Marató del Congost (03-12)




Quan un corredor de muntanya sent a parlar del Congost tremola, però a la vegada frisa per posar-se el dorsal i enfrentar-se contra un mateix, per veure on són els seus límits. La marató en si no té un interès en especial pel que fa a recorregut doncs consisteix en un puja i baixa constant, amb 2 punts culminants que valen la pena de vèncer: el cim del Tagamanent i el pas pels espadats dels Cingles del Bertí. Resultat: 3.200 metres de desnivell positiu

Ja en porto unes quantes de maratons de muntanya, i el record d'aquesta serà molt difícil d'esborrar. És una cursa que deixa empremta i de la forta, per ser emblemàtica, per la dedicació que es nota de la gent que hi ha al darrera, pel desnivell acumulat: salvatge i extrem. Només un cop he invertit més temps a fer una cursa d'aquesta distància i va ser a Berga fa 5 anys, tot i que amb menys desnivell però a més alçada, aquell dia però no vaig gaudir tant i em vaig fondre.

Aiguafreda, quarts de set a.m. Força amics saludant, es nota que aquest és el nostre ambient. Gent de l'organització, gent corrent, gent animant, moltes cares conegudes i algunes de famoses doncs tot i no haver premis en metàlic, els nostres cracks corredors també hi venen. Porto un bon entrenament, no en desnivell sinó en distància així que no sé com anirà el dia. Molèsties al tibial posterior desde la darrera cursa i amb unes quantes sessions de rehabilitació fetes, ara esperem el tema s'aguanti. Començo la cursa però sense dorsal !!! Vint anys porto fent curses i mai m'havia passat, sort que correm amb xip... Surto conservador, tot esperant les primeres baixades, a veure si aguanto i no punxa la molèstia. Al costat de la Judit Casas, una super-atleta local que acabarà davant meu qüasi mitja hora, comencem xerrant i de moment sembla que li aguanto el ritme tot i ser en pujada. Arriben pel darrera el Garreta i el Dani Torrents, gent del meu ritme i amb experiència l'any passat. Els deixo passar, prefereixo anar de menys a més. Molts més corredors em passen al llarg de la primera pujada, una pila. La gent, com no, ve molt forta i avui segur molts ho acabaran pagant vist el que ens espera encara. Pas llampec pels primers avituallaments i ja som al km. 19, punt d'inflexió i on comença la cursa de veritat. He decidit sortir sense portar aigua i aquí me la jugo tot i el sol que cau. Sort que hi ha molts punts amb aigua, isotònic, gels i sòlids. De sobres.

La pujada pel Purgatori fins a can Bellver i el Tagamanent es fa eterna. Venen corredors pel darrera i m'he de moderar. Molts em passen però que per un cop de tossuderia i competitivitat els recupero els darrers metres plans, el meu territori. Potser ho pagaré però desde el principi que no avanço a ningú ! Torno a tenir al Dani al costat i a partir d'aquí molts kms. farem plegats, la mateixa història que al Montseny fa mig any. Dalt el Xavi i la Rosa, companys i amics, ens criden i criden. Baixem i baixem fins el Figaró,pas pel millor control que mai he vist amb un grup de noies super animades que no paren d'animar i xiular, ple de globus, una cursa de muntanya ??? Travessem el riu i enfilem cap a la Trona. Ja fa estona que anem mig clavats, amb símptomes preocupants de rampes, i passem a un corredor que ha plegat per aquest tema. A partir d'aquí, tothom amb qui ens anem creuant es queixa del mateix, maleïdes rampes musculars. Tiro davant una bona estona, i si baixant havia fet una primera aterrissada fortuïta, aquest segon cop ho faig de pujada quan travesso una riereta. Me la mirava pensant on em podia refrescar i per confiat acabo de plè dins l'aigua. Seguim pujant i pujant, pel mateix lloc que la Trailwalker però ara amb quina diferència, em trobo bé i aquest cop la Trona no me la juga. De fet, anem passant corredors, una dotzena fins al final i entre ells un grupet de Berga amb qui passo una bona estona. Les bambes noves però me l'estan jugant tot el dia, doncs m'adono que vaig amb mig número més de talla i les ungles ho acaben pagant.

Darrer avituallament, dalt els cingles. Una colla dels Koalas, el Jaume, company de la IOTW, la Mireia i el Xavier el regenten: "Vinga que baixes de les 6 hores !" De fet, el meu objectiu inicial, tot i que ambiciós. Baixo jugant-m'ho tot, pel camí del Matagalls. 6 cops l'he feta, així que me'l conec i queda molt poc per arribar. Entro al poble feliç, content de la feina feta, amb ganes de més i més, alçant braços, concentrat dedicant l'esforç en les meves nenes de casa, emocionat. Quin dia ! El millor autoregal d'aniversari.

5 hores i 51 minuts, no només de patiment. Em sorprèn veure com hi ha qui és capaç de fer el recorregut en una hora i mitja menys, però si m'ho he deixat tot !!! Una cinquantena de corredors pel davant, la gent està molt forta, aquesta no és la meva guerra i menys vist el que acabo entrenant.

veure més detalls