Benvinguts al bloc de n'Eiger !

Benvinguts al bloc de n'Eiger !
experiències i reflexions personals

Cursa del Bolet (12-17)

L'Àlex té 10 anys. Fa quinze mesos ens vam conèixer en la primera reunió d'un grup de pares, el que acabaria sent els Kames Kids. Era un més de tants vailets que tenien ganes de provar això de córrer per la muntanya. Els seus pares manifestaven que havia provat altres esports sense constància ni èxit i que recolzaven la iniciativa veient que podia ser una disciplina esportiva que complís el seu afany no pas competitiu sinó de realització personal. I així ha estat. Quinze mesos després podem dir orgullosos que aquella iniciativa d'un grup de pares, ara consolidada, ha aconseguit el seu objectiu com pot ser l'acostament de nens i joves a l'entorn natural a través de l'esport.

L'Adrià en té molta culpa com a promotor i monitor del grup de tecnificació que va arrencar tot just fa 3 mesos. Seguint el seu interès perquè els seus "alumnes" participin en curses d'una forma més o menys regular, em va proposar apuntar-nos a la Cursa del Bolet per acompanyar als joves que hi vulguessin anar. Les malalties i imprevistos de darrera hora fan que només quedi l'Àlex amb ganes de córrer-la i....quines ganes! Ens apleguem doncs el 26 de desembre amb el Jordi i l'Adrià a Ullastrell. Fa 3 anys que no venia a fer-la, la meva sisena participació. Diria que el darrer cop encara arribàvem al camp de futbol mentre que ara el format de sortida i arribada és el mateix de la cursa de muntanya del poble. Com sigui que per mi és un dia especial, no vinc a córrer contra el crono com en qualsevol altra ocasió sinó a acompanyar al jovent. La Cursa del Bolet és pura nostàlgia per mi, ho reconec. En un dia especial, prop de casa i força amics que et retrobes d'un any per l'altre.
L'Àlex ve acompanyat de la seva mare qui no para de relatar-me sempre que ens veiem el com n'està d'enganxat el nano al tema i el com n'estan d'agraïts que mantinguem viva la inciativa dels Kames Kids. És una sort haver-te trobat em diu un cop més i jo que em fonc pres de sensibilitat. Que grans són aquests moments de vida on trobes el sentit de les coses i on agafes força, motivació i ganes per viure.

Són les 10:30 h. quan es dóna la sortida. Ens espavilem amb l'Adrià per fer tornar enrere l'Àlex qui se'ns ha colat fins la primera línia de sortida, propi de la canalla ingènua. Primers metres per la carretera d'accés al poble i els corredors i amics ens van passant. No recordo el darrer cop que vaig fer de llebre a algú, potser fa uns quants anys a la meva dona. No conec el seu ritme així que deixo que l'Adrià el porti, clavant un ritme constant en tot moment i acord al desnivell. Em limito a donar missatges d'ànim i a observar i observar el seu posat físic i les seves passes. Hem de vetllar perquè aquesta primera experiència en competició en un circuit llarg per ell encara que siguin 6 quilòmetres i escaig, no suposi un mal tràngol i el que podria significar un pas enrere. El noi però clava el ritme del seu monitor i diria que ho fa fàcil. Després del pla per asfalt encarem la baixada per pista ràpida i on recuperem posicions sota la meva preocupació de si potser anem massa ràpids i ho pagarem. Continuem en pujada cap a meitat de cursa i el ritme decau quan em poso al davant per intentar garantir un bon final, sent coneixedor que la pujada és llarga i dura a moments. Anem avançant canalla i adults fins i tot. L'Àlex està "on-fire" i puja superbé sense queixar-se. Assolim l'asfalt de nou per on en quilòmetre i mig ens ha de portar fins l'arribada. Només li vec un petit moment de defalliment que em fa patir a 1 qm. de l'arribada però que queda en res. Quina facilitat per córrer i quina cursa li està sortint! Rematem la feina avançant un parell de nens que feia estona duiem al davant i ja no en veiem més. Això ha d'acaba en "sprint" i així és, el nano es deixa anar i de quina manera per treure'ns fins i tot algun segon. Mare meva, quina experiència. No sé qui ha gaudit més, si ell o nosaltres. Han estat 29 minuts de pur esport i una vivència difícil de repetir per ser el primer cop. Només un altre nen que ha arribat davant li acaba prenent la més que merescuda copa de campió de categoria infantil. Tant se val penso, és una llàstima que encara no hagi guanyat cap copa amb nosaltres en curses infantils però de ben aviat arribaran segur i a dojo. No és el nostre objectiu principal però és clar que per ells és important assolir els calaixos del podi.

