On s'acaba la natura ?



Es pot dir que és una cosa que enganxa. Cada cop que l'experimentes i que es deixa gaudir, hi trobes quelcom diferent. No et canses mai d'explorar-la, temptar-la i implicar-te amb la seva pau i harmonia. És la natura.
Cada cop que entro al bosc corrents, o camino muntanya endins, sé que en sortiré renovat, amb menys estrés i més ganes de viure. És com una cura natural que ens la creiem i ens la fem nostra. El fet de poder viure-la sense límits i d'una forma tan àmplia és el que la fa gran també. Tan pots pujar a un cim, com perdre't per un bosc frondós, beure d'alguna font, sentir els ocells, descobrir un camí nou, grimpar les roques, endinsar-te en coves i avencs, collir flors o fruits silvestres, etc. Sigui de la forma que sigui, alguna cosa en treiem d'especial i diferent al que trobem a ciutat. Pot ser tranquila en excés per uns, i plena de perills i riscos per uns altres. El que és cert és que cal saber disfrutar-la i valorar-la. No tots la podem tenir tan a prop, ni hi podem accedir amb tanta facilitat, ni tenim el mateix temps per a dedicar-hi. Per això em sento privilegiat de portar tants anys al costat d'ella i per haver-me respectat personalment fins el moment.
Estem en permanent deute amb ella i mentre sigui així, costa pensar que segueixi sent gratuït el seu usdefruit, pensant en el món en el que vivim, on res és de franc i tot el que té un valor costa sacrifici o diners aconseguir-ho. Ja veurem fins quan dura aquest escenari. Els seus éssers vius, siguin plantes o animals, haurien d'haver tingut el mateix dret que nosaltres a viure lliures en el planeta i sense amenaces alienes. La nostra presència condiciona totalment la seva evolució, i és per això que trobo més que necessari i interessant interaccionar-hi a tots els nivells i mirar de conviure amb ella en tant ens deixi i se'ns deixi.