Company de camí



Fa ja més de 12 anys que un bon amic se'm va acostar un dia parlant-me sobre la necessitat de trobar algú disposat a fer-se càrrec d'un gosset que havien trobat al bell mig de la Rambla. Com que per aquells temps a casa ja disposàvem de pati i un bon espai, em va costar poc acollir-lo i més després de la primera visita quan en veure'l cadell, la tendresa se'm va apoderar ràpidament. Malgrat l'aspecte de pastor belga predominava, quelcom de pastor alemany i alhora de husky siberià també deixaven notar la seva influència.

Inconscientment però, un mai pensa en tot el que representa el primer gos a casa. Pensem en els bons moments que passarem al seu costat, la seva gràcia, el seu carinyo. Calia però treure'l a passejar regularment dia a dia, sense descans fos on fos, fins i tot plovent. Visitar regularment el veterinari aquells primers mesos pel tema vacunes, raspatllar-lo setmanalment, alimentar-lo, eren altres fets necessaris que et sobrevenen i que no penses en el que significa quan el gos t'entra a casa el primer moment.

A mi ja em rondava pel cap des del primer dia que vaig trepitjar la muntanya sol, el poder compartir aquelles estones amb algú més. Veia força gent caminant i corrent pel parc de Sant Llorenç i l'Obac, que ho feien acompanyats de gossos grans o petits, que sovint assedegats se t'acostaven buscant una carícia. Disposava de cotxe i pocs amics amb ganes de passar-se les llargues matinals tot trescant camins i buscant racons nous. Així que quina millor manera que poder gaudir d'aquelles estones amb algú més que de ben segur les disfrutaria fàcilment. A vegades ho feiem caminant, però sovint acostumàvem ja a córrer per tot arreu. El salt als Pirineus va ser també immediat doncs l'agilitat i resistència que oferia era digne d'admirar. Per aquell llavors, van caure uns quants tres-mils al seu costat i alguna que altra cresta fins i tot, com la de la Pica d'Estats o la del Pedraforca. El primer cim de debò però va ser el Mont Roig, on amb uns 5 mesos ja començava a destacar la seva facilitat per la muntanya tot i l'envergadura.

Van caure molts caps de setmana plegats i vacances senceres al seu costat, en plena muntanya i amb l'únic objectiu de fer cims i passar bones estones. Ben aviat va haver d'aprendre a compartir aquelles estones primer amb la resta d'amics i després amb la vida en parella. El seu comportament però sempre tenia molt que desitjar doncs sempre ha estat esquerp amb desconeguts i poc propens a relacionar-se amb qualsevol altre gos. És cert que gaudia força la seva presència i el seu companyerisme, però l'haver d'estar pendent del seu comportament era un fet que m'atavalava.

Amb el pas dels anys, l'Eiger ha anat perdent condicions físiques fruit primer d'un cop de calor imprevist que va patir a l'Era de Can Torres, i després per successius problemes amb una extremitat posterior que des de fa uns anys condiciona la seva marxa. Ja no pot compartir al meu costat des de fa temps les escapades i entrenaments per la muntanya, tot i que si pot fer-ho caminant a un ritme molt inferior del que estàvem acostumats. Ha après també a compartir aquelles primeres estones solitàries entre ell i jo, amb els nous membres de la família i el fet d'haver de fer-ho al costat de l'Anna, ja li va bé en quan a ritme.

Ara per ara, si sento alguna cosa vers ell és llàstima. Passa tot el dia ajegut al costat del cotxe i es mostra distant vers nosaltres. El seu protagonisme palès de fa anys dins de casa, s'ha anat difuminant, i la seva manca de relació amb l'exterior el va apagant poc a poc. Segueix sent esquerp com sempre amb els desconeguts, i afectuós amb els més propers. Em caldria fer un pensament de cara a valorar si li convé continuar amb aquesta vida, però es fa molt difícil prendre decisions al respecte. Són molts anys al seu costat i ningú ens dóna cap dret a decidir per la vida dels demés, malgrat en siguem la persona responsable. Sembla que estigui esperant fa mesos que passi algun fet que ho justifiqui.