Cursa de Festa Major Terrassa (06/2012)

Fa 4 anys des que vaig prendre part per últim cop en aquesta cursa tan tradicional al calendari per molts egarencs, malgrat jo me'n quedi al marge. No recordo pas acabar amb mal regust de boca llavors, igual que aquest cop vist el més que escàs entrenament dedicat darrerament, tot per muntanya amb desnivell i sense fer cap sèrie. Aconseguir una mitja de 4 minuts per km. no és tan fàcil com em pensava quan fa calor, tot i que es corri aquesta cursa al capvespre.

Després de saludar la gent surto sol amb 8 km. per davant, sense atabalar-me el primer km. tot i la dificultat per córrer i el perill de caure o donar-se un cop vista l'estretor de la Rambla. De fet el rellotge rep un cop aquí i salta la varilla, així que em quedo sense referències de ritme. Arribant al segon km. la cosa millora i per fi començo a deixar enrere el grapat de corredors lents que surten al davant per evitar problemes. La família és allà per animar. Mentre correm parlem amb els corredors coneguts, entre ells la Laura qui esperant fer un bon paper entre les primeres fèmines, acabarà amb un bon ensurt a l'hospital degut a un colapse a poc d'arribar, potser per l'alt ritme que portava. Hi ha gent del club arreu, alguns m'avancen i d'altres els avanço. El Climent dels Pantaurells m'avança lentament aprofitant, suposo, que és veloç en aquestes distàncies tot i la diferència d'edat. Passo la Carme Ballesteros cap a mitja cursa i ja sóc amb la tercera fèmina. Em trobo bé, sorprès de la força i estat en que em trobo. Cap al km. 5 encara tinc referències llunyanes del Pep Moliner i més endavant del Valverde. Ja queda poc, pràcticament pla i baixada, i sóc capaç d'aguantar el bon ritme de cursa, sense deixar d'avançar gent. Arribat l'últim tram, a l'Avda. Josep Tarradellas, els cors bateguen com mai. Ritmes més propers als 3m 30s. per km. que als 4m. M'aprofito de les cames i em llenço avall, de fet com tothom ! Passo la segona fèmina i en l'esprint final trec forces d'arreu que em sorprenen novament i avanço també al Kilian, company de club, i arribo amb la primera fèmina després de 32m. i 40s.

Estic derrotat, però bé. La velocitat no és el meu fort i menys si no ho preparo. Frustrat a la vegada per allò de que si ho hagués preparat, m'hagués sortit una cursa excel·lent, però ara ja no s'hi val. M'ha agradat córrer una nova cursa a casa, sense molèsties i amb molt d'ambient. És d'aquells dies en que córrer fa afició