Oncotrail (10-19)

Molts records de Trailwalker et venen en participar en proves per equips i més si són amb causa solidària al darrera. L'Oncotrail n'és un clar exponent al nostre pais on per sisè o setè any consecutiu es volquen un conjunt d'entitats i voluntaris per a fer possible donatius que aquesta edició han superat els 300.000 €. Cada equip per participar ha de recollir un donatiu mínim de 1.000 €

La gent de Vacarisses Corre, de mà de l'amic Toni, em conviden uns mesos abans a prendre'n part i jo que els dic que si. Sense pensar gaire en la pallissa que m'espera però bé, és el que ens agrada fer i ho farem penso. Finalment acabem enredant al Martí de Kames Kids, qui substitueix al Toni a darrera hora per lesió, i que m'acaba fent costat, engrescant-lo en aquest gran món que és el trailrunning solidari. Correrem amb en Greg, un altre David, el Lets, l'Ivan, el Josep-Maria i el Carlitos. Tot gràcies a l'acció solidària de l'Àlex, company de l'altre equip de Vacarisses, qui fa possible els donatius donada l'afectació de la seva dona, la Eva, pel maleït càncer. Justament la causa per la que correm.

Palafrugell bull a primera hora com mai en tot l'any. Més de dues mil persones aplegades en una plaça que es queda petita. Hem mirat de fer una mica d'estratègia amb els companys per intentar ser un equip dels ràpids. Sortim els que en teoria, diuen, tenim més tralla a les cames i jo que me les vec a venir amb les tres bèsties davant meu. I així és. Enllacem dues etapes seguides en un total de prop de 17 quilòmetres en un temps rècord per mi i impensable: 1h 36m.! quan la previsió era de 2h 15m... Tota l'estona frenant el ritme per darrera però aguantant els constants canvis de ritme i avançaments a altres equips. Quin començament! Arribats primer a la Platja del Castell i després a Llafranc, donem relleu a la resta de companys, qui afronten una etapa ben dura de pujada. Jo que aprofito per descansar a l'autocaravana que duem al damunt, i mirar de desinflamar o més aviat recuperar el tendó d'aquiles amb gel i anti-inflamatori. Tot el dia que em portarà de cap tot i que al final res de res.

Després d'haver entregat el relleu en 25º posició d'un total de 270 no està malament. Som conscients que ja no millorarem aquesta posició, però seguim lluitant tots els membres. Agafo de nou el relleu a la platja del Racó, després que alguns companys fessin el canvi abans a Begur, així descanso 2 etapes per poder afrontar 2 etapes seguides més fins Pals primer i després fins l'avituallament de Caus dels Pins sota un sol de justícia. Primera etapa que fem junts amb el Martí i al capdavant en bona part tirant dels companys, per després perdre pistonada jo passat Pals mentre travessem camps infumables i amb molta calor. Aconsegueixo no parar de trotar però i fer un darrer esprint per donar relleu als companys que ens esperen. Hem anat perdent posicions, ja anem els trenta i llarg, però bé, amb moltes ganes i diversió. Perquè si alguna cosa hi ha és bon rotllo i molt bones estones plegats. Prenem novament l'autocaravana i el google maps ens lia per una pista de mil dimonis on el que fem és ratllar-la i estripar motor fins veure en una rampa que allà no hi fem res de camí de pujada a Fitor. Per sort l'hem liada però ens en sortim, tot caminant fins al capdamunt i aturant un cotxe que ens acaba de portar a l'avituallament. Descansem una mica, menys del que ens tocava i tornem-hi. Nova etapa entre Fitor i Calonge, en baixada però també en pujada, tibant de'n Carlitos i el seu cos que li costa tirar. Ens van avançant equips i la nit que s'acosta. Ja estic pensant en la meva darrera etapa, la última de l'Oncotrail. Surten l'Ivan, el Josep-Maria, el David V. i el Lets a fer l'etapa més llarga del dia que els portarà pel litoral de Sant antoni i Palamós fins a Vall-Llobrega on els esperem amb moltes ganes de rematar la jornada.

Fem els 7,5 km darrers en prop d'una hora. Es fa etern, amb el Martí novament al capdavant, i el Greg, arrosseguem al Carlitos fins Palafrugell, sota una foscor solemne i veient com ens avancen un i  altre equip. El rellotge marca les 12h. 45m. quan creuem l'arc inflable, amb molts records i anècdotes al damunt. Quins companys i quin repte més bonic!!!  S'hi ha de tornar, a poder ser amb millor forma i amb una estratègia millorada si pot ser. El massatge final fet a quatre mans per dues noies russes és sublim, també la cola que entra com mai, i el menjar que començo a engrapar de valent tot i que avui l'estómac no me l'ha jugada. Personalment he acabat fent 55 km. dels 100 totals, no hauria d'haver suposat gaire pel meu físic però cal confessar que un acaba amb moltes ganes d'acabar i de treure's el patiment del damunt.

Gràcies gent de Palafrugell i de Vacarisses!

Cursa dels Poblats Ibèrics 07-19

Qui diria que acabaria jo dedicant-me a fer distàncies curtes! Més de mig any sense competir en muntanya en cap cursa de més de 15 km... Aquest cop els amics Joaquin i Joan, companys de curs de CIATE per a la formació de tècnics en iniciació al joc i l'esport, em van convèncer i acompanyar en el petit repte. Clar que corrien a casa, a Cerdanyola, per la seva estimada Collserola, i això sempre dona avantatja. Una cursa corriolera, la que em convenço en fer la seva distància curta de 10 km., molt estrany vist que hi havia la modalitat de 15 km . Ells havien escollit la curta, doncs cap a la curta.
Em sorprèn en arribar a la zona de Montflorit, el muntatge d'arribada-sortida i la zona d'entrega de dorsals. Una cursa d'estar per casa penso. De fet m'expliquen els companys que és una cursa organitzada per un grup d'amics, en parlen prou bé. Xip amb sistema sportident, cua per recollir el dorsal i sense pràcticament escalfar, prenc la sortida amb els ulls ben posats al ritme dels companys, qui surten davant de tot. Aviat els perdo de vista però, surto conservador. La primera part és clarament en pujada, fem 2 cimets, bàsicament per corriol i alguna pista. Em sorprèn l'Esteban qui fa de voluntari en un trencall, com no podia ser altre. Tiro a bon ritme i mantinc posicions tot i la pujada. Completada la primera part del cercle, confio en la baixada en recuperar alguna posició com acaba passant, però ni rastre dels amics de cursa. Abans de l'arribada ens espera el darrer avituallament just al costat del poblat ibèric i d'una llarga pista infernal paral·lela al torrent. Arribo en la 19a posició amb 1h. 08m de crono, 10 minuts més que el Joaquin! Es nota el seu entrenament d'Ironman i de Triatló, així com la seva veterania, arriba 6è el paio...mentre que en Joan ho fa en 10a posició.
Bec i menjo força en l'avituallament d'arribada, mentre esperem un bon massatge. Se'm fa estrany el no conèixer pràcticament ningú. Com anècdota, resulta que perdré per uns dies el DNI doncs el vam haver de deixar com a fiança de retorn del xip i en arribar a casa no el trobo per enlloc. Tardaré força dies a localitzar-lo, no es va quedar pas a Cerdanyola tot i revisar una i altra vegada els carrers!

