Intermon-Oxfam Trailwalker (05-11) Guanyar de forma solidària



Ulls de victòria, sensacions renovades, un esforç èpic, muntanya de sentiments. Estaria bé que tothom en aquesta vida pogués arribar a viure una experiència similar, encara que fossin minuts. Com ens pot arribar a sorprendre'ns la vida en tals moments aparents de patiment ! La Trailwalker suposa el marc perfecte i em va brindar l'ocasió tant a mi com a la resta de membres de l'equip que hi vem prendre part per a participar d'aquests moments de sorpresa.
Feia uns sis mesos desde que es va començar a gestar tot. L'entitat Intermon-Oxfam promocionava el nou repte ja existent en altres països i on es celebrava amb èxit desde feia anys, i entre el col·lectiu de corredors corria la veu i les intencions d'anar formant equips. En pocs dies van començar les trucades, els missatges i l'estructuració del projecte com a tal. L'associació Corredors.cat ens donava la possibilitat d'apropar-nos-hi tot representant-la oficialment, i de fer-ho entre amics esporàdics, entre amics especials per a l'ocasió. Ràpidament amb el Raul vem coincidir en les ganes fàcilment i ens calia no entretenir-nos en completar l'equip. El Jaume llavors intentava coordinar també el projecte des de l'associació i ens va acollir dintre l'equip. Només calia trobar el quart i definitiu membre, que en pocs dies va resultar ser l'Oriol. L'experiència recent i curriculum esportiu del Jaume i del Raul contrastava però amb el nostre. Erem un equip ràpid i des d'un bon inici érem conscients del fet però calia fer molta feina.
Els donatius van arribar més fàcil del previst, fent possible aconseguir l'objectiu solidari, i les setmanes prèvies al repte van ser plenes de preparatius tant esportius com logístics. Cadascú de nosaltres té preferències ben diferents en quan a l'entrenament, així com facilitat de temps i disponibilitat. Apareixen a més petits entrebancs de salut que ens afecten qüasi bé a tots, i que condiciona el projecte esportiu en algun moment. Entretant s'ha anat generant una gran expectació pel nostre resultat esperat, fent que ens presentem a la línia de sortida amb una pressió amagada però afegida del tot. Per si fos poc, dies abans ens truquen els srs. de TV3 per informar-nos que ens han escollit com un dels equips a prendre part en imatges del programa "Temps d'Aventura" que dedicaran als reptes esportius solidaris. Cal fer-ho bé doncs, no fos cas.
7 de Maig de 2011. 9 h. És aquí el moment. El Jordi, el Raul R. i la Mireia ens acompanyen desde primera hora del matí, i no ens abandonaran fins passada la mitjanit i despres d'uns 108 km. ón l'equip oficial de recolzament, seran la nostra ombra en les més de quinze hores que ens esperen pel davant. I dic oficial perquè hi ha equips de persones que també ens recolzaran al llarg de tantes hores, repartides arreu i d'una magnitut que supera les nostres expectatives. L'ambient de la sortida és més que diferent al d'altres ocasions. L'organització ha muntat un sarau important a nivell d'instal·lacions per acollir el miler llarg de persones que ens apleguem en el petit poble de Santa Maria de Palautordera. Identifiquem fàcilment la resta d'equips, amb els respectius equipatges. Tots ens anem registrant per a recollir els dorsals, xip d'equip, i obsequis de la cursa. Mai ho havia fet d'una forma tan relaxada i conscient com aquest cop. Estic concentrat, poc nerviós i expectatiu. El dia pinta bé: núvol i amenaçador. Passem el control de validació de material i ja som dins del box de sortida. Ni calaixos com altres ocasions, ni estiraments, ni més formalismes. Analitzem visualment la resta d'equips, igual que ens analitzen a nosaltres. Aquí tothom és desconegut i bromeja amb els acompanyants, l'ambient és festiu i per sobre de tot, solidari. Entre tots hem aconseguit reunir 470.000 € en donatius pel tercer món. Saludo a altres equips coneguts, entre ells l'amic Toni amb qui vem estar a punt de formar un altre equip.
