30ª edició Marató de València - 02/2010



Quantes sensacions ! Preparar i córrer una marató d'asfalt és una disputa màgica, especial i diferent a qualsevol competició. L'ambient dels carrers, el ritme a seguir, la munió de corredors, el temps objectiu i la medalla final a temptar. Si la vida té valor, aquests moments ajuden a donar-li'n encara més. Recordo encara la pell de gallina i les llàgrimes en acabar la primera vegada sota les torres del Passeig de Maria Cristina, en haver completat la Marató Olímpica, però també em venen constantment al cap els finals a Donòstia i a Madrid. València no podia ser menys, a més d'aconseguir un bon temps tot rebaixant 5 minuts la millor marca de Barcelona de feia 4 anys. Què es pot demanar més ? 3h. 8m. 52s. plens d'alegria, ganes i bones sensacions. Arribant mirant al cel, amb algú tan especial com la teva parella fent-te costat i moltíssimes bones hores per endavant per a gaudir d'aquesta fita al costat dels meus. Poder córrer és genial i fer-ho en bones condicions és fantàstic, cada dia me n'adono més.

Els primers 18 kms. van discórrer d'una forma molt igual, mantenint ritme al voltant de 4m. 23s. i amb un corredor veterà al costat d'Algemesí amb qui vem compartir quasi tot aquest tram i que al final pràcticament arribariem plegats. Els següents 10 kms. aprofitem un petit grupet lliderat per 4 atletes d'Alcàsser que ens permeten mantenir pràcticament el mateix ritme malgrat l'inici de pluja. Pas per mitja marató en 1h. 33m. 44s. (temps molt semblant a la marató de Barcelona 2006, on vaig acabar en 3h. 15m.) Del km. 28 al km. 32 recoloco les sensacions al seu lloc i començo a valorar el temps final si tot segueix bé, em trobo sol però, sense ajudes i el cap només fixat en el crono. Recupero a partir d'aquí posicions constantment, en total avanço uns 75 corredors els 10 kms. finals, això em dóna alè malgrat haver baixat ritme i anar just de forces. No decaic en cap moment però, preocupant-me en excés en veure la quantitat de corredors defallits, amb rampes i o bé caminant. Els 2 kms. finals accelero poc però ho aconsegueixo, per arribar a la recta final a vessar de gent, amb els braços en alt per trobar ànims de tothom. Entre ells, surt de sobte ella sota un arc inflable per immortalitzar el moment i rebre'm amb un somriure infinit, de veure'm feliç i animat. Ja tinc la nova medalla, la que em mancava desde feia 2 anys quan vaig haver de renunciar per culpa d'una lesió que aquest cop no ha pogut amb mi. Gràcies València.

veure detalls
web cursa