Pujada al Ros (05-19)

    Tocava fer-la. Per molts motius després de 2 edicions vivint-la des d'altres escenaris: el primer any amb l'amic Andrés i cia. dalt el Ros fent avituallament i animació, el segon any des de baix acompanyant els joves a la cursa curta i animant els de la llarga a l'arribada.
El principal motiu era segurament el poder viure per dins un esdeveniment que hauria d'haver capitanejat però del qual em vaig desdir quan m'ho van proposar els organitzadors actuals. Ha plogut molt des de llavors, segurament va ser l'abans i el després perquè avui hagi dia tinguem uns Kames Kids tan consolidats i en forma. Indirectament, involuntàriament, però ha estat així. Si n'és de complicat el món i com ens l'arribem a complicar! Jo dissenyant el que havia de ser la nostra Marató local, vestint-la i venent-la als companys, però l'entitat no ho veia clar a nivell logístic i va quedar en això, un projecte. Per altre costat s'embastava el format de la cursa d'avui dia, la Pujada al Ros, un format de cursa tradicional, tècnic, curt però certament atractiu. No era la meva guerra, no m'atreia, em faltava alguna cosa més i és que em dolia renunciar al format Marató. Recordo com sentat al bar del Casal, els membres de la Junta dels Corredors locals em proposava ser el cap de cursa d'un esdeveniment que no m'atreia i que s'havia "negociat" amb els companys del Casal sense fer-me'n partícip des d'un inici. La gent del Casal em venia i em deia que perquè no venia a les reunions si sortia el meu nom com a cap de cursa i és que a mi ningú m'hi havia convidat. Així no es fan les coses crec jo, primer caldria proposar i després decidir, mai a l'inrevés. Com sigui que aquell dia en el bar, es van crear distàncies i es va dir alguna que altra mala paraula de la que jo personalment em vaig penedir i disculpar corresponentment. Corria el final de primavera de 2016.

         Arribat el mes de setembre, la meva Anna em demanava que volia participar a l'escola d'atletisme local, coordinada per alguns membres dels Corredors local, fins llavors entitat que em representava a totes les curses i a la que em sentia fermament arrelat. Per força major no es va poder tirar endavant per no disposar del que es considerava com a grup mínim per continuar un projecte que havia nascut un parell d'anys abans, que era viu malgrat tenir una participació mínima i força vinculada a nivell de família dels propis socis de Corredors. Em vaig oferir a tirar endavant el projecte, de forma involuntària, fent promoció i així mirant de garantir el mínim que es considerava. Entre un reduït grup de pares vam fer una primera reunió on els vaig exposar on estàvem i on podíem arribar. La sort i les ganes va fer que a finals de setembre de 2016 tinguéssim 14 nens i joves interessats en provar l'atletisme combinat amb lleure en l'entorn natural del nostre estimat poble. També dic jo que va ser la sort de sentir-me recolzat incondicionalment per la família, i de coincidir amb un grupet de monitors que es van implicar des d'un inici, donant forma al projecte. I per últim se'ns va obrir de braços l'administració local i el Centre Excursionista de Terrassa, davant tal iniciativa. Carta blanca i endavant amb tot. Si, segur que era en bona part gràcies a la meva dèria en continuar i les ganes que hi vaig posar des d'un inici, però res hagués estat possible sense aquests factors (pares, monitors, ajuntament, el Centre i la canalla) Ho teníem tot així que vam començar i avui, quasi tres anys després, mirem enrere amb nostàlgia. Però també amb malestar i alhora de recança per no haver pogut vestir el projecte amb el grup de Corredors local, la meva gent. Tots els amics em feien costat i m'animàvem a seguir endavant, tot i no tenir el recolzament de la Junta i rebre certes infàmies vers el meu paper i la meva decisió.

         No ha estat un camí gens fàcil durant tot aquest temps. Moltes hores (i diners. Tot en detriment de la família, com sinó!) per tirar endavant el projecte, acompanyat de molta bona gent que confia en els demés. Situacions i comentaris fora de lloc, reunions gens propícies on se'ns plantejava una solució egoista i gens madura al "conflicte", mediadors, trobar-te pals a les rodes, molt males paraules, missatges desproporcionats carregats d'ira. Fins al punt d'anar a un dels molts entrenaments dels dimecres als que acostumava a anar i sentir allò de "aquí no ets benvingut. Per mi millor que no vinguis" Si. Entrenant amb els amics. Pels camins del nostre poble. Sense dir res abans. Tot plegat un escenari rocambolesc pensant en que el que hem estat fent ha estat amb l'objectiu d'acostar l'esport, la salut, l'entorn natural als més petits de casa. Sense cap ànim de lucre. Amb l'únic ànim personal de procurar de fer bé les coses en benefici dels demés, malgrat la poca alçada de mires per part d'alguns i les meves (les nostres) ganes de buscar una conciliació amistosa en benefici de tothom. Arribar a pensar que algú manifesta ràbia, desig de fracàs vers un projecte així és totalment mesquí i impropi de cap ésser humà. Millor esborrar el passat i escriure el present. I tan debò el futur.

        Així va ser com un diumenge 19 de maig em vaig decidir a prendre part de la cursa del poble. Amb el cap ben alt i molt ben acompanyat i recolzat. Orgullós d'haver arribat on hem arribat i de tot el que hem aconseguit fer fins al moment. Felicitant-nos mútuament per la feina feta. Fins a vint-i-dues persones ens representen aquest dia, corrent amb la samarreta vermella. De llarg l'equip amb més participació en el global de curses. I no cal fer esment dels resultats, això hauria de ser el de menys tot i que significa molt pels nens i pels joves. Veure un darrere l'altre com van pujant al podi, i la resta de companys aplaudint i alegrant-se, alguns amb ganes de poder pujar algun dia a sobre la tarima, d'altres tan els fa. Aquesta és l'actitud. A quarts de nou recollia el dorsal i saludava amics i veïns de Vila. Ens preparàvem fent un escalfament col·lectiu pels carrers del poble que feia goig. Sense els nervis propis d'una cursa sinó més aviat per la responsabilitat representada davant el que m'espera esportivament i les hores que s'esdevindran. Així és com a les 9 a.m. ens trobem amb l'Àlex, la Carla, el Ricard, l'Oriol, l'Arnau i el Bernat a la línia de sortida de la 3ª Pujada al Ros, entre uns 120 participants.

        Fa escassos dies que hem decidit que l'Àlex pot fer la cursa i és que el diumenge anterior demostra una força i ganes excepcionals en l'entrenament, a banda del resultat observat en la cursa d'Ullastrell de fa un parell de mesos. Té només tretze anys acabats de fer. És molt jove. Massa per fer l'esforç físic que l'espera. Ho sé i tots els monitors ho sabem. Ho comentem amb altres pares i els seus, qui ens fan confiança. Jo no seré qui talli els seus somnis tot i que ho hauria de fer. Al cap i a la fi m'hi reflexo i vec les meves ganes quan amb quinze anys vaig fer la meva primera marxa d'ultradistància amb els seus vuitanta quilòmetres ben solet. Allò si que era un acte d'inconsciència i no pas el que ens espera avui. Serà un esforç puntual, un premi al treball realitzat, un acte de consideració vers el seu desig. I prou, fins d'aquí molts mesos. Fem el pacte amb l'Àlex, i amb els pares. També hi és representada, com no, la nostra Carla, qui anirà acompanyada pel Ricard en tot moment. Ella no ho necessita però ens restarà eternament agraïda. Setze anys de pures ganes de trailrunning i de millora contínua, de sacrifici i de confiança vers el projecte Kames Kids. Fins al punt de valdre-li un reconeixement en la darrera gala local de l'esportista, davant quatrecentes persones.

