Carros de Foc en estil lliure


El nom “Carros de foc” no sona a travessa de muntanya, si més no ho és i prou reconeguda arreu. Quan un porta anys dedicant-se a fer curses i trescades fora de l’asfalt, ja n’ha sentit a parlar força cops i tard o aviat s’ho planteja. El fet que el Parc Nacional d’Aigüestortes i Sant Maurici es presenti com a marc de l’esdeveniment és clau, doncs hi ha altres travesses similars en quan a filosofía i no tenen la màgia de l’indret en qüestió. L’objectiu d’enllaçar tots els refugis de la ruta en el menor temps possible és un dels reptes que recull aquesta coneguda travessa. N’hi diuen Skyrunner al corredor que aconsegueix fer-ho en menys de 24 hores i cada anys són força els qui ho aconsegueixen. Aquest any em tocava a mi, doncs és de les poques marxes-travesses de resistència per muntanya que se’m resistía.
Si fa un parell d’anys va caure la Cavalls del Vent en companyía de l’amic Raul de Sabadell, aquest any es va prestar a acompanyar-m’hi doncs també la tenia a l’agenda de fa temps. Ell però és un corredor de muntanya que està tan sols un nivel per sota de l’èlit, i que té més experiencia en el camp de les “ultra-marxes”. Ja ha fet la UTMB del Mont Blanc i al cap de 3 setmanes d’aquesta Carros de Foc fa una marxa també a França d’uns 160 km. també tot travessant els Pirineus. És d’aquella compañía que mai t’abandona en aquest tipus d’ocasions en el que preval el companyerisme per sobre de la competició. Ja hem coincidit en força curses i entrenaments, i tot i ser persones ben diferents, compartim inquietuts i objectius.
Aquest cop no podia ser menys i en pocs dies lliguem el tema pel nostre compte, sense prendre part del repte de forma oficial doncs ho fem fora de la data indicada per a l’ocasió i els refugis no están oberts durant la nit per a certificar els temps de pas. El primer dia ascendim desde la presa de Sallent fins a Estany Gento, on poc més amunt s’enllaça la ruta original, per continuar fins els refugis de Colomina i de Josep Mª Blanch. Portem track carregat de tota la ruta en el GPS per estalviar posibles pèrdues, però caiem en l’error de deixar-nos el mapa, tot confiats en l’electrònica… Per fer-ho bé ho hauriem de fer tot en un dia sense parar, però el que volem és conèixer bé el terreny i assegurar-nos que no hem de passar dues nits a la muntanya doncs la familia espera.
El primer tramé és un preludi del que vindrà a l’endemà: senders poc fresats, blocs de pedra amb fites a seguir, rierols d’alta muntanya, llacs i força desnivell. Fa 5 anys m’hi vaig acostar a fer aquest tram amb l’Eiger, i una nevada ens va fer desistir de l’intent. Arribat el dia “D” ens llevem a les 4 a.m. quan tothom és ben adormit. El refugi abunda d’estrangers que han arribat encuriositats a aquestes valls per a conèixer tal travessa de renom o alguna zona en concret. En poc més de mitja hora ja som esmorzats i encarem el primer tram avall per una pista força evident, amb els llums frontals de led. No tardarem gaire a dubtar de la ruta i ens entretindrem a trobar el camí correcte a seguir. Córrer de nit té aquestes coses, i falta que a sobre no ens hi fixem a vegades per encara complicar-ho més. Pels cops que m’ha passat, puc dir que perdre’s de nit, és un fet que desanima molt i més quan el grup és reduït o vas sol. Així doncs superem el primer tràngol i passem pel refugi Ernest Mallafré, ubicat pràcticament a peus del llac de Sant Maurici. Seguim ràpidament per la pista que enllaça amb el seg üent refugi, el d’Amitges, ara tot en pujada. Fa més de 13 anys que no m’hi acostava per aquí i pràcticament no recordo el camí ni el paisatge. Hem arribat aquí després de qüasi bé 3 hores i el dia ja clareja. Els ànims remunten tot i l’amenaça de pluja, doncs ens comencem a mullar amb un plugim que ens acompanyarà fins al refugi de Saboredo. Passem abans però pel port de Ratera a 2.500m. aprox. A partir d’aquí és territori verge per mi. Després d’una breu parada per a reposar forces i sense consultar la continuació de la ruta, seguim confiats avall per un