Passen segons i sortida ! la festa ara si que comença de debò. Cent metres i amb tres equips corrent al davant. Em giro, i sembla que la gent avui no vol córrer gaire. Cent metres més i sóc al capdavant de la cursa, amb un polícia obrint traça sobre la moto. L'equip s'apunta al meu ritme i els dic: "alguna cosa va malament" fent referència al poc apropiat de la situació doncs jo mai havia viscut res igual fins aquell moment. A cada quilomètre que anem guanyant a la muntanya els dos equips perseguidors més immediats són cada cop més enrere i ràpidament perdem referències visuals. Primers moments d'eufòria, estic bé, ens trobem bé, no sabem com evolucionarà però la bronquitis que arrossega l'Oriol malgrat han passat uns dies, i tampoc sabem què passarà amb el popipleo del Jaume, que fa dues setmanes que no surt a córrer. Internament no ho manifesto però desde el primer km. m'obsessiono en pensar quan arribaran els primers indicis de rampes musculars i fins a quin límit sabré patir, veient el panorama competitiu que ens espera tal i com hem començat. Sóc el lent de l'equip, tothom n'és molt conscient i m'anima. Juguen al meu joc, i jo jugo el meu ja que el repte depèn pràcticament de la meva evolució i capacitat de patiment. Mai m'havia sentit tan observat. Controlo la situació i en poc més d'una hora ens alcem dalt el primer control ubicat a la Bassa de Sant Elies per una pista fàcil per la que hi transitem sense esforçar-nos al màxim. El trànsit fins al segon control dalt el Pla de la Calma és novament ràpid, no tenim referències en cap moment de la resta d'equips, i carenejem pel pic de Sui amb un pas previ per senders de forta pendent i impregnats del bon paisatge proper. Un excursionista ens barra el pas per fer una foto i el Jaume qüasi l'escombra del camí. No tenim temps a perdre. Un ramat de cabres ens reben dalt i per moments es col·loquen darrera nostre, com si de supporters incondicionals es tractessin. L'equip de suport de veritat ens espera camí del Tagamanent, i també anima darrera nostre dalt els vehicles. Pinta bé, contenim l'euforia però la felicitat és palesa i compartida. Ho podem fer.
Demano insistentment que es posin en contacte amb la meva família, doncs anem avançats al temps previst i prevec que no arribaran a temps per veure'ns al següent control com hem quedat. Pista avall, en un revolt em sorprèn l'amic Albert qui ens acompanya un bon tros avall, tot fent fotos per la seva nova web que està promocionant. L'entrada a El Figaró és frapant, al·lucinant, brutal. Els primers vilatans ens aplaudeixen i a la distància sento el xiulet del meu pare: hi són ! És increible el que sento en veure l'ambient que hi ha muntat, i allà vec la Che i les nenes, amb un somriure que em supera. Abraçades desbordants d'emoció ho diuen tot. Vinga ! Un passadís humà ens porta fins el punt de control on engullim fruita novament i un glop d'isotònic. Em preocupa només veure fruita als avituallaments, no estem menjant prou bé i la Mireia ens ho recorda. Falta l'entrepà i no podem esperar. 30 km. i no ens hem avituallat sòlidament com cal, però no hi ha temps a perdre doncs no sabem quan tardarà en aparèixer el segon equip ja que fins ara no hem forçat el ritme i fàcilment ens poden haver retallat distàncies pensem. Quan passen pocs minuts d'un quart d'una sortim del local i continua la festa i els ànims. Alço els braços agraint el moment.