        Sortim al capdavant com no podia ser altre. Ràpids, molt ràpids. El jovent explota de ganes! Després dels primers metres de glòria, cedim a la consciència i ens van avançant els company@s. Confesso que em sento profundament bé en aquest primer tram pla, físicament però sobretot psíquicament per poder fer el que estic fent al costat de l'Àlex i veure'l gaudir des del primer segon. Controlar-li cada passa, cada revolt, cada canvi de ritme. Observar-li el rostre una i altra vegada per veure-li passió i gens de patiment. Vetllar perquè s'emporti una excel·lent experiència en comptes del fracàs i el malestar. Ho podria fer molts amics meus corredors però tinc la sort de poder fer-ho jo, altra vegada com he fet amb altres companys de l'Àlex. I quina sort penso! La seva força em contagia i no badem en la primera baixada, ni en la primera pujada. He d'aturar-li vàries vegades les seves ganes de tirar i d'avançar. Pugem còmodes fins dalt el Ros, confesso que estic sorprès per veure que ha resistit implacablement el repte de pujar 6,5 qm. amb més de 450 metres de desnivell positiu en només cinquanta minuts. Un temps estratosfèric per la seva edat, desitjat per molts corredors veterans del poble que mai ho han aconseguit. Em preocupa veure l'altre jove del dia, en Jan d'Ullastrell, com ens atrapa pel darrera en plena pujada i com cedeix a l'esforç que el desnivell ens exigeix, perdent-se pel darrera altre cop. El mateix Jan que fa un any va fer 1h 27m. en aquest mateix recorregut. Això significa que molt haurien de canviar les tornes perquè l'Àlex no s'emporti el premi de categoria. Només li faltava això. Me'n faig creus quan dalt el Ros observo la cara de l'Àlex tan sencera. Hem atrapat fins i tot l'Oriol. La gent ens anima: els Tonis, el Ricard, l'Andrés, l'Arantxa, la Marta, el Pere, un munt de gent. Faig números i vec l'hora trenta a l'arribada. Inimaginable pensant que l'any passat en Joan, acompanyat per l'Adrià van fer 1h 31m, i bé que em recordo de la seva força i que tenia un any més que l'Àlex en el dia d'avui. M'horroritzo uns instants per dintre, en pensar que no estem fent bé i que he d'aturar aquest periple. Això no pot ser. Però no puc. Avui no puc veient-lo, sentint com està vivint l'experiència. Portem molta adrenalina al damunt i massa passió compartida ens posseeix per aquest esport. Faig un missatge als pares i els passo foto, per tranquilitzar la seva segura inquietud en pensar què deu estar passant allà dalt. Estic gaudint com ben pocs moments abans en la meva llarga vida esportiva.

         Els quasi bé set quilòmetres de corriols, pista i asfalt, força en baixada, per paratges familiars per tots dos però més magnífics que mai. El bosc ens dona empenta i apreto el ritme fins i tot per moments. És com si li llegís el pensament, ho faig per ell. El pas per Can Buxeres és emotiu i significa que ho tenim a tocar. La Marta, la Iolanda, el Cèsar... Seguim amb l'Oriol pel davant a pocs metres, fent-nos de llebre i ens obsessionem en mantenir referències visuals. Els carrers de Can Corbera ens reben gentilment, amb l'Angel saludant-nos. Per enèssima vegada faig un escaneig visual de tot ell, cada gest, cada moviment. No hi ha cap senyal de preocupació. Així que ens llancem avall pel corriol, jugant a atrapar-nos, sent conscient que per poc que pogués, m'avançaria a qualsevol corba. Assolim l'objectiu del dia: el Centre Cívic. Aquí ja no pot passar res, som fora de risc. He conscienciat molt bé l'Àlex que ens havíem de reservar per aquest moment. No podíem arribar en aquest punt desfets doncs d'haver-ho fet, hagués estat una estona agonitzant. Tant asfalt... Si una cosa he après en tots aquests anys és que a les curses es ve a gaudir. I nosaltres hem gaudit, i hem pogut amb l'Oriol com aquell qui no vol la cosa i com no podia ser altra, vista l'energia del company de viatge. Li he dit que baixàvem de l'hora trenta i hem anat a per ella. Passem per la Creueta a ritme lleuger i afrontem el carrer Major a bona velocitat. Ja no hi ha qui aturi la seva ànsia. Impossible. Trec el mòbil i em limito a filmar el seu moment. Només li faltava tota la colla esperant-lo a l'església, a escassos trescents metres de meta. Sentir el seu nom, tan de caliu, en els seus carrers d'entrenament, prop dels pares. I quin esprint final, per mi quasi impossible de seguir. Pletòric. Falta pocs segons per l'hora vint-i-nou. No m'he emocionat per ben poc en sentir com l'animaven des de megafonia i en veure la mirada dels pares quan l'esperaven tot just a l'altra banda de l'arc. Crec que ningú s'ha adonat de la meva arribada, m'agrada molt el moment! Els joves no són d'abraçades, en situacions similars tampoc. Ell no n'és una excepció. Aquell gest que els adults ens regalem en acabar la cursa entre companys d'itinerari, manifestant l'alegria extrema. Tot li arribarà.

       Em sento feliç d'haver pogut arribar fins aquí. Creuar la línia d'arribada de la Pujada al Ros significa molt per mi. Cert és que m'hagués agradat donar guerra pel davant, al Jose, a l'Alfonso. Però avui no tocava. Em conformo en sentir que l'Arnau ha fet tercer, i el Bernat catorzè! Aquest dia de bojos no es podia tancar d'altra manera que amb la sorprenent i pletòrica arribada de la Carla. No em crec el que estan veient els meus ulls. 1h 33m.? Impossible. Així ho dic als companys. No pot ser. Però què ha fet aquesta noia? Conec molt bé la Carla. El seu ritme, els seus entrenaments, les seves ganes de córrer. No hagués dit mai que podia fer aquest temps. Amb el Ricard i resta de monitors sabem de les seves qualitats però. Avui ha explotat. No sé si per portar l'Àlex pel davant, si per mirar de pescar algun trofeu o perquè. Ja està. És tercera de la general. Més d'un ocellet s'haurà ocupat de dir-li durant tota la cursa i això ha estat clau per omplir-la d'una força descomunal. Si senyora. El colofó. Són els herois del dia, sense cap dubte. No només per la seva gesta en si, sinó pel sacrifici i les ganes. Tenen premi per temps.

