25 anys de Centre

No recordo el primer cop que vaig posar el peu dins el Centre Excursionista ni, doncs, el perquè. L'Eugeni, el germà gran, n'era soci i hi feia vivències entre amics adolescents. En sentia a parlar de la seva boca tot i que confonc tanmateix aquell primer contacte amb el món de l'excursionisme amb les sortides que es promovien des d'un petit local social que havia a tocar de casa on hi concorríem petits i grans. Els pares ens hi acostaven mentre l'Eugeni ja feia la seva tot i no tenir la majoria d'edat. Com qualsevol família que té el privilegi de viure prop d'un parc natural i que acostuma a viatjar, nosaltres no érem l'excepció, fent plegats algun camí que altre, descobrir racons de món entre els pares i els fills. De cims recordo ben pocs però.

Recordo com voltava per casa el mapa del Centre Excursionista de Terrassa, publicat a mitjans anys 80 i molt complet per aquell llavors. Interpretar-lo i descobrir tots i cadascun dels seus racons va ser el meu vici i passió durant aquells primers anys. Una autèntica bogeria. Eren principis dels 90 i l'Eugeni ens havia deixat. El seu armari de l'habitació que compartíem era ple de mapes i llibres de natura i excursionisme. El Reinhold Messner sense cap dubte com a ídol extrem vist els títols acumulats.  Me'ls vaig eempassar tots. També hi guardava un dragó dissecat i altre material interessant, sempre relacionat amb la muntanya. Va ser però el mapa dels camins i indrets de Sant Llorenç del Munt i l'Obac el que em va captivar i me'l vaig fer meu. Perquè deuria ser?

Aventures que ell explicava a casa en arribar o amb els amics quan es reunien i sense voler compartien amb nosaltres. Sempre amb motxil·les i material per sobre del llit i arreu de l'habitació. El Centre Excursionista era dins de casa. Em va costar poc acostar-m'hi després del seu traspàs. De fet diria que la meva ànima ho demanava. Ser prop dels seus amics no només per recordar-lo sinó per mirar de prendre'm del seu món. I és que plegats havíem fet ben poc. Només recordo el dia que em va pujar al Cavall Bernat sobre Matadepera i l'estona que després vaig passar assegurant-lo mentre ell intentava una via impossible d'escalada a la roca de l'Esquirol. Els seus amics van servir per explicar-me totes les aventrures i desventures hagudes fora de casa. Algunes d'elles desconegudes pels pares, ratllant la temeritat. Tenien sis anys més que jo, o més, però tant se val, em van "adoptar" i així va ser com vaig introduïr-me de ple a l'apassionant món de l'alpinisme.

La iaia Maria en té la culpa. Pobreta, al cel sigui. "Et pagaré el carnet de soci del Centre Excursionista de Terrassa!" En desaparèixer el meu germà als Alps després del dissortat allau, ella va fer cor fort i volia que seguís el seu camí. El mateix any que es va apagar el carnet de l'Eugeni es va encendre el meu. Mil gràcies iaia, mil gràcies Eugeni. Us dec la meva vida entre muntanyes. I és que el pertànyer al Centre Excursionista em va donar ales per a fer-hi vida jo també. El que podia semblar una simple excusa per fugir de casa els pares com qualsevol altre adolescent, es va acabar convertint en la meva passió els caps de setmana o els festius. En bicicleta de muntanya també els primers anys junt al meu germà bessó. Ell s'acabaria quedant amb les dues rodes; jo amb les dues bambes.

Al Centre, que era al Raval de Montserrat, hi anàvem per quedar pel cap de setmana. Recordo també fer-la petar amb algún amic de la SIS, com també recordo la zona de bar amb els seus sofàs, la secretaria amb la Loreto, la sala d'actes amb els seus quadres, una gran estàtua a l'entrada del local... Amb un grup de noies amb qui estudiava a l'institut i també vinculades al CET vam fer un intent per recuperar la secció infantil que no va passar de l'endreç d'una habitació que hi havia al pis superior. Va ser el meu primer pas com a soci, malgrat no prosperar com si ho farien tota la resta. Voltava l'any 1992.

Talment idolatrant el meu germà, vaig voler aprofitar les llargues passejades de descoberta per Sant Llorenç tot inscrivint-me a les marxes de resistència. Ell havia fet la clàssica travessa de la Matagalls-Montserrat, l'itinerari original que es feia cada 2 anys passant per la cova del Drac, avui impensable. Jo m'inscriuria però primer a la Romànica de Navàs (80 km), a la Núria-Queralt (92 km) i a la Montserrat-Reus (100 km) Faríem plegats després amb l'amic Quicu Tàpias la primera Matagalls-Montserrat, abans no en caiguessin fins a 6 edicions consecutives i que recordo bé per la presència d'avituallaments del CET escampats arreu del recorregut. Exclusius per a socis com jo! Orgull era poc.

