Hola món. Relat d'una benvinguda

Avui el dia es presenta llarg. Fa més d'una setmana que ens va donar aquest dia com a data límit, tot i qüasi assegurar-nos que ens veuriem abans. Ell, ginecòleg de poques paraules, rialla curta i mirada segura, ens rebrà però com un dia qualsevol.
La nineta no té pressa per conèixe'ns ni per trencar la curiositat, mentre la mare està acabant la paciència. Porta dies neguitosa per casa, pujant i baixant escales, endreçant habitacions, redecorant. Cada cop que pensa en el canastrell i altres accesoris a portar a l'habitació, augmenta l'equipatge preparat, i per si faltés quelcom, només falta l'atendre les trucades diverses de familiars i amics que, lluny d'evitar el trencar la tranquilitat cercada, aconsegueixen portar els nervis a flor de pell. I és que malgrat està feta la feina, cada cop que ella s'atura, l'ànsia per a fer qualsevol cosa la venç novament.
Han quedat enrera els dies de les discussions de parella habituals sorgides per la maternitat. Ara fan més vida plegats que mai: junts passegen el gos, fan més festa major de barri que mai, omplen autodefinits, consulten encuriosits els manuals que han anat acumulant sobre el moment del part i ell acaba cada capvespre embadalit en tant observa la panxa on rau l'ànima bellugadissa en camí. Una panxa especialment grossa que ara mira cap avall. Tan avall que ha arribat el dia i.....quin dia ! Corredisses, dubtes irracionals de darrera hora, emocions. Potser ningú diria que avui són de part, semblava impossible. L'indret els delata però.
"Arriben tard" comenta el primer infermer amb qui s'identifiquen. I és que feia mitja hora que els esperaven segons cita amb el propi ginecòleg. És el que té quan penses que ho tens tot ben planificat. La veritat, és que la rutina matinal se'ls ha canviat i el trajecte ha resultat plàcid, lluny de buscar cap enfrentament absurd de darrera hora. Sort que el dia ha començat tranquil a l'hospital, i no hi ha gaire activitat en l'àrea que els afecta. En entrar a la sala de dilatacions observen dues noies més que "estan en procés", això va de debò. Quasi sense adonar-se'n, ella ja és damunt el llit amb batí de malalt, màquines al voltant, via intravenal, i una panxa que ara té les hores comptades. La por dels darrers dies, convertida en obsessió per moments, es va desfent davant el protocol mèdic. Aparentment la situació està controlada. Les hores següents es fan pesades, poques novetats importants al marge de seguir l'evolució de l'entrada d'una substàcia química pel catèter: es diu "oxitocina". Permet l'acceleració del part natural fins arribar a la seva provocació, un cop fa possible l'aparició regular de contraccions que queden registrades en el que talment sembla un sismògraf... Al costat però de tal màquina registradora, s'hi reflexa la vida en forma de xifres. El pols de la nouvinguda els dóna més vida que mai, i esperança.
Aquí continua la segona part, la que culmina amb el moment tan esperat per la parella. Sembla talment com si el fet de conèixer la cara de la criatura, es convertís en el centre del món. Potser estan passant coses fora d'aquell racó, però no compten ni són valorades per ningú en aquella sala. Si més no així ho pensen els pares, entretant l'anestesista pren el protagonisme. La punxada a l'epidural és perfecte i conseqüent amb els fets. En breu el ginecòleg fa acte de presència, i sense aigues pel mig constata amb un tacte que els queda menys de l'esperat. Ell està cansat de no poder fer res, ella ja ha fet inconscientment una infinitat. Davant, dos nounats ja han passat amb la seva família recent estrenada. El moment s'apropa. Cada cop es va dilatant més el coll uterí, amb l'ajuda dels químics induits, i amb la primera prova d'esforç que demana la llevadora tot es confirma: mare i criatura estan preparades per l'experiència de la seva vida. El pare ara corre a canviar-se per a entrar a quiròfan, el ginecòleg és en camí. Cap d'ells dos és el primer cop que hi entren: el primer ho fa amb records d'una malaltia passada i el segon ho fa sense records, per instint.