       I què més podia demanar al dia? Doncs bons resultats a les curses infantils. Com no. M'hagués quedat amb la foto de les escales, amb tan caliu i bon rotllo entre tots. Els pares observant els seus tresors vestits de vermell. El Dani, la Jana, l'Oriol i el Martí han fet ja la seva cursa de 3,5 qm. amb bons resultats, trofeu de categoria per la Jana i tot! Queden els més petits i no tan petits. Les meves nenes correran les dues la mateixa cursa de 2 qm, una cosa mai vista abans. Les dues juntes. Sortint al davant. Em desfaig en veure-les i acompanyo la Nora en tot moment durant les dues voltes, doncs així m'ho ha demanat. Animo a la resta de participants que ens van avançant, quina força que porten. He perdut la pista de l'Anna pel davant. Metre a metre avancem plegats. Fa intents de posar-se a caminar però no la deixo, la conec i sé que pot fer-ho sense caminar. Li parlo de moltes coses menys de la cursa. Sé que hauria de deixar fer-la sola però les ganes em poden com a pare i com a corredor. L'animo en la seva recta final, fins que tothom la crida pel nom.. Tercera! Igual que la seva germana en la categoria superior! Caram que bé. Per davant ha arribat l'Olivia, primera absoluta com podia ser d'esperar i l'Àlex C, segon! El Guillem quart, l'Arnau, el Jan, l'Ian, el Dídac, el Biel. Potser em deixo algú. Només ens faltaven els més petits fent podi en la mini-cursa de 1 qm. El Dani segon i el Jordi primer en la seva primera cursa! Quin gran dia, molt content per ells, per la família, pels amics. Per l'esport i el treball en equip. Llarga vida als Kames Kids i a la cursa del poble.

Moments

La vida són moments. Situacions i experiències que ens acompanyen en el dia a dia. Úniques i irrepetibles per la seva particularitat en el temps. Estones que mesurem amb segons, minuts o fins i tot en hores. Sovint ens agradaria eternitzar-los, a vegades però ho donaríem tot per acabar amb ells. Moments d’emoció, de tristesa, de pau, de reflexió, de ràbia, d’alegria. Moments que ens agradaria repetir, d’altres que pagaríem per evitar-los. Són impossible de retenir en el record excepte aquells que ens marquen i ens aporten algun detall que els fa peculiars. Allò que fa que l’ànima els retingui amb una intensitat diferent, especial. D’un moment a l’altre, a cada moment, per moments, de moment...ens hi endinsarem.


EL DESPERTAR

Un soroll em desvetlla. No sabria dir si ha estat el camió de la brossa o el pas d’algun vehicle pel carrer, algun estol d’estornells matiners o altre cop els veïns. La qüestió és que se m’ha acabat la desconnexió del món i torno a ser conscient dels meus actes. Fa uns anys si que podia tornar a conciliar el son fins ben entrat el matí però ara...res de res. Tant se val doncs segurament no deu ser pas gaire d’hora vista la poca son que em remou. La foscor de l’habitació hi ajuda i és que només un bri de llum s’escapa pels extrems de la persiana. M’agrada obrir els ulls i veure tanta negror, sentir que la vida ha tornat però no em pertany. M’agrada sorgir de sota els llençols per sentir amb el rostre el canvi de temperatura que dona l’ambient fora del cau que m’ha acollit llargues hores de descans. Tot i que sento que no és hora encara d’acabar amb tant plaer. No pas avui que res ni ningú m’espera tret de les necessitats físiques d’un dia qualsevol. Començo a pensar en les obligacions de la jornada, a repassar tot el que m’agradaria fer. També penso en l’ahir i en el físic que em porta. Tot és més fàcil des d’aquí estant i sense ningú que em recordi que sóc persona i que em dec a la vida que se m’ha encomanat. Torno a ser conscient dels meus actes així que els sentits em conecten forçadament de nou a aquest món, fent-me present de tot el que passa dins i fora de l’habitació. Un espai que em pertany més que mai i que lluito inconscientment per mantenir inert, en silenci. Així és com sense cercar-ho, em torna aquella nyonya que s’apodera fortament de mi i em fa creure que no sóc capaç de fer res. Una sensació especial. Un estat de letargia digne de qualsevol animal que reposa en plena hibernació. Un...
Vaja. Han passat minuts, potser segons o una nit sencera, i em torno a desvetllar. No m’he adonat que la son m’ha pres de nou deixant-me inactiu altre cop. Ara si que ja no sé en quin món visc. Per un instant ni em reconec. Tanta vaguesa i desconnexió no pot ser bo. Els remordiments m’han entrat amb força i és que de sobte sento que he de fer alguna cosa. Ara si, ara no. Costa una eternitat però trobar el moment de trencar amb tanta indecisió i tan repòs. Ho he de fer. M’ajuda la bufeta, ja no pot més. M’obliga a prendre consciència dels meus actes. S’ha esgotat el temps d’harmonia desitjada entre el cos i l’ànima. M’he de llevar.

LA BANYERA


Certs dies ens exigeixen massa. Aquells dies que arribes a casa i et saltes la rutina. Dies que voldries deixar d’existir. Dies on l’esgotament t’abdueix. Entrar a casa i sentir-se refugiat. O privilegiat. Deixo les claus sobre el moble de l’entrada, l’abric al penjador. Les sabates surten projectades pel menjador mentre botó a botó em descordo la camisa suada pel dia intens. M’assento al vell puf del dormitori, amb les mans al cap refregant els cabells secs i rasposos. Pensant en com em sento aquí i tot el que ha succeït durant la inacabable jornada. Em trec els mitjons amb la punta dels dits per mirar de deixar el mínim rastre d’una olor que em repugna. Els pantalons quasi cauen per si sols mentre m’alço de nou i em dirigeixo al mirall vertical que hi ha dins l’armari. Observo un rostre castigat per l’exigència del dia, un cos que no em pertany, una ànima en pena. Em parlo per dins i em dic que no puc més. Que ha arribat l’hora de resoldre tal incomoditat i desori. El dia és a punt de cloure: ha arribat per fi el meu moment!
El líquid transparent comença a fluir per l’aixeta d’aigua calenta mentre poso el tap. Passaré una estona amb la mà en remull fins a gaudir d’una escalfor que m’aporta plaer i benestar. Aquell instant… No puc esperar a que s’ompli, avui no. Mentre observo però com raja l’aigua a dojo no deixo de reflexionar sobre els litres que es deuen necessitar per omplir tota la banyera. No em sento bé per dins sincerament i és que tinc càrrega de consciència sobre la despesa d’aigua que estic fent. Serà només avui. Ho necessito i m’ho mereixo. Són dies molt puntuals al cap i a la fi, justament per això es dignifiquen i exhalten encara més aquestes estones. És mentre repasso tot el que s’ha fet avui que m’adono que l’aigua és a punt d’arrabassar el nivell màxim. No és hora però de tancar l’aixeta encara, m’agrada esperar fins que s’escola l’aigua pel petit forat. Recolzo el cap enrere i observo com fumeja tota la superfície. Passen un, dos, tres...molts minuts. Fins i tot he tancat els ulls i tinc la sensació d’endormiscar-me. L’aigua resta ben quieta, cap moviment ni soroll. Només jo en un espai i un instant únic irrepetible. Una sensació infinitament plàcida m’envaeix. Aprofito per regenerar-me per dins, agafar forces, sentir-me. Jugo a posar tot el meu cos dins l’aigua, submergir-me. Observo la punta dels dits dels peus com sobresurten. M’ensabono una i altra vegada. Em palpo.
Fins quan m’hi estaré? Això no sembla tenir final tot i que sento que s’acosta. De sobte una sensació de calfred s’apodera del meu cos. Em moc i m’adono com ha perdut de temperatura l’ambient. És un moment estrany, incòmode. Com si la mateixa banyera fos la que decidís que ja n’hi ha prou de tanta ganduleria. Portaré prop de mitja hora. Qui ho sap? El recés s’ha de cloure i ho fa en l’instant que m’incorporo recolzant-me en els costats. Costa molt però ho faig, en tant m’observo la pell dels dits de les mans com n’és d’arrugada. M’he d’afanyar a tapar-me amb el barnús. Trec el tap i m’assento al sanitari tot observant sense adonar-me, de com fuig l’aigua. Fins la última gota. Quan s’acaba tot. Quan el plaer dona pas a la rutina.

