Oci i Família


Una realitat habitual entre els bons aficionats a l'esport (córrer per muntanya, és el meu oci principal) i a la vida familiar, és la d'haver de compatibilitzar les dues "activitats" . Som molts qui vivim les ànsies i treball del dia a dia, pensant sovint en gaudir al màxim els moments d'oci de que disposem. Sigui oci familiar com oci no familiar. D'un cantó ens alegrem de participar i fer créixer el vincle amb els nostres, mentre que de l'altre cantó també ens alegrem de poder gaudir del nostre "hobby" amb total alliberació.
Hem de saber equilibrar la balança per sentir-nos bé, cosa força complicada segons la inquietut i l'egoisme que hi posem.
Estic actuant bé ? Penso que la comunicació és clau per evitar preguntes confuses a un mateix. Abans de procedir hauriem de negociar, doncs no podem pretendre gaudir dels nostres ocis sense compartir-los. Quina millor manera hi ha de relaxar-se fora de la feina i de les obligacions familiars, quan tothom n'és coneixedor i ens recolza. Més motivats en hi posem i sovint, un millor rendiment en treiem.
Quant temps hi puc dedicar ? Pregunta habitual entre gent inquieta com jo, suposo. En calçar-me les sabatilles esportives per sortir a córrer, abans jugava amb la tolerància esperada de la parella per allargar l'activitat (sovint acabant doncs fora dels límits del considerat com a tolerable...) És a partir de tenir criatures per casa que hom ha après a decidir quant, com i a on gaudir de l'oci. De moment sento que són elles qui m'atrauen més que el paisatge. Són elles qui a vegades em captiven amb un " ¿Quan tornaràs?" , mentre que d'altres ocasions sóc jo qui m'autoresponsabilitzo procurant controlar molt bé l'itinerari. El que era impensable fins fa poc, ara és una realitat innegable.
Què passa quan vull més ? És un fet comú entre pares i mares el desitjar durant moments puntuals, passar més estones de les habituals entre família o invertir-les en més oci. Personalment no me n'amago: hi ha setmanes que penjaria les "bambes" per poder disfrutar més de la família. Hi ha situacions que se m'escapen i desitjaria ser-hi, i això és símptoma que malgrat passi ràpid el temps, no n'hi dediquem el suficient. També hi ha èpoques en les que desitjo agafar millor forma física, prendre part en curses de forma regular, sortir més amb els amics, perdre'm per la muntanya... L'autocontrol ens ha d'ajudar en aquestes ocasions. Mentre la vida ens deixi, penso que tot té el seu moment.
Conclusió:
Heu pensat que complicat seria tot plegat, sense una família que donés suport a les nostres aficions, i sense unes aficions que no es poguessin compartir amb la família ??