Ella ja és estirada al bell mig de la sala, amb cames obertes i mudada per a l'ocasió. Nervis arreu i poca olor a vida, més aviat olor a moment artificial, tot plegat està massa preparat. L'encarregat i protagonista de tot plegat entra al "taller" amb les mans cap amunt, recentment rentades i entonant un..."Què, com va ?" que sona més aviat a rutina. La llevadora també hi és en aquest escenari, amb un paper d'implicació i ganes de que tot vagi bé. Es diu Elvira. L'experiència del duet es fa palesa ben ràpid doncs van per feina i la cosa sembla estar en molt bones mans. La mare participa amb els primers esforços. Ràpidament es dibuixen amplis somriures entre els professionals, qui s'adonen amb complicitat que el part serà dels fàcils si no hi ha complicacions imprevistes. Tots tres hi aporten a la situació: un empeny, l'altre apreta i l'altre observa i obre. Fotografies i video s'alternen al voltant, de mans del pare, qui també vol entrar en acció. De sobte, allà apareix el primer borrissol en forma de cabell abundant: un cap recobert d'una substància sebàcia, greixosa i poc agradabla a la vista. Es fa difícil pensar que un ésser viu pugui sortir per allí, més aviat impossible a primer cop d'ull. Inspira, expira, inspira, expira. Ella ho deixa tot rera cada esforç, suant però controlant la situació. El pare agafa el paper de reporter amb ganes i descriu tot detall que es va succeint entre les dues cames. Tempta el mareig doncs li pot la curiositat per saber què està passant, i mentre subjecta la càmera amb la mà de sobte el món s'atura: és allà. Ha eixit el cap i resta mig penjat i sense reaccionar. Passen segons fins que surten els braços i acte seguit tot el cos es despenja de la matriu, amb un moviment gelatinós. Ell tampoc reacciona veient aquella imatge sobtada, talment de descoberta precipitada, on el color morat ha près tota la pell del nounat. Què està passant ? Les emocions es contenen doncs no hi ha simbols de vida. Tallat el cordó umbilical, la llevadora se l'ha emportat a una sala contigua i han passat segons que han semblat hores, fins que s'ha sentit els primers plors. Per fi !
Ja viu, ja és entre els seus. Ara si que les emocions s'han desprès i poden somriure abastament. Encara triga una estona en tant rep les primeres atencions i proves, abans no descansi plàcidament sobre el pit de la mare. Se la miren infinitament, el moment no es pot descriure. Tant s'ha hagut de fer i esperar els darrers mesos que no saben en quin instant de vida viuen. És una nena de poc més de tres kg. Tant els feia el sexe en tant vingués bé, i així ha estat. N'observen la pell bruna, els ulls foscos, les mans arrugades, busquen qualsevol similitud a ells. Són quarts de quatre i la sort els ha fet costat en el que porten de dia, i ara en gaudeixen. En menys de mitja hora s'ha enllestit el treball pel que havien estat citats, ara toca córrer a explicar l'experiència i ensenyar món al nounat. Els avis són els primers a descobrir-la, bé, més aviat els segons. La situació els supera: han rebut la càmera de mans del pare, qui ha fugit del quiròfan exaltat, vestit encara per l'ocasió. En breu embogeix sol dins el vestuari, els sentiments són a flor de pell i de seguida corre a compartir-los amb les seves nenes.
El camí fins l'habitació 1604 és ple de felicitacions i encaixades. Els espera 3 dies d'emocions, plens de visites i noves experiències, regals, consells, plors, nervis, desconcert, però molta felicitat per sobre de tot. Aviat comencen a gaudir de la joia nouvinguda, són moments que mai oblidaran.