Benvinguts al bloc de n'Eiger !

Benvinguts al bloc de n'Eiger !
experiències i reflexions personals

Marató única de la Campana (6-17)

Fa més de 10 anys quan seiem al sofà de casa el Toni per parlar d'una possible nova cursa de muntanya pel terme de Vacarisses. La Mònica, el Francisco, l'Edu... Tots del poble menys jo. La meva vinculació al Duatló del Puigmal encara era latent i semblava que podia aportar quelcom al tema. Com sigui que vam començar un seguit de reunions, mails amunt i avall, sortides per revisar camins. Eren els principis de la Campana quan la cursa no tenia ni nom. Tocar la campana de l'església per donar la sortida als corredors? Però què dius! Encara recordo el moment que el Toni ens va exposar que havia parlat amb el capellà i que seria original. Amb tot el merder de la gent a la sortida semblava impossible poder sentir la campana aquella. Confeso que els primers dies que ens va convocar el Toni, no em sentia pas gaire identificat amb la cursa: quilòmetres per asfalt, circuit amb manca d'atractiu, un poble aliè, companys sense experiència en organització de curses, desavinences, merder encara amb la Duatló....però hi havia il·lusió i ganes per fer coses, el més important.

La 1ª cursa de la campana va ser una realitat el juny del 2008 just quan portàvem 10 Duatlons amb la gent del Centre Excursionista. Curses que se'n van de la teva vida i curses que venen, aquesta és la nostra realitat, sigui al darrera corrent o al capdavant organitzant. L'Ajuntament de Vacarisses hi té bona part de la culpa doncs va posar les coses fàcils des d'un inici, mantenint-ho fins a dia d'avui, un fet primordial per a qualsevol organitzador d'events. També vam comptar amb el recolzament de Corrredors.cat, on ens hi moviem amb el Toni a nivell virtual i vàrem captar l'atenció de varis interessats en ajudar i córrer. Gent d'asfalt que correria per muntanya, ho recordo com un bonic precedent per alguns d'ells. 300 corred@rs van reptar ja en la 1ª edició a l'equip organitzador, tancant inscripcions bastant per sobre del previst. Quelcom s'havia fet bé i valia la pena esmerçar-hi esforç. El Jaume Leiva, no gaire conegut per aquell llavors, guanyava la 1ª edició "asfaltera", sortiem del poble per la carretera, pujàvem als Caus per Carena Llarga, passàvem per davant de casa l'Edu, i baixàvem la Cinglera fins la Torrota, per entrar el poble amb més asfalt. La Mònica per la seva part es feia amb la 1ª fèmina sense rivals com els següents anys. La Polícia, els ADF, Protecció Civil...es van mig discutir entre ells, plantant-se alguns i deixant-nos sense recursos en algun trencall. La cursa va ser un èxit, com no podia ser altra vista la implicació del cap de cursa. Als pocs dies ho celebrariem portant la Flama del Canigó des del meu poble fins a Vacarisses, entre els 4 organitzadors. Al meu relleu m'acompanyava la meva dona, sense saber que corria prenyada. Els vehicles ens pitaven i ens animaven per l'autovia tallada en un sentit, va ser emocionant.

Amb la 2ª edició va venir l'opció d'entrar al calendari de la Federació Catalana d'Atletisme i el merder que ens va portar amb els premis i certes decisions. El que era una teòricament cursa de muntanya, sense la FEEC? Si, així ho vam fer. I va arribar el canvi amb la 3ª edició amb el recorregut pràcticament 100% per muntanya, per fi deixàvem enrere aquella pujada lletja que l'únic que buscava era enllaçar urbanitzacions del poble com Torressana i Els Caus. El Granadero, l'Ojeda i el Just! guanyaven amb un gran podi, diria dels més disputats i d'envergadura de les 10 edicions que hem vist. El nombre de participants es va limitar en 400, un Toni consevador preferia poc enrenou mentre d'altres li deiem "tu tira". La Campana hagués tingut més participants però no seria el que és avui sense aquestes sàvies decisions. Es va preferir fer néixer la Mitja Marató molt inteligentment, dividint el creixement. Confeso que cada any que passava jo hi anava perdent vinculació. A Vacarisses s'havia consolidat el club de corredors des de feia un temps i cada cop hi havia més gent donant un cop de mà. La cosa anava rodada i sortia "fàcil". Quan vaig veure per primer cop el recorregut de la Mitja vaig pensar: "lleig, no té ganxo. A part de la Torrota, la segona volta no té gens d'alicient. Costarà que vingui gent."  250 inscrits em van fer callar la boca, és en moments així quan veus que la gent el que valora és la moguda i et dóna ales per continuar endavant. Quina visió la del Toni...

