-ho i assegurar que l'experiència no se li vingués en contra i li quedés un bon regust com per tornar-hi i seguir gaudint d'aquest magnífic món de les curses de muntanya.

Molta gent a la plaça de Vacarisses. Cares conegudes de sempre fidels a la cita. Entre elles la de'n Biel, la seva germana i els pares. Tot i estrenar-se de nervis ben pocs, diria que gens. Un temperament admirable, discreció i ganes per dins. Nosaltres els adults que ens agafem cada sortida com una més, i ens escarrassem a empaitar-nos per esgarrapar posicions, mentre el jovent com el Biel ens idolatren i busquen la seva oportunitat per sentir de prop l'experiència. Així és com hem fet la cursa, com una experiència per disfrutar i gaudir. Ben bé que sabíem que respondria amb escreix al repte després de la feina feta amb els Kames Kids durant tot l'any i d'haver entrenat el recorregut sencer però calia assegurar el tema de manera que he apostat per sortir a ritme controlat, entremig de la munió de gent embogida per agafar posicions i evitar la multitud. Que bé que es corre a un ritme fàcil, saludant i xerrant companys, divertint-me mentre fem afició. Primera pujada cap al camí de la Matagalls alternant trot amb pas llarg i primeres sensacions per conèixer el seu ritme. Pinta bé el tema. La baixada cap al corrent de Can Còdol la fem a bon ritme, avançant i tot doncs el nano posa ganes i força. Costa retenir-lo en tot moment però el deixo fer, és la seva cursa i d'això no me n'oblido. Pujada a la masia i directes que arribem al km. 5 primer avituallament. La gent del poble el saluda i ell es ve amunt com és normal. Seguim a ritme bo avançant sigui en pla o pujada. M'encanta explicar-los coses i tècniques de cursa i veure com t'escolten i ho posen en pràctica. Entrem al corriol del Lleonart i després cap a Les Vendranes, on hem d'adaptar el ritme i tot als corredor@s que ens precedeixen. Se'l veu inquiet per avançar i guanyar temps, li sobren forces. Prefereixo no arriscar i li comento que apretarem a dalt. Tot i així fem els 3 km. de pujada a bon ritme, trobant-nos als pares. La seva mare, la Cris, ens acompanya i intenta un tros seguir-nos però el Biel avui està desbocat d'energia i la perdem pel darrera. Arribem al pas de la Moreneta avançant a un bon gruix de corredors aprofitant la tecnicitat del tram i la seva inquietud. El vaig regulant i frenant tot i que ell manifesta ganes de tirar més. No paro d'animar-lo i engrescar-lo, ens trobem en un moment decisiu de la cursa i malgrat li dic que em freni si es cansa ell vol més i més. Així que passem el km. 12 i el 13 i el nen que no es desenganxa tot i anar-li fent estirades i avançar corredors sense parar. Trencall de la Torrota i baixada tècnica on l'he de frenar de nou darrera un nou grup. A la que som a la pista i li canto el darrer km. ens llancem com ell demana de fa estona. Quina força! I que bé que em sento fent de llebre i que respongui al màxim. La gent ens deuen mirar pensant que estem bojos i que el nano és massa jove per aquests ritmes. Però la sang dels Kames Kids és diferent i desconeguda pels corredors que ens acompanyen, qui es resignen a veure com els deixem enrere sense remei i felicitant-nos per la gesta. Últimes rampes a ritme de creuer, l'apreto encara una mica més i ell respon. Per moments penso que estic fent malament i abusant massa de la seva edat i que arribarà desgastat, però res de res. Imaginacions meves. Quan li dic que ja ho tenim a 200 metres m'arrenca un esprint que em deixa KO al darrere. Si em semblava que era un noi reservat i de poc nervi, de sobte canvio la concepció en veure'l. Tota la ràbia juvenil en acció el llencen a passar per sota l'arc d'arribada entre crits de la gent que el coneix, en poc més d'1 h. i 35 minuts. Sensacional, quina experiència. Primera cursa de distància i primer repte superat. Felicitats Biel pel teu esforç i per contagiar-me les ganes. En vindran moltes més segur.

