Trailwalker 2012 - 100 km. solidaris amb recompensa

Falten 2 dies per ser l'aniversari d'aquell inesborrable triomf a Monistrol en la primera edició del repte Trailwalker. triomf amb minúscula perquè és un repte solidari. Potser llavors no tocava plantejar-s'ho com una possibilitat de victòria esportiva, però vist el resultat i la sort de topar amb nous companys amb iguals il·lusions que les meves, calia tornar a repetir l'experiència.

8:45 a.m. Dissabte 5 de juny de 2012. Som a Vidreres, en terra de ningú, lluny del nostre objectiu però a prop del nostre somni. El Toni, gran amic d'esforços i que ve a donar-nos suport juntament amb el gran Raul Koala, líder social i mediàtic. El Raul Angulo, company de repte l'any passat i un amic fidel als meus gustos del córrer. El Paris Canals, un gran atleta de proves d'ultrafons amb qui tenim l'honor de formar equip. Ens falta el Xavi Nadal, maratonià per excel·lència i pare de gran família, qui ja ens espera a Olot, l'inici del nostre camí.

Quatre mesos fa ja desde que començàvem a gestar l'equip dins l'associació esportiva que ens uneix. La nostra amistat era bàsicament virtual, així que calia treballar per a conèixe'ns de prop a nivell esportiu. El camí dels donatius de cara a l'acompliment del primer repte no ens era gaire favorable i teniem clar que calia esforçar-se per a trobar algun col·laborador o espònsor. La sort ens va fer costat quan la gent de Kriter Software va decidir fer-nos costat al projecte. Va ser doncs a partir de llavors que començava de veritat el nostre compromís esportiu: ja erem equip oficial, dorsal 207 . Malgrat alguns entrenaments comuns en llarga distància i compartir altres competicions, la feina forta calia fer-la de forma individual. En el meu cas fins a 2 mesos seguits he estat enllaçant caps de setmana amb tirades superiors als 30 km., arribant a superar els 500 km. aquest últim mes comptant el repte d'avui, fet insòlit en la meva dilatada vida atlètica. Força hores fora de casa, calia creuar els dits i esperar-ne algun retorn.
I per fets insòlits, em trobo repetint el repte com a equip favorit i amb clares possibilitats a guanyar. Un atleta popular com jo guanyar, però què és això ? Va ser tan gran l'experiència i emocions viscudes l'any passat, que si hi ha una mínima ocasió per a poder-ho reviure allà hi vull ser. Si la vida em dóna aquesta possibilitat a mi em doldria molt veure com un altre l'aprofita, un pur gest d'egoïsme. Així doncs, m'he anat avesant els darrers dies als comentaris i ànims que coincidien en que ho haviem de tornar a fer i que ho aconseguiriem, i això segurament és el que em senta pitjor: córrer etiquetat. De moment només podem tenim la sort, de que la família ens hagi respectat i recolzat, de que no hem patit lesions ni imprevistos de darrera hora.

Falta menys d'una hora perquè comencem a prendre part d'aquesta aventura novament. Som gent experta en la distància però avui amb molts nervis dins de nosaltres donada la situació. Recollim els dorsals, muntem la logística de l'equip de suport que ens ha d'acompanyar amb bicicletes + carretons on anirà el material de recanvi i l'avituallament que convenim, saludem als coneguts que ens anem trobant entre els quals hi ha la colla de l'eskamot vallesà, amics i corredors veïns amb qui hem compartit la il·lusió de preparar aquest bonic repte de forma paral·lela (el Ferran, l'Anna, la Teresa, el Pedro, els Xavis...) Fa estona però que estic preocupat, em conec molt bé com per saber que el sol i la calor del dia d'avui són el meu principal enemic i em faran córrer condicionat fins a convertir-se en una obsessió. Altre cop no hi podré fer res a part de pregar. Sort de l'ambient que es respira, que em distreu. És plè de gent arreu, molta il·lusió concentrada, incertesa del què passarà, com els anirà el repte a tothom. Fotos de rigor, 3,2,1, Olot esclata i ja estem corrent !