A mesura que passaven els anys la moguda es feia gran, no pas en participants, preferint-se la qualitat a la quantitat. Els corred@rs venien a Vacarisses per banyar-se a la piscina, agafar el gelat i la planta a final de cursa, menjar la sindria i la butifarra, beure la cervesa! Tot dins un recinte magnífic com la Fàbrica, amb el peculiar Andrés al crono i el Juan de "speaker". Moments abans de la sortida m'he dedicat pràcticament tots els anys a fer el recorregut i repassar i recolocar les cintes de marcatge, un luxe per mi poder donar l'últim toc, saludar a la gent dels avituallaments en veure'ls com s'anaven instal·lant i poder trucar al cap de cursa per dir "tot ok!"  El 2013 vaig fallar, volia fer la Ultra de l'Emmona per aconseguir de pas els punts per la UTMB, massa anys que li havia promès anar a l'amic Jordi, un bon egarenc i un altre excel·lent organitzador. Em vaig sentir molt malament per no ser a Vacarisses aquell cap de setmana. Anys després, com qualsevol organitzador, tenia ganes de fer la Campana jo també, el Toni em va donar la possibilitat de fer-ho i vaig poder doblar el circuit, repassant i corrent tant ràpid com vaig poder per donar un cop de mà. El meu paper era el de coordinar tota la zona d'arribada, després de desmuntar entre tots l'escenari de sortida a la plaça, aquell any vaig viure-ho des de l'altra banda. 170 voluntaris, una passada.

Va néixer la Campaneta el 2015, amb circuits dispars que portaven al límit els nens per sobre el poble. Les meves nenes guanyaven la seva categoria i el seu pare cofoi les acompanyava i s'alegrava més que elles. Un centenar de nens segueixen la tradició d'obrir cada edició de la Campana, tot corrent en dissabte tarda. Aquest 2017 el primer amb participació dels Kames Kids. Brillant. Les curses infantils li faltaven a la Campana i el Toni amb l'ajuda d'alguns corredors del poble ho havia aconseguit. Tenia el precedent del Cross Escolar, la cursa de viatge de final de curs per la seva filla, la cronoescalada al Cingle. Quantes curses haurà muntat aquest paio dins el poble? Concerts, caminades, entrenaments pre-cursa, xerrades d'atletes d'èlit i altres històries han anat posant el colofó en el que creiem seria una cursa de poble.

I la Marató? Doncs als 10 anys. I la farem única em va dir. Com a celebració de l'aniversari. Ens haurem assentat a esmorzar mil vegades primer en una cafeteria, després en una altra. Mai ha deixat de sorprendre'm i explicar coses noves. El món seria diferent si tothom tingués aquesta iniciativa.
"La vull córrer Toni" li vaig dir només sentir-ho, tot i la recança d'abandonar-lo a la Fàbrica altre cop. I així ha estat, no hi ha ningú imprescindible i menys amb una moguda de 200 voluntaris com ha arribat enguany, tan ben orquestrada per ell.

Em vaig posar un dorsal després de mig any sense fer-ho. El número 1 em va adjudicar, qüasi m'emociono en veure'l. Porto més de 25 anys corrent i més de 200 curses i mai l'havia tingut. Llàstima que la calor no em va deixar lluïr-lo com era de preveure. No estic entrenant pràcticament, el meu cap està ficat darrerament en escriure, treballar i fer córrer la canalla del poble. Sort que em va acompanyar l'amic inseparable: el Xavi. I també el capità Nadal i el Ramon i el Sergi. Vaig córrer entre amics, quina sort. I amb la família a l'avituallament de Castellsapera. Un recorregut interessant, amb algun camí nou per mi, i la màgia del Toni arreu cuidant detalls. La meva Marató de la Campana ha estat única també per ser segurament l'únic participant que trobarà un voluntari que és metge i que té material a casa per punxar-me el Primperan per evitar les arcades en tots els 10 anys. Burro de mi, sempre porto les pastilles i aquest cop... Una anècdota com la d'aquell any que va tenir trofeu l'Anna Cos tot i fer de voluntari-escombra. Mai s'havia vist abans. Vaig fer els 43 km en 5h 44m, arribant de la meitat i de la mà del Xavi, amb el Juan, l'Andrés, el Toni i una colla d'amics esperant-me sota l'arc. Tots voluntaris i grans persones que es deuen a una gran causa.

