Un germà en poesia



Ja han passat prop de 20 anys sense l'Eugeni. Cada cop costa més recordar quelcom d'ell. Si la vida és sovint injusta, el temps ho acaba de fer més injust tot plegat doncs ens prèn records sense cap motiu.
Pocs dies després del malhaurat allau, el cor em demanà escriure, plasmar en algún lloc els sentiments del moment. En poc temps van sorgir vint poesies breus, durant força hores robades a les nits, ajegut damunt el llit.
N'he fet una tria


BELL RECORD

La teva ànima m’és sempre present,
tant quan soc a poble com a muntanya.
Les nostres vides surquen paral.lelament,
Tant en l’afició com en l’entranya.

Tot el que queda teu en aquesta terra
és un record immens i afable.
Totes les amistats que deixes en guerra
cerquen ton destí tan envejable.

Constantment em venen a la memoria,
Aquelles teves lliçons indelebles.
Confusament em pregunto l’immeritòria
mort d’alguns, dels monts, deixebles.

Ara, només demano a aquest cel nostre
que t’aculli amb tot mereixement.
Ara, només demano als Déus del sostre
que allarguin el bell record del moment.



OBLIT

Res és capaç de tornar-me
la pura felicitat posseïda
que, perduda, s’ha fet infame
i ara és rebutjada per la vida.
Allunya’t sense recança !

Temps i oblit ens marquen
perquè cuiden el seu pas murri,
però no m’escolten, sinó que desestimen
la meva intenció fins que s’esborri.
No sou dignes de lloança !

Espero un únic pensament teu,
una llàgrima, potser un somriure
o quelcom que corregeixi el vell adéu,
ple de tristesa i injustícia lliure.
Cerca en mi l’aliança !

Núvols d’amargura m’inflen d’impotència
i jo els sento, però no duen cap record,
si més no ignoren la teva presència
tan enyorada i buida de sort.
Torneu-me l’esperança !

Quan et busco no em vols complaure:
et perds i amagues el sentiment,
esclau del més enllà que no em deixa creure
en algun missatge de la teva ment.
És l’oblit que se’ns atança !



PREGUNTA-HO AL TEMPS

Pregunta al temps
la raó del teu passat,
el perquè del viure
si quan et necessiten no hi ets.
Recorda’t també
d'explicar-li què és la vida
així com la pena de desposseïr-la.
Fes-ho ! tu que ho saps.

Mira enrera.
Cerca el teu sentit,
Allò que tu perderes
en favor d’ell,
el temps malhaurat.

Si el cel bull d’estrelles,
la terra en perd.
Si el temps no fos tan ignorant,
la terra no t’hagués alliberat.
De segur que se’n penedeix !
Mai res t’ha estimat com la pau,
muda per si sola
igual que el silenci dels anys
doncs ningú els detura.

Faig una ullada a l’ahir;
és trist, molt trist
doncs ni tan sols recordo
com d’especial eres.
Ara, només ets pols en el vent
respectada víctima de l’oblit
que et marginà del futur.

Tant de bò m’equivoqués.
Millor ....
pregunta-ho al temps.



VULL VEURE’T DALT LA CARENA

Mai recordo el sender tan trist.
Els roures no verdegen,
els glans no germinen;
ni tan sols l’estepa floreix.
Ambdós vessants s’enfilen,
desitgen veure’t doncs t’admiren
però quelcom els ho impedeix.
Recordo la darrera carena que et té vist.

No m’oblido dels cims que agermana.
A la solitut els has condemnat
i lentament el temps ha erosionat
la petja esculpida per la rutina.
El seu camí virolla agosarat,
ja no juga a perdre’t, li ets ingrat
i el Sol pàlidament l’il.lumina.
M’oblido de tornar a veure la boscúria ufana.