Que bé ho has fet Àlex. Com vius l'essència d'aquest esport: ens escoltes parlar amb amics de les batalletes de cursa, t'empasses tota la cerimònia d'entrega de premis encara que no en tinguis, et repasses les classificacions...benvingut al món del "running". Confesso que m'he emocionat a l'arribada en veure la seva mare i en abraçar-lo per felicitar-lo pel seu paper. Quina cursa més magnífica! De fet m'acabo d'emocionar quan em dóna un petit obsequi a final de cursa com a senyal d'agraïment per la feina feta fins al moment. Feia molt de temps que no em sentia així de realitzat, això és millor que acabar qualsevol cursa d'ultradistància. És una cursa sense fi, un projecte que avui ha brillat de nou encara que sigui només de mans de l'Àlex. Ell és el petit exemple de tot el que es pot arribar a fer d'una forma desinteressada amb un grup de canalla i que mentre duri ho hem de gaudir. Gràcies a tots els que ho esteu fent possible ha sortit aquest dia tant magnífic de Sant Esteve. Un dia per la memòria.

Llibertat

És per tu que votem.
Per sentir
i seguir,
somniant el que farem.
Junts ordim els drets.
D'expressió
i insubmissió,
salvant fermes parets.
Fugitius de rutines.
Ens menen
i ensorren,
forjant ànimes ferides.
Convençuts a remar.
S'albira
i ens repta;
esperant el demà.

Marató única de la Campana (6-17)

Fa més de 10 anys quan seiem al sofà de casa el Toni per parlar d'una possible nova cursa de muntanya pel terme de Vacarisses. La Mònica, el Francisco, l'Edu... Tots del poble menys jo. La meva vinculació al Duatló del Puigmal encara era latent i semblava que podia aportar quelcom al tema. Com sigui que vam començar un seguit de reunions, mails amunt i avall, sortides per revisar camins. Eren els principis de la Campana quan la cursa no tenia ni nom. Tocar la campana de l'església per donar la sortida als corredors? Però què dius! Encara recordo el moment que el Toni ens va exposar que havia parlat amb el capellà i que seria original. Amb tot el merder de la gent a la sortida semblava impossible poder sentir la campana aquella. Confeso que els primers dies que ens va convocar el Toni, no em sentia pas gaire identificat amb la cursa: quilòmetres per asfalt, circuit amb manca d'atractiu, un poble aliè, companys sense experiència en organització de curses, desavinences, merder encara amb la Duatló....però hi havia il·lusió i ganes per fer coses, el més important.