Em sento feliç tot i no estar fent curses qüasi bé. Tinc motius atlètics per viure i veure. Pensar en que la Drac Race i la Campana algun dia tindran potser la seva cursa gran de ultradistància. Potser als 15, als 20, als 25 anys? Espero ser-hi i ajudar a fer-ho possible. Fer coses que ens donen vida!

Mil gràcies Toni, a tu i a tots els qui es deixen la pell perquè els demés en puguem gaudir. A la vida toca fer coses.





Cross de Matadepera (05-17)

Sis mesos sense posar-me un dorsal són molts mesos. La feina, la manca de motivació, altres "hobbies"...tot plegat suposa el replantejament del que un ve fent per tradició. Aquesta apatia a moments s'accentua quan arriba el moment d'entrenar, els deures previs a la cursa. Confeso que de no ser per la gosseta, encara estaria fent menys. De fet mai m'ha agradat sentir-me esclau del córrer i fer curses, he intentat sempre fer-ho perquè em venia de gust i d'això que acabi entrentant i apuntant a les curses a darrera hora. Lluny de voler inventar-me termes com "depressió atlètica" vull pensar que toca fer altres coses. Hi té a veure l'efecte post-UTMB? Sense cap dubte.
Diumenge 14, confeso que decideixo acostar-me a Matadepera perquè em ve de gust més això que anar a fer quilòmetres amb els amics com cada diumenge matí. Ni el dia abans tinc clar el que faré, així que com que la inscripció és solidària i gratuïta, quan em llevo decideixo. Ja fa uns anys que el Marc Otero va decidir embrancar-se en aquesta "mini" organització i tinc ganes de veure com és la moguda. Cal dir que l'anomenat Bosc de les Farigoles a la part sud del poble, dóna per molt i sembla un lloc força ideal per fer-hi un cross, cosa que potser ens falta a Viladecavalls.
És una prova prop de casa i això vol dir cares conegudes. Saludo la gent que em vaig trobant i faig alguna volta de reconeixement al circuit, per dins em dic que l'he encertat. Em sento bé i amb ganes de córrer encara que m'hi hagi acostat sol. Totes les categories correm per separat, distàncies i circuits diferents. Som una setantena d'homes a la sortida.
Decideixo sortir conservador com sempre malgrat sigui una cursa curta. Cinc voltes al mateix circuit i un total de 7 km. No estic avesat a aquest tipus de competicions i prefereixo veure-les venir que no patir. La primera volta és de tràmit, m'avancen força corredors, penso que potser vaig massa còmode. Anima veure la gent al punt de sortida com en cada volta et crida. La segona volta serveix de control de la situació, veure si ve algú més pel darrera i qui queda al davant, em sento bé tot i entrenar ben poc i gens la velocitat així que decideixo mantenir ritme i mica en mica atrapar algú del davant. Tercer i quarta voltes calcades, avanço alguna posició però prefereixo reservar-me al final, de manera que en passar el darrer cop pel punt de sortida em jugo totes les cartes i em llenço a atrapar els corredors del davant. La primera part del circuit és en tendència a baixar i això m'afavoreix, vaig avançant poc a poc tot jugant-me-la doncs el ritme en general ha millorat i estem corrent per sota de quatre el km. a estones. Toca fer la darrera pujada i encara queden cinc corredors pel davant a la vista que corren en grup. Trec tot el que puc per mirar d'atrapar-los i ho faig, de manera que just quan els enganxo es desfà el grup i tothom dóna el que té a dins. Arribem esprintant de mala manera però amb forces, en 24ª posició. Content de les sensacions i de l'estona passada. Ni idea del crono que haurem marcat, compto que hauran estat uns 30 minuts justos, és el primer cop que corro en 25 anys una cursa i que no sé el temps final. Tant se val, la causa és solidària i la meva motivació actual fa que sigui un tema que no em preocupi gens. Esperem tornin aviat les ganes de preparar una cursa com cal!





