Per sempre seràs amb mi



Ja fa força anys d'aquell abril de 1.997 en que vaig escoltar un amic parlant de tu. Mai abans se m'havia plantejat el poder-me cuidar i compartir bons moments al costat d'algun animal de companyia. Precisament vas se ell qui em va fer obrir els ulls d'aquest món fantàstic, en veure'l juguetejant per la terrassa on l'amic el guardava en tant no sortia algú que se'n pogués fer càrrec. Feia uns dies que havia aparegut pel bell mig de la Rambla i calia buscar algú responsable que s'enamorés d'aquella coseta peluda d'uns 3 mesos que no es sabia com havia vingut a parar a aquest món.
Els primers dies a casa, amb la resta de família, no van ser fàcils, com suposo acostuma a passar quan arriba el primer gos a qualsevol llar. Vem passar una Setmana Santa genial, coneixent-nos l'un a l'altre, procurant una educació intensiva i un joc constant per tal de buscar la màxima afinitat per tal de fer veure als meus pares que aquell "projecte" era possible. Els sentiments de seguida van aflorar entre tota la família i vaig créixer inimaginablement de felicitat. Potser era pel fet de no tenir parella ni cap amic realment proper en aquell moment.
No vem tardar gaire a començar sortir per Sant Llorenç, l'Obac i pels Pirineus. Primer caminant i després corrent. Mil llacs, rius, mars i fonts vem conèixer plegats, doncs eren la seva preferència. Recordo com si fos ahir tots els cims que hem trepitjat plegats. Vem començar pel cim del MontRoig quan només tenia 5 mesos i vem acabar al Turó de Cal Ros prop de casa, just 2 mesos abans de separar-nos. Havien caigut també algunes marxes i travesses plegats: fins a 55 kms. sense parar vem ser capaços de vèncer quan tenia un any i escaig. Alguna que altra imprudència també vem passar, però sempre tot acabava bé. Quantes pedres, pals, i pinyes han passat per la teva boca durant tots aquests anys !!!
Mai l'havia deixat de banda: cada dia 2 passejades mínim, pensar en el menjar i el beure, les vacunes, el raspallat del pèl, les atencions post-quirúrgiques, la neteja de l'espai on vivia, el rentat periòdic...Quan algun animal s'arriba a estimar com un fill, es fa difícil separar-se'n més d'un cap de setmana. Recordo en un parell de viatges, quan ens haviem de separar durant 3 setmanes, quan em va costar de despedir-me'n i com va arribar a plorar i cridar d'alegria en retrobar-me. No es pot explicar. El fet que algú sempre t'esperi a casa amb ganes de veure't, que mai s'enfadi amb tu, i que sigui capaç de fer-te feliç per tan poc, això mai pot tenir preu. Malgrat els conflictes succeïts amb altra gent o altres gossos, el continuaves estimant i justificant doncs era una part meva.
Va haver un abans i un després però. Només néixer la primera filla, vem sortir a córrer com qualsevol dia però quasi bé vaig tornar sense ell per una imprudència meva, fruit d'una manca de coneixement. El cop de calor que va patir va ser fulminant i desde llavors, no han parat d'aparèixer complicacions en la nostra vida. Per uns minuts vaig poder salvar-lo, i va valer la pena pels anys que m'ha donat després, tot i no ser el mateix. L'arribada a casa de les criatures, el canvi de domicili, el canvi d'hàbits pel fet de no poder sortir a córrer, tot plegat va anar suposant una menor dedicació i temps al seu costat. El caràcter no va tardar gaire a canviar i mica en mica s'anava fent esquerp i engreixant. Això si, el plor en arribar a casa el seu amo, mai li va faltar. El racó en el meu cor, mai l'ha deixat d'ocupar, i mai deixarà de fer-ho. Hem pogut passar uns darrers mesos molt distants, amb desconfiances i moments confusos, però el coneixement entre tots dos i l'estima mai ha decaigut.
Veient doncs la vida que li estava tocant viure, i veient la vida que necessitava tirar endavant jo evitant riscos, he anat fent el cor fort i agafant forces els darrers mesos per prendre la decisió fatídica: calia separar-nos. Mai desitjo que ningú arribi a aquest moment. El cap et porta cap a un extrem mentre el cor te n'aparta. Els darrers dies no me'n vaig cansar de mirar-lo, acariciar-lo, parlar-li buscant la seva acceptació a les meves intencions. Plorava d'amagat i no hi parava de pensar. Aquest darrer estiu ha estat genial veure'l banyar-se i desfogar-se com sempre li havia agradat. La tornada a casa però va ser amarga i em va tornar a la realitat de l'ombra que perseguia la decisió a prendre. No podia esperar més, cada dia era un risc innecessari fruit de l'accentuació del seu caràcter a pitjor i la seva obsessió pel menjar estava arribant a un límit. Coneixent-lo, això no era vida per ell ni per mi ni per la seva família. 2 dies són els que em vaig plantejar sense més, i 2 dies són els que em vaig consumir al seu costat. El moment de la separació és cruel, és indescriptible, és amarg i injust, molt injust. Aquella darrera imatge no l'oblidaré mai, d'igual manera que mai oblidaré el tendre moment d'alegria que em segueix donant cada dia a l'entrar a casa, el seu sentiment. Gràcies Eiger.