La 1ª cursa de la campana va ser una realitat el juny del 2008 just quan portàvem 10 Duatlons amb la gent del Centre Excursionista. Curses que se'n van de la teva vida i curses que venen, aquesta és la nostra realitat, sigui al darrera corrent o al capdavant organitzant. L'Ajuntament de Vacarisses hi té bona part de la culpa doncs va posar les coses fàcils des d'un inici, mantenint-ho fins a dia d'avui, un fet primordial per a qualsevol organitzador d'events. També vam comptar amb el recolzament de Corrredors.cat, on ens hi moviem amb el Toni a nivell virtual i vàrem captar l'atenció de varis interessats en ajudar i córrer. Gent d'asfalt que correria per muntanya, ho recordo com un bonic precedent per alguns d'ells. 300 corred@rs van reptar ja en la 1ª edició a l'equip organitzador, tancant inscripcions bastant per sobre del previst. Quelcom s'havia fet bé i valia la pena esmerçar-hi esforç. El Jaume Leiva, no gaire conegut per aquell llavors, guanyava la 1ª edició "asfaltera", sortiem del poble per la carretera, pujàvem als Caus per Carena Llarga, passàvem per davant de casa l'Edu, i baixàvem la Cinglera fins la Torrota, per entrar el poble amb més asfalt. La Mònica per la seva part es feia amb la 1ª fèmina sense rivals com els següents anys. La Polícia, els ADF, Protecció Civil...es van mig discutir entre ells, plantant-se alguns i deixant-nos sense recursos en algun trencall. La cursa va ser un èxit, com no podia ser altra vista la implicació del cap de cursa. Als pocs dies ho celebrariem portant la Flama del Canigó des del meu poble fins a Vacarisses, entre els 4 organitzadors. Al meu relleu m'acompanyava la meva dona, sense saber que corria prenyada. Els vehicles ens pitaven i ens animaven per l'autovia tallada en un sentit, va ser emocionant.

Amb la 2ª edició va venir l'opció d'entrar al calendari de la Federació Catalana d'Atletisme i el merder que ens va portar amb els premis i certes decisions. El que era una teòricament cursa de muntanya, sense la FEEC? Si, així ho vam fer. I va arribar el canvi amb la 3ª edició amb el recorregut pràcticament 100% per muntanya, per fi deixàvem enrere aquella pujada lletja que l'únic que buscava era enllaçar urbanitzacions del poble com Torressana i Els Caus. El Granadero, l'Ojeda i el Just! guanyaven amb un gran podi, diria dels més disputats i d'envergadura de les 10 edicions que hem vist. El nombre de participants es va limitar en 400, un Toni consevador preferia poc enrenou mentre d'altres li deiem "tu tira". La Campana hagués tingut més participants però no seria el que és avui sense aquestes sàvies decisions. Es va preferir fer néixer la Mitja Marató molt inteligentment, dividint el creixement. Confeso que cada any que passava jo hi anava perdent vinculació. A Vacarisses s'havia consolidat el club de corredors des de feia un temps i cada cop hi havia més gent donant un cop de mà. La cosa anava rodada i sortia "fàcil". Quan vaig veure per primer cop el recorregut de la Mitja vaig pensar: "lleig, no té ganxo. A part de la Torrota, la segona volta no té gens d'alicient. Costarà que vingui gent."  250 inscrits em van fer callar la boca, és en moments així quan veus que la gent el que valora és la moguda i et dóna ales per continuar endavant. Quina visió la del Toni...

A mesura que passaven els anys la moguda es feia gran, no pas en participants, preferint-se la qualitat a la quantitat. Els corred@rs venien a Vacarisses per banyar-se a la piscina, agafar el gelat i la planta a final de cursa, menjar la sindria i la butifarra, beure la cervesa! Tot dins un recinte magnífic com la Fàbrica, amb el peculiar Andrés al crono i el Juan de "speaker". Moments abans de la sortida m'he dedicat pràcticament tots els anys a fer el recorregut i repassar i recolocar les cintes de marcatge, un luxe per mi poder donar l'últim toc, saludar a la gent dels avituallaments en veure'ls com s'anaven instal·lant i poder trucar al cap de cursa per dir "tot ok!"  El 2013 vaig fallar, volia fer la Ultra de l'Emmona per aconseguir de pas els punts per la UTMB, massa anys que li havia promès anar a l'amic Jordi, un bon egarenc i un altre excel·lent organitzador. Em vaig sentir molt malament per no ser a Vacarisses aquell cap de setmana. Anys després, com qualsevol organitzador, tenia ganes de fer la Campana jo també, el Toni em va donar la possibilitat de fer-ho i vaig poder doblar el circuit, repassant i corrent tant ràpid com vaig poder per donar un cop de mà. El meu paper era el de coordinar tota la zona d'arribada, després de desmuntar entre tots l'escenari de sortida a la plaça, aquell any vaig viure-ho des de l'altra banda. 170 voluntaris, una passada.

