Relat curt pel Diari



LA SEU D’ÈGARA

Entrant pel sud el sr. Cándido m’ha saludat: “ Endavant foraster, Rambleja amunt!” A l’altre costat, un cartell amb una Cola em dóna la benvinguda.
Ensumo la tradició tèxtil aviat, doncs m’he desviat i m’aturo davant el sr. Almirall, qui s’ha fet una escala al voltant per no sé què. Als habitants d’Ègara els agrada les alçades, penso, i m’ho confirma un grup enfilat de Castellers vestits de malva i turquesa. Deu ser la tradició, i quan em comença a interessar el tema, ja sóc dins una Fira de caire modernista. La munió m’ha acabat portant a conèixer la sra. Independència, qui amb paciència m’ensenya les seves parades d’aliments. Com més camino, més m’enganxa l’ambient. La sra. Sagrera s’ha fet un museu al costat de dues places que, geloses, competeixen per atraure’m: es fan dir la Nova i la Vella. Aquesta darrera s’ha fet arreglar una Font, que carrer amunt em va bé per desassedegar-me. En un cloure d’ulls m’alço davant la sra. Mútua, qui de molt amunt m’emplaça a continuar la descoberta: “A prop hi ha les meves amigues Universitats, però aturat abans a veure el sr. Baumann qui t’ensenyarà el Parc que té al costat” Ell però està força ocupat avui arreglant un Trenet, i m’ha adreçat al Sant Pere qui també va establir-se fa molts més anys al costat del corredor verd, i des de llavors hi conviu amb dos cosins. Després de confessar-me, segueixo capficat en una nova alçada que diviso a la llunyania: una veïna força Treballadora s’ha fet allí, reina de les Rotondes. Escalo les seves corbes per veure millor el sr. Llorenç del Munt, qui es fa dir “protector de la ciutat” M’ha cridat l’atenció en baixar, uns vailets amb un bastó pla a les mans, que practiquen passant-se una pilota petita, dura i blanca. Ja cal que vigilin sinó volen acabar amb la matinal de Jazz que s’ha organitzat al costat. Jo vaig de tornada però, i no m’he volgut perdre la teulada de ca la sra. Freixa.
Encisat he quedat d’aquesta ciutat, que sent capital o no, a mi m’ha captivat.