Marató de Barcelona (03-11): la nostra cursa



Sincerament, el resultat obtingut en aquest repte ha estat pitjor del que m'esperava. Aquest cop la feina estava més o menys ben feta, i les aspiracions eren unes altres. Amb més edat, més experiència, entrenament millorat en quan a mètode, molta motivació... Tot coincidia per a intentar lo inabastable vist com s'havia alçat el dia amb bon temps i calor. Injust penso vist l'esforç que costa preparar aquestes proves en quan a temps i sacrifici per la família. És el que té l'esport: molts dies bons però també algun de dolent. Tampoc puc dir que va anar malament vist el temps final, només 50 segons per sobre de la marca aconseguida l'any passat. El que no va anar bé va ser la decadència del ritme en els darrers kms., la típica decadència que s'apodera de l'atleta que s'estrena en la distància o que aspira a reptes inabastables. Aquest no era el meu cas per això no la puc considerar una bona marató.
Quan un no dóna més, sense adonar-se'n baixa el ritme i lentament es va deixant anar. El cronòmetre parla sol i la progressió dels corredors propers, uns més tocats i d'altres renaixent en plena cursa, és la millor referència per conèixer com li van les coses a un. El cos es va consumint progressivament i el cap l'anima a espavilar-se a acabar l'esforç, més psíquic que físic. De fet les cames, malgrat ser les protagonistes, no són el que pateixen més. Hi ha una cosa que es diu "fons" i una altra que es diu "fatiga". Si un té la primera, venç la segona. Sort que amb els anys un és propens a adquirir fons i guanyar en capacitat de patiment. Justament el que necessito.
Les setmanes prèvies ens haviem concentrat i parlat infinites vegades referent a les intencions maratonianes, com si amb paraules volguéssim aconseguir-ho. Tot pintava a que soritiriem un grup de 5 persones a intentar rebaixar la barrera de les 3 hores, però des del primer km. vaig poder veure que tot havia quedat en bones intencions. Vem sortir plegats amb la Isabel i el Manu, 2 corredors consagrats del club, amb qui vaig compartir els primers 10 kms. a ritme constant. La segona fase de la cursa, fins el km. 30, va transcórrer sense incidències, però sol, mantenint el ritme previst en 4m 16s. per quilòmetre. Per moments vaig pensar que seria capaç de mantenir-me però altre cop vaig fallar en el mateix tram. Aviat van començar a caure segons extres al ritme calculat, aquest cop penso en gran part per culpa de la calor i un sol que castigava a estones. Qualsevol vitualla servia per evitar el defalliment total. Poc a poc però, anava avançant gent i això sempre et dóna una força extra. Els darrers 5 kms. vaig poder créixe'm una mica, per allò de treure-s'ho del damunt i trobar-se amb la família a l'arribada, però tot i així, el ritme seguia decadent. A hores d'ara penso que és d'admirar el treure's aquest darrer esforç de la màniga. Tot ho va fer la mínima possibilitat que hi havia de millorar la marca, i la força que et dóna una filla quan saps que t'espera a l'arribada. Quin gran moment la darrera recta, malgrat no "guanyar". 3 hores 6 minuts 40 segons d'esforç i reconeixement, molt ambientades pel públic, amb una excel·lent organització al darrera, i més de 13.000 corredors de tots els nivells fent-me companyia. Això enganxa.
veure més detalls (dades d'un altre company)