Circular al Pantà d'Oliana (09-11)

Quina alegria i moral dóna poder gaudir del cap de setmana fent allò que més ens agrada. Des de la Trailwalker que no m'escapava i tenia un deute amb mi mateix: treure'm el mal regust de boca d'aquella ocasió, no pas pel resultat sinó per la manera de fer les coses i l'estat impitjorable en què vaig arribar. Com més s'acosta la data d'aquest tipus d'events, més irresponsable et sents pel fet d'haver de deixar la família "penjada" tot el cap de setmana pràcticament. I encara més irresponsable t'hi acabes sentint si a sobre a l'arribada t'han de collir amb pinces i no serveixes per res a casa. Així que procurant no obsesionar-me amb el tema d'Oliana, he passat l'estiu força tranquil atlèticament parlant i pensant que quan arribés el dia, procuraria ser més responsable amb l'esforç a realitzar. Així vaig dirigir-me el dissabte cap a l'Alt Urgell, ben sol com fa una pila d'anys, sent conscient que a sobre no coneixeria ningú allà. Cap tirada llarga prèvia, sensacions físiques no gaire bones, i per si fos poc, una previsió de temps caòtic. 81 km. per davant, 6.000 metres de desnivell i una nit que prometia fer-se llarga. Gairebé que ni recordo la darrera marxa nocturna, potser una Núria-Queralt fa més de 10 anys ? Tant se val, tard o aviat hi havia de tornar.
Sortim a les 17 h. de la plaça principal del poble, acompanyats d'una pluja lleugera que augmenta la sensació de xafogor fins a deixar-nos ben molls al cap de poca estona. Només m'acompanyen 180 participants, així que ben aviat es va disgregant el grup. En el primer quilòmetre ja s'ha fet una tria i marxem uns 30 corredors al capdavant, que sortim tot trotant a ritme suau. Comencem en pujada i toca uns 900 metres de desnivell fins el primer cim (Serra Seca). Per sort meva, formem un grup estirat d'uns 10 marxaires que ens tenim a la vista, i ens anem fent relleus sense voler. Pujo conservador i fent-la petar a estones. El pas per Alinyà el fem passades les 3 hores de cursa, encara de dia i després d'una baixada tècnica en la que he disfrutat força. Aquí sortim amb la primera fèmina, guanyadora de la darrera edició, i el seu acompanyant amb qui haviem coincidit en algunes marxes anteriors. Em trobo bé i decideixo avançar-me, tot jugant-me-la de nou en la pujada al punt més alt de la ruta. prop de 1.500 metres. La competitivitat està prevalent per davant de la precaució altre cop, i me la jugo en aquesta pujada doncs em trobo bé i ja portem un terç del recorregut. Dalt el coll atrapo un grupet de 3 corredors i això anima a qualsevol, doncs per fi abandono la solitut que m'ha acompanyat des que ha entrat la nit. Iniciem una baixada prometedora de 1.000 metres de desnivell fins Organyà, sense gaire contemplacions i jugant-nos els turmells en força ocasions. Estem fent el que més ens agrada i gaudirem una bona estona com mai, cadascú a la seva. Jo vaig darrera, baixo més conservador i en arribar al poble hi ha un dels companys que diu que es troba malament i que abandona. No em preocupa doncs continuem amb l'altre company a ritme fort fins Coll de Nargó, on l'espera malauradament molta claca doncs és el seu segon poble. Dic malauradament perquè de sobte em diu que ho deixa, sense més. Portàvem més d'un parell d'hores plegats corrent i xerrant sense parar, i el que promet ser un company fins l'arribada s'acaba convertint en un autèntic problema en plena nit doncs ens trobem sols al control. Estem a poc més de meitat de cursa. Són quarts d'una de la matinada i tot i estar content per trobar-me molt bé físicament, em mentalitzo per moments que he de sortir sol fins al final. Ha passat un grup de 4 corredors davant nostre fa prop de 20 minuts i això és inabastable per mi.
Sorpresa: quan faig per marxar, arriben 3 companys i entre ells hi apareix una noia, la Sara, qui qüasi ni s'atura a l'avituallament. Sortim plegats carrer avall i a mesura que passa l'estona veiem que el ritme se'ns adapta a tots dos. Tenim una pujada llarga de força distància i desnivell pel davant, que pugem a ritme lleuger i animats. També li agrada xerrar força i en unes hores ja som dalt, passant per l' "after" de Serradarques, tal i com el defineix un solitari senyor, qui es troba aquí fent de control. Poc després, m'emporto la segona imatge de la prova: la primera havia estat el paisatge espectacular que s'alça per sobre del pantà vist entre els dos primers cims (com la de la foto), mentre que el segon moment especial és la sorpresa que ens emportem en trobar-nos un impressionant ramat d'ovelles que ens observen atònites amb uns ulls que brillen encuriosits, gràcies a les llums dels frontals amb que les assenyalem.
Entre el següent control, la Font de l'Isot, i el control de Cortiuda, ens atrapa un altre corredor qui ens acompanyarà a estones ja fins el final també. La Sara baixa un xic més lenta i l'anem esperant. Penso millor en anar acompanyat que jugar-me-la sol en la baixada per esgarrapar només alguns minuts que al cap i a la fi no em servirien de res. Tampoc tinc gaire llum per culpa de les piles i això m'acaba de decidir. Estic complint les millors previsions de temps, i tot i no tenir cap sensació de les maleïdes rampes musculars d'altres ocasions, prefereixo gaudir de la companyia de tots 2 en tant l'itinerari ens ho permeti. Hi ha poques marques de senyalització i sort del track, penso. Com et pot arribar a ajudar un rellotget allà dalt en plena nit ! Baixem i baixem fins al poblet de Peramola. Ja ho tenim a tocar, doncs en poc més de 6 km. serem novament a Oliana. Mantenim un ritme constant i s'acaben complint les previsions que haviem fet feia estona. A quarts de sis del matí, amb només 9 corredors pel davant, i quan feia tot just les 12 h. i mitja des que haviem sortit, entrem al pavelló municipal on ens espera una estona de descans i una dutxeta tèbia abans de tornar a la realitat. M'acomiado de la Sara i de la resta de gent allí present. Cafè amb llet + pasta i cap a casa.
Les dues fieres m'esperen, i tot un diumenge per davant que volen aprofitar al meu costat. Descansar i dormir poden esperar aquest cop. Estic de sort doncs em trobo molt bé, al marge del cansanci muscular. He tornat amb les piles carregades i sobrat d'ànims per a propers reptes. Tot just fa una setmana que varis companys van atrevir-se amb la UTMB, i condueixo pensant en que cada cop queda menys perquè m'hi vegin altre cop per Chamonix ! Segur que l'Eugeni tindria moltes ganes que ho intentés. Al cap i a la fi, ell va ser qui em va liar a fer aquestes bestieses. Et juro que algun dia ho provaré.