Van venir cims, vivacs d'estiu i d'hivern, travesses, crestes, raids de muntanya, marxes del CET. A cops anava també a les xerrades i passis de diapositives d'algun famós o d'algun altre soci. Recordo com la gent em mirava i em parlava amb nostalgia i és que em coneixien com el germà de l'Eugeni. Jo pel meu costat procurava fer muntanya amb molt de compte. No podia fallar als pares, i a la iaia Maria. Xerrava amb les muntanyes i les seves pedres i els demanava respecte mutu. De petits accidents i males experiències en portem tots al damunt però, el que recordo més latent, és aquella llastra que es va desprendre sobre el meu cap mentre fèiem la col·lectiva a la cresta dels Besiberris i que es va aturar miraculosament just davant. Un amic del meu germà era sobre meu i entre els dos crec que vam pensar que havia estat l'ànima de l'Eugeni la que va aturar aquella llastra gegant. Mai ens ho expressaríem però, només vam respectar el silenci. Petites històries com aquesta precisament també són el Centre.

I va arribar la Duatló. Més de 20 anys fa des de que pujaríem les bicicletes desde Queralbs fins la collada de Fontalba amb quatre companys més d'aventures. L'Oriol Font al capdavant de la idea. Vam pujar després al Puigmal, baixar a Núria i corriolejar fins a Fontalba per descendre de nou a Queralbs. Era el 1997 i acabàvem de fer el reconeixement de la primera Duatló d'Alta Muntanya de Catalunya. Fins a divuit edicions vindrien després, plenes d'èxits i mil experiències entre els consocis del CET. Vaig tenir la sort de poder viure les onze primeres com a organitzador junt amb força amics que hi vaig fer i amb els que vam omplir d'anècdotes l'Alberg de Queralbs. Hi aplegàvem mig Centre al seu menjador. També hi era el Kiku fins aquell dissortat any que el Mont Blanc ens el va prendre; segur que s'hagués mantingut fidel a seguir muntant saraus al meu costat fins a dia d'avui. La vida però continuava i considero tots aquells anys de Duatló molt especials pel meu entorn doncs era un projecte especial, innovador, que ens ocupava moltes hores, la majoria d'elles assentats al voltant de la majestuosa taula de juntes i observats pels milers de llibres de la Biblioteca del CET.

Més d'una vegada hem comentat entre socis que al Centre hi ha dues etapes que acostumen a dividir la nostra vinculació: la que hi fas quan ets jove i la que hi fas un cop has tingut família i la canalla et torna a deixar temps per a tu. Aquesta ha estat la meva realitat i deixar la Duatló va suposar el meu parèntesi. Prop de vuit anys on ben poc trepitjaria la seu del local nou al carrer Sant Llorenç. Només per assistir a alguna conferència, fer el carnet de la FEEC i poca cosa més. La recança...L'intent de fer un grup de corredors de muntanya de la casa m'hi va tornar a atraure: els Camesajudeume. El tema va acabar quallant però no la meva vinculació assidua al grup. No era el moment. Fins l'any 2016 no tornaria a trepitjar de debò el Centre i per partida doble aquest cop. Un dia que ens dirigíem a fer una cursa d'ultradistància, allò que més m'agrada, m'assabentaria de la voluntat del CET de canviar la Duatló per la Vallès Drac Race. "Com?" vaig dir ben alt i ben fort. I com aquell qui no vol la cosa, per si fos poc, a la vegada van néixer de sobte els Kames Kids. Aquell setembre va significar un abans i un després a la meva vida.

El Quim Prunés no s'havia perdut cap de les edicions col·laborant a la Duatló i capitanejaria la transició a la Drac Race amb envejable veterania. Sempre recordaré el dia que vaig trobar a la comitiva pro-Drac allà assentada i em vaig assentar amb ells com si no haguessin passat els anys. Jo hi aportaria l'experiència com a corredor i antic participant de la prova que volteja el meu estimat parc de Sant Llorenç i l'Obac. Aviat vam donar forma al projecte, i en pocs mesos gestaríem i celebraríem l'èxit de la tercera edició de la Vallès Drac Race. Confesso que em vaig sentir ben viu, dins la meva salsa, malgrat sobreviure a un inesperat episodi d'ansietat que em faria replantejar les coses com calia haver fet des d'un inici. El Victor, el Boada, la brillant aparició de l'Eduard i la Montse més endavant. Que fàcil és fer les coses quan tot l'equip ens entenem i es disposa d'un centenar de voluntaris i uns 800 corredors disposats a gaudir de moltes hores del nostre esforç. M'atreviria a dir que va ser una de les mogudes més grans per la que el Centre hagi passat en la seva història, tot i el meu desconeixement al respecte. Quin gust el poder tancar les portes del magatzem del CET amb tot recollit i fet després de rebre un munt de felicitacions. La segona edició que organitzaríem al cap d'un any seria bufar i fer ampolles: mil corredors, benefici d'activitat, reconeixements arreu, tranquil·litat a casa i a la muntanya. Fent Centre Excursionista més que mai.

