Benvinguts al bloc de n'Eiger !

Benvinguts al bloc de n'Eiger !
experiències i reflexions personals

Rei Carnestoltes per un dia



Aprofitant l'ocasió que se m'ha brindat per fer de Rei Carnestoltes al poble, arrel de guanyar l'any passat amb la comparsa GreenVila, aquest any ens hem encarregat de la Ressurrecció i d'obrir la Rúa amb la comparsa VilaDrac Queens

DISCURS DE RESSURRECCIÓ

Bufa!!!!
Ahhhhhhhh!
Em cago en el cementiri que us va parir! 
Fugiu! Ànimes en pena!
Fugiu! Ben lluny de mi!

Però on sóc? Què hi faig jo aquí?
On m'heu portat?
Quin fàstic de cementiri.

En quin poble m'haureu ressuscitat...
Com es diu aquest poble?
Viladecans?
Viladecavalls?
Em preneu el pèl?
I on són els cavalls?
Jajajajajaja
Sou gent innocent.
M'agrada, m'agrada aquest poble. 
Em sembla que m'hi quedaré uns dies...
Però vull més vida i no tanta tenebra.

És l'hora del Rei Carnestoltes!
El rei dels Poca-Soltes!

Per cert, on és la meva vara? 
I on són les claus de la Supercasa de la vila?
Ara si, tremola Cesca Berenguer, 
et deixarem aquesta nit al carrer!

Deixeu-me dirigiu-vos unes paraules. 
Sa majestat no té pressa.
Necessito el paper, 
només tinc memòria pel que m'interessa....

Bona nit Viladecavalls!

Un any més he superat el malson
de viure entre aburrides tenebres.
He somiat molt tot aquest temps.
He vist cares de desig de que tornés
però també cares de rebuig al meu reialme,
a la tomba anireu, colla d'infames!

Als polítics d'aquesta vila,
una bona estirada d'orelles els cal.
Tenir-me enterrat una setmana més que els altres Reis em mutila
No sou dignes de la meva festa bacanal!

La meva resurrecció significa disbauxa,
hem de prendre el poble a la Rúa de demà
i que al sopar, amb tiquet o sense, hi  vingui tothom amb rauxa.
Qui es quedi a casa o no es disfressi,
mil anys de malefici se li processi,
acompanyat de la Vella Quaresma aburriiiiida.

Canteu i balleu, cap contenidor cremeu, però feu les bretolades que vulgueu,
ningú us cridarà l'atenció i ben content em tindreu.

Sigueu ben rebuts tots a la meva cort,
tindrem festa, tindrem alcohol i tindrem sexe,
Abans de la meva mort, 
aixecarem aquesta crisi amb sort.
Entre morts i vius, mentiders i bromistes de nexe,
entre vagabunds i camàlics
arreglarem aquest poble fosc i apagat,
amb uns dies vandàlics!

Cremi la monotonia i que comenci la meva festa!


PREGÓ

Benvolguda, gent de viladecavalls!

El governador dels poca-soltes ja és aquí!

Fa un any que no ens veiem però a la ment us tinc,
i amb moltes ganes de gresca i xivarri vinc.

Sóc lleig, provocador i malcarat,
però per tothom sóc estimat.
Llarga vida per sa majestat!

He vingut per arreglar una mica aquesta vila.
On són les hípiques i els cavalls
al poble de Viladecavalls?
Això si, de cavalls ni un, però de bars un munt.
M'agrada que el seu carrer principal en sigui farcit.
Entre El Racó, el Punt Blau i el Casal s'alça l'ajuntament,
Espais de gresca on no valen els càrrecs de confiança.
I què més volem! Tenim una discoteca on s'hi fa òpera!
No tenim cap catedral, però si carreteres, autopistes,
i un quart cinturó on hi podem passejar!
Tenim una muntanya on s'alça una antena majestuosa,
un castell tancat només per a casaments,
un abocador que ens regala flaires,
una estació on el tren hi para cada hora.
Més no patiu, som rics: 
tenim un gran bloc de pisos per ocupar
per això la polícia al costat s'hi va posar.
Tenim també una majestuosa fàbrica de televisors,
i una fàbrica de croissants i ensiamades
que fa la delícia de mil famílies!

