Començar a explorar



Som massa petits per adonar-nos-en del que significa, però hi ha un moment importantíssim en les nostres vides que malgrat no apreciem, ens dota d'una llibertat quasi infinita: aprendre a caminar.
Sigui més aviat o més tard, fem un pas de gegant en l'aprenentatge i en l'autonomia. Passem de dependre del ditet dels més grans a dels nostres propis moviments. Ha de ser sensacional experimentar les primeres passes, i més envoltat dels que més t'estimen i que viuen amb total eufòria aquests moments. Mai ens deixarà de sorprendre ni els nostres oblidaran, aquell moment sobtat, ple d'indecisió, en que evitem el contacte total amb les mans i centrem el moviment en les cames i peus. L'activitat que això permet és inacabable, tant pels pares com pels fills. Hi pensem o no, això suposa per tots més possibilitats d'independència.
Els moviments es coordinen amb molta gràcia: m'agafo-em deixo anar-observo el voltant-camino com a les palpentes cap a un objectiu-potser m'entrebanco i caic-arribo a l'objectiu. A més dies caminant, més aprenem a viure, i també a donar més ensurts, és clar. Tot és nou, moltes coses abans inabastables ara són a tocar. Temptem la sort sense coneixença, doncs quan menys ho esperem, tenim davant el perill però allà estan els més grans per controlar la situació habitualment. Ens omplim de cops i rascades, i els plors es repeteixen, però val la pena. Com més ens deixen fer, més volem. Acabem els dies esgotats, sense coneixement de causa, però a l'endemà tornem a l'activitat i tornem a descobrir.