Pensant en la Llibreria Grau



Passa molt ràpid el temps. Tots ho sabem i ho acceptem de forma generalitzada. Però quan hi ha una llibreria com cal Grau pel mig, la concepció del temps canvia. És difícil d’explicar però fàcil de recordar pels qui hem tingut el privilegi de conviure-hi: si bé els anys passen sense treva, són les pàgines dels seus llibres qui els retenen. En entrar en la llibreria, respires aire diferent, s’atura el temps, i tornes al passat per moments. La sensació és màgica i complicada de compartir, però hi és i sempre hi serà. Encara que la llibreria perdi la seu social, aquests moments mai es perdran i sempre els portarem ben endins, en un racó de la vida que hi hem passat.

Els llibres es miren, es fullegen, s’espolsen, es valoren i es venen, o es tornen a la pila. Són plens de fulles incògnites, que sovint signifiquen grans alegries per més d’un client cansat de remenar i buscar tresors de paper. Hi ha qui els valora, però també hi ha qui se’ls mira amb curiositat, embadalit, però ignora el valor real i sentimental que tenen. Cada llibre té el seu valor i el seu interès, per més vell i desgastat que sembli. Sempre hi haurà algú disposat a comprar-lo, tot i que aquest algú mai acabi venint a la llibreria... És més que interessant i profitós perdre-hi hores i dies sencers, voltat de piles, ordenant el que mai serà ordenable, intentant cercar algun llibre nou per a la biblioteca personal, o senzillament encuriosir-se en algun exemplar. Milers d’autors, d’editorials, d’arguments, de petites i grans històries, de temàtiques força variades, acaben per passar per les mans del llibreter i del client. I és que els llibres antics a cal Grau acaben enganxant: bé ho saben els clients assidus que curiosament no són tots pas devots de la lectura.

Si bé en les biblioteques hi trobem sales de lectura, en la llibreria Grau s’hi trobaven sales de cultura. Les persones s’hi perdien llegint, i presos per la necessitat de compartir, explicaven a la resta de presents aquell detall que acabaven de llegir o aquell breu resum d’algun tom o aquella opinió sobre algun llibre. El que sovint acabava sent un breu comentari sense resposta, en ocasions significava l’inici d’una xerrada prou interessant i amena sobre un tema imprevist. Per mi, era cultura gratuïta, font de coneixement i un nou enllaç amb aquells milers de fulles escrites. També s’originaven converses quan algú manifestava el seu interès per trobar algun llibre, i quan es comentava obertament aquell títol que desperta curiositat. Gràcies a aquests breus moments de cultura, neixien amistats per un instant i amistats per sempre. Hi ha qui agafava tanmateix el costum de trobar-se a cal Grau per fer-la petar, i encara que hi sortissin sense cap exemplar interessant o sense cap compra, sempre sortien havent après alguna cosa més.

L’ànima del pare Grau sempre hi era present: quasi bé a diari algú te’l recordava fent-se seus els comentaris i anècdotes sentits al llarg de tants anys. Molts dels seus costums encara van continuar arrelats i ajudaven a mantenir la dinàmica i encant de la llibreria. Arreu hi trobaves la seva empremta i t’imaginaves les hores invertides. Mai podrà existir una altra persona amb tant interès i deliri pels llibres, vetllant-los en tot moment fossin en estanteries o en piles. Clar que més de 50 anys varen donar per molt en la seva vida professional com a llibreter. Sempre tothom el recordarem per aquella famosa frase quan anaves a buscar un llibre que no fos novetat : “torna demà que te l’hauré trobat” Per aquells temps deien que si a cal Grau no trobaves un llibre, no el trobaries enlloc. En el cap d’en Joan Grau existia l’ordre del desordre. La seva filla Maria-Rosa i la seva dona Isabel, l’ajudaren a tirar endavant el negoci un temps més. Semblava llavors que havia d’acabar-se l’encant de la botiga, per allò del relleu generacional, però no va ser així. Primer la filla i després en Valentí, van aconseguir tirar endavant, mantenint arrels, costums, mobiliari i continent del negoci original, en tant començava a ensumar-se aires de transformació.