PETIT PLAER

Ni que hagués pecat. Els remordiments es tornen màxims només de pensar-hi. És obrir l’armari i entrar una gana descontrolada, presa per l’ànsia moribunda de consumir i satisfer un desig magnànim! Res pot aturar-lo, només jo, només el meu seny. Encara que avui estigui per terra. Després de dinar queda un raconet a l’estómac, el mateix que està predestinat a ser omplert pel dolç d’un tros de xocolata. Vinga va. Agafa’n un tros petit primer. Mmmm! Un trosset més que no passa res. Quin plaer el sentir les papil·les del gust que deixa a la llengua, per tota la boca...Un moment sublim. Quanta salivera només de pensar-hi. No ho facis, penso per dins. No em fa bé tant sucre. Acabaré consumint un tercer tros però. Para si-et-plau. Prou!
Tot ha començat en tornar a casa. Com sigui que el subconscient una i altra vegada em juga una mala passada, fent que arribi del carrer pensant en la situació. Que si deixa-ho córrer, que si vinga que no tinc més gana, que si no em convé. Merda. No puc més! És girar la darrera cantonada abans d’arribar i trobar-me amb la dolça flaire que sembla sortir del forn tan sols per captivar els meus sentits fins a posseïr-me de dalt a baix. Resulta impossible passar pel davant de l’aparador i no fixar-se amb les rajoles de xocolata, desvestides de paper, mostrant la seva puresa amb esplendorositat. Algun dia hauria de parlar amb el forner per fer-li entendre que ha de fer canvis a l’aparador, que no està bé captivar així el desig de mig barri. M’hauré d’agenollar al seu davant, recollir firmes entre els veïns i veïnes, potser directament increpar-lo. Perquè havia jo de comprar la casa que m’obligués a passar cada dia per davant de tanta dolçor? Clar que podria canviar de vorera i obviar la flaire i la vista forçada i tots els sentits que em portarien a travessar el carrer. Massa martiri penso. Impossible. És igual. Acabaré pecant, trencant la rajola sense contemplació i regalant-me un autèntic plaer..


EL TRAJECTE

Un dia qualsevol en un entorn qualsevol. Així em sento quan a través del vidre observo el seguit d’imatges, una darrere l’altra. Em venen imaginacions sobre la vida que deu estar passant en els diferents paratges. Llocs que sento propers per naturalesa humana però alhora es perceben tan distants… Vec cases on m’agradaria viure, polígons industrials sencers que mouen l’economia de la zona, campanars que s’alcen entre teulades, camps acabats de llaurar, boscos frondosos i núvols de mil formes. De no ser pels cartells indicatius amb la toponímia, podríem ser a qualsevol punt del món.
Els vehicles s’alternen per l’autopista jugant amb una mobilitat deliberada. Som de camí a un lloc desitjat, diferent per cadascú. Vehicles que s’incorporen al vial, vehicles que se’n van. Vides alienes que coincideixen en el temps per atzar i que no són conscients que el mateix atzar és el que pot marcar fins i tot el transcurs de la seva vida per culpa d’un segon. Jugo a pensar en el possible destí de cada vehicle: n’observo el model, les persones del seu interior, les enganxines del darrere. En faig un pensament. Vec també remolcs tibats per cotxes, motos de cilindrada, camions de molts eixos, autocars d’envergadura. Però sobretot turismes amb famílies senceres que ens avancen en la distància, en l’espai, i que segurament no tornarem a veure mai més. O potser si. Som en ple moviment per conèixer món.
Anem de viatge i per un instant m’he oblidat del nostre destí. Talment com si m’haguessin hipnotitzat, em recolzo a la porta, desconnectant del temps. Els pensaments s’apoderen del meu present mentre observo l’infinit amb la mirada perduda. Dins el vehicle es parla i es canta, es juga al veig-veig...però la meva ànima és en un altre lloc. Els auriculars i la música m’ajuden a seguir dins el meu món. Només demano que no s’acabi mai aquesta estona de desconnexió. Som en ple trajecte de vida.


SEMÀFOR VERMELL

M’agrada conduir. Jugar per l’asfalt mentre altres persones fan el mateix que jo. Aleatòriament circulem amb un destí marcat pels carrers mentre ordenadament ens anem adaptant davant la necessària convivència amb els peatons. El semàfor és verd i de sobte canvia el color. Amb una petita accelerada l’aconsegueixo passar en ambre però de poc serveix el meu intent per no aturar la marxa doncs l’avinguda per on circulo és plena de creuaments de carrers. Als pocs metres m’atura ara si el color vermell. El vehicle ha frenat en pocs segons i ho ha fet al costat d’un flamant esportiu blanc que porta una estona al davant captivant-me l’atenció. M’agraden els cotxes, així que sé que no és el primer cop que vec algun model com aquest circulant per la ciutat, però si el primer cop que m’aturo al costat d’un d’ells en un semàfor. Em fixo amb les seves llantes, amb com està tan ben cuidat de xapa, amb el seu interior com a vegades tothom fem. El condueix un home que tindrà la cinquantena llarga d’anys. Se’l veu pulcre, de presència cuidada a primer cop d’ull malgrat el seu dit remena potser inconscientment l’orifici nasal. Té la mirada posada endavant i sembla xerrar amb una senyora que l’acompanya en el seient del copilot mentre tecleja el telèfon mòbil. Potser escolten música; no ho sé doncs porten les finestres pujades. Els guaito de forma dissimulada, tot i que fàcilment s’adonarien que els estic observant si el senyor girés el cap de sobte. Ahhhh! M’acaba d’enxampar...les seves ulleres de sol em capten i jo que dissimulo fixant-me amb el cotxe que porten, donant a entendre el meu grat.
Torno per moments a la meva realitat tot assegurant-me que el semàfor no estigui en verd. La senyal del peató és la que encara segueix verda mentre em fixo com creua l’avinguda una senyora d’edat avançada. Just quan arriba a l’altre costat, apareixen a l’escena dos adolescents que travessen corrents i és que la seva senyal s’ha tornat intermitent. Penso que els donarà el temps just de creuar abans no es torni vermell el peató lluminós. Embrago per posar la primera marxa i faig una ràpida ullada altre cop al vehicle del costat. L’home segueix amb la mirada endavant, tot i que sembla ara fixar-se en el cel i és que s’estan tancant els núvols. Encara se m’acabarà mullant i embrutant el cotxe, tot just avui que l’he portat a netejar. De sobte sento un clàxon d’algun vehicle del darrera. Tant el senyor desconegut del costat com jo hem badat. El semàfor és verd.