Sortim segons el previst, més ràpid que la mitja de ritme que ens agradaria portar. Hi ha força equips pel davant que mantenen un ritme assequible per molts ara però implantejable vistes les hores que ens queden fins a St. Feliu de Guíxols. Un dels equips està formats per 4 corredors de Hong Kong, dels qui no sabem gaire a part de que són gent experta i potser guanyadora. És el que té aquests reptes solidaris, la gent mostra el seu esperit solidari quan s'inscriu però no pas el seu currículum esportiu. Em quedo més tranquil quan els avancem al cap d'uns minuts, ignorant però les seves verdaderes intencions. Anem fent camí per la via verda coneguda com el Carrilet, per on passava antigament un tren que unia els pobles de la Garrotxa amb el Gironès i l'Empordà. Pràcticament no hi ha desnivell i això fa que avui hi hagi força gent amb ganes de córrer i ser al capdavant en tant es pugui com és el cas d'una vintena d'equips que correm a bon ritme, per sota dels 6 minuts el km.

Sant Esteve de'n Bas ens rep al quilòmetre 8. Hi arribem juntament amb 2 equips més, però trepitjant-nos els talons en venen força més. No hi ha gaire ambient de cursa vist el que ens vem trobar l'any passat a El Figaró, un poble que ens va fer posar els pèls de punta al Raul i a mi en rebre el primer equip de la Trailwalker. Seguim i iniciem l´única pujada del dia, abans de descendre fins al segon punt de control al petit poble de Sant Feliu de Pallerols, ja amb una mica més de gent animant. Será a partir d'aquí que començarà el nostre periple solitari obrint camí, durant més de 80 km.

L'aigua per sobre el cap es comença a agraïr i en qüestió de minuts s'acabarà convertint en un gest obligat si no volem fracassar i caure deshidratats. El pas pels següents pobles són de trámit: Les Planes d'Hostoles, Amer, Cellera de Ter, Anglès. Quants records d'anys passats compartint camí aquí amb el Kiku primer i després amb la família. Aquí ja ens hem acostumat a les llargues rectes saulonades que se'ns fan pesades però que alhora ens permeten anar controlant que no vé ningú pel darrera. És aquí on començo a notar ja que torna a fer massa calor per mi avui i que alguna cosa comença a fallar. Passem la marató amb molt d'optimisme, no tant el meu com el de l'equip. El Paris insisiteix i em remulla la gorra un i altre cop, mentre aprofitem qualsevol punt d'aigua existent. Amb un ritme més decaigut i simptomàtic arribem a Girona, sota l'ombra de les primeres rampes musculars, que no surten gràcies a l'entrenament que porto però que si comencen a veure la llum pel fet de la deshidratació. Mostra d'això és que la última recta d'entrada al pavelló de Fontajau se'm fa eterna. 27 graus de temperatura són masses per mantenir aquest esforç gaire més estona, fins i tot m'obsessiono en un possible cop de calor com el que va patir el meu pobret Eiger. Aconseguim però el km. 56 de repte, la desitjada Girona, a un ritme mig encara una mica per sota dels 6 minuts el km.

 L'aigua em cau a bassals pel cap. Malgrat n'ingereixo sense parar, la deshidratació ja és aquí i només la puc patir i suportar. Desconec si la meva voluntat i capacitat de patiment podran amb ella, o si cauré vençut en qualsevol marge. Tot és qüestió de sort i fe. No cal que ho expliqui als companys, ells ho estan vivint i em recolzen, gràcies també al forat que hem obert pel darrera amb els perseguidors, un quart d'hora aprox. segons ens informa l'equip de suport. Breus metres fins i tot els començo a caminar, ràpid però ja camino. Acabo de perdre el meu primer repte secret d'intentar fer els 100 sense parar de trotar, i això em desfà. Travesso el centre de Girona abatut, la gent no anima i ens miren amb gelats entre mans, fa molta calor i queda una nova marató per davant encara. Ufff !

Avui la sort, el seny i en definitiva la lògica s'imposa, doncs torno a tenir sort dels 3 excel·lents companys de repte. Com l'any passat tots són més forts i no han de presentar problemes a partir d'aquesta distància, així que toca tirar d'ells i recolzar-se'n si convé. El Xavi porta el timó i el ritme sense mostrar senyals de flaquesa, tot i ser la meva única esperança de que en pogués compartir alguna, per ser el menys expert de tots en ultrafons. Avui està pletòric i no decaurà. El Paris sembla que encara no hagi començat la cursa vista la seva facilitat de conversa i frescura física, és va preocupant sovint de mi. El Raul és allà, constant, callat i concentrat com fa habitualment. Hem compartit força estones i curses plegats els darrers anys i mai l'he vist patir. Un gregari excel·lent i que no m'ha abandonat mai tot i tenir un ritme força superior.