Els Kames Kids serien el postre per la criatura. Com si muntar una escola de trail i portar els nens al bosc fos ben fàcil. I uns pebrots!!! Una història ben recombolesca em portaria sense planificar ni voler-ho a ficar-me en aquest sarau i el Centre de rebot acabaria sent-ne el padrí. Anem per la tercera temporada i hem aconseguit arribar a una cinquantena de nens i joves, fent-los socis i federant-los per a poder gaudir de l'activitat. Els nens que corren, que juguen, que gaudeixen del bosc i la muntanya. Els nens que ens donen ganes de viure en veure com s'aficionen al nostre lleure preferit. Cada minut al seu costat és vida, és ganes de seguir fent Centre 25 anys més.

Els campaments d'estiu han acabat sent el colofó. Des d'una aparició fugitiva i inesperada l'any 1998 que no hi havia posat mai un peu. L'any 2017 hi anríem amb la família després de sentir les mil meravelles de la convivència i possibilitats que l'ocasió ens brinda. És quan participes en activitats com aquestes així com en diferents marxes i diades de germanor del Centre en les que he anat participant, i t'adones de a gent que hi coneixes, que penses en el gran que t'has fet i en els anys que el CET t'ha donat de vida.

Gràcies Centre Excursionista de Terrassa!

Gràcies papa

A cops entro el cotxe directament al pàrquing portat per la necessitat de veure't, d'altres tempto la sort a buscar un lloc on estacionar i apropar-me a tu de forma pausada, carregat de nostalgia. Sempre amb el mateix objectiu i és que algú molt especial m'espera a dins l'edifici: primer al soterrani envoltat de màquines, gent preocupada, material mèdic... i després en un pis ben amunt carregat de dubtosa tranquil·litat. Cada cop les mateixes escales, el mateix camí, la mateixa sensació, però amb gent diferent al voltant. Prémer el botó que assenyala amunt mentre agafo forces i m'entren de sobte encara més ganes de veure't, desitjant no compartir el petit habitacle amb ningú més que amb mi mateix. Ben poques ocasions ho he aconseguit. L'ascensor acostuma a ser ple de gent amb destí i sort diferent: cares abatudes copsades per l'accident o la malaltia d'algú proper però també cares alegres alienes al mal que s'amaga darrere les portes de la majoria d'habitacions. La meva cara no és diferent i amaga preocupació, molta preocupació i angoixa pel que s'esdevindrà. Surto de l'ascensor i camino cap cot pel passadís amb ànsies de saber alguna cosa nova, aquella notícia esperançadora que tan costa que arribi. I és que no ets home de llit, no t'hi sé veure. Prefereixo imaginar-te exercitant-te o passejant per mig món. És un moment molt breu però especial quan entro a l'habitació desitjant almenys trobar una bona cara i un comentari agraït amb gest de simpatia. La teva expressió ho és tot: és el nostre motor. El mateix que ens mou a la família a organitzar-nos per fer-te costat d'una forma endreçada i continuada. No et mereixes menys: ets el nostre pare i gràcies a tu avui som aquí i vivim lliurement amb els teus i els nostres valors.

Ningú sap fins quan caminarem plegats. Tant amb la vida com amb la mort. El que si sabem és tot el que hem après de tu i de la teva manera de ser: la teva energia, el teu caràcter, la teva iniciativa, el teu enginy, la teva tossuderia, el teu saber fer, la teva conya... Jo no he tingut la sort de conèixer els avis però si les àvies que han fet d'àvies i fins i tot de besàvies. Igual que tu has pogut fer des de ja fa anys. Nens petits i joves que et criden l'atenció perquè els empaitis i els diguis coses. Que et fan inconscientment feliç encara que no ho expressis. Et coneixem i molt. No te'n pots amagar. Darrera la teva façana grossa i ferma s'amaga un cor ben gran que guardes només per a situacions sensibles, moments especials. Com quan era jo qui jeia adolorit durant dies al mateix edifici mentre tu m'explicaves coses, m'animaves i em donaves amor incondicional de pare. Del mateix cor que hem après a relacionar-nos, a viatjar, a fer-nos sentir, a ajudar als demés, a estimar i a viure. No ets d'obrir-te gaire de sentiments ni tan sols t'hem vist plorar près per la teva desitjable fortalesa, però si has deixat compartir bons i mals moments, sempre en família. A tu i a la mama us els devem. Jo i tota la teva família que tan t'agrada proclamar a quatre vents. No m'equivoco gaire oi,  Genio? M'acabo esfarrifant però en pensar com sovint perdem el sentit d'on venim i gràcies a qui existim. El nostre passat que ens porta al nostre destí doncs tard o aviat la vida ens ensenya a fer camí sols. Sense la teva mà.