EL TORN

–Qui és l’últim?
Una senyora em contesta. De fet no sé perquè ho he preguntat si només entrar a la carnisseria i observar la resta de clients que s’esperen, ja he suposat que era ella. De cinc persones presents davant el mostrador ella és la més apartada i m’ha mirat només obrir la porta del local, ansiosa per passar el relleu esclau de ser l’últim de la cua. Li somric donant les gràcies i és que convé quedar bé i agraïr aquest relleu malgrat tot. No fos cas que en qualsevol conversa de les que es succeiran durant la llarga estona fins que em toqui el torn, em vingui de gust intervenir o ho hagi de fer per al·lusió.
El carnisser treballa ràpid i ferm, esquarterant el pollastre davant l’atenta mirada d’alguns dels clients. Observo que hi ha però qui no es deixa emportar per l’art de l’ofici i prefereix mantenir-se immers en el seu telèfon mòbil. La senyora a qui estan atenent repassa l’interior de la vitrina tot esperant la pregunta del carnisser.
–Alguna cosa més?
–Vull costelles de xai. Posa’m si-et-plau tot el costellam aquest que som força família demà.
–Molt bé. S’ha de plaure els fills! Seran tots el cap de setmana per aquí? –li pregunta al carnisser a la senyora.
Noooooo! Ara haurem d’esperar que desfaci tot el costellam després de l’estona esmerçada en el pollastre. Ben bé que no saps mai l’estona que t’hi passes quan entres en aquests llocs. Espero i desitjo que la resta de clients passin via o se’m farà tard.
–Venen tots aquest cop. La nana amb la canalla rebel i el nen no els porta pas doncs són amb la mare però m’ha dit que venia acompanyat…
Som testimonis de la vida de la senyora. Impossible quedar-se al marge de la conversa: fills que viuen fora, un d’ells separat, néts esverats, una jove per conèixer...i jo escoltant.
–Caram amb el Jaume! Així que demà la sorprendrà? –el carnisser li rrespon tot interessant-se per la clienta.
–Mira. M’espero de tot. Aviam si posa seny d’una vegada que els bessons prou ho necessiten.
Bessons! Amb pares separats. Mare meva! Tots els presents en som partíceps. Algun somriure dissimulat, diria que un tan fals, correspon el posat i la mirada de la senyora. Penso per moments que seguirà fent comanda al carnisser només per fer-se escoltar i que ens pugui acabar d’explicar la seva realitat aprofitant-se del nostre consentiment. Espero i desitjo que els quatre que tinc davant meu no juguin el seu joc ni ens facin esperar gaire a la resta. Clar que aquest és només el meu desig. El desig del que té el darrer torn.

L’ASCENSOR

Avui he passat per casa els pares. S’han ofert per quedar-se la nena malalta. Qui sinó? Quan vam prendre la decisió de fugir de la ciutat teníem clar que assumíem aquest possible enrenou d’haver d’anar amunt i avall per superar situacions com aquesta. No tot són avantatges el viure al poble encara que sigui a les afores de la ciutat. El pis dels pares és ben a prop del centre; una sort per a ells però un autèntic maldecap per qui els anem a visitar. Travessar carrers i avingudes, semàfors arreu, vigilar amb el tràfic, buscar aparcament…
La sort ha fet que avui trobés lloc pel cotxe a tot just una cantonada. Quantes vegades he pensat i desitjat poder evitar aquest moment de buscar plaça! A pocs metres de la porta d’entrada al bloc de pisos hi ha l’ascensor, que sense més opció vist el quart pis on ens toca sempre pujar, ens espera, apartant-nos de pensar en les escales. Sempre desitjo de no trobar-hi cap company de viatge tot i que l’atzar ha fet que avui això no pugui ser. Un veí del tercer amb qui hem coincidit en altres ocasions compartint ascensor i una jove veïna del segon, ens han acompanyat.
–Hola.
No falta mai la salutació cordial. De primer o senzillament retornant la paraula. Hem apretat els respectius botons i s’ha fet el silenci mentre observàvem tots els presents com es tancava la porta automàtica. Un mirant el terra, l’altre la botonera, l’altre traient el telèfon mòbil de la butxaca. Cap mirada de conciliació, cap paraula. Fàcilment pensant els ocupants entre un i altre: la roba que portem, l’olor que desprenem, la gesticulació, la conversa que poguem oferir... Qui no ha parlat mai de la calor o el fred que fa només en tancar-se les portes? Un espai comú compartit per segons entre persones conegudes o anònimes com és el cas. També un espai forçat en el temps que per qüestió de segons uneix o separa la gent. Això sense tenir present l’estona que passa mentre esperes al replà que l’ascensor arribi quan no hi és. Un racó d’experiències i anècdotes. Un racó a vegades incòmode però també a vegades inoblidable.

SALA D’ESPERA

–Passi al fons a l’esquerra i l’avisarem.
Em diu la noia del taulell, amb posat amable i somrient. El mateix missatge que acaba pronunciant cada cop que arriba un client a la consulta. Penso jo que el posat amable i somrient deu ser més forçat que altra cosa, deu ser el que toca fer i punt. És la professió: atendre pacients al taulell i fer-los esperar. He hagut de córrer de valent per mirar d’arribar a l’hora, no fos cas que passés algú altre davant meu dins la consulta. Tot i que passen vuit minuts de l’hora en punt, la noia que m’atén no em diu pas res per la meva manca de puntualitat. Només un “Bon dia” curt i ras en entrar per la porta. Mentre espero que m’atengui l’observo com respon al telèfon, entra dades a l’ordinador, es mou cap a dins i fora de les sales de consulta…
Passo per fi al fons a l’esquerra on tres persones seuen dins l’espai: un matrimoni d’avançada edat per un costat i una senyora de mitja edat però amb un cert aire juvenil per l’altre. Els saludo i agafo posició en un racó de l’espai, evitant seure just al costat dels allí presents. Aviat m’adono que la cosa va amb retard i és que només cal observar el posat del matrimoni. El seu xiuxiueig ho diu tot mentre miren un i altre cop l’hora al rellotge d’agulles ben grans que hi ha penjat a la pared de la saleta. La senyora que seu sola llegeix un llibre d’un munt de pàgines, sense preocupació aparent pel temps. Vaja, era d’esperar com de costum. Sort que venim tots amb cita prèvia. De què serveix? Penso per dins. No entenc perquè aviat farà deu minuts que sóc aquí sentat i ningú em crida. Segur que m’hi estaré força estona. Justament avui que tinc pressa! Perquè sempre la mateixa sensació? Millor no atabalar-se… Sort que acaben de fer passar al senyor del matrimoni i la seva acompanyant que el segueix, ja queda menys. No puc evitar el mirar dissimuladament la senyora del llibre. Ho faig per instint, sense cap més pensament que observar-la de dalt a baix. Tot i que confesso una certa basarda perquè m’enxampi la mirada, no ho acaba fent per sort. Dono una ullada a la tauleta on hi ha un conjunt de revistes i per més que remeni no trobo res que m’interessi. Revistes del cor passades, de decoració i mobles que ja vaig fullejar la darrera vegada que vaig seure en aquesta mateixa sala d’espera, de salut i benestar… No hi és. Per més que remeni no hi vec el diari d’avui ni res que em vingui de gust llegir. Així que acabo treient el telèfon mòbil i em connecto per un instant al món electrònic. Un instant o una eternitat, això mai es sap quan ets aqui sentat. Esperant la teva hora, el moment, el teu nom.