La pujada als Cingles de Bertí i concretament a La Trona se'm fa curta tot i ser una de les pujades més temibles que ens esperen. A un ritme lent però, no puc forçar ni vull patir cap defalliment. Els senders i el paisatge és molt agraït, i ens creuem amb els pocs excursionistes amb qui coincidirem durant tot el dia d'avui. L'avi Mena, tal i com el coneixem dins l'Associació, ha muntat un avituallament pirata dalt de tot que sembla caigut del cel. Menjar a dojo i beguda fresca. Això és un company penso, tot i que no li puc agraïr en condicions ja que estranyament i en qüestió de segons em trobo malament. Intento menjar però no m'entra res, rebutjo els aliments i només m'atreveixo amb la fruita novament. Una ampolla d'aigua fresca i un gel energètic em salven el moment. Marxo molt preocupat, no puc fallar ara. Per sort ens han avisat que el segon equip ha passat per baix a vint minuts nostres, així que dosifico fins a Sant Feliu de Codines. Troto lleugerament en els plans i baixades, i així anem fent fins a Sant Miquel del Fai on feia anys que no m'hi deixava caure. El Jaume té un petit, molt petit, defalliment doncs s'ha fotut una cervesa a l'avituallament de'n Mena i diu que va deshidratat. L'Oriol i el Raul continuen endavant sense novetats i obrint camí ja de baixada i de forma segura gràcies als reconeixements previs que han fet per aquestes etapes. Van força sencers i ja portem més d'una marató. A Sant Miquel es confirma la meva incapacitat d'engullir. Sento rebuig pels aliments i em sap greu no poder tastar els magnífics entrepans que ens han preparat. Em renyen fins i tot, però no puc. Metres més avall, vomito l'isotònic que acabo de veure barrejat amb trossos de taronja, i a sobre em filmen. He caigut molt baix, així que toca remuntar. Sóc dur de pelar i tinc claríssim que me'n sortiré. Passen els quilometres, ara agafant un sender que m'atrau i m'animo per sort. Arribant a Sant Feliu de Codines apareixen uns amics de l'equip, que ens acompanyen fins el control, això és garantia de mantenir-nos en el bon camí que fins ara no hem perdut en cap moment. Aquí però no hi trobo la família: dos quarts de tres així són dinant ja que torna a ser més aviat del previst. Si que hi trobem uns magnífics tambors que sonen sense parar, incitant-nos a abandonar el punt de control ràpidament. El Jordi em facilita per primer cop la meva bossa d'on agafo més gels i barretes. La Mireia ens anima incondicionalment i el Raul Koala, no deixa de filmar-nos i fer fotos. Estan portant un excel·lent seguiment de l'equip, i alhora informen via Twitter i via la nostra web, Picasa i a través del fil de l'associació, a la resta de gent que està seguint interessada la nostra progressió, i ara amb més motiu que mai.
En pocs minuts abandonem el so dels tambors, i dubtem alhora de sortir del poble doncs falten cintes de senyalització. Un senyor amb moto de trial que ja ens ha rebut amb la seva càmera a l'entrada del poble, ara ens espera a la sortida novament i acompanyat de canalla. L'expectativa per veure el primer equip classificat és important. Després d'acabar la cursa, aquest mateix senyor ens sorprendrà amb un magnífic video del repte on tenim un clar protagonisme. És el que té l'anar al davant. Pista i pista ens espera, primer més tancada i per bosc frondós, i després més oberta camí de Gallifa. Sort de'n Jaume que en un trencall força mal assenyalat, tot i anar el darrer, s'hi fixa evitant el que hagués estat la primera pèrdua de la jornada. La calor apareix per moments i m'he anat recuperant poc a poc. Les noves referències situen el segon equip a poc més de mitja hora, pinta bé el tema doncs no hem perdut temps tot i el defalliment. Ataquem no gaire ràpid la pujada al castell de Gallifa, i malgrat seguir sense track no dubtem en cap