Ultra Trail del Montseny (04-18)

Cada cop costa més fer-se amb aquest món de les "ultres". Costa per organitzar-te a nivell familiar tot robant estones i costa per l'esforç físic que suposa i és que l'edat es va notant. Confesso que la veterania ajuda en aquest món apassionant que és la ultradistància, mostra n'és la mitjana d'edat de la gent que hi trobes. Llàstima que el físic no ens acompanya, és llavors quan entrem a buscar còmplices a la desesperada. Amics amb qui recolzar-te i compartir l'experiència bàsicament per la motivació i l'obligació que això suposa. És el que té el pas dels anys: la cerca de nous al·licients, noves fites, nous moments.

Ben entrat el mes de març se'm va ficar al cap que havia de fer aquesta cursa després de més d'un any de sequera ultrera. A prop de casa, en horari diürn, curteta pel que hem arribat a fer i amb opció de competir per parelles! Llanço doncs la proposta als amics i en un primer moment ningú em confirma tot i que ser del cert que algú caurà a la temptació...Entre tant fem un entrenament amb els amics Egaramossenaires i m'assabento que el Guillermo i el Miguel, amics inseparables d'ultres, hi són inscrits així que no m'ho penso dues vegades. Just abans d'esgotar el plaç d'inscripció com acostumo a fer, rebo aquella trucada màgica de l'Elena preguntant-me per aquella cursa que li havia comentat el seu estimat marit i que si en motiu de l'aniversari que li vol regalar la inscripció. Com? Ho he sentit bé? El retorn del Cristian! Faig la inscripció per parelles d'amagat al que acabarà sent el meu company de cursa, així pel seu aniversari se li pot donar un val amb opció de no retorn. Ell acaba acceptant el regal com no podia ser altre el dia 1 d'abril tot i estar a menys d'una setmana del repte. "Mamón!" em diu només assabentar-se del regal aquell dia. Només amb aquesta primera expressió ja sé que ha acceptat el regal i que serà amb mi a la línia de sortida i amb moltes ganes. Des de la UTMB ja fa dos anys i mig, ell no fa ultradistància des de llavors però deixat, deixat, precisament no ho està pas el nen.

