Marató de Paris (abril-2010)



Quan un fa marca personal, tot es veu amb uns altres ulls. I així va ser el dia 11 d'Abril per mi a Paris. Arribem amb el metro a l'Arc del Triomf. Els vagons van plens de grans "Teletubbies" amb el ponxo posat que ens regalen el dia abans en recollir el dorsal, en una fira del corredor impressionant, mai vista. Fins que no entrem doncs al metro amb el Toni i el Xavi, no ens adonem de on ens hem ficat. L'ambient dins el metro és de silenci sepulcral, tothom concentrat i amb cara de fred. Quan sortim a l'exterior, al·lucinem amb l'Arc i el batibull que hi ha liat.
Una cua de gent mai vista esperant els WC i escalfessis per on ho fessis, tothom orinant a on fos (una imatge molt lletja i que segur que l'organització i els corredors ens emportem un munt de critiques del veïns els dies següents) Falten WC per tot arreu.
Em quedo amb el vestuari variopinto de la gent per protegir-se del fred: des de trajes tipus mono de pintor fins a un pàjaru que porta mitges que li haurà deixat la sra. per "protegir-se" del fred a les cames...
El muntatge de la sortida no difereix de la resta de maratons on he participat: portes d'entrada, arc de sortida, batalla de samarretes i deixalla vària escampada, gent de tot arreu (em quedo amb un grup d'animadores d'Israel) i un munt de pancartes i càmeres de video/foto entre els corredors. Per mi, va fallar en espectacularitat el moment de la sortida, només un trist 3,2,1 , sona el temazo de Black Eyed Peas i prou. A les maratons nacionals en saben força més d'aquest tema.
Sortida en baixada pels Camps Elisis molt bona per part nostra doncs ens hem "colat" en la zona Sub 3 h. No hi ha talls de ritme i hi ha espai de sobres per anar fent. Ens sobta la presència de 4 llebres per cada tram horari, unes queden davant nostre i d'altres al darrere. La calor comença a apretar però l'ombra no ens deixa pràcticament mai. De seguida penso que no serà la meva cursa ja que necessito fred i núvol per rendir al 100 %. Un gel del Xavi se'n va pel terra i pateix un moment de risc total en tornar enrere a recuperar-lo. Al cap d'uns moments un paio se'n va pel terra just darrere nostre. Hem d'anar amb molt de compte doncs amb tanta gent corrent al costat, és fàcil d'engegar-ho tot a rodar per una badada. Arribem al bosc de Vincennes molt sencers en un recorregut molt agrait i fàcil (primers 10 km. en 42m 55s) Gaudeixo molt dels 10 km. aprox. pel bosc on fins i tot veiem ovelles pasturant ! Entretant ja hem començat a avançar nombrosos grups d'acompanyament de corredors invàlids, que tot i fer petits taps són encoratjats i aporten interès a la cursa. Un munt d'animació per tot arreu, gent disfressada que sembla tocada del bolet, grups musicals i no tant musicals de tot tipus, punts de recuperació, voluntaris amb desfibriladors, pancartes d'ànims, i gent i més gent animant (un 10 en aquest sentit, com mai havia vist) És clar que som més de 30.000 corredors. Cap al km. 15 observo una fèmina veterana amb aspecte japonès que ens atrapa i que fins al final no deixarem de rellevar-nos. Porta un calçat super-pluma i manté un ritme interessant. Que curiós que és tot plegat quan des del primer moment en veure-la vaig pensar en que era una bona referència (i així va ser) Em quedo en el moment de pas em sembla pel km. 20 aprox. on s'estreta per moments el carrer i l'eufòria és especial. Aixeco els braços per animar la gent i sembla que Paris s'enfonsi per moments.