trencall. Ja començo a identificar el camí, per aquí ja he passat altres ocasions fent l'itinerari dels 5 cims i en breu serem a l'antic recorregut de la mitja marató de St. Llorenç. Agafo ànims d'on puc i em salto el punt on ens esperen els acompanyants prop del castell, em sap molt de greu però he de fer recuperar el temps perdut a l'equip en la pujada. Entenc que ells ho agraeixen això doncs seran força vegades que ho faré durant la cursa, no és fer equip.... o si ? Metres abans d'entrar al poble, m'entrebanco per primer cop i quedo clavat de bessons, totes dues cames a la vegada. Ja hi som, amenaçaven de feia estona i amb 60 kms. no han volgut esperar més. Sort que arribem ràpidament malgrat tot al control de St. Llorenç Savall cap a les cinc de la tarda. Una nova corrua de gent ens hi espera, entre ells, ara si, la meva família. Abraçades de debò i emotives amb les nenes i amb la Che. Els pares em miren preocupats doncs els explico que la cosa no va bé però si que va bé a la vegada. Mentre engulleixo uns quants macarrons que em sentaran de conya, demano una mica de massatge als bessons per mirar de recuperar-los però dubto al moment. Em fan mal al remenar-los, això no pot ser mai bò. Bec, bec i bec més. Omplim dipòsits d'aigua per preparar el que ens vé. Més platans i taronges i sortim en pocs minuts d'aturada. Aixeco braços agraint a tothom el seu gest, d'ànims no ens en falten ni tampoc confiança en l'equip i en l'arribar plegats. Ho estem fent molt bé i només un entrebanc molt gros ens treuria la primera plaça del podi amb la que tant portava somiant de feia mesos. Quanta gent m'haurà preguntat aquest temps en quina posició quedariem i quan temps voliem fer. Impossible recordar.
De sobte, al km. d'haver arrencat, tornen les estrebades musculars i m'aturo en un pi per estirar els bessons però....crac. Els quadriceps es contrauen també com mai en la meva vida havia passat mai. Tot a la vegada, les dues cames. Ahhhh ! Quin mal !!! Camino, més aviat, intento caminar i per sort, metre a metre tot torna al seu lloc. A partir d'aquí però puc dir que m'arrossegaré fins al final. Aquesta sensació m'és nova, i no em permet un caminar ni molt menys, un córrer còmode. No entenc res doncs he fet els deures i porto bons entrenaments, bona alimentació, complements de potasi-magnesi per evitar justament el que m'està passant. Hi ha quelcom que no estic fent bé o que em falta, però ara no sóc a temps de corregir-ho, així que miro d'aguantar com puc el ritme per la pista de la Vall d'Horta. Caminant ràpid i a estones fins i tot aconsegueixo trotar. Ja som al torrent del Llor i m'aboco al seu caudal buscant una remullada màgica. El desnivell que ens espera fins Coll d'Eres és important però sé on sóc així que no em fa gens de por. La pujada no em senta malament i tiro sense aturar-me. A l'equip ja fa una estona que se'ns ha afegit el Ricard, germà del Raul, i un company de l'associació. Tots menys aquest em forcen pel darrera i aguanten un ritme lent però constant. Vinga, vinga, coll dels Emprius, flanqueig, trencall de la cova Simanya i ja som dalt ! L'amic Pedro ens crida des de dalt i s'ajunta al grup fins a Mura. Els muscles aguanten, super-rígids fins a Coll d'Estenalles però aguanten. Sort tinc que apareixen de sobte a mig camí una desena de companys que ens portaran en volandes fins al control (el Xavi, el Pau, la Teresa, el Ferran...) Quin nou moment de glòria quan ens apludeixin aquí. Som el centre del món, si més no m'hi sento. No parlo, només escolto a dures penes, sense interès. Vull continuar i prou, amb un parell de minuts ja n'he tingut suficient per reposar forces. Les cames amenacen cada cop que m'aturo, i de quina manera. Ens fan foto oficial de l'equip però no aguanto i fujo cap al camí de La Mata, acompanyat