EL VAGÓ

Com cada matí, el despertador sona a les set. Quina mandra llevar-se quan encara és negra nit i el fred espera. Cada dia em costa més penso. Tot per no perdre el maleït tren, el mateix que em desplaça de dilluns a divendres. És l’objectiu que em mou m’agradi o no, i de no agafar-lo afectaria en gran mesura la meva rutina.
L’andana és ben buida de gent com de costum des de que vaig decidir arribar amb temps. Queden enrere aquells dies de corredisses per l’estació i salts cap a dins el vagó mentre el xiulet de les portes avisava del que s’avenia. Millor seure al banc esperant l’hora i guaitant l’entorn tranquil·lament. Veient com un darrere l’altre arriben els habituals companys de viatge que em porten rutina. No els conec però els sento ben propers per haver compartit tantes hores plegats. El jove de la motxilla amb melena desendreçada, la senyorassa ben arreglada i pintada, les tres amigues de l’institut que no callen mai, el senyor dels auriculars, el del diari, la que li agrada parlar ben alt amb qui se li asseu ben a prop...Precisament és ella qui em fa decidir a quina part del vagó m’assento doncs acosumo deixar-la entrar al davant per poder acabar fugint cap al costat contrari. Procuro seure al costat de la finestra, d’esquena al sentit de circulació. A l’extrem del vagó si és possible. És un costum que l’avi em va contagiar. Ell que sempre explicava que així li donava més temps de captar el paisatge i ben convençut que ho deia! La finestra sempre ha estat des de llavors la meva companya de viatge. I sense companyia al davant i al costat a ser possible. Em relaxa, em fa sentir bé.


ESTONA DE PLATJA

El dia s’ha llevat amb força. Fa estona que sento la calor al llit estant mentre ronsejo dintre el llençol. No em sorprèn l’alçar la persiana i enlluernar-me per raigs de sol descarats que m’escalfen el rostre al segon. Quin dia més agraït! Podrem tirar endavant doncs els plans d’ahir de fer un dia de platja, i és que la canalla espera amb candeletes des de fa dies quan els ho vam prometre. Seguirà el ritual de l’ocasió després d’un bon esmorzar de diumenge: tovalloles, para-sol, menjar i beure, pells ben embetumades de crema, pilota, matalàs inflable…
A casa som més de tirar cap al sud. Som de platges planes i sorrenques. A banda que l’aigua acostuma a estar més calenta. L’estona dins el cotxe passa ràpid entre música, petites converses i jocs. També hi ha descans abans no ens atabalem tot cercant lloc per aparcar el vehicle el més a prop de l’aigua. És un moment que a vegades acaba sent estressant per les ganes latents de trepitjar sorra. Avui no serà una excepció i ens portarà una bona estona el trobar lloc pel cotxe. El maleter és ben ple de coses que anem repartint entre la família abans no iniciem la penosa marxa acalorada fins assolir l’objectiu del dia. I quin moment més singular el que arriiba quan els nostres ulls prenen contacte amb el front marítim… Moro de ganes de treure’m les xancletes per trepitjar la sorra: sentir els granets com penetren entre els dits dels peus i rebre el massatge gratuït a tota la planta. Observo entretant els més petits com competeixen corrent per arribar a tocar l’aigua primer i poder donar la notícia que sempre és sabuda: “Ui, està molt freda!”
Triar el lloc més adient i que plagui els gustos de tota la família no ha estat mai fàcil. S’ha de dir que de tant en tant coincidim a la primera però. M’agrada apurar el màxim la primera línia encara que hagi de conviure amb el risc d’haver de sortir per potes amb les tovalloles ben mullades. És el més pràctic per tenir l’espai de joc de la canalla sota control però també per evitar que molestin una vegada rera una altra als veïns, escampant sorra per les tovalloles alienes i guanyant-se l’enuig de tothom. Tot i així, la meva parella és més de quedar-se amb la tranquilitat posterior, preferint allunyar-se del soroll i l’estrés de les onades. Li encanta triar el forat més adient per fer l’escampada de tovalloles, clavar el parasol al ben mig i desar-hi a sota tot el que portem per passar el dia. S’ha de reconèixer que som un tant primmirats alhora d’escollir la companyia propera. Amb una mirada ràpida a la gent que volta l’espai tenim prou per decidir. A partir d’aquí comença el ritual que s’allargarà hores per anar escollint què hi fem a la platja. Que si banyar-nos, que si jugar amb la pilota, amb els matalassos inflables, a fer castells de sorra. Nadarem mar endins buscant l’estona de solitud. Caminarem per la llera del mar, escoltarem la gent i els diferents comerciants amb els braços ben plens d’objectes que busquen la nostra mirada per dirigir-nos la paraula del seu portador. Passarem a comprar un gelat pel xiringuito. Seurem, escoltarem música, xerrarem, llegirem i descansarem. Mmmmm...m’encanta estirar-me panxa amunt amb els ulls tancats, sentint l’escalfor del sol després del bany i procurant oblidar-me per moments de la vida.


DESCONNEXIÓ

Fa ja uns quants dies des que vaig assabentar-me sobre la xerrada. Em vaig dir “vinga, que encara aprendràs alguna cosa” La veritat és que fa temps que no em deixava seduïr per conferenciants, gurús i oradors, més després de la darrera ocasió que recordo perfectament i on per poc m’entra la son. Senzillament a vegades l’interès no es correspon pas amb la predisposició d’un mateix o amb l’expectativa generada. Avui doncs m’acosto a l’indret amb relatives ganes d’escoltar, potser aprendre, i de sentir el coneixement d’altres persones. A veure...
La sala és plena de gent anònima sentada ordenadament. M’incorporo sigilosament sense deixar d’observar alhora a la resta de presents a primer cop d’ull. M’envaeix una sensació estranya només entrar, tot m’és desconegut: l’espai, la gent, fins i tot jo mateix per no saber-me reconèixer en aquestes situacions que s’escapen del meu dia a dia. Vec persones que es coneixen entre elles, d’altres que han vingut ben solitàries com jo. També observo algú davant de tot que sembla serà qui miri de captar l’atenció dels presents. Està dret damunt una tarima i ens demana atenció. Som a punt de començar.
Quina veu! I quin to! Ho dic no pas per molt sinó per poc. No passarà ni mig minut que perdrà l’atenció de qualsevol. Sort que estem en plena presentació i l’esforç hi és per part de tots els assistents en escoltar i esperar aconteixements, per dir-ho d’alguna manera. Manté un posat rígid, poc distès, gens proper i amb papers a les mans seguint el guió. Una veu que captiva i m’és familiar però això tan se val. Hem de donar una oportunitat a l’interès i al canvi; segur que això s’arregla. No tardo gaire però en tornar a guaitar al voltant i em començo a preocupar de sobte. La gent observa atenta, talment enganxada. Hi ha predisposició si més no a escoltar. Així que escolto i escolto. I segueixo mirant i escoltant. I miro i escolto.
He iniciat el viatge cap al subsconcient. Em ve al cap tot el succeit el llarg cap de setmana, amb tota la seva intensitat, detall per detall, i és que no es pot oblidar així com així i menys quan t’adones realment del que has viscut en persona, com mai abans un podia haver imaginat. Recordar cada moment des de que vaig marxar de casa fins que en vaig obrir la porta de nou, matins, nits i vesprades aprofitats i en bona companyia com no podia ser altre. Mmmmmm...inigualable. Per més que hi pensi no em ve al cap el darrer cop que m’havia sentit així, potser fa molts anys, si, segur, me’n recordaria, no seria tan fàcil d’oblidar vista l’experiència. Perquè clar, dic jo que si tan bé ho hem passat, podríem tornar a repetir sense esperar gaire, no fos cas que ens venci la rutina de nou mentre mirem d’immiscir-nos en el dia a dia. I per què no esperar una temporada per així aprendre a donar valor a aquestes situacions que per si soles es fan especials? No fos cas, qui ho sap. Si, penso que esperarem doncs un temps. Segur que si. Millor.
Ostres.
La xerrada…
On tenia el cap!
Aquest to, aquest posat. Tot segueix igual.
He ben bé desconnectat!!!

