Discapacitat plena de capacitat



En aquest món hi ha persones com en Sergi Bruguera i molta d'altra gent famosa o no, que dediquen estones i esforços al món de la discapacitat. Siguin hores o jornades senceres, sempre es fa interessant i t'omple d'emoció el poder compartir aquestes estones amb gent tan especial com ells. La discapacitat intel·lectual, altrament coneguda com a discapacitat psíquica, comporta un retard mental en la persona que segons el grau, arriba a afectar en gran mesura l'autonomia de qualsevol persona afectada.
La manera en que et sents observat, una conversa innocent i senzilla, l'afinitat que s'adquireix ràpidament, el sentiment d'integració, són aspectes que acostumen a ser comuns i fàcils de detectar en casos de discapacitat severa. Necessiten estima i els agrada fer vida en comunitat. La vida no els és fàcil malgrat no en siguin sovint conscients, més aviat qui més ho "pateix" són familiars i gent propera. Es dóna una bona part de casos tanmateix, en els que tant la relació familiar com l'estima que reben són extremes. Tot i les seves limitacions i moments complicats, són clars exemples de superació o millor dit, de integració perquè acaben formant part de la societat com qualsevol. N'hi ha qui fins i tot viu en parella i té descendència. Són capaços de viure i treballar de forma independent, amb una mínima supervisió per part de professionals. Són gent corrent i capaç.
Els casos però més accentuats suposen un esforç important i constant de les persones afins. Malgrat es lluiti diàriament per afavorir les seves capacitats, i buscar un nou grau d'autonomia, els resultats són difícils d'aconseguir. I és en aquest punt on qualsevol acte, qualsevol gest, els suposa un motiu d'alegria. Recordo especialment el cas concret d'una persona afectada amb qui ens coneixem, que sempre que coincidim corre a saludar-me efusivament i diu el que li passa primer pel cap. Potser són paraules sense sentit o que no porten a cap conclusió, però el fet d'escoltar-lo ja li suposa un bon moment. Que bonic és veure'ls riure i compartir una conversa, per petita que sigui. Com a persones que som, allà hi hem de ser. El seu dia a dia no deixa de ser senzill i rutinari. Perquè no ajudar-los a trencar aquesta rutina i fer-los sentir com una part viva que són de la societat ? Hem de lluitar per la integració d'aquest col·lectiu a tots els nivells: social, laboral, moral, emocional... Donem gràcies als voluntaris i persones que ho fan possible. Ajudant als demés, ens estem ajudant a créixer nosaltres mateixos.