El meu cas fou molt particular doncs significà l’avanç cap a l’ordre final que va permetre tancar l’establiment amb una imatge força diferent de la dels anys 80. Vaig ser testimoni de l’abans i del després. No vaig conèixer la germana del Valentí per un o dos anys i pràcticament no vaig coincidir amb el pare Grau, qui romania malalt dins la vivenda, tot i que si pogué observar els primers canvis aportats de la mà del seu fill Valentí. El meu primer contacte fou l’estiu del 1.992, gràcies a una coneixença personal amb la seva cosina Montserrat. Vaig començar per ajudar a portar al dia el negoci de llibre i revista nous, així com per endreçar algun racó crític. Es donaven força situacions on les piles queien i ningú les recollia, i calia que algú donés un cop de mà justament al Valentí per tal d’evitar que el problema de l’acumulació anés a més. Jo de llibres pràcticament només havia tocat els de l’escola fins aleshores, i vaig tardar força temps a donar-los-hi un valor. Diguem-ne que necessitava sentir-me útil i treure algun diner per a despeses personals. M’hi passava moltes tardes, dissabtes sencers, llargues nits ocasionalment, i de juliol a setembre sense més dies de festa que els diumenges. Cobrava per setmanes a raó dels dies que hi anava, i a jutjar de l’esforç que hi dedicava, per mi representava poc però a la vegada molt, doncs amb el temps vaig aprendre a valorar no només la compensació econòmica de les hores sinó també l’exclusivitat de l’indret. Sempre hi havia gent que venia oferint-se gratuïtament per ajudar a ordenar i col•laborar amb la llibreria, on per sort ja hi era jo. D’atenció al públic en recordo ben poca durant els primers mesos. La desconfiança del Valentí era palesa i calia treballar de valent per agafar responsabilitats i criteri propi en la gestió del negoci. Qualsevol estona que m’entretingués parlant amb algú, parlant per telèfon, repartint les revistes a domicili dels clients, llegint alguna curiositat,... servia per tal que se’m cridés l’atenció. Van passar alguns anys fins que la truita no va girar-se i se’m va començar a valorar com una persona responsable, fins al punt de delegar-me força tasques i d’arribar a disposar de claus per obrir la llibreria quan era necessari. La convivència va anar a més, amb certs moments crítics però. La meva obsessió per l’ordre i l’eficient gestió del negoci, topaven sovint amb el caràcter, la personalitat i una visió diferent del Valentí. No van ser pocs dies els que vaig sortir molt molest i abans d’acabar la jornada, per diferències serioses en algun tema. Però l’amistat i l’afany comú per aconseguir ordenar aquell indret, significaven molt. Era estrany el dia que algun client no demanava pel meu “pare” o pel seu “fill”, per allò de la diferència d’edat. El fet que ell no tingués fills, condicionà la nostra relació fins a extrems de família, donant-nos confiances i llibertats difícils de trobar entre amistats. Vaig arribar a conèixer tota la família, fins arribar a guanyar-me també l’ànima de la Isabel, mare del Valentí, qui no tenia contacte amb el món extern i es limitava a compartir poques paraules amb mi o algú més només de la família.

Dos grans aparadors donaven la benvinguda a la botiga: l’un era situat a costat i costat de l’entrada a la llibreria, mentre que l’altre tancava el que havia estat l’antic accés a la Pastisseria La Palma, edifici adquirit en una segona etapa per fer possible l’expansió del negoci. En el primer, hi trobaves una curiosa combinació de llibres i còmics nous en la part alçada, amb les darreres “novetats” i curiositat literàries recentment descobertes entre el fons bibliogràfic d’algun racó de la llibreria. Dia rera dia, desfilaven curiosos per observar si aquelles relíquies eren del seu interès. N’hi havia de totes les temàtiques, fet que dotava precisament el valor de l’indret i que condicionava el pas de tot vianant que ho coneixia. “Grau, me’l deixes fullejar ?” demanaven els clients. I en Grau acabava de treure la pols, retirava el cartronet amb el preu en pessetes que ell mateix havia valorat, i el cedia al client encuriosit comentant sovint “Això és or en rama” Un munt de revistes tanmateix copsaven el vidre cantoner, aguantant-se unes sobre les altres amb un art que només s’aconseguia després de treballar el tema força hores. En l’altre aparador, aquí si que s’exposaven les darreres i veritables novetats publicades. Però tot i ser llibre nou, aquest es contagiava de la important densitat que representava dins la llibreria el seu germà “llibre vell”, doncs s’omplia l’aparador amb la major quantitat possible d’exemplars. Vàries vegades, havien caigut tots els llibres grans i pesats de l’aparador vertical per culpa d’una mala col•locació, muntant un terrabastall important que alterava l’ànima dels que hi érem.