Sentir-te rondinar, explicar les teves batalletes, fer-te escoltar entre brometes, opinar convençut de tenir la raó, imposar el teu parer. Ningú em pot negar que has estat sempre i seràs sempre el nostre líder dins la família. Sabem com t'agrada aquest paper. Molt hem après de tu! Amb autoritat, amb seny, amb personalitat marcada. Gonzalez y Meroño, diria que estàs fet a parts iguals pel que he vist i el que ens has anat explicant dels teus orígens. Com tothom en aquest món hem de seguir fent, devent-nos a un pare i a una mare. A una mare i a un pare. Quina sort haver après al vostre costat. Siguis a prop nostre o a la distància mai,  MAI, podrem agraïr el que has arribat a fer per nosaltres. Gràcies papa per fer-nos així. T'estimo.

Garmin Trail Team (06-18)

Imprudent. Res més em venia al cap quan vaig decidir penjar-me el dorsal de la Garmin. Les ganes van poder al seny, com no podia ser altre quan portes corrent tota una vida. I és que quan semblava bastant recuperat de l'esguinç de fa un parell de mesos, després de provar-me a La Campana, vaig recaure en una torçada ben tonta en la mateixa zona per no vigilar mentre filmàvem la canalla. Dia i mig abans de la prova.
No podia dir a l'equip que abandonava el repte, no és tan fàcil trobar algú que et substitueixi a escasses hores i menys amb la il·lusió que venien manifestant des de dies. De fet ja era un substitut d'un lesionat. Total: tocarà córrer amb molèsties i controlar la inflamació.
Dels sis que formem l'equip no en conec la meitat, cosa ben estranya i és que corro amb la gent de Vacarisses Corre que han plantat tres equips a la línia de sortida. Entre ells es respira moltes ganes de cursa i companyonia entre els missatges i això anima a tirar endavant. Un equip de quatre masculí, que acabaran per davant del nostre de sis, i un altre de femení també de sis que acabaran fent un molt bon paper. Pocs dies abans ens posem d'acord en les etapes a repartir i malgrat jo em veia capaç de doblar, l'esguinç no ho recomanava així que quedava descartat. Correrem finalment amb els dos amics Toni, el de Vacarisses, el capità i l'esperit de La Campana i el de Viladecavalls, qui també s'incorpora a darrera hora substituint un altre lesionat.

El cap de setmana es presenta mogut vist que ens hem compromès en l'organització d'unes jornades solidàries esportives per a recaptar fons. També tenim sopar d'escola i entremig, la Garmin. Malgrat la torçada inoportuna de darrera hora decideixo mantenir l'etapa tot i ser de les més exigents. Em vec capaç si corro amb cap i si la sort m'acompanya. Xerrem amb la Isabel i el Xavi, rellevistes dels altres equips amb moltíssima veterania al damunt.  Tinc dos relleus abans que compleixen amb escreix l'expectativa, sortint de Castellar de N'hug i de Bagà, de manera que poc abans de les quatre de la tarda acabo arrencant des de Vallcebre amb destí a Avià. 32 km. per davant i força desnivell. Tot i els núvols presents la calor és més que present, sort que anem cap a la tarda i vinc preparat a l'efecte. El meu cap i cos estan concentrats en el turmell: és una obsessió que estarà present a cada passa fins al final. La mala sort fa que al poc de sortir, deixem enrere les senyals per error de seguir dos corredors que em van pel davant, i caic en el doble error de decidir no tirar enrere en veure que puc recuperar el track anant camp a través. El que hauria d'haver estat una anècdota de pocs minuts entre camps s'acaba convertint al moment en una proesa entre arbusts i roques a grimpar. Resultat: més d'un quart d'hora llençat, rascades i un desnivell de regal pel mig. No serveix de res emprenyar-me, penso en l'equip i que cal continuar intentant recuperar posicions malgrat el turmell. La passa evoluciona bé, puc trotar còmode tot i la molèstia. Acabem la pujada per sobre de Fumanyà amb varis corredors que m'avancen. Són rellevistes bons vist que és una etapa molt exigent i els equips hi pensen en això. En condicions normals podria atrapar-los a la baixada però avui toca fer una baixada "de princeses", mirant cada passa. Trobo un acompanyant que em dona referències que just per davant tinc la Isabel, qui amb l'enrenou de la perduda, ens ha acabat avançant. Poc després l'atrapo i fem una estona plegats. Quan el terreny ho permet la deixo enrere i poso ritme ja en zona planera. Deixem Cercs just a sota i un pantà de la Baells exhuberant. Passo l'avituallament al km. 19 i toca trotar per carretera fins just sobre Berga on comença la temuda pujada al Santuari de Queralt. Són tres quilòmetres molt exigents i més amb la xafogor de la tarda. He anat avançant posicions poc a poc, així que m'animo a no decaure en el ritme de pujada on encara cau algun corredor que altre. Quants anys sense acostar-me per la zona...
Queralt és desert, sense aigua, sense gent, però amb vistes magnífiques com sempre. Dóna ànims pensar en que tot és baixada i pla fins al final de l'etapa a menys de sis quilòmetres. Em trobo bé però no me la jugo en la baixada cap al polígon de la Valldan. Molta nostàlgia em ve en fer el corriol que tants cops havia resseguit fa quatre i cinc anys enrere, amb el Ringo en vida. Al cap de quatre hores i vint-i-cinc minuts acabo entrant a Avià amb moltes ganes d'acabar i veure el Toni, qui ben fresc m'espera per a donar el relleu a l'equip. Lluny de la meva previsió i de les meves possibilitats per sota les quatres hores. I és que no era dia de mirar el crono sinó de gaudir de la moguda.