Quatre consignes als més petits:
tireu-vos pets, rots, llufes i gargalls,
fiqueu-vos el dit al nas i mengeu-vos els mocs,
feu ganyotes a tothom!
I sobretot, relacioneu-vos amb els vostres veïns, 
vinguin d'on vinguin, siguin de la cultura que siguin.
Si hi ha alguna cosa que li plau a un servidor,
és l'alegria i el bon rotllo compartit.

Regidors, regidores i una alcaldessa,
tots avui als nostres peus!
El poble és territori de planassencs i tarumbaires,
de gent amb ganes de fer les coses amb més gràcia.
Viladecavallencs i viladecavallenques!
Mengeu i beveu fins a la sacietat!
Prenem el poble abans no ens faci fora la Vella Quaresma
Abans no se'm cremi injustament i torni la monotonia.

Sigueu dignes súbdits del Rei Carnestoltes.
Escampeu la festa i feu que no s'acabi mai!



Vallès Drac Race, l'altre costat

Havia de tornar a liar-me. Masses duatlons del Puigmal com per no quedar-te'n prendat, masses bons moments. Ganes de viure una cursa del revés, des del costat fàcil esportivament parlant. Clar que a part de ganes es necessita quelcom més, com gent, sort, sentit comú, temps per sobre de tot. Han estat set anys sense viure i moure l'altra part, la que treballa per la felicitat del corredor i el fa sentir protagonista per un dia. Gent que corre i s'organitza per ser aquell dia darrera la cinta, encara que siguin només pocs segons. És una imatge que desprèn molta reflexió: els corredors vers l'organització.

Molts mesos en els que tens la sensació de viure diferent, de que quelcom t'està esperant. Quan agafes un repte d'aquestes dimensions n'ets ben poc conscient de la que se't ve al damunt. T'ho imagines i en fas una dimensió, ho compateixes però t'ho quedes. Si alguna cosa et supera i et preocupa són les ganes de fer-ho bé, pensar en que per una vegada et cauran totes les crítiques que tu has anat promulgant lliurement durant tantes curses. Que fàcil és córrer i donar opinió.... Em venen al cap diverses situacions d'anàlisi i observació cap als organitzadors, molts detalls que m'han anat agradant i molts d'altres que no m'han agradat. Una situació agre-dolça que se't remou en pensar que aquest cop hi seràs tu pel mig i et fa alhora pensar com una il·lusió se't pot tornar en contra i se't pot acabar convertint en un autèntic malson.

Voltava el mes de setembre quan vaig entrar un dia al Centre Excursionista, el mateix Centre d'on vam parir la duató del Puigmal fa prop de vint anys, encara que fos en un altre local. La sensació que un s'emporta després de tants anys de satisfacció organitzativa és curiosa. Cada cop que hi he seguit entrant després dels més de set anys d'haver deixat el vaixell de la Duatló, m'ha fet reflexionar sobre el que vam arribar a fer. Tant pel Centre com pels amics i corredors. És realment necessari que algú s'hi posi a organitzar per a poder donar aquesta satisfacció a qui vol competir o senzillament formar part del magnífic ambient que et brinda una cursa. Per això vaig decidir sentar-me en aquella taula on eren sentats els antics companys de Duatló, debatent al voltant de com tirar endavant la Drac Race. Una situació inverosímil. Jo que volia passar pel Centre per avançar en el tema dels Kames Kids, que prou es mereixen una altra entrada en aquest blog, i en trobar-me en aquella situació no m'ho vaig rumiar ni dues vegades a saludar-los i escoltar què s'hi coïa. L'amic Òscar justament m'havia avisat feia molts pocs dies que el Centre s'estava plantejant donar continuitat a aquest repte, era l'únic precedent que tenia. El problema ve quan t'assentes en una taula on els organitzadors no són gent que corre sinó que organitza. D'aquí el meu compromís i pànic en pensar que un event com la Drac Race, amb tot el seu potencial mediàtic i d'atracció vers el corredor per l'entorn on es desenvolupa, es pogués girar en contra el Centre. És fàcil organitzar una cursa? GENS. Llavors, és fàcil organitzar-ne més d'una el mateix dia, voltar-la d'expectatives, farcir-la d'activitats i procurar perquè tothom s'ho vingui a passar bé, tant voluntaris com corredors? Millor no en parlem.