de'n Pau. Tinc mal, estic adolorit però hi sóc, la moral pot a la molèstia. No em puc quedar aquí, ni se'm passa pel cap de fet. Ja ensumo la meva Mura estimada i m'hi llenço. Prenc un iboprufè que m'ajuda força i un complement de potassi, tot plegat per alleugerir-me. Coll de Boix, Alzina Bonica, El Cargol, carena avall que hauré fet desenes de vegades. Avanço ara més ràpid, ens hem tornat a activar per sort. El Jaume em segueix de prop i em recolza, avui m'està sorprenent. L'Oriol de tant en tant es distancia del grup per darrera, jugant amb el mòbil però ens atrapa amb sorprenent facilitat. El Raul és allà, com sempre, callat però hi és i no es queixa de res. Ell ja em coneix prou i sap que aguantaré. Porto un track testimonial, doncs qüasi ni em fixo, i m'imagino que són les vuit del vespre quan trepitgem el primer carrer de Mura. Força gent surt de l'església i ens mira encuriosida. Enfilem per dins el poble, va sortint gent d'arreu, més aplaudiments i crits. Com m'agrada Mura ! No li puc fallar, ni a ella, ni a l'equip, ni a totes les famílies i la gentada que ens rep fora el control. Fem els darrers cent metres en pujada, corrent amunt buscant la calor dels nostres i dels acompanyants. Vull plorar de dolor més que d'emoció però no puc. Els sentiments m'acompanyen i estic prou serè encara per evitar-ho. "Papa, papa !" em criden. S'ha afegit en aquest darrer punt la família de la meva germana també. Moment de glòria. L'Eva també abraça i anima el seu Raul, la Susanna fa el mateix amb l'Oriol, fa poc temps que van plegats, ho deu viure-ho amb molta intensitat aquesta noia penso. La Mireia, l'altre Raul i el Jordi són allà, com no. No s'han volgut perdre ni un detall nostre en tot el dia en els prop de 80 km. que portem. Els dec molt, massa. Avui són també família nostra. Puc descansar una mica dins el petit edifici, xerro fins i tot. Uns espaguettis em senten bé, el plàtan rigurós i líquid. Ja em passen el frontal segons el previst. No puc quedar-me més estona o em quedaré clavat. De dintre la gentada que ens acompanya, molts d'ells de l'associació, vec cares noves i sento un "Ja ????" al moment de deixar el local i fent al·lusió a la poca estona que ens hem aturat. Assento amb el cap, és el moment de la veritat. Ve el tram més complicat i llarg, arriba la nit i amb ella ja presento que arribaran els problemes. M'acomiado a contracor dels meus, i corro avall.
Enceto l'etapa més desitjada per mi, la que marcarà de debò la Trailwalker com ja preveiem uns quants. En aquest punt força més endavant sabrem que ja portem més d'una hora al segon equip, i que curiosament avança separat, un d'ells pel davant a força minuts de distància dels tres restants. El tercer equip sembla ser que qüasi els trepitja també però ja sense un dels quatre membres. Cap d'ells ja no són equips i no poden ser mai rivals penso, quan m'ho expliquen. Al Puig de la Balma ens sorprenen els acompanyants novament amb la seva presència, i jo qüasi ni els saludo doncs no tinc temps per perdre malgrat després m'arrepenteixi del meu comportament. Collet Roig, camí de Puig Andreu i trencall de la Font dels Tilers. Si fins aquí tot l'itinerari havia estat més o menys ben senyalitzat, la cosa canvia. Trotant pista avall, m'adono que deixem a l'esquerra el camí que mena a Matarrodona i en ell també el track que porto. Les cintes segueixen pista avall però aturo l'equip. De seguida m'adono que alguna cosa no va bé doncs no hi ha més camins que portin a Rellinars més avall sense fer una gran volta. Mig enfrentant-me amb l'equip, els dic que cap enrere que jo me'n vaig pel camí que conec. Em miren sorpresos i per sort confien en mi, tot i algun comentari. Perdem cinc minuts bons en aquest punt, i tot i així l'Oriol se'n va pista avall a veure si continuen les