En els primers mesos de la meva convivència, l’entrada a l’establiment t’acaparava tots els sentits. La vista se’t perdia en les piles infinites de llibres per tot arreu, l’olfacte era indescriptible, únic, diferent. El gust i el tacte no es podien reprimir, portant-te sense més a “devorar” les piles i els racons immòbils des de feia anys. I el sentit, era el que més se’m va desenvolupar en tant hi vaig ser. Precisament de no sentir res, de deixar-se portar per la tranquilitat del silenci i de les mudes paraules despreses pel llibre antic que parlava per si sol amb la seva presència. Cada sala era un misteri. No sabies què s’hi amagava o què hi podries arribar a trobar. Piles al terra de dubtós equilibri, que es recolzaven unes amb les altres. I en els prestatges, fins a 3 files de profunditat. Tot plegat, milers de llibres inerts que esperaven algú els adquirís o els posés en ordre si més no. La sala principal feia forma de rectangle, amb uns 4 metres d’alçada aproximada. En ella s’hi trobava al cantó esquerre el mostrador, que amagava el calaix de la recaptació diària i un espai divers per a embolicar, telefonar, guardar els llibres encarregats i els més valorats. Al fons d’aquesta sala s’hi trobaven 2 sales més, on era realment difícil d’arribar per un passadís estret amb piles de llibres a banda i banda que superaven els 2 metres d’alçada en algun punt. Sovint aquestes desglaçaven per si soles i per desfer el camí calia refer les piles o senzillament es trepitjaven fins que algú hi podia dedicar una estona. Els prestatges d’aquestes sales romanien curiosament mig buits, en tant els llibres acumulats pel mig impedien poder arribar per reomplir-los. I pel que fa a l’altre cantó de botiga, també era de difícil accés. Primer s’hi trobava les escales que donaven pas a les 3 plantes superiors, sent però també complicat doncs l’avanç per les mateixes s’havia de fer de costat i tot vigilant de no tombar les piles tradicionals que aquí també hi eren presents en desmesura. Sota les escales, un petit rebost que passats els anys resultà ser l’amagatall de còmic antic, tant cercat per tanta clientela. I tot seguit, un petit distribuïdor que donava accés per un cantó a un petit pati exterior que es tancava al final amb més prestatges i piles de llibre més aviat abandonat, i per l’altre cantó s’entrava a una sala allargada que passàrem a anomenar la “capella sixtina”, no pas pel seu art sinó perquè amb el temps s’hi ubicaren tots els llibres religiosos. Era la meva sala preferida, la sala més tranquil•la que et permetia fer un parèntesi en el temps. En el primer pis hi havia la vivenda dels Grau, amb unes 5 habitacions, el menjador decorat amb una col•lecció de nines de roba, la cuina i el bany. Fins i tot aquí el Valentí hi guardava llibres particulars i de molt valor, just a sota el seu llit. Tanmateix des d’aquí podies baixar a la botiga per unes segones escales que vaig tardar un temps en descobrir, doncs eren tapades per més piles de llibres. En el segon pis, el temps semblava haver-se aturat fa un munt d’anys: paper per tot arreu, caixes de llibres encara per obrir ! , pols, roba vella, la famosa moto que tardaríem algun any més en desenterrar, i també el forn d’obra que s’havia utilitzat en èpoques de la pastisseria, que per no ser menys, també era colgat de llibres. Al tercer pis, les golfes, s’hi guardava força mobles i coses velles de la família, on per qüestions òbvies d’accessibilitat i de pes, aquí si que de llibres n’hi havia pocs.

