Àvia de conte



Diuen que vivies en una capseta. Era una capseta petita però oberta a tothom. En sorties sempre que ho desitjaves, per a fer companyia i bé als demés, i en silenci hi tornaves al cap d'una estona. Feies vida senzilla, allunyada de maldecaps i discussions, discreta de mena. Els dies passaven, mentre en gaudies a la teva manera. Sovint jeies davant la petita pantalla per fer una mica de cultura i passar l'estona. El racó del sofà sempre era ple: allà hi cosies, llegies, esperaves el pas de les hores. Observaves el teu voltant i acollies la mirada dels demés amb un somriure inesgotable. Et feies estimar i tornaves l'estima amb escreix. Veïns, comerciants del barri, caminadors; es fa difícil saber quanta gent et coneixia i apreciava. No et perdies detall, fes fred o calor. Seguies la teva rutina, que gelosament mantenies. Una vida tranquila, talment sense risc, et feia fugir de tot el que no t'era familiar o proper, i nosaltres al teu costat. Paties força però, el que féssim i deixéssim de fer et tenia preocupada en excés. Ens volies a prop, i a prop et teniem, tant que ara el buit és nostre.
Per tenir-te present, tan sols ens caldrà pensar en aquella mirada afectiva i familiar amb la que sempre ens obsequiaves. No oblidarem tampoc la tendra carícia a la que ens tenies avesats. Duri per sempre el teu simpàtic i agradable record, segur que serà així.