7 d'abril  4:25 a.m. El motor del Micra 1.0 trenca el silenci del carrer i ens desperta camí de Cànoves amb gas a fons, pres dels nervis del company per arribar aviat. Tenim sensacions estranyes, no pas per la inexperiència sinó pel moment del retrobament quan ens veiem equipats a peu de cotxe. Estic emocionat interiorment i amb moltes ganes de compartir l'experiència amb el germanet d'ultres: el Cristian. Tot va sobre rodes i sortim amb normalitat sense poder saludar però a ningú dels amics que són també a la línia de sortida. És fosc i el cap està massa concentrat en el que ens ve, un dia molt llarg. Primera pujada d'uns 8 km. i +800 de desnivell, comença el festival. No som pas al davant ni al mig, venim del darrere sense presses però a mitja pujada atrapem al Folguera i al Vilalta, que han sortit amb massa calma i també competeixen per parelles. Decideixo mirar de fer conversa i posar-me a remolc d'ells. Coronem poc després del coll de Palestrins i baixem llençats cap al poble del Montseny on hi ha el primer gran avituallament. De moment tot en ordre tot i que un ja sap que no serà el seu millor dia després de patir a tantes curses. Ens espera el que hauria de ser el pitjor del dia i és l'ascens al Turó de l'Home, menys de 7 km. i +1200, definitivament aquells trams que jo mai sé resoldre bé amb el meu físic tot i que avui acabo resolent amb escreix en veure que ningú ens avança i que fins i tot arrenquem alguna posició i és que hem sortit molt enrere. Dalt la carena cap a les Agudes fa força rasca i plugim, no tindrem sol ni calor en tot el dia i això em dóna ales i moltes ganes. Baixem cap a Viladrau ben lleugers i atrapem la parella del Xesc Terés qui acaben per abandonar després d'una rebrincada abans de Viladrau. És llavors quan vec que no podem anar tant malament i m'animoa mantenir ritme malgrat hi ha estones en les que vec que costa massa atrapar els de davant i això no és pas bona senyal. El Cristian ja fa estona que s'està aburrint, es repeteix la dinàmica de la UTMB! L'avituallament de Sant Marçal ens acull amb boira i m'ajuda a recuperar, no hi ha pressa però el fet de tenir una parella a tocar fa que ens accelerem. M'obsessiono en que potser podem fer podi per parelles si falla la Quiniela del dia, tot i que realment estiguem ben lluny del podi sense saber-ho. Pugem fins Coll Pregon a bon ritme, mantenint posicions, igual que en la llarga baixada definitiva cap a Viladrau on comprovo que en efecte costarà força treure forces pel tram final. Arribo sencer però cansat tot i que el Crono està més o menys sobre el previst. Em sobta però el no haver atrapat encara al Guille i el Miguel, sé que surten sempre més ràpid que jo però tant...una senyal més que no acabo d'anar fi. Justament és en aquest avituallament on els veiem per primer cop i això em dóna un plus de motivació. "Esperarme coño!" Ells dos marxen pràcticament quan nosaltres arribem, tenim el temps just de fer foto i abraçar-nos. Hem de menjar bé però i més veient que avui l'estómac em respecte. Encara no sé perquè em prenc un ibuprofè quan realment no el necessito, sé que ho faig per veure si em vinc amunt una mica com altres cops tot i que en el fons crec que m'acaba anant en contra crec jo vistes les sensacions posteriors de marxa.
Toca una llarga pujada fins el Matagalls pel costat oposat aquest cop, per mi el tram més bonic del dia i desconegut, on anem fent la goma amb una pubilla que se'ns acaba escapant pel davant. No havia passat mai per Sant Segimon i els corriols previs m'encisen de valent fins al punt de llançar-me (al meu ritme) a la caça dels companys que van pel davant. Prenem contacte visual amb ells i res més, només això. Els tenim a tocar i no som capaços d'atrapar-los, els crits ens uneixen i ens animem mútuament a la distància. És llavors quan un veu que el tema no rutlla i comença a témer la cursa i a maleir el mon de la ultradistància, en comptes de gaudir-ne. La pàjara ja és aquí i no me la podré treure del damunt fins l'arribada malgrat l'experiència en aquest món. Ni gels ni barretes, res de res. Coronem Matagalls sense poder atrapar-los tot i tenir-los 200 metres pel davant només tota l'estona. El Cristian desespera a la distància i ho sé malgrat no m'ho digui. Ens comencen a atrapar des del darrera, buff! És llavors quan recordo 20 anys enrere quan feia la Matagalls-Montserrat autèntica, començant al cim i passant per Collformic, com baixava aquell primer tram. I em vinc amunt intentant treure forces en la baixada fins aquest coll però res de res. Ben al contrari: Creck! El lligament del turmell a parir. Porto un dia un tant patós i m'he torçat fins a 3 vegades el mateix peu. A la quarta rebenta el tema i em vinc avall, quedant-me estirat al terra en un gest de desesperació. Per segons se't ve el món al damunt, la lesió, el rescat, infinits dies de recuperació sense poder córrer....M'aixeco! Puc caminar tot i que alguna cosa ha passat. Em costa caminar, dolor. Sóc conscient al moment que m'he esguinçat tot i no saber mai el que era això en tants anys. Per estar en calent el turmell deixa fer i decideixo seguir inconscientment. És en aquests moments que un es torna més egoista que mai i el que toca avui és acabar costi el que costi. No puc fallar a la meva parella. Passem per Collformic i amb poques ganes comencem la baixa més eterna que recordo dels darrers anys. Quina pista més lletja i poc agraïda. Només faig que pensar en els més de 20 km. que hauré d'arrossegar l'esguinç i en la pàjara que porto. Per sort no ens atrapa pràcticament ningú pel darrera tot i que el meu trot no és pas el que hauria de ser si les coses anessin bé. Anem massa lents, quin remei. Iniciem la darrera pujada del dia i em confon amb el gràfic de desnivell fins al punt de desesperar. Necessito sentar-me uns segons, no puc més amb el meu cos. Quina sensació tant engreida. Com sigui trec forces sense parar de mirar enrere fins aconseguir arribar dalt del Pla de la Calma no sé com. M'alegro en adonar-me que anava errat i que som dalt abans no em pensava. Això ens dóna un plus de forces i aconseguim guanyar ritme. Hem perdut però molt temps així que no atraparem ningú més pel davant, això ho sé segur. Coronem el pic del Sui, quins records de la meva primera Trailwalker passant per aquí els primers....Toca una llarga baixada sense treva i el turmell aguanta tot i que sé que en qualsevol moment pot trencar-se del tot i que s'acabi definitivament la proesa. Així que decideixo assegurar el tema i alentim la marxa de nou i de quina manera! Aquí hauria de fer la baixada de la meva vida i no puc fer-ho, m'he de retenir tot i recuperar sensacions i la desesperació del Cristian per arribar aviat i poder retrobar-se amb els bessonets a casa. Em sento fatal de fer-li perdre el temps però és el que hi ha. Ell ja sap a què s'exponia acceptant acompanyar-me ;) El que no esperava és veure'm ranquejar a moments i més després de relliscar i caure a les darreres baixades fins el punt de quedar-me enrampat de mala manera al mig d'un corriol. Un pal per aquí i l'altre per allà, i el que em costa treure'm la rampa i aixecar-me!
A les 12 hores i mitja en punt travessem l'arc d'arribada després d'aconseguir fer els 2 darrers quilòmetres a molt bon ritme encara no sé com. Quina alegria, una altra més al sac. Una alegria que es conté en veure el turmell inflamat des del primer moment que em descalço i que vaig ràpidament als massatgistes com intentant trobar remei a la desesperada. La parelleta d'amics hi són, ens han acabat traient fins a vint minuts! Encara gràcies que hem arribat penso. Sensacions, alegria, resignació, pensaments, dolor...tot em ve al cap quan sóc a la camilla. És el millor moment del dia. Em sento preocupat però enormement feliç d'haver aconseguit superar un altre repte i de fer-ho tant ben acompanyat. Quina sort i quin luxe! Llàstima no es puguin repartir les forces entre companys, potser així haguéssim aconseguit rebaixar l'hora que se'ns ha escapat segons el previst malgrat que ni així haguéssim aconseguit podi per parelles. És el que hi ha, així que toca donar valor al moment i al que hem fet plegats. Hem gaudit de valent un cop més fent el que més ens agrada. 74 km. plens de bons moments sobretot tot i els +4500 m. de desnivell que han acabat podent amb mi fins arrossegar-me a un mes segur de parada tècnica per a poder recuperar el turmell. Seguiran més reptes tot i que a partir d'ara tindrem un altre handicap a vèncer. Fins sempre UT Montseny!