Llarga vida pels Kames Kids

Els nens que corren. Així els anomenen popularment al poble. Nens que apareixen pels carrers i desapareixen camins enllà. Amb ganes de fer exercici, passar-ho bé entre amics i descobrir l'entorn natural.
Els dijous tarda a Viladecavalls és temps de Kames Kids. I els dilluns o els dimecres o els diumenges. Les ganes que hi posen i l'alegria que es veu en el grup mou qualsevol món i fa que vingui ganes de ser-hi amb ells tots els dies de la setmana. No calen paraules, només fets, vivències i imatges.
La gent en parla i pregunta. Els mira, els sent. Des dels camps de Can Corbera a l'era de Can Sanahuja, des del roure de Can Trullàs fins la riera de Gaià, els camins s'omplen de vida amb el seu pas. Els boscos els reben amb la mateixa passió que ells desprenen, la flama vermella s'encén. Veure'ls com llueixen la samarreta amb orgull és força i empenta per tirar endavant. Es tingui el recolzament que es tingui.
Siguin més petits o més grans, facin altres esports o no, llestos o trapelles, vinguin d'on vinguin, pensin el que pensin: canalla, sou benvinguda amb els Kames Kids.




Rei Carnestoltes per un dia



Aprofitant l'ocasió que se m'ha brindat per fer de Rei Carnestoltes al poble, arrel de guanyar l'any passat amb la comparsa GreenVila, aquest any ens hem encarregat de la Ressurrecció i d'obrir la Rúa amb la comparsa VilaDrac Queens

DISCURS DE RESSURRECCIÓ

Bufa!!!!
Ahhhhhhhh!
Em cago en el cementiri que us va parir! 
Fugiu! Ànimes en pena!
Fugiu! Ben lluny de mi!

Però on sóc? Què hi faig jo aquí?
On m'heu portat?
Quin fàstic de cementiri.

En quin poble m'haureu ressuscitat...
Com es diu aquest poble?
Viladecans?
Viladecavalls?
Em preneu el pèl?
I on són els cavalls?
Jajajajajaja
Sou gent innocent.
M'agrada, m'agrada aquest poble. 
Em sembla que m'hi quedaré uns dies...
Però vull més vida i no tanta tenebra.

És l'hora del Rei Carnestoltes!
El rei dels Poca-Soltes!

Per cert, on és la meva vara? 
I on són les claus de la Supercasa de la vila?
Ara si, tremola Cesca Berenguer, 
et deixarem aquesta nit al carrer!

Deixeu-me dirigiu-vos unes paraules. 
Sa majestat no té pressa.
Necessito el paper, 
només tinc memòria pel que m'interessa....

Bona nit Viladecavalls!

Un any més he superat el malson
de viure entre aburrides tenebres.
He somiat molt tot aquest temps.
He vist cares de desig de que tornés
però també cares de rebuig al meu reialme,
a la tomba anireu, colla d'infames!

Als polítics d'aquesta vila,
una bona estirada d'orelles els cal.
Tenir-me enterrat una setmana més que els altres Reis em mutila
No sou dignes de la meva festa bacanal!

La meva resurrecció significa disbauxa,
hem de prendre el poble a la Rúa de demà
i que al sopar, amb tiquet o sense, hi  vingui tothom amb rauxa.
Qui es quedi a casa o no es disfressi,
mil anys de malefici se li processi,
acompanyat de la Vella Quaresma aburriiiiida.

Canteu i balleu, cap contenidor cremeu, però feu les bretolades que vulgueu,
ningú us cridarà l'atenció i ben content em tindreu.

Sigueu ben rebuts tots a la meva cort,
tindrem festa, tindrem alcohol i tindrem sexe,
Abans de la meva mort, 
aixecarem aquesta crisi amb sort.
Entre morts i vius, mentiders i bromistes de nexe,
entre vagabunds i camàlics
arreglarem aquest poble fosc i apagat,
amb uns dies vandàlics!

Cremi la monotonia i que comenci la meva festa!


PREGÓ

Benvolguda, gent de viladecavalls!

El governador dels poca-soltes ja és aquí!