Moltes hores invertides darrera aquest ordinador i moltes hores sentades amb els companys d'organització. Si alguna cosa tenia clara des d'un principi és que només en treuriem maldecaps aquest primer any. La gent no entén el perquè t'hi fiques i a benefici de què, com tampoc entén que en aquest món hi hem vingut a fer coses, a complicar-nos la vida! En comptes de treure'n diners com esperava treure'n l'anterior organitzador de l'event, et trobes que n'hi has de posar. Et trobes també en que si t'haguessin de dir el munt d'hores de dedicació extralaboral i extrafamiliar que necessites, t'ho pensaries. Millor pensar en la satisfacció d'un mateix i en la dels demés. És per això que hi entrem de fet en aquest món. I un cop el motor és engegat, costa molt de parar. Les idees venen a ramats i la gent s'implica. Passen els dies i les setmanes, el compte no s'atura. Cada cop es va sentint més a prop el moment, es van lligant temes i es va consolidant el reconeixement del corredor en forma d'inscripcions. Fins al punt de sentir ben a prop el fracàs, de poder veure't superat per les expectatives, de pensar en que se t'està anant de les mans. Una situació de control però a la vegada de descontrol, és el primer any i s'ha de lligar masses caps. Des d'un bon inici ens adonem que això no és la Duatló, això és un monstre que se'ns ve al damunt: és el drac.

Arriba el compte enrere, jo diria en la darrera setmana. Tot està pensat i escrit en fulls i excels mil. Desenes de coses a fer, a comprar, a lligar. Tot roda endavant pel dia D que s'acosta amb les urpes pel davant. Les ganes de superar-lo et superen, et falten hores. Ens qüestionem què estem fent més d'un cop i a on volem anar a parar. Les inscripcions estan llançades i cada hora que passa, creixen les expectatives. Una sensació de domini desbocat se'ns apodera. El condicionant de la meteorologia se'ns posa a favor, a partir d'aquí tot és molt més senzill. Anem quadrant el timing però fallem en les previsions, el temps se'ns tira al damunt. Estem a divendres i ens falten coses. Tot està sortint sobre el previst però ens falta el control de la situació. El dissabte es fa molt llarg, massa, necessitem de la nit fins i tot. Som cinc companys, tots imprescindibles. Ens espera un centenar de persones que els diguem què han de fer i prop d'un miler de corredors que volen gaudir encara que sigui només per unes poques hores. Amb l'arribada del primer corredor a recollir el dorsal culmina el moment.

Un munt de coses que hem fet bé però també un munt de coses més que caldria haver corregit o fer diferent. Recordo cada minut del diumenge 19 de febrer, com una amenaça que s'anava convertint en aliat. Amb coses que se t'escapen del control i coses previstes que es van complint. Un equip de persones treballant per unes altres, una entitat en moviment. I al final del dia una sensació agredolça. Hem superat el primer any amb orgull i satisfacció d'haver aconseguit fer possible la Drac Race, però amb moltes coses a millorar i sense resoldre. I és que el drac és ferotge i no perdona.

Gràcies Vallès Drac Race



Canicross St. Andreu Pi Tallat (12-16)

Havia d'arribar el dia que es reconegués l'habilitat i esforç d'aquesta gosseta. No és pas que puguem dir que és gaire aplicada normalment, a jutjar pel seu comportament proper a la juguesca i a l'entreteniment, més quan posa ganes a córrer i tibar és tot un espectacle i un plaer poder empaitar-la.

L'any passat els amics de Gosesport van idear una lligueta solidària amb diferents proves canicrosseres, comptant totes elles amb diferents categories. Quan vaig veure per primer cop que es reconeixia l'esforç dels animals petits per sota dels 15 kg, vaig saber que algun dia pujariem al podi amb la petita India. En la seva primera participació al Canicross de Vilafranca ara fa un any, ja va demostrar la seva vàlua colant-nos entre els 10 primers tot i que el darrer tram el va fer mig jugant. Si bé el podi de veterans és car i demana un esforç que jo no li puc dedicar, aquesta nova categoria ens suposa moltes possibilitats com equip. El fer podi hauria de ser el de menys i més en una prova solidària, però quan ho fas per primer cop amb el teu millor amic pelut i a sobre dalt de tot....