Envidia

Envidia es lo que siento, lo que me persigue.
Al pensar en tu manera de vivir. De sentir.
De saber de tu mundo y ignorarlo.
Por perderme tu sentido,
al despertar.

Envidia. Tal vez rabia. Es lo que me posee.
Al pensar en tu manera de vivir. De sentir.
Por no haber aprendido de ti, de tu mundo.
Por ver pasar el tiempo,
sin sentido.

Envidia es lo que me corroe,
de no saber mas de tu pasado.
Y que lastra mis ganas de seguir,
con resignación y humillación
ante el olvido.

No es para menos Celia.
Compartiendo segundos a tu lado,
nos hemos contagiado de muy mucho.
Tu sabiduría, tu interés por los demás.
Tu fuerza.
Tu sentido de la vida, tu pasión por saber.
Tu sonrisa.
Y tu suerte. Por acercarte a ellos,
a María y a Eugeni, a Manel.
Para mi eres pura envidia.

Vallès Drac Race, segona part

Ho hem tornat a fer. I això que diuen que les segones parts no acostumen a ser bones.

Tot té un inici, aquesta edició el va tenir un vespre assentats a la biblioteca del Centre Excursionista de Terrassa, no podia ser altre lloc. El mateix lloc on m'havia acomiadat de la duatló ja fa una pila anys i on també haviem gestat el "rescat" de la Drac Race fa any i mig quan estava a punt de desaparèixer.  El Quim amb la seva barba, el cap conservador i incombustible, la veu del voluntariat. El Victor, l'última mona com sempre ell ens diu però que treu recursos, esponsors i motivació de sota les pedres. El Boada, l'home de Mura i del PAU o allò que millor ni pensar-hi. L'Eduard, el sant caigut del cel i que té molta part de la culpa de l'èxit d'aquesta edició. La Montse, la més jove i motivada, la peça perfecte per encaixar el trencaclosques. I jo com a corredor, aportant l'experiència esportiva. Quantes coses es pot arribar a fer amb aquest gran equip. Fins el punt de tirar endavant una segona edició quan algunes veus ens demanaven fer un parèntesi vist el compromís, esforç i nivell requerit que havíem pogut palpar de ben a prop en la nostra primera edició. "Farem un recorregut nou d'ultradistància, la germana gran de la Drac Race" fins i tot vam somniar però de moment així va quedar, com un somni.

