Sentiment de pais



Ja fa molts dies que sentim parlar darrerament per tots els mitjans de termes com nació, independència, autonomia... Totes són paraules fruit d'un sentiment comú i plenes d'intenció. L'esperit de les persones que uneix aquests termes és ple de desitjos i cada cop en major mesura doncs hi ha quelcom que està passant. No va lligat a cap moviment polític en concret, car són molts els partits ja avui dia que lluiten i debateixen per acostar-se a una realitat geogràfico-cultural canviant. És més fruit d'un moviment social, derivat d'injustícies a nivell econòmic, d'un desprestigi de la cultura, i un sentiment generalitzat antàgon als interessos dels que hi formen part. Hi ha una majoria que fins fa poc vivia amagada, tímida, sense dedicar gaire interès per la qüestió, i que amb els fets patits i viscuts darrerament, ha decidit obrir-se i sortir al carrer. És com si l'espasa que portem clavada hagués acabat de travessar-nos, per tal que definitivament anéssim al metge a buscar la cura que fins ara no valoràvem com a necessària. La societat, els polítics, les entitats, la gent. Quants hem acabat per donar un cop de puny sobre la taula per a dir ja està bé ? Volem quelcom més i en el que ens queda de vida, costarà que algú aturi aquesta lluita i ens ho tregui dels sentiments.
I és una realitat el que cada cop que surt el tema entre afins a aquest sentiment, sigui comentant alguna notícia o una simple vivència, sorgeix el rol mutu de la complaença i l'unió. Encara que sigui entre persones sense afinitat, passa igualment. I torna a ser una realitat el que cada cop que canviem l'idioma, veiem l'interlocutor amb uns altres ulls i pensem "això no va amb mi" o senzillament perdem en part l'interès de la conversa. La barrera que hi havia abans i que traspassàvem fàcilment, ara ens fa mandra traspassar-la, més aviat no hi veiem alicient.
D'altra banda ens aturem a pensar i coincidim amb l'opinió popular que els polítics del nostre pais no estan fent bé les coses, ja que quan ha estat el moment d'unir-se i actuar plegats, les desavinences han sorgit ràpidament i cadascú ha seguit pel seu camí, de forma minoritària i sense fer pinya. Com aconseguirem el que volem si els que ens manen vetllen més pels seus interessos que per la unió ? Sembla molt complicat que s'arribi mai a una força comuna. El moviment de base ha de seguir actuant, sense descans i carregat d'empenta. Hem de fer la bola més gran per tal que el pais ho agraeixi i acabi sent i tenint el que li pertoca. Els símbols i les banderes haurien de ser penjades al balcó de forma permanent, sense data de sortida, i anar-se renovant. I si algú ve i ho despenja, hauriem de tornar a penjar-la amb paciència, allunyant-nos de qualsevol enfrentament. Som el que serem, i això no hi ha qui ho alteri. Què ha passat ? No ho sé, però ha passat i estem en moviment.
Ens organitzariem millor, viuriem amb més motivació, els nostres fills tindrien més qualitat de vida i treball, i no perdriem el temps anhelant allò que ja tenim. Que lluny està i que a prop ho volem tenir. Visca Catalunya !