Ens acostem a Sant Andreu de la Barca tots dos solets, ben tranquils i d'una forma planificada. Passejada prèvia de rigor, control veterinari, acostament caní, escalfament mentre l'animal reposa. Vaja, el ritual típic d'abans de qualsevol canicross. El dia és fred però els animals et fan moure i se'ns fan les 9 h. de seguida. Sortim a la tercera i última tanda, amb els petits. Per nosaltres molt important doncs la India avança millor si observa gossos pel davant. Serem una vintena de mini-canicrossers, el podi sembla fàcil però sempre s'ha de lluitar i esperar la sort ens respecti. Sortim cagant llets com sempre, on per més que vulguis anar amb compte és impossible i l'únic que et queda és resar per no anar al terra com em va passar a Òdena. Surten dues noies pel davant amb dues bèsties de gos tibant amb força. Amb les primeres pujades les avancem en seguida, no pas sense deixar-nos totes les forces. És important atrapar els corredors de la tanda del davant i així que la India comenci a agafar referències, per sort en pocs segons els comencem a divisar.

Els primers 4-5 km. són en pujada i planers per bones pistes i excel·lents corriols, on disfrutem com mai. Pateixo perquè no se li surtin les ròtules com va passar fa un temps en ple esforç. Hem de moderar el tiratge i així ho procuro en tot moment. Això vol dir que he d'anar ràpid i no suposar-li una càrrega a la bèstia, que li pugui provocar el sobreesforç muscular a les extremitats posteriors. Ho dono tot i la pujada m'ofega, de fet ella també ho dóna tot, amb l'alè se li nota. Penso que ho pagarem però com que són només 7,5 km. ho podem suportar. Jo hi poso el cap, ella el volant. Som un equip, avui invencibles en la categoria. És força motivador veure com no ve ningú pel darrera i només fem que avançar i avançar canicrossers. Com més en veiem més corre la bèstia. És una obsessió que em porta a un desgast físic important. Sort que s'entreté un moment a fer necessitats i en els bassals hi deixa algun segon que em va de fàbula. A la que culminem el punt més alt sembla que toqui la part fàcil però a mi és el que més em preocupa doncs comencen un seguit de corriols estrets amb trams tècnics que poden suposar una caiguda fàcil en qualsevol moment. Decideixo frenar-la per moments, mentre els corredors ens deixen passar. La gossa és un espectacle veure-la com s'hi aplica i com va fent cas de les direccions marcades. Els darrers km. són de glòria, pràcticament sols però tot i així ella s'hi posa i no es desentén gaire del paper. Arribem a l'esprint amb altres corredors que han sortit 2 minuts pel davant, en menys de 35 minuts i en 9ª posició de la general.

Només arribar tens una necessitat imperiosa d'abraçar-te a l'animal i omplir-lo de petons. És un moment molt bonic i d'unió amb la mascota. Ella no s'adona del que passa, és un dia més entre gossets. Mil gràcies India per donar-me aquest dia i aquests moments tant especials per a qualsevol corredor en veure reconegut el seu esforç, per mínim que sigui el reconeixement. Ets la meva campiona.



Transgavarres (11-16)

A cops convé agafar-se les coses amb calma, fer una parada, observar l'entorn i aprendre a gaudir d'una manera diferent els nostres reptes. Les curses ens ofereixen un escenari perfecte on poder practicar-ho. Que si la setmana t'ha anat bé o no, que si tens sort o no, que si portes fets els "deures" atlètics...són factors que et condicionen a poder donar-ho tot. Però hi ha un factor que ens hauriem de plantejar més sovint, com pot ser el fer un parèntesi i mirar de gaudir la cursa des d'una altra perspectiva. Confesso que després de tants anys corrent, són comptats els cops que m'he posat un dorsal i no m'he obsessionat amb el temps i la posició, portés l'entrenament que portés. A la Transgavarres vam fer una excepció.