No hauria d'haver pres la sortida a nivell de salut i coherència amb la situació. Ho sé i més després de veure el resultat en el turmell. La sort ha jugat però del meu costat aquest cop. I és que l'esperit de la Garmin és present i t'arrossega en aquesta filosofia innovadora de cursa. Llàstima del cost de la inscripció. L'organització es veu excel·lent com no podia ser altra. Un motiu més per a ser-hi present i per a pensar en repetir. Amb més etapes, amb més Garmin.

Cursa de La Campana (06-18)

Turmell meu perdona'm. No fa ni 2 mesos desde que te'n vas anar a la UVI i sé que t'estem maltractant. Confesso que se'm fa difícil quedar-me parat veient els amics i la canalla corrent com si res.
La Campana aquest cop ha tornat a caure i per duplicat altre cop. Ha tocat repassar el marcatge com sempre, un plaer, tot passejant la petita India en un diumenge de juny que ha fet passar a la història aquesta 11a edició per la fresca i la humitat del dia. Com m'agraden aquests dies. Entrar al bosc ple de solitud i vegetació ufanosa. Quin gust! Trotar relaxadament sense pressió per tornar al lloc de sortida amb la consciència i l'esperit carregat.

I si, com és de preveure, avui el turmell ha avisat. A punt de rebrincada que he estat i quin mal que fa l'asunto quan es tensa. Una sensació desagradable que no m'agradaria tornar a passar com en la fatídica baixada del Matagalls. Malgrat tot he aconseguit arribar a temps de veure la sortida dels companys a la Mitja, una hora abans de la nostra. I és que avui era dia de Biel, a qui amb moltes ganes m'havia ofert a acompanyar en el seu primer gran repte com a trailrunner tot i només tenir 11 anys! Aquest jovent em fa pensar en que nosaltres fins ben bé entrats els 15 anys que no ens vam aventurar a voltar muntanyes sols, quan encara ningú corria per muntanya. I ara ja ho veus... El noi tots els anys ajudant als avituallaments i veure passar un munt de gent corrent, pensant per dins imagino allò de: "Algun dia vull fer-la jo" Aquest dia ha arribat aquest any tot i que és una distància massa llarga pel seu físic, no l'hem pogut retenir més. Les ganes han pogut. Més que mai hem cregut convenient que calia acompanyar-ho i assegurar que l'experiència no se li vingués en contra i li quedés un bon regust com per tornar-hi i seguir gaudint d'aquest magnífic món de les curses de muntanya.

