Cap a on caminem ?



Són masses dies ja plens de notícies poc agradables i plenes de dolor. És cert que són temporades i un sentiment potser passatger, però no s'entén el perquè hem de viure en un món en el que cada cop sentim més desgràcies i fets malaurats que colpegen un cop i un altre la nostra ànima, ajudant ben poc a esvaïr l'esperança de trobar-nos un món millor el dia de demà. Alguna cosa estem fent malament o més ben pensat, alguna cosa no està rutllant com hauria de rutllar.
Sigui per diaris, radio, internet o televisió, cada matí ens agrada a molta gent posar-nos al corrent de com ha anat el món, el païs, la ciutat, durant les hores prèvies. Ens interessem per noves notícies que ens copsen l'atenció en major o menor mesura, i passem pàgina. En acabat no acostumem a fer una valoració global del que ens acabem d'assabentar, doncs pensem i tractem la informació normalment de forma separada (aquell acte, aquell incident, aquell resultat...) Si la notícia causa dolor o eufòria, encara ens interessa més i això sembla que els mitjans ho coneixen prou bé per tal d'aconseguir la fidelitat del lector-espectador-oient. Podem dir que ens "estan" comprant els sentiments ? Cert és però, que el seu deure és transmetre el que està passant amb objectivitat, amb menor o major encert, amb opinions personals o no. Què passa però quan anem enllaçant notícies de les que no ens agrada sentir ? Hem d'amagar el cap sota l'ala i pensar allò de "mentre no em toqui a mi i als meus..." ? Què podem fer perquè les coses vagin millor i no haguem de patir a diari amb l'actualitat ?
Una de les conclusions que podem treure és que aquest planeta cada cop ens estima menys, i aquella oportunitat que fa tants segles ens va donar amb l'atorgament de la vida als éssers humans, no l'estem pas interpretant de la manera que caldria. Poca cosa podem fer pensem la majoria, en un món tan globalitzat i massificat, on costa un imperi posar-se d'acord per a qualsevol matèria. Nosaltres hem de seguir però amb actituts humils i conformistes, resignant-nos al que ens sobrevindrà l'endemà i en un futur, o potser som capaços de reorientar l'evolució cap a un planeta que ens respecti més ?
Poques ganes ens queden de portar més infants a la vida, si reflexionem sobre aquest tema. Les ganes de família i de complaure la nostra voluntat fa que no pensem habitualment en el que això suposa. Segurament fa 50 o 100 anys no hi havia els motius suficients com per plantejar-se la procreació, fruit d'un estat de desinformació derivada de la manca de mitjans informatius. Ara però que si coneixem dia a dia què està passant al voltant nostre, ens hauria de costar més prendre aquestes decicions dins el vincle familiar. Hauriem de treure nostalgia als sentiments i valorar de debò aquest tipus de decisions. Molt han de canviar les coses perquè els nostres fills siguin feliços de veritat, i es sentin orgullosos de la nostra tasca com a pares que en teoria ens hem ocupat en part per a garantir el seu futur benestar. Ens hem aturat algún moment a pensar-hi ?
I si tot així som d'aquells que ens agrada lluitar contra el canvi climàtic, col·laborar en el reciclatge dels residus i en l'estalvi energètic, preocupar-nos per la solidaritat amb el tercer món, intentar eradicar la violència de gènere, analitzar els motius de tants desastres naturals i altres qüestions cabdals, perquè no ho fem de forma més activa ? L'egoisme ens pot i ens enceguem normalment davant els principals problemes d'aquest món. Vetllem per allò que és nostre i que ens identifica i que realment ens importa, i s'ha acabat. I arribarem fins on es pugui, i el dia de demà ja veurem què passa. Que s'espavilin doncs els nostres fills, si volen caminar cap a un futur millor que el nostre. Ja veurem si hi són a temps, o millor dit, ja veurem si els hem deixat temps suficient per a reaccionar.