Va néixer la Campaneta el 2015, amb circuits dispars que portaven al límit els nens per sobre el poble. Les meves nenes guanyaven la seva categoria i el seu pare cofoi les acompanyava i s'alegrava més que elles. Un centenar de nens segueixen la tradició d'obrir cada edició de la Campana, tot corrent en dissabte tarda. Aquest 2017 el primer amb participació dels Kames Kids. Brillant. Les curses infantils li faltaven a la Campana i el Toni amb l'ajuda d'alguns corredors del poble ho havia aconseguit. Tenia el precedent del Cross Escolar, la cursa de viatge de final de curs per la seva filla, la cronoescalada al Cingle. Quantes curses haurà muntat aquest paio dins el poble? Concerts, caminades, entrenaments pre-cursa, xerrades d'atletes d'èlit i altres històries han anat posant el colofó en el que creiem seria una cursa de poble.

I la Marató? Doncs als 10 anys. I la farem única em va dir. Com a celebració de l'aniversari. Ens haurem assentat a esmorzar mil vegades primer en una cafeteria, després en una altra. Mai ha deixat de sorprendre'm i explicar coses noves. El món seria diferent si tothom tingués aquesta iniciativa.
"La vull córrer Toni" li vaig dir només sentir-ho, tot i la recança d'abandonar-lo a la Fàbrica altre cop. I així ha estat, no hi ha ningú imprescindible i menys amb una moguda de 200 voluntaris com ha arribat enguany, tan ben orquestrada per ell.

Em vaig posar un dorsal després de mig any sense fer-ho. El número 1 em va adjudicar, qüasi m'emociono en veure'l. Porto més de 25 anys corrent i més de 200 curses i mai l'havia tingut. Llàstima que la calor no em va deixar lluïr-lo com era de preveure. No estic entrenant pràcticament, el meu cap està ficat darrerament en escriure, treballar i fer córrer la canalla del poble. Sort que em va acompanyar l'amic inseparable: el Xavi. I també el capità Nadal i el Ramon i el Sergi. Vaig córrer entre amics, quina sort. I amb la família a l'avituallament de Castellsapera. Un recorregut interessant, amb algun camí nou per mi, i la màgia del Toni arreu cuidant detalls. La meva Marató de la Campana ha estat única també per ser segurament l'únic participant que trobarà un voluntari que és metge i que té material a casa per punxar-me el Primperan per evitar les arcades en tots els 10 anys. Burro de mi, sempre porto les pastilles i aquest cop... Una anècdota com la d'aquell any que va tenir trofeu l'Anna Cos tot i fer de voluntari-escombra. Mai s'havia vist abans. Vaig fer els 43 km en 5h 44m, arribant de la meitat i de la mà del Xavi, amb el Juan, l'Andrés, el Toni i una colla d'amics esperant-me sota l'arc. Tots voluntaris i grans persones que es deuen a una gran causa.

Em sento feliç tot i no estar fent curses qüasi bé. Tinc motius atlètics per viure i veure. Pensar en que la Drac Race i la Campana algun dia tindran potser la seva cursa gran de ultradistància. Potser als 15, als 20, als 25 anys? Espero ser-hi i ajudar a fer-ho possible. Fer coses que ens donen vida!

Mil gràcies Toni, a tu i a tots els qui es deixen la pell perquè els demés en puguem gaudir. A la vida toca fer coses.





Cross de Matadepera (05-17)