Ens hem avituallat bé a Girona i això es nota: pasta, fruita i ara fins i tot m'entra un gel, glucosa i isotònic que porto a sobre. Serà el meu combustible bàsic fins al final doncs a part d'un altre gel, fruita i més fruita, no ingeriré res més per evitar problemes estomacals. El líquid també m'entra bé però ja no em sembla tant necessari doncs per fi la temperatura comença a decaure. Quart, petit poble, ens rep amb una fira d'artesans i allà em sorprèn la família en girar un revolt quan sóc cap de cursa mentre els altres recuperen en una font. El papaaaaaa !!! criden de sobte i totes 3 corren i se m'abracen. La mare també hi és, emocionada com era d'esperar en ella, i el pare m'espera més endavant animant-me amb el seu xiulet tradicional. No els puc fallar, i per sobre de tot, no puc arribar destrossat com en altres ocasions i fer-los patir. Avui no, per favor. Hem de fer nit a St. Feliu i demà els hem promès platja a les nenes, i vull ser-hi sencer per a compartir un dia d'emocions i tranquilitat amb elles. L'any passat no em van veure arribar, i millor que fos així.

El trot a poc més de 6 minuts el km. s'alterna amb un caminar ràpid aprofitant les poques pujades que trobem i durant breus segons. Els bessons es queixen de valent i controlo les rampes com puc, com les sé vèncer. A vegades fins i tot he parar segons per estirar-los al mig del camí, però l'equip marca ritme constant al davant i toca seguir-los. El Raul i el Paris s'alternen i es van quedant a estones per esperar-me. Hi ha poca gent pel camí, només bicicletes que van i tornen i ens animen. Al capdavant sempre hi és en Jordi, un ciclista de l'organització que sempre ens espera a la llunyania per comprobar el marcatge. Conec bé el camí i això juga al meu favor, doncs sé que estem arribant a Cassà de la Selva, travessarem el seu pesat polígon industrial i amb vàries llargues rectes serem a Llagostera, inici del tram final cap a la possible glòria. És precisament en sortir del control de Cassà, que l'equip perseguidor prèn contacte visual amb nosaltres quan ells hi estan arribant, fet que els dóna ales. Venen per sort nostra també amb algun membre tocat i surten del control amb 14 minuts de desavantatja. Aquí comença la cursa, la cursa entre la meva deshidratació i desfeta muscular, i la constància de l'equip de Hong Kong. Altre cop la victòria dels nostres en les meves cames, quina merda haver de córrer així, sense disfrutar com hem vingut a fer.


Avistem el campanari de Llagostera, voltegem el poble i de lluny sentim la claca, amics i un poble que ens espera. Enèssima ruixada de cap abans però. L'entrada al pavelló és animada però penosa per a mi. Vec cares conegudes, acarono les nenes, m'aturo el just per seure, avituallar-me, mentre el Xavi dedica un gran esforç en estirar-me les cames després de 81 km. Potser no fa ni cinc minuts i sento que he de fugir, estic acaparant massa l'atenció de tothom i necessito una estona sol, amb mi mateix. Marxo caminant una estoneta tranquila, sense res ni ningú. Només jo i les meves cames encarcarades que funcionen novament mentre reso mirant el cel demanant ajuda als meus. En breus instants m'atrapa l'equip al complet: "Vinga David, menys d'una mitja marató, ja ho tenim"  En Paris em renya perquè m'obsessiono en tenir referències sobre els de darrera. És un encert, ara més que mai, que el Toni i el Raul amb les bicis ens segueixin i controlin aquesta situació. M'agrada el pas pels eucaliptus, i mentre vaig fent camí amb bon trot mirant els cotxes de l'autovia, ens sorprèn l'amic Jordi Papiol que va formar part de l'equip de suport de l'any passat. És aquí avui amb recança, vingut expressament des del Baix Llobregat. Gran, molt gran el seu gest. Ens anima, ens canta referències i ens l'anem trobant força estones.