L’APARCAMENT

I mira que en pot arribar a ser de malaltissa la situació. Fins al punt de fer-me sortir abans de casa en pensar que altre cop em tocarà donar voltes i més voltes amb el cotxe. Tot plegat em porta a plantejar-me seriosament el tornar-me a mirar per enèssima vegada els horaris de l’autobus o fins i tot el buscar a la xarxa sobre opcions de bicicletes, patinets elèctrics i què sé jo.
Perquè diantre m’ha de passar a mi que just el cotxe del davant acabi per frustrar la victòria al meu objectiu de trobar aparcament? Perquè avui? Voltes i més voltes, ja no sé quantes vegades hauré passat pel mateix carrer. Si algú m’està veient deu pensar que estic malalta. I és que per més que intenti ampliar la cerca de la plaça buida en carrers propers, no hi ha manera. Amunt i avall, gira a la dreta i ara a l’esquerra. Mira endavant i endarrera. Res de res. Tothom és a casa o treballant avui, o gaudint de l’oci o fent mil coses. La qüestió és no correspondre el meu flagrant desig d’acabar amb aquest malson que ja s’allarga més de deu minuts avui. Una plaça buida que trobo i va i el vehicle no hi cap per més que ho miri i ho intenti. Un altre lloc i resulta que és un gual permanent. Un espai de càrrega i descàrrega, un de reservat per minusvàlids. Me’ls acabo coneixent tots i és que quan els veus et llences a apretar l’accelerador per moments no fos cas que algú acabés passant-me al davant. Déu meu nostre senyor! No serveix de res que em desesperi, només per acabar amb els nervis.
Espera un moment. No pot estar passant. Una persona que treu les claus de l’abric, els intermitents que s’encenen, entra a dins, llums de marxa enrere i maniobra cap enfora. Uns segons de glòria que acaben amb la meva desesperació.
–Al·leluia!

CAFÈ O TALLAT?

Sempre he estat de costums. Els avis em van ensenyar a seguir un model de vida previst on les coses es succeeixen de forma repetida. Un dia rere un altre. Fugitiu d’imprevistos i és que no he entès mai la gent que viu amb el desordre de no saber què faran al cap d’una estona, per dir-ho d’alguna manera. Les coses són més plaents penso, d’una forma planificada. Així és com per exemple espero amb candeletes el moment de sortir a esmorzar quan sóc a la feina. Un parèntesi merescut. A la mateixa hora, al mateix lloc. Escoltar un “bon dia” que m’és familiar, d’algú que em somriu, com si esperés la meva arribada, faci bon o mal temps.
–El mateix de sempre?
Mentre estic entrant ja sóc ben rebut i observo el racó que m’espera. Normalment estic de sort i puc seure a la mateixa taula. Penjo l’abric en la cadira i busco el diari pel petit local. L’instant encara es deixa gaudir més quan per algun motiu forçat no he pogut venir el dia anterior. El caliu en l’ambient és palpable. Tot m’és tan familiar...Passen pocs minuts des que he entrat que ja puc escalfar-me les mans amb la tassa acabada de servir a taula. Sóc de cafè amb llet ben calent amb un sobre de sucre morè, acompanyat per algun entrepanet. Veure fumejar la tassa és hipnòtic, són segons de pur descans. Un regal pels sentits i per la meva jornada. Estones que s’allarguen eternament fins que alguna cosa em fa tornar a la realitat de la meva taula, del meu petit esmorzar. Estones a vegades compartides amb persones de breu conversa, que m’acompanyen, o seuen en altres taules o senzillament que entren i surten de la granja-cafeteria. Gent de bo que omple de vida l’ambient. Companys de cafè.
M’agrada fullejar el diari esperant que la beguda es refredi, i llegir petites notícies mentre amb una mà aguanto la tassa i amb l’altra remeno amb la cullera un i altre cop el seu contingut. Quan l’olor em penetra i m’aporta serenitat, em recorda com n’és el moment d’indescriptible i com es deixa viure amb intensitat per dins. Tan sols desitjo que ningú s’acosti o em destorbi. Que s’allargui infinitament en el petit espai que ocupo. Una tassa, un diari i jo.
I tu? Ets de cafè o de tallat? Quin és el teu moment?

Cursa de muntanya d'Ullastrell (03-19)

Per la cursa Serralavella feia temps que no m'hi veien. Des de que l'amic Isma formava part de l'organització, malgrat la teníem ben a prop. En aquesta edició em vaig assabentar que els organitzadors portaven la intenció de deixar d'organitzar-la, com tantes altres iniciatives similars sense ànim de lucre. El cas és que per sort i per desgràcia, la família de la Ivet ha aprofitat l'ocasió per a mantenir-la en el calendari. Dic per sort perquè no es perdrà així la celebració d'aquesta iniciativa esportiva local. I per desgràcia doncs perquè ha hagut de ser una enfermetat minoritària la que ho hagi fet possible. La Ivet és una nena petita que ha desenvolupat una enfermetat a hores d'ara sense cura i que ha fet que en qüestió de mesos la família Perés posi daltabaix un poble sencer amb mil iniciatives encaminades a l'obtenció de fons per a la investigació de la malaltia. Quantes vides capgirades de la nit al dia... La constitució d'una fundació per a coordinar tot aquest gran moviment social n'és l'exponent i la quantitat de donatius aconseguits fins al moment és extraordinària. Solidaritat i aquest cop esport.

Amb els Kameskids hi havíem de ser presents. El vincle Viladecavalls-Ullastrell és latent i l'ocasió solidària doncs s'ho mereix. Aconseguim convèncer alguns dels grup de tecnificació i així és com a 24 de març posem rumb cap a les corbes d'Ullastrell amb els 2 Àlex, la Carla, el Martí i els companys de Rellinars. També hi és present el Jordi, amb qui ens repartim una mica la tasca d'acompanyament. Jo sortiré amb els Àlex mentre ell intentarà seguir el Martí al capdavant. La Carla es queda a la línia de sortida per malestar. Fem els primers quilòmetres plegats fins que un dels Àlex punxa a la primera  pujada i quedem en que l'altre vagi tirant. Vaig fent la goma amunt i avall i al km. 5 veient la diferència de nivell, decidim que tirin sols un pel davant i l'altre pel darrera. Decideixo quedar-me al darrera i ajudar l'Alex més jove qui avui suposem que per temes d'alèrgia no es troba del tot fi. Farem plegats tota l'estona fins l'arribada, a un ritme molt discret per les seves possibilitats (1h. 18m) 10,5 quilòmetres amb força desnivell. Em quedo ben parat quan a l'arribada m'assabento que el Martí ha entrat el 25 de la general amb un temps de 55 minuts i quedant tercer de categoria sub-18, mentre que l'altre Àlex ha fet els seus primers 10 quilòmetres amb un temps de 1h 1m.  I ben sol tot el tros final de pujada!

Quina imatge la de l'arribada amb tanta gent aplegada per la causa solidària. Centenars de persones inscrites a la caminada. Centenars de persones inscrites a la cursa. Parlen per megafonia que s'ha recaptat més de 12.000 €. Increible. Ànims Elisabet. Estem al vostre costat.