Descoberta del Parc



Sembla ahir i ja han passat una pila d'anys. Llevar-se aviat, esperar l'autobús de línia acompanyat habitualment d'algú, i amb ronyonera de poc pes, au cap amunt que falta gent. La mitjana d'edat dels que ens envoltaven a l'autobús superava àmpliament la cinquantena, però sempre hi havia algún jovent que altre disposat a gaudir d'una matinal per Sant Llorenç o l'Obac.
La nit abans però, amb el mapa del Centre Excursionista a les mans, disfrutava de valent triant els camins i indrets a descobrir. Eren racons nous que a vegades es deixaven seduïr fàcilment i poc costava trobar-los, però també queien força dies plens d'esgarrinxades i despropòsits tot intentant trobar l'objectiu. Caminàvem per qualsevol lloc, amb l'esperança de trobar aquella font que rajés, aquella cova o avenc ben amagat, aquell camí intransitat. Hi havia torrents o boscos que semblava que mai abans ningú els hagués trepitjat. El mapa era sovint prou encertat i de molta ajuda, tot i que a vegades calia orientar-se bé tot preguntant al primer excursionista que ens trobéssim. D'aquesta manera més d'una amistat va caure llavors i que es va allargar uns quants anys, com va ser el cas del Miquel de Barcelona, qui pujava cada setmana pel mateix motiu però cercant més aviat conèixer gent que conèixer indrets.
L'Obac recordo era però la meva serra preferida. Sant Llorenç és força abrupte i dóna poques combinacions de camins, malgrat amagar però més racons. Cada cop que coneixia un corriol nou, era una alegria i en arribar a casa sovint ho comentava. Els cims que ens envoltaven eren això, cims, i ens afanyàvem a conquerir-los com a conquestes preuades. Com canvien les coses, que avui dia, aquells cims els fem corrents i cauen un bon grapat cada cop que ens hi acostem. Duiem entrepans, una cantimplora carrinclona, algun mocador de paper per si el ventre ho demanava, corda pel que fos, ganivet i no recordo gran cosa més. Ni bruixola, ni GPS, ni mòbil. Res de res. La tecnologia encara no havia arribat llavors. Erem pels volts de principis dels noranta.
Un dia recordo que les coses van anar maldades, i després de passar més de 10 hores caminant fent travessa, vem haver de fer nit dalt La Mola amb un company, doncs portava mal a la cama i no ens veiem en cor de baixar en plena foscor del mes d'octubre. L'endemà vem faltar a l'Institut i tothom es va assabentar de la nostra "odissea", quelcom impensable avui en dia.
També vem passar força caps de setmana entretinguts amb l'amic Marc, buidant de pedres i terra una antiga construcció esfondrada prop de l'Espluga, que per la seva ubicació i pensant en aquella època, preteniem posseïr-nos per mirar de disposar d'un racó en plena muntanya. Clar que en observar que un parell de cops vem veure arribar-hi gent, i el que semblava una descoberta interessant va passar a ser una anècdota més de l'Obac.
També hi van haver força ocasions en que m'hi acostava amb la motxil·la carregada de llibres, amb força teca i beure i m'amagava en qualsevol racó per fer quelcom que avui considero era poc normal: estudiar al mig del bosc.
Aquestes passejades amb el temps van deixar pas a nous objectius, fora del Parc Natural, quan vaig començar a participar en caminades de resistència i sortides esporàdiques cap al Pirineu. Però això ja forma part d'una altra història.