Comiat i primers moments de dol



Superar la mort d'algú conegut és sempre difícil, no hi ha excepció. Com acomiadar-se d'ell o ella encara ho és més, doncs sovint arriba de forma sobtada i llavors de cop, ja no hi és. Allò que ens hagués agradat transmetre-li, compartir o ensenyar, ja no és possible. El buit ens omple i fa que haguem de procedir a un comiat fred, intern i davant el qual no sabem com actuar. Ningú ens ensenya a acomiadar-nos per sempre de la vida d'algú i reaccionem de formes molt diverses. Hi ha qui s'amaga, qui ho necessita compartir, qui ho exterioritza de forma exagerada, i fins i tot qui no ho accepta i segueix amb el dia-a-dia fins que cau abatut emocionalment. Si però, quan dura el comiat ?
I jo què sé! , el que un vulgui penso. És clar que després arriben els moments de dol, quan acceptem i ens adonem realment de l'impacte de la pèrdua i ens en fem el càrrec. Això dura més doncs t'adones quan comences però no saps quan s'acaba. Hi ha qui està de dol tota la vida, no sé perquè però bé s'ha de respectar. Sempre hauria d'arribar un moment de la nostra vida en que ens hauriem d'adonar que hi ha altres persones al voltant nostre i que hem de mirar endavant. El dol hauria de ser finit, de fet ho és habitualment encara que incert per tractar-se d'un sentiment, d'un estat emocional. Els ajuntaments i les entitats declaren un o més dies quan passen desgràcies inesperades on es perden vides humanes. Pretén ser un acte d'homenatge i de reflexió vers el conciutadà perdut, evitant cap celebració prevista. Però què és el que els fa decidir si es fa un, dos, tres o els dies que sigui ?? Personalment, opto més pels homenatges i per destinar el temps i les reflexions vers la gent que fa coses importants en vida.
Cada cop que surt una esquela al diari o que ens assabentem de la mort d'algú proper, correm a preguntar i a informar-nos sobre la sala de vetlla i l'hora de l'acte religiós de comiat.
El sentit comú ens porta al tanatori, un lloc tancat, fred, distant i poc familiar, que a ningú ens agrada anar-hi. Llavors perquè ho mantenim ? Bé es podria anar a casa del difunt o escollir un altre espai com es fa en altres països, i reunir les persones que s'estimen de veritat a qui ens deixa. El record de la persona amb vida és el que ens hauria de quedar, sempre serà millor que recordar la imatge de veure'ns dins una caixa. Perquè se'ns exposa allà ? Perquè se'ns acomiadin ? Per ajudar a la gent propera a adonar-se del fet que ja no hi som ? Per veure com ens "arreglen" i dissimulen el que som ? Per favor, pensem-hi. Per res del món desitjo aquesta situació.
Encara que cada cop siguem menys religiosos, les cerimònies fúnebres dóna la sensació que no decauen pràcticament ja que al cap i a la fi, qui ja no hi és no decideix, i el sentit comú ens torna a portar al ritual de costum per aquests casos. Fer-ho fàcil i normal. A mi que no m'ho facin ! No trobo que sigui el millor lloc per realitzar l'acompanyament del dol. Hauria de ser preferible el fer-ho en algun lloc que fos de referència per qui ens ha deixat, lluny de la massificació que s'acostuma a crear al voltant d'aquests actes. Està bé l'ajuntar-se un munt de gent propera als familiars i fer un comiat públic obert a tothom. Dóna l'ocasió de poder-se apropar i recolzar als qui ho necessiten en aquell moment, si és que es deixen. Però un cop s'acaba la cerimònia què ? I a l'endemà ? És per això que crec caldria canviar costums i ajudar en moments de dol d'una altra manera.
L'objectiu principal post-mort hauria de ser el recolzament permanent de les famílies i amics afectats, i no tant el concentrar esforços en un acte col·lectiu de duració mínima i on s'hi aplega sempre algú que no entens el perquè hi és (per vici, per compliment, per fer-se veure ? ) És un tema delicat, fruit de debats cada cop més airosos. Si no podem triar com morir, almenys que ens deixin triar qui ens ha de fer el comiat i com ha de ser per ajudar-los realment a superar els primers moments de dol. Sentir que fas alguna cosa pel bé de veritat del qui ens deixa, seguint la seva voluntat, és quelcom alliberador i que segur ens ajuda a tirar endavant. Qui ens ajuda a superar el dol i a tornar a viure sense el ser estimat, és la gent propera, la gent que ens estima de debò i que apreciem de forma especial. Quan no estem dins d'aquest entorn, poc hi fem amb els típics comentaris de recolzament i les preguntes habituals que es repeteixen dia rera dia, i de les que pràcticament sempre obtenim la mateixa resposta.
I és obvi o hauria de ser, qualsevol decisió al voltant de la donació d'organs i de la incineració. Tot sigui per un món més solidari i ecològic.