Amistats sense fronteres


Pensar en amics no té fronteres. L'idioma matern pot ser el que ens condicioni la posibilitat de relacionar-nos amb la resta de gent, però l'aprenentatge i la inquietud per conèixer altres cultures ens acaba acostant a persones que parlen diferent. I és tan sols això, parlar diferent, obrir la boca d'una altra manera, vocalitzar com ens han ensenyat. La resta és ben igual, no ens condiciona el que puguem ser amics o enemics respecte altres amb qui compartim idioma. Malgrat tot, aquesta comunicació verbal bàsicament i la diferent ubicació geogràfica és el que fa refredar o complicar les amistats penso jo. Ja pot haver xarxes socials, correu electrònic, vols a baix cost o traductors automàtics al mòbil, que quan un hagi de pensar en idioma diferent al seu i a la vegada buscar afinitat, se'ns complica l'amistat i se'ns distancia fàcilment. Podem arribar a apreciar-nos molt però.
La Pam, el Malvin, el Matthew i el Barry, són una família anglesa amb qui fa uns 25 anys que vem fer amistat a casa gràcies a ma mare. Aparentment podien aparentar llavors el paper d'una família normal, habitual dins la correcte societat anglesa. El fet que el seu idioma sigui el més parlat al món i el que crea més "addictes" fora del seu país, va significar un punt clau en la nostra relació. Sense adonar-nos l'intercanvi de visites es va transformar en una rutina any rere any: ara hi anem per millorar el nostre nivell d'anglès, ara ells venen per gaudir de la nostra meteorologia. Sense oblidar el turisme, és clar. Fins aquí podria semblar el més normal. Ens oblidaríem però del més important de tot, ¿ perquè amb ells ? La resposta és senzilla vist el títol del post, l'amistat, però també l'empatia. Ambdues famílies hem compartit un munt d'experiències i malgrat en algun moment s'hagi refredat la relació, aquesta reneix a la següent visita com si no hagués passat el temps. Té un valor especial per a tots el mantenir aquest contacte: la cultura diferent, la familiaritat creada, els records, l'afinitat... És un clar exemple de fins a on pot arribar la amistat. Els pares han passat a ser avis, els fills hem passat a ser pares i tiets, els avis ja són besavis des de fa anys. Hi ha hagut qui ens ha deixat, qui ha vingut. I ho hem viscut plegats, mantenint-nos al corrent en tot moment. Quan hi ha hagut bones notícies, amb comunicació qüasi instantània, però també amb les males notícies hi ha hagut una necessitat mútua de compartir-les.
I entre tot, recordo aquella infància en la que passàvem alguns dies i fins i tot setmanes, primer en família i més tard sol. La sensació que t'emportaves quan arribaves a la seva magnífica residència era la de contrast. Contrast per la diferència entre els nostres habitatges però principalment per ser persones de costums diferents. Et senties bé però no del tot, faltava familiaritat. Els anys ara ja han passat i amb ells aquestes sensacions. Les visites successives han estat plenes de cordialitat i comoditat per sentir-te com a casa. No obstant, s'ha de reconèixer que costa mantenir els lligams en aquests casos, malgrat l'amistat pugui estar garantida per temps.
La família altre cop està demostrant que pot més que els amics, com crec que ha de ser. Ells o nosaltres però, allà sempre hi serem.