Molta gent a la plaça de Vacarisses. Cares conegudes de sempre fidels a la cita. Entre elles la de'n Biel, la seva germana i els pares. Tot i estrenar-se de nervis ben pocs, diria que gens. Un temperament admirable, discreció i ganes per dins. Nosaltres els adults que ens agafem cada sortida com una més, i ens escarrassem a empaitar-nos per esgarrapar posicions, mentre el jovent com el Biel ens idolatren i busquen la seva oportunitat per sentir de prop l'experiència. Així és com hem fet la cursa, com una experiència per disfrutar i gaudir. Ben bé que sabíem que respondria amb escreix al repte després de la feina feta amb els Kames Kids durant tot l'any i d'haver entrenat el recorregut sencer però calia assegurar el tema de manera que he apostat per sortir a ritme controlat, entremig de la munió de gent embogida per agafar posicions i evitar la multitud. Que bé que es corre a un ritme fàcil, saludant i xerrant companys, divertint-me mentre fem afició. Primera pujada cap al camí de la Matagalls alternant trot amb pas llarg i primeres sensacions per conèixer el seu ritme. Pinta bé el tema. La baixada cap al corrent de Can Còdol la fem a bon ritme, avançant i tot doncs el nano posa ganes i força. Costa retenir-lo en tot moment però el deixo fer, és la seva cursa i d'això no me n'oblido. Pujada a la masia i directes que arribem al km. 5 primer avituallament. La gent del poble el saluda i ell es ve amunt com és normal. Seguim a ritme bo avançant sigui en pla o pujada. M'encanta explicar-los coses i tècniques de cursa i veure com t'escolten i ho posen en pràctica. Entrem al corriol del Lleonart i després cap a Les Vendranes, on hem d'adaptar el ritme i tot als corredor@s que ens precedeixen. Se'l veu inquiet per avançar i guanyar temps, li sobren forces. Prefereixo no arriscar i li comento que apretarem a dalt. Tot i així fem els 3 km. de pujada a bon ritme, trobant-nos als pares. La seva mare, la Cris, ens acompanya i intenta un tros seguir-nos però el Biel avui està desbocat d'energia i la perdem pel darrera. Arribem al pas de la Moreneta avançant a un bon gruix de corredors aprofitant la tecnicitat del tram i la seva inquietud. El vaig regulant i frenant tot i que ell manifesta ganes de tirar més. No paro d'animar-lo i engrescar-lo, ens trobem en un moment decisiu de la cursa i malgrat li dic que em freni si es cansa ell vol més i més. Així que passem el km. 12 i el 13 i el nen que no es desenganxa tot i anar-li fent estirades i avançar corredors sense parar. Trencall de la Torrota i baixada tècnica on l'he de frenar de nou darrera un nou grup. A la que som a la pista i li canto el darrer km. ens llancem com ell demana de fa estona. Quina força! I que bé que em sento fent de llebre i que respongui al màxim. La gent ens deuen mirar pensant que estem bojos i que el nano és massa jove per aquests ritmes. Però la sang dels Kames Kids és diferent i desconeguda pels corredors que ens acompanyen, qui es resignen a veure com els deixem enrere sense remei i felicitant-nos per la gesta. Últimes rampes a ritme de creuer, l'apreto encara una mica més i ell respon. Per moments penso que estic fent malament i abusant massa de la seva edat i que arribarà desgastat, però res de res. Imaginacions meves. Quan li dic que ja ho tenim a 200 metres m'arrenca un esprint que em deixa KO al darrere. Si em semblava que era un noi reservat i de poc nervi, de sobte canvio la concepció en veure'l. Tota la ràbia juvenil en acció el llencen a passar per sota l'arc d'arribada entre crits de la gent que el coneix, en poc més d'1 h. i 35 minuts. Sensacional, quina experiència. Primera cursa de distància i primer repte superat. Felicitats Biel pel teu esforç i per contagiar-me les ganes. En vindran moltes més segur.

Ultra Trail del Montseny (04-18)

Cada cop costa més fer-se amb aquest món de les "ultres". Costa per organitzar-te a nivell familiar tot robant estones i costa per l'esforç físic que suposa i és que l'edat es va notant. Confesso que la veterania ajuda en aquest món apassionant que és la ultradistància, mostra n'és la mitjana d'edat de la gent que hi trobes. Llàstima que el físic no ens acompanya, és llavors quan entrem a buscar còmplices a la desesperada. Amics amb qui recolzar-te i compartir l'experiència bàsicament per la motivació i l'obligació que això suposa. És el que té el pas dels anys: la cerca de nous al·licients, noves fites, nous moments.

Ben entrat el mes de març se'm va ficar al cap que havia de fer aquesta cursa després de més d'un any de sequera ultrera. A prop de casa, en horari diürn, curteta pel que hem arribat a fer i amb opció de competir per parelles! Llanço doncs la proposta als amics i en un primer moment ningú em confirma tot i que ser del cert que algú caurà a la temptació...Entre tant fem un entrenament amb els amics Egaramossenaires i m'assabento que el Guillermo i el Miguel, amics inseparables d'ultres, hi són inscrits així que no m'ho penso dues vegades. Just abans d'esgotar el plaç d'inscripció com acostumo a fer, rebo aquella trucada màgica de l'Elena preguntant-me per aquella cursa que li havia comentat el seu estimat marit i que si en motiu de l'aniversari que li vol regalar la inscripció. Com? Ho he sentit bé? El retorn del Cristian! Faig la inscripció per parelles d'amagat al que acabarà sent el meu company de cursa, així pel seu aniversari se li pot donar un val amb opció de no retorn. Ell acaba acceptant el regal com no podia ser altre el dia 1 d'abril tot i estar a menys d'una setmana del repte. "Mamón!" em diu només assabentar-se del regal aquell dia. Només amb aquesta primera expressió ja sé que ha acceptat el regal i que serà amb mi a la línia de sortida i amb moltes ganes. Des de la UTMB ja fa dos anys i mig, ell no fa ultradistància des de llavors però deixat, deixat, precisament no ho està pas el nen.

