Cercant la solitut



Quan pensem en la vida, pensem en compartir. Sentim la necessitat de relacionar-nos amb la resta d'humans, coneguts o desconeguts, sigui per aprendre quelcom, crear una relació d'amistat, compartir una afició o experiència, o senzillament per no sentir-nos sols. Qüasi que podriem considerar la interrelació com una necessitat primària, pel fet de pensar com a impossible el viure tota una vida sense ningú al costat. Nosaltres mateixos som qui escollim les amistats i els moments que les necessitem, però quan creiem que toca un moment sense ningú, fàcilment li cedim el pas i ens l'auto-concedim. Hi ha qui li anomena "desconectar" , d'una forma molt encertada doncs què millor pensar en trobar-se un mateix sense cap més conexió amb l'exterior, que els nostres sentits. Passem de l'estrés al silenci, de la preocupació a la reflexió, d'observar al voltant a observar-se un mateix.
Però la solitut la cerquem o la trobem sense més ? Doncs sembla que depèn de la situació. Hi ha ocasions que ens vé sobrevinguda, sense pensar-nos-ho ni preveure-ho. I d'altres cops som nosaltres qui ens hi fiquem perquè ens ve de gust. També depèn de la personalitat de cadascú doncs tots coneixem a algú que sabem especialment que li agrada fer vida sol, i també indentifiquem ràpidament a algú altre que no ens l'imaginem sense ningú al costat ni un segon.
La muntanya és l'escenari ideal per a la solitut. Ben bé sol no t'hi trobes doncs hi ha vida animal i vegetal al teu voltant que et comforta en tot moment. Camines, t'atures quan i on vols i t'hi estàs el temps que desitges. Hi ha qui escull carrers tranquils en plena nit o de matinada, el mar o dalt d'un penya-segat, dins una habitació aillada, o dins el llit. Abandonem l'atenció i posem a ple rendiment la màquina del pensament. Parlem internament i acabem creant una conversa entre el nostre sub-conscient i la consciència del moment. A vegades ens ve de gust i a vegades ho necessitem. Sembla que per algú a cops no es veu normal, i ens mira tot estranyat obviant què tenim dins el cap. Ens hem educat en una societat on el que sembla més normal és estar acompanyat i relacionar-se, i quan trobem alguna persona aturada sola en qualsevol racó i que sembla absent i no ens mira, fàcilment pensem que li passa alguna cosa. També em ve al cap altres situacions com quan els amics insisteixen en que els acompanyem, i nosaltres insistim en que no ens ve de gust doncs precisament el que desitgem més és quedar-nos sols aquell moment. Ens podem sentir imcompresos.
Millor sol que mal acompanyat. I encara que ens deixem acompanyar per la millor companyia possible del moment (aquell familiar o amic especial) sempre hauriem d'acabar necessitant de la nostra estona, per agafar forces, prendre decisions, reflexionar sobre situacions passades i preparar-nos millor per l'endemà. Qui no s'ha trobat mai amb aquell moment tan extrany en que ens adonem que tenim una ànima diferent a la resta d'humans i ens diem a nosaltres mateixos: "però si sóc jo !, existeixo i puc fer el que vulgui amb el meu cos, m'adono que parlo i m'escolten" perquè som i representem la persona que som, i no podem ser una altra ni tenir un físic diferenent. Estem tancats dins nosaltres mateixos i actuem segons les nostres preferències. Al cap i a la fi, sentim la solitut interior davant el món exterior. Quina sensació més estranya, no ? Penso llavors que la solitut serveix per adonar-nos d'això, i recordar-nos a nosaltres mateixos que som una persona i que ho hem de seguir sent tota sola, en tant la vida ens deixi.