Resistir caminant



Sembla que fos ahir però ja fa una pila d'anys que va succeïr. Quines ganes les de llavors! Fos on fos, però sempre a prop de casa, van caure una rera l'altra diverses caminades de resistència amb un objectiu que va anar canviant. Si bé les primeres consistia en acabar-les, de seguida es buscava objectiu de millora de temps en tornar-hi, tot augurant l'esperit competitiu que sempre m'ha posseit.
Va ser a molt principis dels noranta que va començar tot plegat, aprofitant les llargues matinals per Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que l'interès sobre aquelles caminades-curses em va copsar. No hi havia internet en aquell temps i la informació arribava a través del boca-orella, de revistes o bé de calendaris de la federació. Hi havia pocs actes d'aquest tipus organitzats i el tema no estava gens massificat tret de la ja cèlebre travessa llavors de Matagalls a Montserrat. Recordo que ja es considerava com la mare de les curses de resistència, consideració encara vigent avui dia.
La Marxa Romànica de Navàs va ser la primera experiència i.... quina experiència !!! Van ser qüasi bé 16 hores per completar els 80 km. i escaig d'aquesta volta circular encara avui persisteix, tot enllaçant el recorregut les diferents ermites romàniques properes al municipi. Un itinerari de poc interès paisagístic, però si concorregut llavors degut a que era una de les úniques caminades de llarga distància que es celebraven en territori català. El fet de comptar amb companyia et garantia un percentatge molt elevat de possibiltats d'èxit. Però d'uns 200 aventurats que vàrem emprendre aquella primera caminada, poca companyia era d'esperar L'amic Pere, un vilatà conegut per tothom, em va acompanyar en aquell tast durant qüasi tota la ruta. Garantia d'èxit per a mi doncs va ser de gran ajut la seva experiència i coneixement dels camins. Les hores de nit eren terribles, pesades a no poder, i el cap de qualsevol vailet com jo era ple d'inquietuts que et portaven a pensar constantment en deixar-ho córrer. El psíquic podia més al físic, indiscutiblement, i d'això es tractava la resistència (no tant de caminar sinó de resistir mentalment) L'arribada al poble de Navàs va ser per a mi un moment estelar, especial i diferent. Em costa recordar-lo però cada cop que vec la plaça del poble, em porta molta nostalgia.
Després arribaren la Montserrat-Reus, la Núria-Queralt i la mateixa Matagalls-Montserrat. Eren les 4 grans del moment (i úniques pel que recordo en aquells anys)
2 vegades vaig aparèixer per Navàs (el segon cop l'estómac em va jugar una mala passada i vem haver de plegar a meitat de camí), 3 vegades vem intentar arribar a Reus (aconseguint-ho en 2 ocasions) les mateixes vegades tant d'èxit com de participació en l'arribada al Santuari de Queralt, damunt de Berga. I finalment, 6 edicions seguides vaig enllaçar en la MM, de les quals me n'enorgulleixo cada cop que hi penso. Van ser molt especials totes elles, pel record de tot plegat, per la companyia diferent any rera any, i pel temps aconseguit que no va deixar de decréixer en cada una de les edicions. El darrer cop (el 1.997) només van caldre poc més de 11 h. i mitja per enllaçar els 2 punts culminants de la ruta, separats per 87 qms. llavors. Un èxit per a mi rotund i difícil de superar. Mai més hi he tornat.
Cada arribada però al punt final, va anar significat quelcom: un avenç. 100 qms. són els que portaves a les cames quan arribaves a Reus i 92, els mateixos fins a Queralt però amb prop de 10.000 metres de desnivell. 16 h. i mitja vaig necessitar llavors per a fer totes 2 "caminades" en la millor edició de cada una d'elles. Es podia considerar un molt bon temps. El ritme sempre anava incrementant any rera any, i entre tanta gent malalta o més ben dit, obssessionada, recordo noms com el del Toni Garcia i el del Quim Solbas, bona gent local que encara avui saludo en tant ens venen al cap aquelles "animalades" que per a mi eren tot una descoberta mentre que per a ells eren un curriculum inacabable.
I el record que et queda és fosc, de la negra nit que haviem d'atravessar. Un record d'obsessió en trobar les senyals del camí, que ens guiaven dia-nit-dia però que també a vegades maleïem per fer-se difícils de trobar. És un record també d'avituallaments plens d'esperança, de bona gent, de descans i d'ànims per al següent tram. Record de mals i mil molèsties, butllofes als peus, entrebancades, esgarrinxades, patiment moral. Calien molts dies per a recuperar-te, però malgrat tot el final era feliç, ple de joia i de superació personal.