Tardor en sentit pur



Avui m'he endinsat al bosc, feia dies que m'esperava. Calia fer-ho sol per buscar la seva essència. Egoistament he prescindit de companyies habituals i sense cap destí previst, el camí m'ha trobat.
L'inici és un moment noble, agraït, ple de pau. El cos s'activa i entra en calor malgrat la humitat arreu present. La boira m'acarona i em recorda la proximitat de l'hivern, l'atravesso i no em deixo seduir. Pas rera pas torno a refer el mateix sender d'altres ocasions, no em cansaré mai de seguir-lo, penso. Entre tolls d'aigua puja amb ganes pel barranc. Algun dia hauré d'aturar-me per a fer neteja, doncs les branques encuriosides s'hi deixen caure mentre la mala herba reneix tot i les petjades. El rastre del senglar aviat agafa protagonisme en els marges on discretament alguna llanega hi llueix. L'acompanyen glans caiguts i cireretes d'arboç, ocults dissimuladament entre molsa i fullaraca. Mentre m'adono com s'està manifestant la tardor ja sóc damunt els primers pendents on el camí penetra en els prats que contrasten per la seva decadència. Hi poso ritme, el bosc continua més endavant i aquest tram el desitjo amb ganes. El desnivell s'accentua novament, la respiració es torna exagerada i per si no en tingués prou les teranyines travesseres constantment m'envaeixen. Em recorden que el sender és poc freqüentat. Sóc sol aquí dalt, no sento ningú, ningú em sent. Llàstima haver de tornar aviat. El meu destí atravessa la carena, i un cop deixats enrere una corrua d'avantcims, les vistes per fi arriben esplèndides. Ara el bosc queda sota els peus, les alzines s'han deixat vèncer altre cop.
Entretant observo l'entorn, alguna piulada d'ocell omple de vida el moment. Potser l'he despertat, sembla que al dia li costarà alçar-se. Malgrat no fer calor, bec algun que altre xarrup doncs estic assedegat. La font avui no m'ha volgut plaure, sort que sóc previsor. Continuo cap a ponent, on el camí s'eixampla, ara no cal arraulir-se tant. Sento fred i em moc ràpid però alguna llosa de pedra lliscant em fa moderar. Aviat seré a l'asfalt. Observo també que el roure és més nombrós aquí i algunes fulles madures es resisteixen a caure. Avui especialment també vec com abunda un arbust de flor violada, sembla que m'acompanyi en tot moment. M'agrada desconèixe'l, m'aporta novetat i curiositat. La velocitat em dóna de sobte una forta olor que em recorda a bolet, aquí creixen amb desafiant facilitat. També tinc temps de veure algun que altre llimac agosarat travessant el camí.
Ja no em queda més temps i els núvols carregats de grisor em fan fora. Mentre fujo pels carrers del poble, m'adono que l'experiència ha estat digna novament. M'acomiado del bosc amb recança, no puc tardar tant el proper cop. Per més que ho vulgui, no puc recordar les vegades que m'hi he apropat. Mai me'l podré treure del cap, mai ens podrem deixar.