L'Ajuntament ens recolza i ens anima. La Junta del Centre també. El centenar de voluntaris. Els col·laboradors. Els amics. La familia. Els corredors. No podem fallar, és a les nostres mans fer-ho possible. L'Eduard es posiciona i ens revoluciona per dins, ens deixem arrossegar per les seves ganes de Drac. I de Race. Aquest any penso que segur tot será més fácil, ho ha de ser per força. Tenim l'experiència i la informació però també les errades del primer any. Es genera una expectativa al voltant de la prova que se'm fa estranya. Em fa pal tornar-m'hi a posar però alhora agafo forces recordant el desè aniversari de la Duatló del Puigmal i els 1.200 participants que ens van fer costat fa justament deu anys aquell mes d'octubre. Ens movem ràpid. L'ú de novembre obrim inscripcions. Ho vec. Ho percebo. Les xarxes socials han explotat amb les primeres publicacions d'avís del retorn del Drac. Tindrem ple assegurat, ho comento a l'equip. Em fa patir la baixada d'inscripcions a altres curses de muntanya properes però en el fons estic tranquil doncs estem fent les coses bé i tenim un esdeveniment magnífic entre les mans. I el més important: gent i moltes ganes.

Estalviarem diners d'aquí i d'allà, sense baixar el nivell de cursa. No ens pot tornar a passar l'acabar patint perquè surtin els números com l'any passat. Tot s'esdevé sobre el previst, patim fins l'últim moment com també està previst. El Drac ens empaita a la feina, a casa, a les nits. He de confessar que en la primera edició m'hi vaig jugar almenys jo fins i tot la salut, i aquest cop la cosa va massa tranquil·la. Prou fácil fins al punt que em puc permetre organitzar un altre sarau al poble en ple mes de novembre en tant els companys també fan la seva vida i fins ben entrat el gener que no ens hi posem de valent amb la Drac Race. Les inscripcions pugen i apunten als mil. Contenim l'eufòria, es palpa però en l'ambient de les reunions i als missatges de WhatsApp del grup. I quin grup...

Els busos a Mura, els entrenaments oficials, les emisores, els dorsals i el crono, els permisos de pas, el tracte amb col·laboradors, les samarretes, la logística, els premis, la fideuà, els avituallaments, el repàs dels circuits, els massagistes i els speakers, la web i les xarxes, els pins tombats del Leitat la darrera semana, les claus del Parc. Tot s'esdevé. Ho farem i esperem sigui un èxit. Ens convé una bona meteorologia però sobretot el costat de la sort. La Drac Race no és una cursa de barri ni una cursa de muntanya qualsevol a tocar de la ciutat. No és un joc. És un repte organitzatiu que demana avançar-se a possibles problemes així com conèixer molt bé l'entorn, per mi el pati de casa. Confesso que sóc amant dels grans reptes.

Divendres 16 de febrer - 9:15 a.m.
Cinc persones, dues furgonetes, una llista de recollides i encàrrecs. Una jornada de 10 hores inaugura el festival. Portem reunions de voluntaris aquesta semana i reunions cadascú amb si mateix per assegurar que no falli res. Dinem el comité de cursa al complet entaulats en una gran estona sense nervis com l'any anterior. Repassem temes i banalitzem sobre l'afaitada de la barba que s'haurà de fer el Quim doncs ja tenim els mil inscrits. Si, mil. Preparem entrega de dorsals a correcuita i acabem el dia amb el Victor netejant i obrint pas al bosc en ple capvespre. Com viu la moguda aquest Victor, fins i tot això li motiva!

Dissabte 17 de febrer - 9:30 a.m.
Recullo al Quim i al Victor per carregar els furgons amb tones de líquid i sòlid abans no comencem el muntage de Nacions Unides mentre la resta de companys continúen amb els dorsals i el muntage de Mura. Sessió teórico-pràctica de marcatge en muntanya amb els marcadors per posar criteri comú i assegurar que es farà bona feina amb la cinta i els cartells informatius. Cinc equips surten muntanya amunt mentre continuem la jornada. La tarda, el vespre, la nit. No dino, no bereno, no sopo, quan estàs ficat al drap ni penses en les necessitats bàsiques. Sort que arriba el Julià amb els entrepans de l'endemà. Muntem avituallaments a darrera hora i acabem els detalls del camp base. Tot en ordre i sense imprevistos. La feina està molt avançada, falta el dia decisiu. Decideixo definitivament fer nit dins les carpes abans no acabi amb els darrers detalls ben entrada la matinada. Demà ha de sortir tot rodó. No podem fallar.

