L'ombra de l'UTMB



On tenim els límits del nostre cos ? Fins on som capaços d'arribar físicament ? Què és capaç d'aguantar la nostra ment portant-la al límit d'hores sense descans ? Hi ha unes sigles que intenten buscar resposta a aquestes preguntes desde fa uns anys: UTMB - Ultra Trail du Mont Blanc
Si bé hi ha força carreres de resistència o ultratrails com se'ls coneix dins l'argot del corredor, la UTMB s'ha fet un lloc de prestigi dintre tot aficionat a córrer per la muntanya sense límits. Suma prop de 160 kms. sense parar amb prop de 10.000 metres de desnivell, tot donant la volta al massís alpí del Mont Blanc. La prova es porta a terme a finals d'agost cada any, i reuneix més de 2.000 persones d'arreu del món, amb dilatada preparació específica cadascú d'ells i un únic repte: arribar a Chamonix.
Des del primer corredor que pot emprar poc més de 20 h. fins l'últim que tarda 2 dies sencers amb les seves nits, tots viuen una emoció especial pel fet d'intentar dur a terme el somni de molts anys i amb múltiples hores en entrenaments i curses a les seves cames. És molt de sacrifici tot plegat per no demostrar res més que un és capaç d'aconseguir el que es planteja. Si bé sempre interessa fer-ho en el menor temps possible, conquerir l'UTMB és acabar-la dintre de temps. Encara que es pugui passar molt cansanci, gana i son, i es pugui arribar a temptejar múltiples lesions de tan a prop, l'emoció final que un pot aconseguir ho justifica.
Cada cop que un llegeix les cròniques d'atletes que ho han aconseguit o no, se't posa la pell de gallina de veure fins on arriba el patiment i la voluntat. Quan a més pots seguir la progressió dels corredors en directe, a través de web, encara t'apropes més a la realitat de la cursa i t'adones de la resistència del cos humà. I si mai has passat per una experiència mínimament similar, te'n fas creus de pensar que allò que havies aconseguit un dia no és res al costat de l'UTMB. Personalment portaré una trentena de curses i travesses d'entre 40 i 100 kms. , i el sentiment que vius en arribar és màgic. Si bé penses en molts moments mentre corres en que aquella cursa de resistència serà la última, falta que arribis per pensar ja en el proper repte.
Fa anys que hi penso en l'UTMB, i fins que no l'acabi algun dia, no hi deixaré de pensar. No és un somni sinó un objectiu. Potser és per l'esperit aquell que portem a dins i que ni nosaltres mateixos coneixem, potser és pels amics i coneguts que ho han aconseguit, potser és per la màgia de la travessa. Potser perquè és al MontBlanc.