Fills que ens donen vida



Quan som adolescents, sovint pensem en el nostre futur: de què treballaré, amb qui m'ajuntaré, què passarà amb la família, a on viatjaré, tindré fills. Tot ens dóna importància i ens inquieta, de igual manera. Volem saber més de la nostra vida i ens limitem a desitjar tot allò que ens agradaria tenir i ser. Però vivim el present intensament, sense pràcticament temps ni ganes per pensar en el canvi generacional. Ens importa la nostra vida i prou.
Amb l'arribada de l'amor definitiu, hi hagi o no matrimoni, des del primer dia en canvi, ja especulem sobre la possibilitat de portar noves generacions al món. Comença sent una conversa anecdòtica, però amb el pas del temps va prenent força interès i acaba condicionant el nostre dia a dia en tant no prenem cap decisió. En qüestió de pocs anys, canvien totalment les nostres inquietuds. Resolem aquells dubtes d'adolescència: treballem per treballar, vivim en parella més o menys estable, mantenim les vivències amb família, viatgem i disfrutem del temps lliure. I coincidint amb una nova estabilitat en la nostra vida, planegem molts plans de futur on inevitablement acaba sortint l'opció dels fills.
Per mi ho són tot, és el que dóna sentit a la vida, i crec que per això hem nascut. Si els pares no haguessin pensat en tenir fills, nosaltres no hi seriem. És clar que podem decidir no tenir-ne. Siguin els motius que siguin, mai li trobaria sentit.
Conèixer la vida en primera persona, des que es fecunda fins que prèn forma física i personalitat. Si la vida mateixa ens acaba brindant aquesta oportunitat, ¿perquè rebutjar-la? Malgrat les nostres preocupacions i responsabilitats es multipliquen, el sentiment que un agafa ho compensa de llarg. I tant que patirem també, però sense el patiment no seriem res. Qui no pateix, viu poc.
Sento molt ara per ara per les meves filles. Cada dia més. Qualsevol avenç seu me'l faig meu doncs gràcies a la seva mare exemplar i a mi, elles creixen, aprenen i ens fan infinitament feliços. Cada rialla, cada nova paraula, cada nou gest, cada petó i abraçada, em desfan. Són moments massa emotius com per evitar-los. No els puc explicar què suposa, però és tant l'autocomplaença, que no cal compartir-la.
Em penedeixo cada dia més de pertànyer a una societat on els valors laborals encara predominen vers els valors familiars. La feina ens roba encara molt temps del que ens agradaria dedicar-li's. No trobo just que per tenir felicitat a casa, l'haguem de buscar a fora, en forma de treball que ens ha de donar benestar a la família. Malgrat tot, hem d'aprofitar les hores, caps de setmana i periodes festius al seu costat. Jo mai en tindré prou però, doncs també vull seguir tenint temps per a mi i les meves activitats, i això em resta hores al seu costat. Mai he cregut que hagi de perdre la meva vida darrera elles. Precisament són aquestes hores, les que ajuden a donar encara més sentit a les hores que els acabes dedicant.
Infants del món, gràcies per la vida que ens doneu.