Mitja Marató de Tarragona (11-11)



Una mitja per oblidar. Malgrat les sensacions dels dies previs no fossin bones, mai hagués pensat que pogués arribar a sentirme tan fluix i fora de lloc. Aquesta és la conclusió.
Tercer cop que baixava a fer aquesta cursa, on guardava bons records i bons temps tot i el pas del recorregut força estona per indrets molt inhòspits. No és pas una mitja que es pugui considerar com a maca ni diferent. La qüestió era provar-nos en asfalt com ve sent tradició darrerament abans d'acabar l'any. Les ganes no hi eren totes i un seguit de circumstàncies van fer que les darreres hores no fossin pas gaire propícies.
Sortiem amb el Xavi des de l'hotel i malgrat voler començar a diferents ritmes, vem fer plegats la primera meitat de la cursa. A partir d'aquí tot va canviar. Ens començaven a avançar corredors i la llebre sub 1h 30m. també. Com que els ànims i les ganes no hi eren tots, la monotonia va poder amb nosaltres. El ritme no parava de decaure i fins i tot el Xavi va arribar a dir que plegava. El resultat va ser evidentment nefast: 7 minuts més que a la darrera mitja que vaig fer aquest any, i 5 minuts més que la meva darrera particípació a Tarragona. Feia 7 anys que no corria cap mitja marató per sobre de 1h 30m, i això que n'han caigut unes quantes i en èpoques ben diferents.
Cal fer-se un replantejament urgent al respecte i pensar potser en nous reptes i propòsits més motivadors, oblidant-se del córrer per córrer. Segurament la muntanya hi tindrà encara més protagonisme