I va arribar l’ordre. Primer començant-se a esbossar de mans de l’Aleix, un altre noi tímid i més gran que jo que havia estat algun any dins els intestins de la llibreria, arreglant algun espai però sense més transcendència. Els dies anaven passant i la sala principal de l’entrada necessitava canviar de cara. Calia fer-hi quelcom doncs no hi havia espai per exposar les novetats i només existien passadissos, sense cap lloc més ampli que la pròpia entrada d’uns 3 metres quadrats. Quan arribaven els paquets amb llibre nou, ens posàvem les mans al cap i els havíem d’obrir a l’interior de la botiga i esperar trobar algun espai buit per a disposar-los. Les revistes que s’havien de tornar als distribuïdors, s’apilaven sobre les piles de llibres antics al fons de la sala principal. Van començar doncs a caure les nits aquelles en que baixàvem la persiana i ens marcàvem un objectiu d’espai a endreçar. De mica en mica, tarda rera tarda, nit rera nit, mes a mes, els passadissos aconseguiren millorar l’amplada fins a permetre la circulació de 2 persones a la vegada. L’espai de l’entrada a la llibreria s’amplià fins a uns 8 metres quadrats i amb el temps s’obrí un nou passadís que permetia 2 accessos diferents a la caixa. L’alçada de les piles en aquesta sala principal va anar disminuint progressivament, així com el seu nombre. No era fàcil doncs s’havia de buscar un espai vàlid per als llibres desplaçats, a la resta de sales. L’objectiu inicial que ens marcàrem fou el de deixar neta tota la sala principal de la botiga, sense piles, amb els prestatges endreçats i nets, fent possible un lloc apte per al trànsit de gent i més agradable per l’estança dels clients així com per major funcionalitat nostra. Amb menys de 4 anys ho vàrem aconseguir, donant a perdre però l’encant principal de la llibreria. Clients i curiosos no es cansaven d’entrar i felicitar-nos per la feina, però també hi havia qui recordava amb nostàlgia els vells temps. Aquesta feinada va fer possible una millora de la xifra de vendes, donada la major cabuda del local i la millor visibilitat del producte exposat fos nou o vell. Paral•lelament, les sales interiors i la resta de pisos també anaven evolucionant cap a l’ordre. Es començà per classificar gran part dels llibres en temàtiques, ocupant els prestatges fins llavors buits, i retolant o delimitant les diferents seccions en una segona fase. Recordo haver classificat per biografies, poesia, teatre, religió, llibre català, animals domèstics, esports, llibre tècnic, estrangers, llibre local, llibres clàssics, música, cuina, ciència ficció, novel•la policíaca, contes infantils, diccionaris, etc. Fins i tot vam arribar a fer la secció de “Quixots”. Tot llibre vell, principalment de primera mà i a cops usat. Cada racó que movíem, atreia els clients principals que remenaven impacients les “novetats” desenterrades. I si detectaven algun espai que s’havia endreçat, sempre preguntaven on eren els llibres que hi havíem tret. Jo en deia que era una dependència malaltissa, i no em creia com podia haver gent tant enganxada al llibre vell, amb un valor relatiu i personal. Amb el temps però, aquest esperit se’ls va anar apagant i rarament disfrutaven com anys enrera. La seva afecció va ser absorbida per l’arribada de l’ordre.

