Curses de muntanya o d'asfalt ?



Correm per dalt la carena i al cap d'una estona ja som de nou a l'urbanització. No ens adonem doncs estem fent el que mes ens agrada : córrer ! Ho fem lliurement, sense cap més supervisió que la nostra i tan se val on ho fem, amb qui i el temps que fa. Quan se'ns fica al cap, ens hi hem de posar sigui l'estona que sigui. L'excusa és aquella cursa però en el fons el que més desitgem és gaudir els entrenaments i la planificació. Bé, sempre tenim ganes que arribi la competició però ¿què fariem tants dies sense calçar-nos les bambes ? Senzillament impensable, ens tornariem agressius i poc tolerants potser. Córrer ens fa més lliures.
Jo, penso per sort, puc fer-ho per camins que em permeten descobrir racons habitualment en solitari. Surto de casa pensant fins on es pot arribar segons el temps que tinc. Convé fer desnivell o millor una tirada suau, o és dia de fer sèries ? Tot depèn de les ganes que tinc i evidentment del proper repte. Prefereixo al 99,9 % tirar muntanya amunt, que fer-ho per pistes pesades o per la ciutat sorollosa i agobiant. A la vegada que cura, enfilar-se als cims propers m'ajuda a fer net i fer forces. Ja no em queden racons propers per descobrir així que costa voluntat l'haver de repetir itineraris. Llavors arriba el moment de pensar en alicients diferents, buscar noves companyies, escoltar el bosc i perdre'm per moments. Si hi ha algun motiu pel qual escullo córrer i competir per muntanya és aquest sentiment de llibertat. Una cursa de muntanya em permet conèixer aquells racons nous que fa temps que busco i em dóna la motivació necessària per poder repetir els entrenaments. L'ambient de la gent que hi trobo és diferent, molt diferent del que observo abans de les sortides multitudinàries típiques dels 10 km, mitges i maratons. M'agrada i m'hi identifico. El fet de no sortir tan pressionat pel crono i de córrer mirant el track i les marques és més divertit i variat. Parlo més amb els companys i m'engresco amb el ritme a mesura que avanço. Demanar pas i apartar-me per cedir el pas, aturar-me a l'avituallament,baixar frenèticament pel sender, pujar deixant-me el cor, travessar el torrent de pedra en pedra, esgarrinxar-me pel corriol mal fresat.
El fet de competir per asfalt t'aporta però altres sensacions. Personalment les trobo molt diferents i necessàries per ser un bon complement de qualsevol persona competitiva com jo. El crono es transforma en un rival més i ens motiva a expimir-nos al màxim. Els entrentaments són ben diferents, per mi pesats però que alhora t'aporten una combinació interessant amb les sortides obligades per muntanya. Les curses d'asfalt es concentren majoritàriament des de ben entrada la tardor fins a inicis de primavera, coincidint amb la menor presència d'hores de llum. Són mesos que em preocupen pel tema lesions doncs els corredors de muntanya castiguem els muscles i els tendons en excés donada la repetició del moviment i el terreny dur. Si els entrenaments manifesten bones sensacions llavors optem a la marca i ens hi obssessionem uns quants dies, abans i després de la cursa. Ens fem costat entre companys de club i amics d'afició, i només pel fet de comentar com t'ha anat o com en veure com et trobes respecte els demés, se'ns crea un alicient curiós que dóna peu a la motivació necessària per a fer-ho bé i millor. Això ho trobo a faltar més en preparar les curses de muntanya. Allà no hi ha marques, hi ha horaris previstos d'arribada que és ben diferent. Personalment em quedo amb el moment de la sortida i l'arribada de les curses d'asfalt. Potser ho fa la major animació que s'hi acostuma a concentrar. I és cert que a nivell d'emocions, no hi ha res com acabar la teva primera marató d'asfalt. Es viuen força moments especials en aquesta vida de corredor.
Muntanya o asfalt ? Asfalt o muntanya ? Per mi, una de muntanya per favor, i si pot ser amb una pinzellada d'asfalt, perfecte !