cintes (que ho fan) No els dono opció, me'n torno enrere sense escoltar ningú i agafo el camí que conec. Són molts anys trescant per aquestes muntanyes, quins records de petit i amb l'Eiger ! Nostalgia pura. Entretant, només encetar el camí observem cintes com era d'esperar. Fem crits avall però l'Oriol no ens sent. Jo continuo pensant que ja m'atraparan, i resulta que ell havia tirat un parell de kms. avall i va tornar pujant i informant-nos que també hi havia cintes avall. Tot i manar-los que canviessin les cintes del trencall, en al·lusió a algun graciós que havia modificat l'itinerari i sent coneixedors que el segon equip era força enrere, a l'acabar el repte ens van informar que algú ho havia tornat a desmarcar i per aquest motiu varis equips de just darrera nostre havien anat a espategar qui sap on (la pista porta fins El Pont de Vilomara...) La solitud em posseeix, camino sol com a mi m'agrada, mentre algun km. més endavant m'atrapen un cop arribats a la bassa de Matarrodona. Camins poc fresats que vaig vencent tot i el dolor que ja comença a ser insuportable, no em puc aturar però, ha caigut la nit entretant i la llum dels frontals han agafat el protagonisme. Només falta el darrer obstacle, La Morella, ja no la temo ja estic molt a prop de vèncer-la després de força anys. Pujo a bon ritme, doncs les rampes musculars no amenacen tant com en plans i baixades. Una nova sorpresa ens espera dalt, on un sr. amb vehicle ens barra el pas cap a la pista directa que porta a Rellinars i que conec. Vista l'experiència de feia una estona, desconfio d'ell però ressignat encetem la pista ara desconeguda que potser ens porta al poble. Ben aviat però ens adonem de l'enorme volta que tocarà fer, resulta que degut a que un ocell ha aniuat per la zona i els del Parc no autoritzen a l'organització utilitzar la pista correcta. Prop de 3 km. més acabem fent abans no veiem una llum d'un corredor que se'ns apropa rebre'ns: l'amic Toni que feia unes hores havia reclamat que el truquessin per ajudar-nos en el darrer tram. I efectivament ha vingut, és aire nou. Entrem al control de Rellinars plegats, algun aplaudiment tot i ser quarts d'onze. El meu pare hi és, continuant el seguiment, junt amb el Quico. Esgotament i esgotament, sort que vec el final i que vaig fer el reconeixement de la darrera etapa fa ben poc. Menjo i bec poca cosa, necessito sortir ja abans retornin els mals que han començat novament a atacar-me. No aguanto cap postura quiet més de cinc segons, la situació comença a ser molt preocupant.
Enfilem en grup la penúltima pujada de la jornada, que dóna pas a una pista planera que enllaça al sender que ens porta ràpidament a La Farinera. Qüasi no puc trotar però ho faig a estones incitat pel Toni i el Jaume. Ara són el meu àngel de la guarda i viuen el meu patiment d'aprop. El Raul em va donant cops de mà en les baixades fortes, per evitar que caigui o m'enrampi, això és fer equip. Una pluja lleugera ha començat a fer presència just a l'entrar als primers carrers de Vacarisses, i en pocs minuts acaba sent un autèntic diluvi amb llamps i trons. M'arrepenteixo ràpidament d'haver demanat la presència del Toni vist que s'ha plantat sense paravent i ara ho comença a passar malament, tot i disfrutar el moment. La pluja no ens abandona fins l'arribada. Sort del camí de la Matagalls-Montserrat que ja hem agafat i que sense mirar més cintes, ens porta directes al coll de sobre Monistrol. Hem pujat per l'urbanització a ritme lent pel que estem acostumats, també torna a ser entre nosaltres el Ricard i algú més desde que ha començat la pluja. Una bona colla engeguem la baixada pel camí de pedra tan tradicional, que ara s'ha convertit en riu d'important cabal. Malgrat el risc de prendre mal, em poso al capdavant i m'oblido dels mals que si