La clientela era ben diversa. La condició de la llibreria com a espai cultural de primer ordre ho feia possible, ja que tant hi entraven els entesos com els agnòstics. Entraven persones que només volien comprar una revista, vailets que venien a buscar el còmic mensual, gent que venia a observar quines novetats s’havien publicat, desesperats que buscaven un llibre esgotat, col•leccionistes, aficionats al llibre vell... Hi venien tant sols com acompanyats. Hi havia qui fins i tot quedava a cal Grau per trobar-se un cop a la setmana, com si anessin a fer el cafè. També recordo que els més assidus tenien un dia o dies fixes a la setmana que mai deixaven de venir. I també algun client es desplaçava des de fora de Catalunya de forma expressa per passar uns dies remenant les piles, mentre s’hostatjava en alguna pensió local. Recordo certs clients que els agradava xerrar molt sobre temes i lectures literàries, com si tinguessin tot el temps del món, i sense acabar comprant res aconseguien entretenir-te una estona, fent-se sovint pesats. D’altra banda, a diari algun client des del carrer mateix o des de dins la pròpia botiga, intentava explicar a algun conegut l’abast de la llibreria i com havia estat uns anys enrere. Altres clients et preguntaven on podrien trobar algun exemplar antic o col•lecció en concret, i nosaltres ens limitàvem a vegades a dir un senzill “busca per allà”. També n’eren molts els qui en buscar algun llibre et feien el comentari típic de “si visqués el pare Grau, segur que el trobaria” Amb tot això vaig observar molt de mite en la història de la llibreria, i poc servei de l’esperat pel client doncs era impossible continuar amb la gestió i el dia a dia adquirit pel pare Grau. Tot plegat però, no deixava de fer perdre l’encant de l’indret. Podem afirmar que tot i comptar amb aquests tipus de clients més atípics, també hi entrava el client tradicional de qualsevol llibreria o quiosc, que a cops quedava astorat en observar la singularitat del lloc i a cops comprava sense més comentaris ni sense immutar-se. Quantes vegades ens havien arribat a preguntar si fèiem fotocòpies o si veníem diaris ? Eren els clients despistats doncs comprensiblement, dins aquell “caos” era poc factible el instal•lar una fotocopiadora o destinar un lineal per a la venda de diaris. I entre tots els clients, també existien els sospitosos i els personatges estranys que ens feien “ballar la padrina” més d’un cop: entraven, rondaven una estona, s’amagaven per moments, i marxaven. La seva presència era incòmoda, accentuant-se l’efecte si duien bosses o abrics al damunt per l’evident risc de robatori. Molts d’ells ni saludaven en entrar i tampoc ho feien en sortir. El Valentí era especialista en fer-los posar nerviosos, doncs els presionava i controlava de forma subliminal, fins el punt d’haver-los convidat algun cop a marxar. Cada cop que s’obria la porta doncs, et podies esperar de tot. És un dels al•licients del comerç tradicional, que en la llibreria Grau a més s’alimentava del contingut i exclusivitat del que s’hi venia, atraient clients de tot tipus.

Com a personatges que van deixar més empremta, guanyant-se la categoria de client fidel, em venen al cap els següents: el Juan Béqueres (ginecòleg de professió i un autèntic “malalt” del llibre antic. Possiblement és el client que més diners va gastar com a client en la història de la llibreria. Ho remenava tot i precisament, no ajudava gaire a l’evolució de l’ordre. Qualsevol llibre interessant d’assaig, era capaç d’interessar-li), l’Antonio (escriptor, company de caixaterrassa, que aprofitava les tardes per venir amb els companys a passar una estona literària, tot cercant novel•les i llibres curiosos. Era discret, tímid, i una persona cuidadosa), el Blas Ortega (entrenador de futbol és tot el que sabia d’ell, al marge de que era un dels col•leccionistes més importants de llibre sobre la Guerra Civil. Li apassionava xerrar i ser escoltat, i tenia un munt de coneixements), el sr. Josep Mª Domènech (bibliòfil, gran amic del pare Grau i persona de referència pel Valentí, qui l’ajudava en posar preus a les relíquies que anaven sortint. També era escriptor, i col•leccionista de monografies sobre indrets geogràfics de Catalunya), el rector de Sant Pere (de les esglésies, venia sovint els divendres per buscar com no, llibre religiós. Amb el Valentí especulàvem sobre l’origen dels diners que arribava a gastar-se i sobre el contingut del maletí que sempre l’acompanyava), el Rogelio Areal (polític local retirat, aficionat al llibre tècnic de química, física, etc. Una persona molt culta i interessant d’escoltar), el Badiella (autèntic col•leccionista i aficionat al còmic antic, tot i que qualsevol llibre antic era capaç d’interessar-li), el Joan de Granollers (que tot i venir només una temporada, va marcar història doncs cada cop que s’acostava a Terrassa, era per omplir el cotxe de llibre vell i de contes infantils per revendre’ls) Cal dir que tots ells eren ben considerats i respectats com a clients, però sovint es feia pesat haver-los d’escoltar. No n’hi havia gaire més dels considerats com assidus. Tant el Valentí com jo recordem moltes cares, però no pas els noms. També hi havia força clients que acudien ocasionalment, atrets també pel llibre nou o per les curiositat exposades a l’aparador de l’entrada. Amb molts d’ells hi xerràrem força estones, i encara a dia d’avui ens saludem en trobar-nos pel carrer. Cadascú amb la seva història i la seva temàtica, foren testimonis de l’evolució de la llibreria i això fou el que sembla els tenia enganxats.