Passem la mitja marató en poc més d' 1h. 30m. (massa ràpid però bé) Tot just per aquí ens passa la darrera llebre sub-3 h. i de seguida et ve al cap d'apuntar-t'hi, però el seny pot més i hi va poca gent darrera. Segueixo atabalat per la calor inesperada i penso que tard o aviat m'acabarà afectant com sempre. M'hidrato més que mai i em mullo fins i tot amb mangueres que els bombers posen a la teva disposició, hi ha cubells d'aigua força sovint que aprofito sempre per refrescar-me i una mica de gel isotònic + aigua cau cada 5 km. escrupulosament. Tot va perfecte al km. 25, trobem a la família que ens saluda i encara no hem perdut l'estela de la darrera llebre sub-3 h. !! De seguida me n'adono que aquesta llebre no acomplirà i segur que acaba sent així. De sobte, el Xavi al km. 27 m'avisa : "rampes" i l'expressió de la cara ho diu tot. Porta estona aturant una mica el ritme, alguna cosa estava passant. Tiro sol i accelero per moments. El km. 30 cau en 2h. 9m. i el ritme es manté en l'objectiu inicial de 4:20 min/km. gràcies a que els primers kms. havien sortit per sota però ara ja he consumit l'avantatja... Em trobo perfecte, la calor ara ja no podrà amb mi, ho sé del cert doncs la tàctica d' "aigua per tot arreu" està funcionant. Fa 1 mes i mig a la marató de València a aquestes alçades em trobava més cansat i portava més temps. Si la mala sort no apareix, tornaré a fer marca. Vaig fent càlculs però sabent que acaba en pujada, es fa complicat d'endevinar-ho. Avanço gent sense parar, i entre ells varis espanyols que ens animem mútuament. Intercambio vàries paraules amb un vasc que resulta que vem coincidir a la mitja de Terrassa de feia 2 anys i el pàjaru va i em diu: " Vaya mierda de carrera que teneis, todo subidas y bajadas ! " El company m'anima i s'acaba quedant. En uns metres, animo a una noia amb samarreta també basca que mentre avanço i animo amb un AUPA ! em contesta no sé què en basc. I li dic que no sé què diu, que sóc català i que li vagi bé... Vius moltes anècdotes en una cursa llarga i tot són experiències després a compartir. Observo un atleta australià que porta un braç envenat i amb un "cabestrillo" o com es digui. És ben bé que això del córrer ens té emmalaltits. Un altre senyor queda enrera i porta una màscara monumental d'oxigen o no sé què a la cara. Passo per un avituallament amb vasos de vi (exclusivament) Aquests francesos estan una mica pirats, penso.
Els kms. finals tiren amunt i el ritme és impossible d'evitar que caigui. No he parat d'avançar gent des del km. 27. Al final m'adonaré que han "caigut" 500 posicions en tot aquest tros. Vec força gent que ho està passant malament i penso que si el Xavi s'ha recuperat aquí ho pagarà. El Toni m'imagino que no li anirà bé doncs ha patit mal d'esquena últimament, i aquí fàcilment acabarà caminant. Tiro i tiro, em passen 2 atletes veteranes que van juntes i rient. Qué fàcil que ho fan !! Es fa molt pesat el tram final del bosc de Boulogne, amb poca gent animant i alguna rampa que altra de jutjat. Hi ha qui t'anima a l'estil de Zegama en llegir-te el nom al dorsal (que bé que et sents...)
Em relaxo una mica els 2 darrers kms. veient que hi ha MMP segur i disfrutant de valent de la gentada que hi ha als carrers. No he sentit cap cotxe pitar en tot el recorregut. Això és impossible a casa nostra. L'arribada és sensacional, com sempre en aquestes ocasions. Quan acabes la teva primera marató, plores i t'emociones. Ara els sentiments són de maduresa i d'orgull per haver fet bé la feina. Em deixo fotografiar i pràcticament m'aturo davant els fotògrafs oficials que no paren de fer fotos a tots els finishers. Crono aturat en 3h. 05m. 52s. Posició 1.643 i nova medalla al cap. La segona mitja ha sortit força pitjor, considero que és molt difícil doblar a Paris el temps veient el desnivell del final del recorregut. Arribo molt sencer i content per les sensacions. M'abraço al primer corredor que trobo en creuar la meta, i m'engega directament, apartant-me de cop i verbotajant-me en un francès barruer, que li havia anat malament la cursa ! Ni em disculpo.
L'objectiu sub 3 h. ja és més a prop. No sé quan trigarà però si hagués arriscat més a Paris, ara encara seria més aprop. Tot és qüestió d'anar-li agafant el truquillo i tenir sort, ja se sap...

veure més detalls
veure video en diferents punts de pas
web cursa