Fa uns quatre anys que vam coincidir amb l'amic Unai en un indret llunyà, apartat de les muntanyes que tant ens agraden, i que a ell l'han portat a un somni com és el de ser himalayista, pujar l'Everest i embrancar-se en el projecte mundial de les "Seven Summits". Jo he optat en aquesta vida per coses força menys ambicioses alpinísticament parlant. No cal que li confessi a l'amic que m'agradaria poder mai arribar a fer un vuitmil, igual que ell no cal que em digui que li agradaria acabar dignament una cursa d'ultrafons. I així va ser com van començar les intencions d'aquesta Transgavarres, que encara no pugui ser considerada com a ultra major, mai se li ha de perdre el respecte per l'esforç que demana si es vol fer amb constància i sense haver d'arrossegar-se. Setmanes enrere em va dir que volia iniciar-se pensant en fer el recorregut curt de la UTMB, vaig tardar segons a agafar el calendari i a prometre acompanyar-lo.

Aprofitant que la dona havia de pujar a Girona per motius professionals, ens vam proposar aquest repte, amb molta ambició però també ignorància pel seu estat de forma. Es fa molt difícil entrenar sol com és el seu cas i fer distàncies considerables que et permetin arribar amb una mínima de garantia d'èxit quan no tens experiència. Clar que sempre cap la possibilitat de posar-se a caminar o arrossegar-se pensant en que el compta és travessar la líia d'arribada. Precisament això és el que dignifica a qualsevol ultrafondista, sigui iniciat o no, mantenir un ritme de principi a final. I ho vam fer així amb l'Unai sense cap entrebanc ni sorpresa.

La Transgavarres comença a Palamós, així que pugem als busos contractats per l'organització on en quelcom més de mitja hora, arribem a la mateixa línia de mar. No hi ha nervis, només expectativa de veure fins on som capaços d'arribar plegats. Donem voltes pels carrers del poble buscant tontament el lloc on deixar la bossa que ens retornaran a Girona. No hi ha ningú conegut, només trobo un amic.Ens col·loquem al darrera de tot a veure-les venir i sense adonar-nos, ja estem ficats en  plena aventura sortint a trot viu pels carrers del poble. Una experiència mai viscuda en veure que no ve ningú pel darrera, tan sols algún corredor perdut que fa tard i que ens avança. Identifiquem el corredor escombra i ens acomiadem definitivament de la cua de carrera. Mica en mica sense forçar anem avançant gent que s'han vist sorpresos i arrossegats per l'elevat ritme de cursa com acostuma a passar. Primeres rampes sempre per corriol i travessant rieres, no hi ha paisatge però si interès tècnic pel camí. L'Unai està animat i s'apunta a un ritme una mica més viu en quan el terreny ens ho permet. Arribem al primer avituallament al km. 11 amb les forces intactes tot i el primer desnivell fort del dia. No parem de xerrar, com els bons corredors, fent observacions sobre altres companys de cursa i explicant-nos batalletes. El tram fins el segon avituallament al km. 22 és de tràmit, farcit de corriols que no deixa'ns de sorprendre'ns amb frondosa vegetació. No hi ha gaire interès paisatgístic però. Anem per sota el temps previst comptant en la seva insistència en anar a buscar les 9 hores de cursa i així assegurar els punts tant ansiats i necessaris per poder prendre part al sorteig de dorsals de la OCC. Si hi ha una cosa que m'agrada d'aquesta cursa a part dels continus trams de sender, és el seu constant canvi de desnivell doncs el recorregut no et porta a llargues pujades o baixades. Això ho fa més fàcil tot plegat. Comencem la pujada a Els Metges amb optimisme vist que no deixem d'avançar a corredors i corredores tot i haver superat l'equador de distància. Aquest tram em fa pensar amb l'ansiada travessa d'aquesta serra que havia planificat fer amb el meu estimat Ringo fa uns estius i que finalment no vam poder acabar fer. El pas pels Metges i per Montnegre són els únics passos d'interès en tota la cursa, crec que si alguna cosa li falta és això, interès paisatgístic.