7 d'abril  4:25 a.m. El motor del Micra 1.0 trenca el silenci del carrer i ens desperta camí de Cànoves amb gas a fons, pres dels nervis del company per arribar aviat. Tenim sensacions estranyes, no pas per la inexperiència sinó pel moment del retrobament quan ens veiem equipats a peu de cotxe. Estic emocionat interiorment i amb moltes ganes de compartir l'experiència amb el germanet d'ultres: el Cristian. Tot va sobre rodes i sortim amb normalitat sense poder saludar però a ningú dels amics que són també a la línia de sortida. És fosc i el cap està massa concentrat en el que ens ve, un dia molt llarg. Primera pujada d'uns 8 km. i +800 de desnivell, comença el festival. No som pas al davant ni al mig, venim del darrere sense presses però a mitja pujada atrapem al Folguera i al Vilalta, que han sortit amb massa calma i també competeixen per parelles. Decideixo mirar de fer conversa i posar-me a remolc d'ells. Coronem poc després del coll de Palestrins i baixem llençats cap al poble del Montseny on hi ha el primer gran avituallament. De moment tot en ordre tot i que un ja sap que no serà el seu millor dia després de patir a tantes curses. Ens espera el que hauria de ser el pitjor del dia i és l'ascens al Turó de l'Home, menys de 7 km. i +1200, definitivament aquells trams que jo mai sé resoldre bé amb el meu físic tot i que avui acabo resolent amb escreix en veure que ningú ens avança i que fins i tot arrenquem alguna posició i és que hem sortit molt enrere. Dalt la carena cap a les Agudes fa força rasca i plugim, no tindrem sol ni calor en tot el dia i això em dóna ales i moltes ganes. Baixem cap a Viladrau ben lleugers i atrapem la parella del Xesc Terés qui acaben per abandonar després d'una rebrincada abans de Viladrau. És llavors quan vec que no podem anar tant malament i m'animoa mantenir ritme malgrat hi ha estones en les que vec que costa massa atrapar els de davant i això no és pas bona senyal. El Cristian ja fa estona que s'està aburrint, es repeteix la dinàmica de la UTMB! L'avituallament de Sant Marçal ens acull amb boira i m'ajuda a recuperar, no hi ha pressa però el fet de tenir una parella a tocar fa que ens accelerem. M'obsessiono en que potser podem fer podi per parelles si falla la Quiniela del dia, tot i que realment estiguem ben lluny del podi sense saber-ho. Pugem fins Coll Pregon a bon ritme, mantenint posicions, igual que en la llarga baixada definitiva cap a Viladrau on comprovo que en efecte costarà força treure forces pel tram final. Arribo sencer però cansat tot i que el Crono està més o menys sobre el previst. Em sobta però el no haver atrapat encara al Guille i el Miguel, sé que surten sempre més ràpid que jo però tant...una senyal més que no acabo d'anar fi. Justament és en aquest avituallament on els veiem per primer cop i això em dóna un plus de motivació. "Esperarme coño!" Ells dos marxen pràcticament quan nosaltres arribem, tenim el temps just de fer foto i abraçar-nos. Hem de menjar bé però i més veient que avui l'estómac em respecte. Encara no sé perquè em prenc un ibuprofè quan realment no el necessito, sé que ho faig per veure si em vinc amunt una mica com altres cops tot i que en el fons crec que m'acaba anant en contra crec jo vistes les sensacions posteriors de marxa.
Toca una llarga pujada fins el Matagalls pel costat oposat aquest cop, per mi el tram més bonic del dia i desconegut, on anem fent la goma amb una pubilla que se'ns acaba escapant pel davant. No havia passat mai per Sant Segimon i els corriols previs m'encisen de valent fins al punt de llançar-me (al meu ritme) a la caça dels companys que van pel davant. Prenem contacte visual amb ells i res més, només això. Els tenim a tocar i no som capaços d'atrapar-los, els crits ens uneixen i ens animem mútuament a la distància. És llavors quan un veu que el tema no rutlla i comença a témer la cursa i a maleir el mon de la ultradistància, en comptes de gaudir-ne. La pàjara ja és aquí i no me la podré treure del damunt fins l'arribada malgrat l'experiència en aquest món. Ni gels ni barretes, res de res. Coronem Matagalls sense poder atrapar-los tot i tenir-los 200 metres pel davant només tota l'estona. El Cristian desespera a la distància i ho sé malgrat no m'ho digui. Ens