I d’anècdotes.... un munt. Ja no les recordo quasi bé i tan sols en faré un breu resum de les que tinc presents encara avui dia:

- durant els meus primers dies, vaig atendre un parell de nois que buscaven el “Kama-sutra” i jo, sense més criteri ni coneixement, se’m va ocórrer preguntar-li’s si es tractava d’una novel•la actual, policíaca o d’aventures. Recordaré sempre la cara i el somriure que van fer, en veure que un llibreter desconeixia el tema i que a sobre especulava sobre la temàtica del llibre.
- un dia vam riure molt i de valent. Mentre jo preparava l’aparador gran vertical, se’m va escapar un llibre i més de 50 llibres grans expostats van caure al terra, causant un soroll destacable. El Valentí, com sempre, s’esglaià tot esbroncant-me i va deixar anar un dels seus comentaris de collita pròpia : “em cago en les santes custòdies divines del Vaticà” El fet no hagués trascendit si no fos perquè el rector de Sant Pere en va ser testimoni i li va cridar l’atenció, mentre tots 2 miràvem d’amagar-nos sales endins partint-nos de riure.
- un fet força explicat pel Valentí és que el pare Grau un cop va observar com un client s’amagava uns llibres dintre l’abric, i quan sortia el client per la porta, li va preguntar: “Escolti’m, ¿vol que li emboliqui?”
- també, en aquest sentit, em va tocar un cop perseguir un noi pels carrers del centre, fins que vaig enxampar-lo amb el “botí” amagat. Quan vaig aconseguir aturar-lo, li vaig dir: “Perdona, ¿penses pagar-los?” I el noi va quedar esmaperdut, responent-me que després pensava retornar-los....
- sovint, quan la gent va poder veure la moto antiga del Valentí que va estar enterrada molts anys entre llibres, i que vam exposar uns mesos a l’aparador, els enredàvem dient que ara tocava trobar el Bugatti, un cotxe que també havia enterrat el pare Grau feia anys i que mai va arribar a sortir. Era curiós, que molts clients no ho posaven en qüestió i se n’anaven convençuts de que hi era.
- hi havia un client que venia moltes setmanes a buscar la revista amb contingut eròtic “Clima”, que el Valentí ja li tenia reservada, i que en entrar per la porta ja quasi babejava. Tenia una cara de vici i es deixava fer broma sobre el tema. El dia que venia i encara no ens havia arribat la revista per alguna incidència, marxava desamparat. Era un paio molt curiós.
- no va passar només un cop, el fet que algun client quedés “colgat” de llibres per culpa d’una caiguda en cadena de piles. Ho recordo ara com anècdota, doncs la cara d’espant que els quedava i la de pols que s’enduien, és prou digne com per ser recordat. No es tractava només de quatre llibres mal comptats, sinó de piles de més de metre i mig que et feien caure, i sovint quedaves mig atrapat.
- de misteris en vam passar molts, però cap com el que ens va tenir a l’aguait una bona temporada, en ordre d’aconseguir trobar el responsable. Hi havia un espai amagat darrera una filera de llibres situats en una de les sales interiors, on s’hi dipositaren força volums antics de cert valor. El dia que ho vaig trobar, vam concloure que no era normal aquella troballa i que de ben segur, algú no tenia la més mínima intenció de pagar-los, doncs darrera el taulell acostumàvem a reservar molts llibres per aquells clients que ho demanaven. Com que el fons amagat cada cop anava a més, vàrem decidir de retirar-lo, en espera que algú es pronunciés. Mai arribàrem a saber-ne res però, fent-se vàlides les nostres suposicions

Bé, uns quants doncs són els records que aquí he volgut deixar constància. Amb el pas dels anys espero no oblidar-me d’aquesta època tan interessant a nivell cultural, social i d’amistats. El gener del 2003 va ser el darrer mes en que es van obrir les portes, cedint el negoci així com tot el local a un grup promotor. Llavors es va fer una festa de comiat amb l'assistència de clients, curiosos, coneguts locals i fins i tot un grup de jazz (com no coneixent el Valentí) Les estanteries però eren ben buides, cal Grau ja era història.