Marxa Cap de Rec - 06/10



Magnífic dia i ben complet. Una jornada com aquesta són de les que costa repetir doncs s'ajunten factors tan importants del meu oci com són la alta muntanya amb el córrer. Llàstima de treure tant esperit competitiu i no poder gaudir més dels paisatges, em van quedar unes ganes infinites d'ascendir algun cim de la zona encara que ja hi hagués estat abans.
Les coses van sortir rodones, 50 km. sense parar amb 5.500 m. de desnivell :

Dormim al cotxe amb l'Isma com un munt de gent i com era previst, alguns més còmodes que altres. La sortida és a les 6 a.m. i malgrat el que suposa això, encara dormim alguna horeta. Després de saludar alguns corredors entre la foscor i deixar-nos d'altres sense saludar, la gent es posa a córrer com a comdemnats camí avall sense parar. No semblava pas que haguéssim de fer una marxa de llarga distància vista l'evolució del primer descens. Jo m'hi vaig apuntar és clar i el resultat és que pel primer control de Vilada no havien passat ni 10 persones.

L'ascens comença aquí cap al coll de Vallcivera. És ràpid i el fem en grup uns 10 corredors que ens arrepleguem després de mig perdre el camí. Segur que no vem ser els únics. La desena tiremr amunt recuperant temps i jo em vaig quedant lleugerament, les pujades no és el meu territori i prou bé que ho sé. El pas pel coll és molt fred i amb plugim, sort que enseguida trascollem avall i ningú s'atura. L'aigua és abundant i com més intentes salvar-te de mullar els peus, més et mulles Hi ha algú davant meu que tant li fa i es fica de ple en el pas dels rius. Baixant vall del Madriu avall, algun corredor ha d'abandonar per caiguda. Jo em sento lliure i gaudeixo del descens sense arriscar. En un interval de 5 minuts anem els mateixos 10 de la pujada. Baixem temptant la caiguda pas rera pas, patinant i ballant a vegades sobre les pedres. Sap greu perdre's aquest tram en quan a paisatge, perquè si una cosa fem és mirar avall en comptes de mirar amunt. Hem convertit la marxa en una cursa...

Per la Font de la Closa, prop d'Engolasters, han passat uns 15 corredors. Ens avituallem de forma abundant i en pocs minuts. Poc més avall s'arriba al punt més baix de cursa i s'inicia també l'ascens més llarg, el que suposarà el tram de més desnivell en pujada en la meva història de corredor. Anar acompanyat és clau en aquest tram. Sóc massa gros per fer-lo sol, ja començo a pensar que em passarà un munt de gent com sempre, doncs 1.350 metres de desnivell amunt mai serà el meu fort. El cap podrà més aquesta ocasió, però. El principi de la pujada és pesat i més que corredors semblem ànimes en pena. Molts llimacs, baboses i cuquets de tot tipus. Ens dóna temps de veure-ho tot. Ja vé algú pel darrera i els de davant em deixen. M'espavilo mica en mica i surten forces del mig de l'aigua, bec de qualsevol toll que atravessa el camí. Impressionants els salts que fa el riu al costat, l'escenari és ensordidor. Abans d'arribar al refugi de Perafita, m'emporto per davant l'únic arbre que hi ha caigut pel camí, i quasi he d'abandonar quan m'adono que una branca m'ha estat a punt de perforar la panxa. La ferida és superficial però considerable i fa mal. Sort que estem en calent i que ens entreté el bestiar salvatge que campa per allí. L'Isma m'espera al refugi i tirem plegats fins el coll de Sant Vicenç, just per sota del cim de Perafita. La sorpresa és meva quan m'adono que no hem perdut posicions, deu ser que no m'ha anat tan malament. Que bonic és passar pel coll i veure els cims i les congestes de les canals de Cadí. El fred torna a fer-nos fora ràpidament i no podem gaudir del paisatge que fa anys no comtemplava. Prefereixo mil vegades més venir per aquí com a muntanyenc que com a corredor. El problema és que avui el temps pinta malament i no tenim ganes de mullar-nos, així que en un tres i no res som als llacs de la Pera. Sort que conec bé el camí doncs els trams de corriol són confosos. Penso que més d'un perdrà temps dubtant per aquí. La pista d'Aranser a Lles és pesada com mai, com era d'esperar. La troto sol com un mussol, com suposo que estarà fent tothom. Que estrany es fa poder passar per aquesta pista sense ningú, ni cotxes ni esquiadors. Té el seu encant penso, entretant observant l'aigua que cau pel costat esquerre, arreu. És impressionant veure com raja la muntanya !!

Abans d'arribar a Cap de Rec però falta la segona caiguda, aquest cop la tíbia clavada al terra. Però tan se val. Els corredors de fons som de ferro i res no ens torça. Sort que a l'arribada hi ha una santcugatenca que ens espera amb el botiquin ben obert i després d'atendrem a mi, comencen a aparèixer altres corredors amb mil ferides també. Que original que et rebi un acordionista a l'arribada. És ben bé que no calen grans infraestructures ni arcs d'arribada. 7h. 40m. gaudint de la nostra muntanya, que està més bonica que mai. A l'arribar et feliciten i m'assabento que han arribat només uns 18 corredors. Tan se val la posició en la que arribes, l'important és fer-ho amb condicions. Jo he fet el que he pogut i no m'hi penso deixar el físic per renunciar a veure una mica el paisatge, com un marxaire més. Esperem poder repetir l'experiència aviat.
veure detalls