Sant Silvestre Esquerdabocs - Avinyó (12-12)


Sorpresa de cursa i inmillorable manera d'acabar l'any. Unes setmanes abans havia fet campanya per aplegar companys en aquesta prova, com ve sent tradicional cada Sant Silvestre. M'agrada anar canviant i provant maneres diferents de tancar l'any. Així que el passat 31 ens vem acostar 5 amics a Avinyó, poblet del Bages : l'Alex, els Jordis i el Josep. Quina sort de companyia ! Arribem amb el temps just de collir dorsals i fer un breu escalfament, i sense informar-nos de la cursa i el seu recorregut, ja som llençats en plena sortida. I quina manera de sortir...digna de mitja marató, tot i ser una prova de muntanya més minoritària. Un total d'uns 350 corredors engeguem motors i després d'un tram curt per asfalt, ens endinsem al bosc. L'Alex cau darrera meu, ni me n'adono, i es doblega els dits amb mala sort. Jo continuo sense fer previsions de temps ni amb cap ànim conservador. Al cap i a la fi són 10 km. i veient que no hi ha gaire desnivell, i com en va anar la darrera cursa feia uns dies, era optimista. Per por de trobar-me amb cap tap en agafar el primer corriol, no em deixo avançar i mantinc posicions. Sóc força davant.
Als 2 kms. ja es fa la primera corriolada, seguida de trams tècnics tots per dins d'un bosc a vegades brut de vegetació i difícil de mantenir ritmes. Sort que està tot ben marcat. Mica en mica vaig avançant algun lloc que altre, tibant de pota que per això està, i més quan arriben les baixades. Em sorprenc de veure'm com mantinc el ritme i l'esforç, avui he provat un component nou energètic i potser m'està ajudant. Els darrers kms. els disfruto força, vec que puc arribar aguantant ritme, tot i que arrisco com tothom. L'arribada és per asfalt i com no, ràpida, per mirar d'empaitar algun corredor més i perquè qüasi m'atrapa un altre de llarg com johttp://www.blogger.com/img/blank.gif per darrera. 45 minuts i 40 segons gaudint dels boscos de la Catalunya Central. Eufòric per arribar amb només una trentena de corredors pel davant i a pocs minuts dels primers, cosa molt poc comuna en mi.
Coca, xocolata i menjar a dojo. 3 minuts més tard arriba l'Alex adolorit, i la resta de companys es fan esperar un xic més. Tots grans amics que també s'han sorprès amb la cursa i que l'han gaudit igualment. M'encanten els trails tècnics i intensos. N'hauriem de fer més sovint
Més informació aquí