El tercer avituallament apareix davant nostre després d'una llarga baixada que ens ha portat les primeres molèsties a les cames del company, com era fàcil d'esperar. No havia entrenat mai més de 20 km. en la seva vida, això confesso que ens tenia força inquiets tant a ell com a mi, malgrat li insistís un i altre cop que acabaríem encara que fos ben coixos. Som al km. 33 i escolto com acaben d'abandonar quatre corredors de cop, també n'hi ha d'altres assentats que no fan gaire pinta de voler continuar. No ho entenc, segurament han estat presos del seu propi ritme que els ha portat a un malestar. Hem de fugir d'aquí, l'Unai s'adona de la situació i marxa abans que jo. Bé. Aprofito per engrapar i engrapar, beure i beure. No fa pas calor, ni tinc gana, ni tinc sed. És el plaer de poder prendre'm una cursa tranquilament i aprofitar-me que l'estómac per una vegada em dóna treva. Tenim per davant la pujada més llarga del dia fins al km. 40 i després d'atrapar el company em diu que té mals a les cames. No fa cara de patiment però la situació no m'estranya vista l'absència d'entrenaments específics pel repte. Un ibuprofè surt de la meva motxilla i ell, que no coneix el "secret" es limita a ingerir-lo. Li dic que en una estona se li acabaran els mals i que no s'atabali amb el tema, que hem d'arribar costi el que costi. Mentrestant el faig xerrar i xerrar, mantenim malgrat tot un ritme viu de pujada i poc a poc milloren les seves molèsties. De fet no milloren en veritat, les emmascarem mentre faig càlculs que per les hores que ens poden quedar, el medicament li pot fer bon efecte. Per sort encertem i me n'alegro en veure'l com tiba i ens permet això seguir avançant gent. Després de coronar i mantenir les molèsties estables de les cames així com una desafortunada torçada de turmell que el deixa avançar amb molèstia però sense més conseqüències, ja sé segur que arribarem plegats. Queden 15 km. de terreny fàcil i desnivell a favor, els ànims són a flor de pell i en el rostre se'ns nota l'alegria quan arribem al tercer avituallament al km. 43 i escaig. Em costa una eternitat atrapar-lo després d'entretenir-me novament engrapant i ell "fugir" pel capdavant aprofitant que venia baixada. Per moments penso que s'ha perdut, que és impossible que corri jo tant i avanci tanta gent sense tenir rastre d'ell. Potser hauran passat un parell de quilòmetres quan l'enxampo i el felicito pel ritme i el renyo a la vegada pel tràngol que m'ha suposat. Com sigui que ens hem plantat a menys de 10 km. de l'arribada quan comencem a fer càlculs sobre les hores totals a emprar i ens sorprenem en veure que podem arribar en menys de vuit hores.

Estem força animats, el físic ens acompanya, també la sort. L'Unai tindrà els seus punts pel sorteig i la seva primera experiència ultrafondística. Jo tindré una nova cursa, d'igual o més valor que qualsevol altra, cada experiència és diferent i justament és la companyia i el recorregut qui la fa diferent. Ens queda una llarga baixada pel davant plena de glòria. Correm molt però sobretot riem i compartim plegats aquest moment tant especial que suposa el veure's tant a prop d'acabar un repte. Avancem ansiosos per veure la família i explicar l'experiència, tinc ganes d'abraçar el company però em continc fins la mateixa línia d'arribada. Això és molt emocionant. L'entorn de Galligants és molt bonic, just abans d'entrar per la muralla de la ciutat de Girona i els seus carrers medievals empedrats. Aturo una senyora perquè immortalitzi el moment amb el meu mòbil, a escassos metres de l'arribada. Poso a gravar un video amb el marcador de l'arc d'arribada a 7h. 40m., li prenc la mà i agafo per l'espatlla a l'Unai. Ja ho tenim, gran moment especial de glòria. Algun dia em cansaré de córrer i fer aquestes distàncies, això segur, però mentre en gaudim com avui es fa difícil pensar-hi. I també algun dia hauré d'acompanyar a l'amic al seu territori i que em torni l'experiència. Gràcies per ser-hi aquest cop Unai.

web de la cursa



Cursa de muntanya de Rellinars (10-16)