Diumenge 18 de febrer - 3:30 a.m.
No puc dormir. El fred, el soroll, el cap que m'estavella pensant en tot el que hi ha per fer abans no arribin els primers participants. Prenc la furgoneta i em poso a repassar i reforçar punts de marcatge claus. Un parell d'hores que em senten divinament per la solitud del moment. Sento els senglars com m'observen a Can Candi. Estic malalt? Potser si o potser ho faig perquè m'agrada. Torno a Nacions i comença a arribar la gent. Els companys de comitè els primers. Tot en ordre, rematem la feina! A les set ens envolten voluntaris i els primers corredors, anem contrarellotge com era d'esperar. Em falta temps, ens falta temps, si més no aquesta és la sensació. Sortirà bé? M'ho pregunto constantment. Són tants els punts que poden fallar per més que ho tinguem controlat...
L'Andrés al crono, el Josep al micro, el Xavi surt a repassar, l'Eduard amb la bici obrirà les curses, els voluntaris surten cap als avituallaments i als punts de control de pas. Hi són tots! Acabem amb els detalls de la zona de sortida-arribada, m'encanta aquest punt, aquest any ens hem lluït. Tret de petits entrebancs tot comença en ordre i les emisores i els mòbils ens donen senyal arreu cosa que ens recomforta. Tenim el Drac dominat, que comenci el festival. Surt la cursa llarga, surten les curses infantils, surten a Mura, surt l'Esquena. Tot perfecte i en dansa. M'apassiona veure la canalla esforçant-se, entrant a meta, pujant a podi i els Kames Kids aportant el color vermell a la jornada. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. Comencen a arribar referències de pas pels controls al móbil. El rellotge corre i el Pere Aurell va fent traçat sense incidències. Els carrers de Mura no són aquest cop un desgavell a la sortida de la Half i passen referències dels primers corredors de l'Esquena per dalt el turó de Sant Joan. El turó del Kiku per on aconseguim fer passar tothom corrent com en homenatge a aquest gran amic del Centre que avui seria segur aquí dalt fent-me costat, fent-nos costat. Merda de vida. I posats a renegar, merda de plats de plàstic que ens vam oblidar de comprar. És l'anècdota del dia, avituallaments sense plats. Tant se val, menys residus.
A la Drac Race els organitzadors no respirem fins que es donen 3 moments: arriba  a meta el primer corredor de la cursa curta, arriba al coll de Can Roure el primer corredor de la mitja, arriba a Mura el primer corredor de la llarga. Enllaçar aquestes tres notícies ho és tot i a les 12 h. avui ho aconseguim un cop més en plena entrega de premis de la cursa curta on envalentonat intento fer d'speaker aprofitant les darreres mostres de veu del dia abans l'afonia no s'apoderi de mi per unes jornades. Esclato d'eufòria per dins i m'amago a qualsevol racó per a celebrar la trilogía, ara si que ens podem relaxar! Falta creuar els dits perquè ningú s'accidenti i perquè cap desgraciat ens tregui cintes. Els massatgistes treballen sense descans, la fideuà funciona a tot drap, els nens es pinten la cara, les ambulàncies descansen tranquil·les, els corredors mengen i beuen contents a l'arribada, els amics corredors em busquen per a felicitar-nos, el sol ens escalfa amb força. El Drac ha amagat les urpes i ens ha emparat un cop més estant des de la gespa del Parc de les Nacions Unides.

A les 22 h. em reben les nenes i la dona amb abraçades, per fi la família i el descans. Ho hem tornat a fer. Gràcies amics, corredors, voluntaris i família. Gràcies també a aquells que vau parir i vau vetllar per aquesta idea i el format de curses amb tant ganxo en les 2 primeres edicions abans el Centre Excursionista no agaféssim el timó. Mil gràcies per aquests grans moments de vida.