Mitja Marató de Terrassa (01-12)



Nova participació a la nostra mitja marató, aquest cop de forma diferent. Ja n'han caigut 8 o 9 edicions, totes corrent-les al màxim de les possibilitats però cap amb l'emoció d'aquest cop. Ja fa mesos que el fet de córrer a ritme costa un munt, així que calia agafar-se les coses de forma diferent. Tocava fer família, doncs ma germana Gemma s'estrenava en la distància.
L'estratègia passava per aprofitar-se del recorregut urbà i proper de distància, per tal de dividir-lo en 2 parts: la primera molt ràpida, al costat de la primera llebre d'1h. 25m, en Xavi Nadal, amic de l'associació, i la segona part molt lenta, al costat de la Gemma. Les sensacions es confirmen però, i tot just al km. 7 ja no puc continuar amb la llebre, abans del previst. El Xavi segurament serà company d'equip en la propera Trailwalker, projecte que encara estem gestant, i s'estranya que em quedi tan aviat. És el que hi ha, i de seguida van arribant companys pel darrera. Tampoc em desinflo de cop, és una sensació d'anar-se quedant progressivament. Així que si em quedava alguna remota opció d'intentar fer un bon temps, tot i el dia fred i núvol com a mi m'agrada, ja ho podia descartar. Assumeixo el pla inicial doncs d'alentir la marxa i fer enrere. M'atrapa un grupet amb els amics Toni i Xavi J. i els segueixo una estona fins a trobar el trencall per poder retallar i tornar ràpidament 4 km. enrere fins a localitzar la Gemma. Molts amics em saluden, vaig a l'inrevés, s'estranyen. De fet, jo m'estranyo més que ells, mai ho havia fet això.
El ritme canvia doncs sobtadament i també ho fa la temperatura. Aquests corredors van tots abrigats, no pas jo. Repeteixo els 4 kms. amb ella i poc després trobem la família, amb una mare emocionada que plora i es desmorona en veure els seus fills plegats. Només per aquest moment ja ha valgut la pena d'abortar els plans habituals de cursa. Seguim endavant, avançant a gent sense parar, costa molt però que passin els kms. Se'm fa pesat. Ella es troba bé i la tibo els darrers kms. perquè s'esforci. Molta gent ens saluda, estem a casa nostra.
A l'últim km. ens espera la canalla i els pares altre cop. Els nens volen entrar amb nosaltres i, com sigui, ho acaben fent. I així s'acaba aquest gran dia, amb aquesta bella i magnífica imatge. Sentiments a flor de pell, per viure aquest primer repte al costat d'ella al llarg de qüasi bé 2 hores, i celebrar de pas, el seu aniversari que casualment és el dia d'avui.
A l'arribada ja queden pocs companys, com en altres ocasions no passa. Aquest any ha canviat un xic el recorregut i pel que sembla, ha sentat bé en quan a marques. Estic content pel gest fet però decebut per no estar atlèticament a l'alçada de les circumstàncies. Tot just fa un any, quedaven pocs dies per aconseguir la millor marca en la distància. I ara, ja estic apuntat en diferents curses totes de muntanya, bé sigui per les preferències com per la manca de voluntat.