Ultra Trail Muntanyes de la Costa Daurada - UTMCD (09-12)

Sovint passa en aquest món de curses d'ultra distància, que ens manca motivació en afrontar-les. Bé sigui per manca d'entrenament o per motius personals. Qualsevol cursa o marxa de més de 50-60 km. es pot transformar en un verdader enemic en qualsevol moment, passant a ser una estona d'oci a un autèntic infern atlètic. Senzillament aquesta era la sensació a la que m'enfrentava, un cop superades 3 Ultres aquest any i amb l'estiu pel mig amb pocs deures fets. La primera edició de la UTMCD (Ultra-Trail Muntanyes de la Costa Daurada) organitzada per la mateixa entitat que monta desde fa uns anys la UTSM per la Serra del Montsant, era un repte que de seguida em va captivar. El fet d'aprofitar una nova Ruta dels Refugis per la zona i de poder descobrir noves valls i nous indrets que ja vaig poder tastar amb la Marxa de la Selva del Camp l'any anterior, van ser factors decisius. Tot i tenint present que mai m'ha agradat apuntar-me en les primeres edicions de les curses, per tot allò que pugui sorgir d'imprevist. Al final, poc més d'un centenar de valents ens hi vem apuntar i és que amb la Matagalls-Montserrat i la Rialp Matxicots amb el mateix calendari, poc més es podia esperar. A quarts de set del matí arrenco tot sol cap a Prades, aprofitant la gentilesa de Corremonts en oferir-me la inscripció. 9 a.m. sortida puntual, pocs coneguts. Sense l'èlit tret de la primera fèmina, l'Olga Mankó, qui arribant en la 5ena posició de la general, segueix demostrant la seva hegemonia en aquesta distància.

Primers trams de pujada i posteriorment planers fins a trascollar pel petit poblet de L'Albarca, amb força més gent pel davant del previst i una sensació de calor important ja present. Baixada posterior fàcil fins al primer avituallament del dia a Cornudella del Montsant, km. 21. Aquí la gent s'atura més de l'habitual, i la beguda isotònica s'esgota per moments, primers símptomes de deshidratació. Continuem força corredors aplegats i a partir d'aquí fins a Siurana, proper pas de control, la cosa canvia amb l'ampliació de distàncies entre la gent. Pujada fàcil fins l'indret turístic per excel·lència de la zona, poc ambient però. El camí que continua fins al segons avituallament ubicat a Vilaplana és força interessant i amb constant pas per rierols, engorjats i zones húmides. Em sorprèn la quantitat d'aigua aquí present tot i la sequera actual. Són camins entretinguts i que no es deixen córrer fàcilment. La darrera baixada cap a Vilaplana no n'és una excepció, km. 43 i alguna cosa ha canviat. La calor ja fa estona que està fent estralls i l'entrada al poble és penosa per a tots els corredors. Seiem una estona tots plegats i rebem les mil atencions per part d'una organització volcada en l'event. Després d'un bon plat de pasta, fruita i líquid i més líquid hem d'arrencar com sigui, fent pas cap al pitjor obstacle del dia: 600 m. de desnivell en menys de 4 km.

L'ascensió al refugi de La Mussara és de penitent, un ritme agònic, amb el sol a l'aguait. Tots pugem amb les sensacions pel terra, em dóna l'efecte que ningú es salva. De fet en arribar a dalt em comenten que el primer ha arribat en un estat lamentable. M'assento una bona estona i em comença a voltar l'ombra de l'abandonament. A mi, que porto més de 15 anys sense abandonar en cap cursa. Arriba l'amic Manolo Real pel darrera i m'animo a continuar amb ell, malgrat l'intent duri només uns metres. M'ha servit però si més no per arrencar i seguir batallant.
El tram que ens espera és una trampa, des d'un bon inici he optat per no portar el gràfic de desnivells i avançar per sensacions. Així que el que no m'esperava és que se'ns fes tant dur aquest tram on el que es tracta és de trascollar sense perdre gaire desnivell, en direcció cap al poblet de l'Albiol. El camí és força brut i costa una eternitat l'avançar. No ve ningú pel darrera ni atrapo ningú pel davant. Aquesta serà la tònica fins al final, sort en tenim dels controls que ens anem reagrupant a estones amb la resta de corredors que han conseguit sobreviure l'infern de Vilaplana. A l'Albiol m'aplego amb un parell de corredors amb qui em mantindré a prop en els propers kms. I continuem en baixada ràpida fins al sorprenent indret del Mas d'en Forés, prop d'Alcover. Un lloc públic i atractiu pels seus pasos d'aigua. Sort que el ritme ja fa una estona que ha tornat a incrementar i poc a poc se me'n van els pensaments d'abandonar. El camí que ascendeix per la vall del riu Glorieta fins a Mont-ral és interessant i avui freqüentat per força senderistes, fet que ens ajuda a passar via. És un tram arreglat a l'estil de camí ral, amb pendent constant de les que castiga. Som ja però en aquest poble especial que ja em va captivar l'any passat, que per adquirir més bellesa ens obre els seus braços en plena caiguda del dia. Necessitaré una bona estona per a sortir-ne, de fet com que no he parat de remullar-me a cada bassal, cada riera, cada font, en tot el dia, ara em destemplo ràpidament ja que són quarts de nou del vespre i ens acostem sovint als 1.000 metres d'alçada. Decideixo no esperar a sortir amb el company d'Igualada amb qui hem compartit estones durant les darreres hores.

Engegada de frontal i afronto doncs tot sol altre cop, per trascollar en direcció a Capafonts passant pel magnífic Pont de Goi. Encara que en versió nocturna, l'indret té el seu encant ! A Capafonts és negre nit, la gent dorm. Tan sols m'espera la gent de l'avituallament qui són testimonis del meu numeret en quan se'm regira l'estómac de cop i em surt tot el que em queda dins. Mentre em miren espantats i preguntant-me si estic bé, els dic "és el millor que em podia passar" Els demano disculpes per la situació i engego ràpidament el darrer tram, ara més sencer que totes les hores anteriors i amb més ganes d'acabar. Puc córrer fins i tot en pujada ! Des d'Alcover que no m'ha atrapat ningú per darrera i aquesta serà la tònica fins al final. La última pujada al tossal que hi ha al damunt de Prades la conec en part. Una pista interminable que se'm torna a fer pesada, avui més que mai. Des de'abaix fins dalt hi ha més de 500 metres de desnivell, que venço amb moltes forces sorprenentment, sense ingerir res ni beure pràcticament. Avanço gent que va tocada i em llenço els darrers kms. finals avall fins a l'arribada. És la 1 de la matinada, 16 h. després d'haver sortit de Prades i amb 25 corredors pel davant.

Quina millor manera de començar el dia, amb un nou UT a la butxaca, un petit descans dins el cotxe i una dutxa calenta i solitària per posar el cos a lloc. Avui ha tocat patir com era d'esperar. A més s'ha afegit el problema d'una llaga inoportuna en la part superior del dit del peu, alguna que altra relliscada sense conseqüències per sort, i un parell de perdudes que he pogut resoldre ràpidament. Encara que ja fins l'any vinent: A per la propera !!!