camí ben assenyalat que ens sembla ens menarà al refugi de Colomers. Al cap però de prop de mitja hora ens adonem que no som al bon camí malgrat haver-nos fixat que no seguiem la ruta indicada pel Gps, nosaltres, decidim tirar pel dret per a intentar recuperar part del temps perdut, tot enfilant-nos per una canal queper sort ens porta fins el bon camí. El coll de la Sendrosa és al nostre abast i els ànims tornen al seu lloc. Baixem ràpidament fins a Colomers, refugi tradicional d’accés des de la Vall d’Aran que en aquesta época estival acostuma a ser força frecuentat per famílies i excursionistes. Són més de les 11 a.m. i ens trobem força bé físicament. Es nota que aquest any s’ha fet els deures i el cos en té ganes. El Raul s’entreté tota la ruta a fer fotos i juga a atrapar-me per darrera, per cert, amb molta facilitat. El tram següent fins al refugi de la Restanca és més del mateix. Arribem fàcilment fins el coll de Crestada que dóna accés a la vall que ens portaría fins aquest refugi, que nosaltres optem per avui no acostar-nos-hi. Estem fora cursa i passar per Restanca ens suposaria baixar un camí que després ens tocaria tornar a remuntar sense cap més alicient que veure el refugi. Ens estalviem així pràcticament una hora i mitja, que quedarà compensada llargament pel tram “no inclòs” en la ruta original entre on hem deixat el cotxe i el primer refugi d’on hem començat. El coll on ens trobem ja l’havia trepitjat també fa força anys, de camí al cim del Montardo, amb una bona colla d’amics i amb un altre pla a la cartera ben diferent. Ara ens trobem força gent pel camí que ens mira estranyada pel bon ritme que portem i la lleugeresa de l’equipatge. Anem amb calça curta i una motxil•leta a l’esquena que pràcticament no es nota. Quatre ganyips a l’interior, una mica d’aigua, paravent, farmaciola petita, roba de recanvi, ulleres, crema i gorra pel sol. Res de pes. El calçat de córrer també contrasta amb les botes robustes de muntanya que porten els qui ens anem trobant.
El refugi Ventosa i Calvell és a prop, en un itinerari interessant entre llacs. És la una de la tarda i tornem a aturar la marxa per uns minuts, ben pocs però suficients per a recuperar forces dígnament. Ens queden 2 trams llargs i complets en quan a desnivell i distancia. Precisament, hem d’ascendir tot seguit el coll de Contraix, punt més alt de la ruta a 2.700 metres, per un camí complicat entre grans blocs i que puja entre traces de neu antiga i una pendent important sense cap risc però, com tot el recorregut. Pugem però més ràpid del que ens pensàvem i això sempre t’omple de moral. Palpem que podem acabar dins l’horari previst. La baixada fins el refugi d’Estany Llong és llarga i per tant, pesada. Es fa una volta en la part final que no ens ajuda gaire, a més. Arribats aquí, reposem poca estona doncs l’objectiu és a les nostres mans. En poc més de dues hores i mitja fem el que considero és el tram més bonic de l’itinerari, per la vall de Dellui i el posterior descens cap a l’estany Tort. Encara hi ha forces per deixar-se anar a les baixades i pujar sense parar ni un momento en les pujades, i a bon ritme. Els genolls comencen a demanar descans i més després de prescindir de pals. La resta del cos però va fent, amb les corresponents molèsties i justeses. L’arribada al cotxe ens la prenem però amb mès tranquilitat del previst. Anem bé d’hora i evitarem la foscor sense problemes. Abans de les 8 p.m. hi arribem. Uf, quin dia !! Estressant però ahora relaxant, a la nostra manera, com ens agrada. Els cims hauran d’esperar per una altra ocasió. 17 hores de marxa efectiva ens ha costat el repte, i algunes menys li hagués suposat al Raul si ho hagués fet al seu aire. Ens ho passem bé plegats, poques paraules però ben avinguts. Una amistat que durarà temps penso. Ja tenim més objectius a l’agenda, i és que la vida del corredor és així: allà on s’acaba un repte, en comença un altre. No hi ha repòs en la planificació, cadascú però al seu ritme i amb el descans que es vulgui entremig. Per temps en puguem gaudir.