Fa un any que no ens veiem però a la ment us tinc,
i amb moltes ganes de gresca i xivarri vinc.

Sóc lleig, provocador i malcarat,
però per tothom sóc estimat.
Llarga vida per sa majestat!

He vingut per arreglar una mica aquesta vila.
On són les hípiques i els cavalls
al poble de Viladecavalls?
Això si, de cavalls ni un, però de bars un munt.
M'agrada que el seu carrer principal en sigui farcit.
Entre El Racó, el Punt Blau i el Casal s'alça l'ajuntament,
Espais de gresca on no valen els càrrecs de confiança.
I què més volem! Tenim una discoteca on s'hi fa òpera!
No tenim cap catedral, però si carreteres, autopistes,
i un quart cinturó on hi podem passejar!
Tenim una muntanya on s'alça una antena majestuosa,
un castell tancat només per a casaments,
un abocador que ens regala flaires,
una estació on el tren hi para cada hora.
Més no patiu, som rics: 
tenim un gran bloc de pisos per ocupar
per això la polícia al costat s'hi va posar.
Tenim també una majestuosa fàbrica de televisors,
i una fàbrica de croissants i ensiamades
que fa la delícia de mil famílies!

Quatre consignes als més petits:
tireu-vos pets, rots, llufes i gargalls,
fiqueu-vos el dit al nas i mengeu-vos els mocs,
feu ganyotes a tothom!
I sobretot, relacioneu-vos amb els vostres veïns, 
vinguin d'on vinguin, siguin de la cultura que siguin.
Si hi ha alguna cosa que li plau a un servidor,
és l'alegria i el bon rotllo compartit.

Regidors, regidores i una alcaldessa,
tots avui als nostres peus!
El poble és territori de planassencs i tarumbaires,
de gent amb ganes de fer les coses amb més gràcia.
Viladecavallencs i viladecavallenques!
Mengeu i beveu fins a la sacietat!
Prenem el poble abans no ens faci fora la Vella Quaresma
Abans no se'm cremi injustament i torni la monotonia.

Sigueu dignes súbdits del Rei Carnestoltes.
Escampeu la festa i feu que no s'acabi mai!



Vallès Drac Race, l'altre costat

Havia de tornar a liar-me. Masses duatlons del Puigmal com per no quedar-te'n prendat, masses bons moments. Ganes de viure una cursa del revés, des del costat fàcil esportivament parlant. Clar que a part de ganes es necessita quelcom més, com gent, sort, sentit comú, temps per sobre de tot. Han estat set anys sense viure i moure l'altra part, la que treballa per la felicitat del corredor i el fa sentir protagonista per un dia. Gent que corre i s'organitza per ser aquell dia darrera la cinta, encara que siguin només pocs segons. És una imatge que desprèn molta reflexió: els corredors vers l'organització.

Molts mesos en els que tens la sensació de viure diferent, de que quelcom t'està esperant. Quan agafes un repte d'aquestes dimensions n'ets ben poc conscient de la que se't ve al damunt. T'ho imagines i en fas una dimensió, ho compateixes però t'ho quedes. Si alguna cosa et supera i et preocupa són les ganes de fer-ho bé, pensar en que per una vegada et cauran totes les crítiques que tu has anat promulgant lliurement durant tantes curses. Que fàcil és córrer i donar opinió.... Em venen al cap diverses situacions d'anàlisi i observació cap als organitzadors, molts detalls que m'han anat agradant i molts d'altres que no m'han agradat. Una situació agre-dolça que se't remou en pensar que aquest cop hi seràs tu pel mig i et fa alhora pensar com una il·lusió se't pot tornar en contra i se't pot acabar convertint en un autèntic malson.