No em preocupa si la recorres de sud a nord,
com si és la tramuntana qui t’empeny.
Els faigs desitgen veure’t desde el Montseny;
les Agulles imploren la teva presència.
No reculis si el corriol s’estreny
car vence’l demana paciència i seny,
més enllaça les fites amb prudència.
Em preocupa que la carena desvetlli la veritat



UN ARBRE MÉS

Veiessis créixer els arbres,
són brots ocults d’energia.
Aprofiten la benaurança anyal
per lluïr les ganes de vida.
Verdegen per impulsió,
maduren amb resignació.
No pots negar la teva passió !

Si de la terra en gaudeixen,
no t’ho pots desmerèixer ;
cerca i tempteja’ls dolgudament
sobre el profit del sòl en créixer.
Anys fa, anys venen sense un moment
d’oxigen que els vesteixi de tendra verdor,
sense les teves branques encara de tardor
doncs la terra els allunya sense rencor.

On són els teus fruits d’esperança ?
Insensibles ganes de sentir la natura,
d’assetjar arrels aventurades ; fulles migrades
omplen els nostres boscos d’amargura.
Lluita amb ànsies de vida futura
com les llavors germinants de fura
que sembren ambiciosament la planúria.
Si la terra genera tanta matèria vivent
t’inculcarà força per seguir en nostra ment.



NOMÉS TRES MOTIUS PER EXISTIR

Tinc la muntanya, tinc la vida i et tinc a tu.
Excessives inquietuts per poder sobreviure.
Sofrint al moment, dia rera dia sens recel,
el present cruel esdevingut d’un passat infidel ;
buit de raó, tal vegada, mancat de sentit.
Esclat de injustícia amarga m’ha ferit
més la desesperació em parasita ; és lliura.

Visc la muntanya, visc la vida i visc amb tu.
Uns dies sense esma, d’altres carregat d’ira.
És quan hi penso que el món s’apaga,
el gel es fon i la neu s’enfosqueix en l’obaga.
No es pot compartir el dolor que em posseeix
doncs mai serà teva la vivència que em nodreix.

Sento la muntanya, sento la vida i et sento a tu.
Quina passió sobrada de sentiments flagelants
que m’impregna de il.lusió i em desgasta amb fervor.
L’ànima madura sobtadament deixant els cims vacants
de ganes de sentir-te, de tendre generació.

Busco la muntanya, busco la vida i et busco a tu.
Difícil és trobar un altre món d’interès,
doncs aquí ho tens tot i sobtadament no tens res.
Cerco l’or cultivat pel teu afany palès.

Muntanya,
vida
i tu.

Coneixo la muntanya, coneixo la vida i et coneixo a tu.
Eugeni, escriuria infinites pàgines del nostre món.

Estimo la muntanya, estimo la vida i ja no et puc estimar.



QUANT T’HAS PERDUT

Ben distant de tu, nostra vida t’ha alliberat
de nous personatges, nous fets, tendres sensacions
viscudes per la família que t’estimà obertament
i perdudes per l’ànima que t’ocultà vanalment.

Perd-te en la muntanya blanca, ella és eterna i encisadora;
nosaltres i el nostre temps caduc, per tots és volguda.

Cada dia, cada hora. Mil instants de nova vida...
que sense tu em pren d’una frustació ressentida,
per no poder-te ensenyar quantes coses perdudes.
Potser les veus però no les sents, ni les vius
doncs cal viure per sentir i veure-les. Semblen dolgudes,
el temps s’esvaeix i tu .... continues en l’oblit.

Nous estudis per noves feines.
Nous sentiments per noves parelles.
Nous plans per noves vides.

Quant t’has perdut ! Tants anys de tristos moments,
plens d’alegries destenyides, ànimes preses pel dolor
avançant per temps de mancança. Som conscients
del que tenim ? Estima, records, un futur, però no el teu amor.

Tantes coses t’ensenyaria i sorpreses a cents t’enduries ...
la vida tindria sentit de nou: jo guian-te per primer cop.
M’il.lusiono, em desfaig en llàgrimes especuladores del miracle,
potser sento que res t’has perdut, ¿ m’ho diries ?