Marxa La Selva del Camp (03-11)



67 km. per la serra del Montsant donen per molt: emocions, reflexions, cansanci, paisatge... Dissabte vaig poder gaudir d'aquelles marxes (que en fem curses entre uns quants) que mai s'obliden. No sóc pas de repetir itineraris però aquesta ocasió m'ha culpit. Conèixer un indret tot fent l'activitat que més ens agrada és una de les meves máximes aspiracions esportives, i així va succeïr al voltant de Prades i la serra del Montsant.
Sortia condicionat per haver passat una setmana complicada a nivell de salut, amb faringitis tractada amb antibiòtics i un cansament afegit per no haver fet el repòs correcte que mereix aquests reptes. Justament hores abans de la sortida em trobava amb els companys de feina per fer un sopar que només em va permetre dormir unes 3 h. dons la sortida era a les 7 a.m. i la nit no dóna per més. Baixo fins el poblet de la Selva del Camp amb l'amic Toni i un parell de companys del seu equip amb qui coincidirem en breu a la Trailwalker. En arribar saludo varis amics d'aquells que es pot considerar com a malalts del tema, entre ells l'Oriol que fa pocs mesos ens vem conèixer per formar part del mateix equip en el repte d'Intermon.
Em trobo cansat i estrany només sortir, porto decidit no fer la marxa al màxim entre altres coses perquè no estic bé i no puc jugar-me-la. La competitivitat em vessa per les venes com sempre i m'empeny a no parar de córrer a bon ritme. Aconsegueixo fàcilment posar-me entre els 20-25 primers durant els primers 20 kms. aprofitant-me que falta gent de nivell superior en aquests tipus de "competicions". La primera pujada forta em posa ràpidament a lloc i observo com mica en mica em van atrapant pel darrera diferens participants. Menjo i m'hidrato com mai abans havia fet i és que el sol i la calor destaquen per la seva presència malgrat la frondositat dels boscos de l'indret. La transició cap al poble de Prades, entre els kms. 30 i 42, es fa en pla pràcticament per una pista que acaba sent pesada i solitària. Amb dificultat em segueix atrapant algú pel darrera. No vaig tant malament penso. L'entrada a Prades la faig ràpida, pensant en reposar-hi una estona però vist el sol com cau a l'avituallament de la plaça, m'ho repenso i em desdic de les intencions de jeure una estona. Fujo de la multitut malgrat els bells records que em porta l'indret i la nostalgia que s'hi respira.
Cada km. que faig són més les ganes d'acabar i de retrobar-se amb la família a casa. Això sempre et dóna forces extres que fa anys, quan tenia més temps per dedicar-me a aquestes distàncies, no ho experimentava. La darrera pujada important del dia fins a La Mussara, la faig en companyia d'un altre corredor també poc lleuger com jo. Xerrem a estones tot compaginant els renecs sobre la pendent, amb paraules d'admiració respecte l'espectacle paisagístic que estem vivint. Unes vistes espectaculars de la vall que es va tancant, amb una bauma gegant com a protagonista i un sempre curiós pont de pedra (el pont de Goi) que creuem tant per sota com per sobre. A partir d'aquí comença la darrera creuada, 15 kms. en solitari novament per pista forestal planera i que a estones baixa, però també puja inesperadament. És aquí on trobo a faltar més que mai la companyonia de l'amic Xavi, amb qui anem compartint entrenaments a un nivell similar. Les cames i especialment els bessons s'han començat a queixar, amb amenaces sèries de rampes que em preocupen i molt pensant en els 100 kms. que m'esperen d'aquí a un mes i mig. Em conec i he d'accelerar el ritme, perquè si em paro o si troto amb lleugeresa, llavors sortiran les maleides rampes definitivament i això em pot sentenciar. Tiro doncs ràpid avall per la darrera baixada d'uns 5 kms. on avanço de pas a varis corredors. L'entrada al poble la visc amb eufòria, per haver fet realitat novament un altre itinerari, encara que hagi estat amb més temps invertit de l'esperat per motius obvis.
L'Oriol m'espera a l'arribada, quan tot just fa 9 hores i mitja que s'ha donat la sortida. Arribo animat i amb forces, en 35ª posició malgrat el malestar dels darrers dies i la maleïda darrera nit. Quantes ganes tinc de retrobar-me amb els meus, necessito descansar prop d'ells i renovar forces pels propers reptes que aviat m'esperen.
veure més detalls