Voltava el mes de setembre quan vaig entrar un dia al Centre Excursionista, el mateix Centre d'on vam parir la duató del Puigmal fa prop de vint anys, encara que fos en un altre local. La sensació que un s'emporta després de tants anys de satisfacció organitzativa és curiosa. Cada cop que hi he seguit entrant després dels més de set anys d'haver deixat el vaixell de la Duatló, m'ha fet reflexionar sobre el que vam arribar a fer. Tant pel Centre com pels amics i corredors. És realment necessari que algú s'hi posi a organitzar per a poder donar aquesta satisfacció a qui vol competir o senzillament formar part del magnífic ambient que et brinda una cursa. Per això vaig decidir sentar-me en aquella taula on eren sentats els antics companys de Duatló, debatent al voltant de com tirar endavant la Drac Race. Una situació inverosímil. Jo que volia passar pel Centre per avançar en el tema dels Kames Kids, que prou es mereixen una altra entrada en aquest blog, i en trobar-me en aquella situació no m'ho vaig rumiar ni dues vegades a saludar-los i escoltar què s'hi coïa. L'amic Òscar justament m'havia avisat feia molts pocs dies que el Centre s'estava plantejant donar continuitat a aquest repte, era l'únic precedent que tenia. El problema ve quan t'assentes en una taula on els organitzadors no són gent que corre sinó que organitza. D'aquí el meu compromís i pànic en pensar que un event com la Drac Race, amb tot el seu potencial mediàtic i d'atracció vers el corredor per l'entorn on es desenvolupa, es pogués girar en contra el Centre. És fàcil organitzar una cursa? GENS. Llavors, és fàcil organitzar-ne més d'una el mateix dia, voltar-la d'expectatives, farcir-la d'activitats i procurar perquè tothom s'ho vingui a passar bé, tant voluntaris com corredors? Millor no en parlem.

Moltes hores invertides darrera aquest ordinador i moltes hores sentades amb els companys d'organització. Si alguna cosa tenia clara des d'un principi és que només en treuriem maldecaps aquest primer any. La gent no entén el perquè t'hi fiques i a benefici de què, com tampoc entén que en aquest món hi hem vingut a fer coses, a complicar-nos la vida! En comptes de treure'n diners com esperava treure'n l'anterior organitzador de l'event, et trobes que n'hi has de posar. Et trobes també en que si t'haguessin de dir el munt d'hores de dedicació extralaboral i extrafamiliar que necessites, t'ho pensaries. Millor pensar en la satisfacció d'un mateix i en la dels demés. És per això que hi entrem de fet en aquest món. I un cop el motor és engegat, costa molt de parar. Les idees venen a ramats i la gent s'implica. Passen els dies i les setmanes, el compte no s'atura. Cada cop es va sentint més a prop el moment, es van lligant temes i es va consolidant el reconeixement del corredor en forma d'inscripcions. Fins al punt de sentir ben a prop el fracàs, de poder veure't superat per les expectatives, de pensar en que se t'està anant de les mans. Una situació de control però a la vegada de descontrol, és el primer any i s'ha de lligar masses caps. Des d'un bon inici ens adonem que això no és la Duatló, això és un monstre que se'ns ve al damunt: és el drac.

Arriba el compte enrere, jo diria en la darrera setmana. Tot està pensat i escrit en fulls i excels mil. Desenes de coses a fer, a comprar, a lligar. Tot roda endavant pel dia D que s'acosta amb les urpes pel davant. Les ganes de superar-lo et superen, et falten hores. Ens qüestionem què estem fent més d'un cop i a on volem anar a parar. Les inscripcions estan llançades i cada hora que passa, creixen les expectatives. Una sensació de domini desbocat se'ns apodera. El condicionant de la meteorologia se'ns posa a favor, a partir d'aquí tot és molt més senzill. Anem quadrant el timing però fallem en les previsions, el temps se'ns tira al damunt. Estem a divendres i ens falten coses. Tot està sortint sobre el previst però ens falta el control de la situació. El dissabte es fa molt llarg, massa, necessitem de la nit fins i tot. Som cinc companys, tots imprescindibles. Ens espera un centenar de persones que els diguem què han de fer i prop d'un miler de corredors que volen gaudir encara que sigui només per unes poques hores. Amb l'arribada del primer corredor a recollir el dorsal culmina el moment.

Un munt de coses que hem fet bé però també un munt de coses més que caldria haver corregit o fer diferent. Recordo cada minut del diumenge 19 de febrer, com una amenaça que s'anava convertint en aliat. Amb coses que se t'escapen del control i coses previstes que es van complint. Un equip de persones treballant per unes altres, una entitat en moviment. I al final del dia una sensació agredolça. Hem superat el primer any amb orgull i satisfacció d'haver aconseguit fer possible la Drac Race, però amb moltes coses a millorar i sense resoldre. I és que el drac és ferotge i no perdona.

Gràcies Vallès Drac Race