Grans notícies també les que anem rebent de la marxa de l'altre equip de l'associació, i amics nostres del Vallès. Marxen tercers a una hora nostra i pel que ens diuen no tenen amenaça, així que malgrat els mals que arrossegaven els darrers dies, faran valdre la seva condició d'equip fort i tenen podi assegurat. Tornant a la nostra "guerra", 5 minuts són els que tenim de renda en l'últim control, s'han espavilat doncs per darrera mentre jo em relaxava després de sentir els 14. Toca fer estratègia d'equip, els companys evidentment es posen un xic nerviosos. No ens atabalarem amb el tema però no ens aturarem ni a l'últim control. Tenim clar que si ens atrapen vindran forçats i desgastats perquè no van sencers segons ens diuen, ja que la seva estratègia ha passat per no parar als avituallaments. Hem de ser conservadors i fer la nostra, sense entretenir-nos, i així si ens atrapen, tindrem possibilitats de vèncer.

Ja fa una estona que la situació d'equip ha canviat. En qüestió de segons em vec embolcallat pels 3 membres portant-me en volanda: el Raul m'apreta amb el seu braç pels ronyons, el Paris em porta la motxil·leta i el Xavi encén l'únic frontal que ens cal i ens il·lumina el camí mentre una moto d'un esporàdic pel darrera ens fa la resta. És increible viure-ho, sóc un privilegiat de poder comptar amb companys així. Ells volen la victòria i se l'estan guanyant, no puc decaure malgrat les cames cada cop s'encarcaren més i més. L'equip de suport també fa tàctica, un espera i segueix amb els perseguidors i l'altre ens envalentona amb força. S'estan apropant perillosament, els ensumem, i no sabem com doncs nosaltres trotem de valent. L'obsessió és tal que sense adonar-nos ja som dins St. Feliu, recordo pam a pam aquest darrer tram. L'eufòria fa presència, no veiem ningú pel darrera i només queda un quilòmetre; si anàvem ràpids ara volem en començar la llarga baixada al port. Molts voluntaris pels carrers marcant-nos el camí. El Toni fa una estona que ha retornat entre nosaltres venint pel darrera i ens avisa que estan al caure i que no ens encantem. Entre rialles qüasi l'increpem per la pressa que ens posa i és en aquest moment quan tots ens girem en sentir sorolls : són allà !  A no més de 50 metres, 4 frontals amenaçadors al mig del carrer, no veiem res més. Crits i més crits, no sento ni vec res més mentre miro ràpidament el GPS amb el track per veure que ens queden entre 300 i 400 metres. No puc esprintar amb les condicions que vaig però ho he de fer i ho aconsegueixo amb un estil digne de museu. El Raul es queda al meu costat, els carros ens esperiten amb un "corre, corre !", el Paris i el Xavi han desaparegut en una fugida endavant sobtada. Però fa baixada i a aquest ritme prevec que no em pot passar ningú, fent ús de les cames llargues, i menys algú que feia una estona també anava fotut. Som a l'última recta, arc a la vista, algú que crida molt per megafonia retransmetent l'insòlit instant. Ric interiorment, ja ho tenim i no em cal girar-me cap altre cop, només confio en mi i en els nostres, la tàctica ha funcionat. Les nenes són allà al mig, qüasi me les emporto pel davant ! Els pares, la dona i força gent aplegada que està vivint un final d'infart: 100 km. decidits en un esprint internacional. Marca el Paris, marca el Xavi, alço els braços de victòria encenent la cridòria, marquem amb el Raul. 10h. 43m.

Necessitem abraçar-nos, l'emoció ens desborda. Càmeres arreu, ens abracem també amb la nostra gent i entre ells també amb l'equip de Hong Kong primer de tot. Que petits que són i quina força ! Se'ls veu contents malgrat no aconseguir el que desitjaven, tots menys un d'ells. Pugem tots dalt l'escenari en un esforç que em sembla titànic: quin moment ! Estic desbordat d'alegria i ho exterioritzo. Segurament no tornaré a repetir aquest moment en ma vida i és qüestió de treure'n profit. Allà baix són qui més estimo i a ells dec una bona part d'aquests moments. Hem aconseguit tots plegats tant el repte solidari com l'esportiu, i això només és d'un equip : el nostre. No tinc forces ni per plorar malgrat ho intenti. De fet tantes sensacions se m'han acumulat i tot just acabem una petita entrevista que em recordo del meu estat i la meva profunda deshidratació. Amb aquest final he portat el cos al límit i en les hores posteriors ho pagaré de valent amb alguna lipotimia i havent de recórrer al suero intravenós. Tot plegat queda en un ensurt però que fa patir molt la família, fins al punt de fer-me plantejar si valia la pena arribar a aquesta situació quan a darrera no hi ha diners i només una recompensa d'orgull personal.
Un repte fet cursa. Una cursa feta triomf