Sis mesos sense posar-me un dorsal són molts mesos. La feina, la manca de motivació, altres "hobbies"...tot plegat suposa el replantejament del que un ve fent per tradició. Aquesta apatia a moments s'accentua quan arriba el moment d'entrenar, els deures previs a la cursa. Confeso que de no ser per la gosseta, encara estaria fent menys. De fet mai m'ha agradat sentir-me esclau del córrer i fer curses, he intentat sempre fer-ho perquè em venia de gust i d'això que acabi entrentant i apuntant a les curses a darrera hora. Lluny de voler inventar-me termes com "depressió atlètica" vull pensar que toca fer altres coses. Hi té a veure l'efecte post-UTMB? Sense cap dubte.
Diumenge 14, confeso que decideixo acostar-me a Matadepera perquè em ve de gust més això que anar a fer quilòmetres amb els amics com cada diumenge matí. Ni el dia abans tinc clar el que faré, així que com que la inscripció és solidària i gratuïta, quan em llevo decideixo. Ja fa uns anys que el Marc Otero va decidir embrancar-se en aquesta "mini" organització i tinc ganes de veure com és la moguda. Cal dir que l'anomenat Bosc de les Farigoles a la part sud del poble, dóna per molt i sembla un lloc força ideal per fer-hi un cross, cosa que potser ens falta a Viladecavalls.
És una prova prop de casa i això vol dir cares conegudes. Saludo la gent que em vaig trobant i faig alguna volta de reconeixement al circuit, per dins em dic que l'he encertat. Em sento bé i amb ganes de córrer encara que m'hi hagi acostat sol. Totes les categories correm per separat, distàncies i circuits diferents. Som una setantena d'homes a la sortida.
Decideixo sortir conservador com sempre malgrat sigui una cursa curta. Cinc voltes al mateix circuit i un total de 7 km. No estic avesat a aquest tipus de competicions i prefereixo veure-les venir que no patir. La primera volta és de tràmit, m'avancen força corredors, penso que potser vaig massa còmode. Anima veure la gent al punt de sortida com en cada volta et crida. La segona volta serveix de control de la situació, veure si ve algú més pel darrera i qui queda al davant, em sento bé tot i entrenar ben poc i gens la velocitat així que decideixo mantenir ritme i mica en mica atrapar algú del davant. Tercer i quarta voltes calcades, avanço alguna posició però prefereixo reservar-me al final, de manera que en passar el darrer cop pel punt de sortida em jugo totes les cartes i em llenço a atrapar els corredors del davant. La primera part del circuit és en tendència a baixar i això m'afavoreix, vaig avançant poc a poc tot jugant-me-la doncs el ritme en general ha millorat i estem corrent per sota de quatre el km. a estones. Toca fer la darrera pujada i encara queden cinc corredors pel davant a la vista que corren en grup. Trec tot el que puc per mirar d'atrapar-los i ho faig, de manera que just quan els enganxo es desfà el grup i tothom dóna el que té a dins. Arribem esprintant de mala manera però amb forces, en 24ª posició. Content de les sensacions i de l'estona passada. Ni idea del crono que haurem marcat, compto que hauran estat uns 30 minuts justos, és el primer cop que corro en 25 anys una cursa i que no sé el temps final. Tant se val, la causa és solidària i la meva motivació actual fa que sigui un tema que no em preocupi gens. Esperem tornin aviat les ganes de preparar una cursa com cal!





Llarga vida pels Kames Kids

Els nens que corren. Així els anomenen popularment al poble. Nens que apareixen pels carrers i desapareixen camins enllà. Amb ganes de fer exercici, passar-ho bé entre amics i descobrir l'entorn natural.
Els dijous tarda a Viladecavalls és temps de Kames Kids. I els dilluns o els dimecres o els diumenges. Les ganes que hi posen i l'alegria que es veu en el grup mou qualsevol món i fa que vingui ganes de ser-hi amb ells tots els dies de la setmana. No calen paraules, només fets, vivències i imatges.
La gent en parla i pregunta. Els mira, els sent. Des dels camps de Can Corbera a l'era de Can Sanahuja, des del roure de Can Trullàs fins la riera de Gaià, els camins s'omplen de vida amb el seu pas. Els boscos els reben amb la mateixa passió que ells desprenen, la flama vermella s'encén. Veure'ls com llueixen la samarreta amb orgull és força i empenta per tirar endavant. Es tingui el recolzament que es tingui.
Siguin més petits o més grans, facin altres esports o no, llestos o trapelles, vinguin d'on vinguin, pensin el que pensin: canalla, sou benvinguda amb els Kames Kids.