comencen a atrapar des del darrera, buff! És llavors quan recordo 20 anys enrere quan feia la Matagalls-Montserrat autèntica, començant al cim i passant per Collformic, com baixava aquell primer tram. I em vinc amunt intentant treure forces en la baixada fins aquest coll però res de res. Ben al contrari: Creck! El lligament del turmell a parir. Porto un dia un tant patós i m'he torçat fins a 3 vegades el mateix peu. A la quarta rebenta el tema i em vinc avall, quedant-me estirat al terra en un gest de desesperació. Per segons se't ve el món al damunt, la lesió, el rescat, infinits dies de recuperació sense poder córrer....M'aixeco! Puc caminar tot i que alguna cosa ha passat. Em costa caminar, dolor. Sóc conscient al moment que m'he esguinçat tot i no saber mai el que era això en tants anys. Per estar en calent el turmell deixa fer i decideixo seguir inconscientment. És en aquests moments que un es torna més egoista que mai i el que toca avui és acabar costi el que costi. No puc fallar a la meva parella. Passem per Collformic i amb poques ganes comencem la baixa més eterna que recordo dels darrers anys. Quina pista més lletja i poc agraïda. Només faig que pensar en els més de 20 km. que hauré d'arrossegar l'esguinç i en la pàjara que porto. Per sort no ens atrapa pràcticament ningú pel darrera tot i que el meu trot no és pas el que hauria de ser si les coses anessin bé. Anem massa lents, quin remei. Iniciem la darrera pujada del dia i em confon amb el gràfic de desnivell fins al punt de desesperar. Necessito sentar-me uns segons, no puc més amb el meu cos. Quina sensació tant engreida. Com sigui trec forces sense parar de mirar enrere fins aconseguir arribar dalt del Pla de la Calma no sé com. M'alegro en adonar-me que anava errat i que som dalt abans no em pensava. Això ens dóna un plus de forces i aconseguim guanyar ritme. Hem perdut però molt temps així que no atraparem ningú més pel davant, això ho sé segur. Coronem el pic del Sui, quins records de la meva primera Trailwalker passant per aquí els primers....Toca una llarga baixada sense treva i el turmell aguanta tot i que sé que en qualsevol moment pot trencar-se del tot i que s'acabi definitivament la proesa. Així que decideixo assegurar el tema i alentim la marxa de nou i de quina manera! Aquí hauria de fer la baixada de la meva vida i no puc fer-ho, m'he de retenir tot i recuperar sensacions i la desesperació del Cristian per arribar aviat i poder retrobar-se amb els bessonets a casa. Em sento fatal de fer-li perdre el temps però és el que hi ha. Ell ja sap a què s'exponia acceptant acompanyar-me ;) El que no esperava és veure'm ranquejar a moments i més després de relliscar i caure a les darreres baixades fins el punt de quedar-me enrampat de mala manera al mig d'un corriol. Un pal per aquí i l'altre per allà, i el que em costa treure'm la rampa i aixecar-me!
A les 12 hores i mitja en punt travessem l'arc d'arribada després d'aconseguir fer els 2 darrers quilòmetres a molt bon ritme encara no sé com. Quina alegria, una altra més al sac. Una alegria que es conté en veure el turmell inflamat des del primer moment que em descalço i que vaig ràpidament als massatgistes com intentant trobar remei a la desesperada. La parelleta d'amics hi són, ens han acabat traient fins a vint minuts! Encara gràcies que hem arribat penso. Sensacions, alegria, resignació, pensaments, dolor...tot em ve al cap quan sóc a la camilla. És el millor moment del dia. Em sento preocupat però enormement feliç d'haver aconseguit superar un altre repte i de fer-ho tant ben acompanyat. Quina sort i quin luxe! Llàstima no es puguin repartir les forces entre companys, potser així haguéssim aconseguit rebaixar l'hora que se'ns ha escapat segons el previst malgrat que ni així haguéssim aconseguit podi per parelles. És el que hi ha, així que toca donar valor al moment i al que hem fet plegats. Hem gaudit de valent un cop més fent el que més ens agrada. 74 km. plens de bons moments sobretot tot i els +4500 m. de desnivell que han acabat podent amb mi fins arrossegar-me a un mes segur de parada tècnica per a poder recuperar el turmell. Seguiran més reptes tot i que a partir d'ara tindrem un altre handicap a vèncer. Fins sempre UT Montseny!