Quan la vida ens vol fer oblidar



Avui justament ha fet 4 anys desde que vaig perdre un gran amic a la muntanya. Jo hi era.
El record d'aquell moment era difícil de preveure que el temps me'l prengués. Però el cert és que els anys no hi entenen de sentiments, i tant si és per bo com no, ens atansen cada cop més a l'oblit. Durant el primer any posterior, pràcticament no hi havia dia que passés sense un record momentani. Aquest darrer any, en canvi, ja no ha estat així. He de confesar que sort de l'electrònica que avui dia ens permet recordar tasques, aniversaris i altres fets com aquest, que de no ser així, aquest 18 de Juny hagués estat un dia qualsevol.
Sóc d'aquelles persones que sempre han obviat el pas dels anys. Què significa 1 any ? Perquè celebrar o recordar quelcom que fa 5 o 50 anys que va passar ? Es que no es prou important també els 5 anys i 1 dia per exemple ?? M'agrada però d'altra banda participar dels aniversaris de la família o dels amics, perquè sempre hi ha un motiu bò al darrera: és l'ocasió de reunir les persones properes i passar una bona estona. En canvi, m'esgarrifo quan vec esqueles de primer o desè aniversari al diari (què vol dir que ja ha passat un o deu anys ? ens porta a alguna conclusió ?) Les persones, els sentiments, crec que hauriem de viure el dia a dia amb major consciència del que la vida ens dóna. Jo considero cada dia que passa, un regal. Aturem-nos a pensar.
El Kiku (un amic inseparable), l'Eugeni (el germà per tothom desitjat), els avis que no vaig conèixer, el Manel (un company de feina), varis amics, germans i pares d'amics íntims. Tothom tenim una llista més o menys llarga d'ànimes perdudes en la nostra vida. Tots són records del passat que la vida ens vol fer oblidar. Se'm fa difícil de comprendre el perquè podem tenir tan present algú, amb qui hem passat llargues estones, compartit mil vivències, que ens ha escoltat, que s'ha sentit a gust al costat nostre, i de sobte, perdre'l en l'oblit. La vida no ens deixa fer un parèntesi gaire llarg. Hem passat força anys al costat d'aquestes persones malhaurades i llavors, tot se'n va en qüestió de dies o mesos. Si és cert que venen records puntuals al cap dels mesos i dels anys, però no deixen de ser això: puntuals. Hi ha tant a fer en aquesta vida, que quan ens n'adonem, només deixem lloc pràcticament pel present i el futur. El passat s'acaba difuminant.
Hi ha una excepció però segons penso, i és el cas de morts sobtades.
L'Eugeni ja fa 18 anys que ens va deixar. L'oblit ha treballat molt en el seu cas, i si no fos per la trobada anual que fem a Santa Cecília per recordar-lo, poc hi pensaria en ell.
Els pares del Kiku però, sense cap dels dos fills que van tenir, no tenen on més per agafar-se que al passat. De vegades m'agradaria ser més psicòleg i poder ajudar millor en aquesta situació on la vida mai deixarà oblidar. És d'admirar l'esforç que fan cada dia que obren els ulls i s'aixequen del llit. No els he deixat mai de costat desde llavors. Prou malament ho vem passar tots plegats, que el mal ens va unir. Però això ja és cosa d'un altre escrit, per algun altre dia que en tingui ganes.

Sigui com sigui, avui ha estat un dia més en la meva vida: feina, família, tasques domèstiques i res fora de l'habitual. Ja hi he mirat de pensar en el Kiku, ja. Però la rutina ha pogut més. Abans que s'acabés el dia, he mantingut breus paraules de record amb els seus pares, amb dos bons amics comuns i amb la meva dona.
I perquè no recullir aquest sentiment també en aquest blog ?