tinc al damunt, tot agafant bon ritme i fent alguna que altra imprudència. Sé el que em faig, els ànims m'han arribat de cop i amb ells, la maduresa de superar un avanç cansat i defallit com altres ocasions. Entretant, una sensació d'incontinència ja fa estona que se m'apodera i abans d'entrar a Monistrol, he de parar no sé quantes vegades per a orinar ben poc. Sento cada cop més mal a la zona del penis, sort que no queda gaire per acabar. Quan troto em fa mal així que m'he de limitar a caminar ràpid tot i que em segueixen incitant a canviar la postura de la marxa. Crido de sobte i els dic un "prou", que serà suficient per a que entenguin l'estrany dolor que m'ha sobrevingut. Pas pel poble amb l'enèssima trobada amb l'equip magnífic d'acompanyants, i enfilem els darrers metres fins l'arribada al parquing del cremallera de Montserrat. Moltes rialles i bromes en aquests moments, ja surt l'eufòria. Els confeso que feia uns quinze anys que no feia una marxa de tal distància, i l'Oriol m'acompanya afirmant que és el seu primer cop, que em quedi tranquil. El Toni s'ha avançat per avisar de la nostra arribada i que preparin el xiringuito, a part d'acabar abans el seu autèntic calvari. En l'últim carrer em poso a trotar, no puc més, l'aigua és per tot arreu i sembla que em calmi el dolor. "Vinga, va, 500 metres i ja hi som" els dic. 400, 300, 200, 100, el final.
Quin moment tan estrany quan entrem al parquing. Foscor i més foscor, al final la llum de l'estació, i enmig de la pluja veiem una carpa que sembla ser l'arribada. A on, a on ?? Preguntem. Hi ha gent que s'està mullant, alguns fins i tot amb càmera. Marquem el darrer punt de control, el de la glòria. Plou força però ens abracem, car tant se val ja. Ens passen la pancarta de l'associació per la foto i me l'acabo posant per sobre per protegir-me del fred. L'Eva ens ofereix una ampolla sacsejada de cava i faig un glop llarg, em ve de gust. La veritat és que no tenim gaires ganes de celebracions així que entrem ràpidament a l'estació, on en breus moments em desfaig de tot el que porto al damunt. L'aigua per sort no m'ha calat, però si que ho ha fet el fred doncs començo a tremolar. Ni me n'adono que ja sóc als lavabos per orinar novament i aquest cop, a plena llum, només vec que sang. No vec indicis ni d'orina qüasi bé, així que m'espanto però tinc un moment d'eufòria i crido. No puc més, ho hem fet, he de viure el moment. Torno amb l'equip i els ho explico però em diuen que tranquil que és normal. El dolor ja m'ha començat a fer estralls i no em deixa estar quiet ni plorar com em pensava acabaria fent. Les darreres fotos i una entrevista que se'm fa eterna. Arreu dies després veuré quina cara feia, estava consumit pel dolor. La veritat és que m'hi hagués quedat hores allà, comentant la jugada com sempre amb els familiars i un bon grupet de gent de l'associació que han volgut quedar-se fins al final veient la nostra evolució. Són dos quarts d'una i allà hi són, sota la pluja. Visc cada moment intensament i riem força amb l'equip. No ens vé l'emoció però. Tinc sort que aquí hi és el meu pare i el Quico, i m'ajuden a canviar-me com si d'un vell em tractés. En ells vec la llum de poder ser a casa en pocs minuts i m'hi agafo. Abans però ens donen el trofeig de primer equip arribat, la medalla corresponent i un aparell Compex que a tots ens aniria prou bé però que decidim vendre i repartir-nos el benefici. Quinze hores i mitja d'emocions i duresa extrema, un temps força superior a les pitjors previsions. Mai havia patit tant i dubto que mai ho torni a fer.La causa s'ho valia. Vindran altres marxes d'ultradistància però com més estona passa, més m'adono que el que he viscut aquesta ocasió serà una experiència única i irrepetible sense dubte. Gràcies Trailwalker, gràcies equip.