Quan coneixes tots els organitzadors d'una cursa, et sents obligat (i alhora atret) per fer-la i poder correspondre l'esforç que demana. En la seva tercera edició els amics de Rellinars m'han temptat per a que no deixi passar l'ocasió, aprofitant que la canalla era dormint fora de casa. No és pas el millor dia després d'anar a dormir a les tres de la matinada però és el que més ens agrada i la son no és motiu per perdre's ocasions com aquesta.
Calia fer-la tard o aviat. Durant la setmana miro el llistat d'inscrits i vec un munt de gent coneguda, entre ells l'amic Xavi a banda de ma germana que ha escollit l'opció curta de 10 km. en la primera edició de la distància curta i que inesperadamanet acabarà amb copa entre les mans per vèncer en la seva categoria tot i el genoll que arrossega, mai millor dit. Jo per la meva banda em resigno a fer valer els pocs entrenaments de les darreres setmanes, cap de velocitat i cap d'específic com una cursa demana. Penso que potser així és la millor manera de gaudir-ne sempre potser, sense esperar-ne res i a veure-les venir. Divuit km. no és una distància pas comuna dins el calendari de curses de muntanya però si que sé segur que puc fer bé i més vist el dia fresquet que se'ns presenta. així que som-hi!
Després de saludar tota la penya ens col·loquem amb el Xavi al capdavant doncs les dues curses surten juntes. El primer quilòmetre en pujada tot pràcticament és demolidor i sortim tothom a mort com ve sent habitual. No vull abusar del meu cos vist que avui no vinc preparat, així que deixem passar força gent. Passem els primers kms. per les fonts de Carlets i de Rellinars, per camins familiars i molt bonics que feia dies no trepitjava. Seguim planejant i pujant sempre a ritme molt viu, em preocupa que no n'estiguem abusant massa. La pujada a Les Refardes i a les Boades és no menys ràpida, tot i que conservem una mica vist que no venen pel darrera. Vec que el Xavi avui ve més sobrat aprofitant l'entrenament que porta per la marató de St. Llorenç d'aquí un parell de setmanes, així que prevec un final ben sol. Al km. 8,5 quan queda ja ben poca pujada li pregunto pel temps i em diu que no portem ni tres quarts, bufff anem a un ritme massa ràpid i li dic que ho pagarem, almenys jo vist que la calor s'ha fet pas i no m'agrada gens. Pas per coll de Correu, quants cops hauré passat per aquí. Comencem a allargar cames amb l'intent d'anar atrapant gent que no aconseguim tot i el ritme. Avituallament sense parar als Hostalets i seguim fent pista i pista. Passat el trencall de la Morella em venen els records de la 1ª Trailwalker, sé que ve un bon tros de pista que sort anem retallant per trialeres complicades com a mi m'agraden. El Xavi definitivament ja m'ha agafat uns metres vitals i tot i pensar que l'atraparé no ho aconsegueixo mai doncs m'he tornat conservador amb el temps. Sort que per darrera ve un dels corredors que portem des de fa molta estona enganxats i aguantem ritme amb ell. El tros final de la cursa enganya, amb llargs plans farcits de pujadetes i una pujada final de la riera al poble que t'espanta. M'estranyo i tot de veure que podem mantenir un ritme viu tot i que anem molt justos de forces. La sensació de defalliment és allà i l'estic temptant. Passem per una darrera masia qüasi bé per dins la casa i els seus horts, travessem un pont que desconeixia i és prou bonic, i enfilem la pujada directa i exigent per dins el casc urbà de Rellinars. Definitivament no entrarem junts amb el Xavi doncs arriba un minut i escaig abans que nosaltres. Els darrers ànims van prou bé i més quan veus que atrapes gent de la cursa curta, quina última rampa per Déu! Arribo després de 18 km. i pico en 1h. 33m., molt content del resultat tot i la intensitat de la cursa, en 32ª posició.
Penso que a la vida tenim molta sort de poder demanar-li matinals com les d'ahir, on les coses surten rodones i la família et cedeix el teu temps per a invertir-lo corrent. Les meves cames deuen portar unes 200 curses i encara segueixo disfrutant i patint com el primer dia. Si és cert que a cops ho engegaries tot a rodar i et dedicaries a coses més sedentàries que t'allunyessin de l'estrés que ens autoimposem alguns corredors. Veurem què ens depara el futur.