Marató Pirata de Montserrat (11-12)

Feia tres anys que no m'acostava a una moguda dels Koalasteam. Un equip de gent popular on el ser bon corredor no és una condició, sinó el que cal és estar una mica pirat, agradar-te la cibada i trobar el temps per a fer passar excel·lents moments als seus "convidats". Tot aquest temps els he anat seguint via xarxes socials, coincidint en curses i sopars. És evident que no són un equip qualsevol, i estan lluny de ser un equip pur i dur de curses de muntanya. Hi ha un munt de gent que els recolza i els entén, aspirants a ser fitxats. En reconeixement a les seves mogudes els són fidels i, contagiats de la seva anarquia, acaben cridant un reptador crit de guerra: "Que n'aprenguin ! " Les seves mogudes organitzatives es basen en una filosofia pirata on tothom és benvingut sense posar-hi ni un duro. Això si, a part de pota, demanen gent amb estómac i un bon fetge. Una manera diferent de fer atletisme, tot donant protagonisme al tercer temps. També els agrada viure els events desde el darrera, acompanyant la gent al mig de la muntanya i fent-los vibrar de quina manera. Que fàcil és córrer amb aquesta gent. La Marató Pirata és la cursa més pirata de totes, prohibida i perseguida però que mai serà suspesa perquè precisament el que no serà mai, és ser una cursa. Té origen a El Bruc, allà on va néixer la llegenda del timbaler. Quan un hi arriba és negra nit i com és d'esperar pel fet de ser pirata, cal espavilar-se per trobar el punt de sortida. Un munt d'arreplegats s'ajunten cada hora per fer una sortida diferent, segons el ritme de cadascú. La puntualitat aquí no existeix, algú es presenta com a guia i t'avisen que no et despistis si no et vols quedar tirat en qualsevol trencall. No hi ha senyalització, per això el que compta és el fer pinya i qui vulgui que s'espavili amb el gps. Com fugint de l'exèrcit veí, ens escapem amunt pel Camí dels Francesos, frontals al cap. El cim de Sant Jeroni ens espera, amb foto de grup inclosa, digne testimoni de que ningú no retalla. Planegem després cap al Pla dels Ocells, camí cap al Pla de les Taràntules, un revolt i a trencar canal avall directes a Collbató. El GR aquí ens porta fins al primer avituallament, a l'aparcament de les coves del Salnitre, on s'ajunten ja grups de diferents horaris de sortida. El muntatge és important, els participants ho agraïm i ens relaxem més de l'habitual, l'esperit koala ens contagia i ens reté. Alguns s'han hagut de quedar aquí, bé sigui per lesió o perquè han trobat l'excusa perfecta.
Amb penes arrenquem el camí cap al Monestir, un munt de gent en fila ens arrosseguem una mica fins al camí de Sant Miquel. Un petit grupet que ve del darrera se'ns escapa i li intentem seguir l'estela amb un company. El pas pel Monestir és anecdòtic, no hi ha ningú dels nostres, tan sols ens esperen un munt d'escales que prometen donar guerra. A l'inici del camí de l'Arrel enllacem un altre petit grup que ve retallant doncs fan mitja marató i plegats anem avançant gent per aquest corriol tècnic. Fa unes setmanes l'haviem fet en sentit invers amb una altra colla, junt amb la meva nena i el Ringo, el dia de la seva estrena. Un sender agradable per a fer-lo corrents a bon ritme i que mena al següent avituallament ubicat al monestir-refugi de Santa Cecília. Un altre gran muntatge que ens deixa bocabadats, hi ha fins i tot xocolata desfeta ! Beguda i menjar a dojo. Força gent col·laborant i amb tot això, es fa difícil arrencar doncs a més la munió d'abandonaments comença a pesar i a ser font d'un possible contagi.
Continuem amb el company Manel, company d'aventures avui i també en altres maratons d'aquest any on cadascú vem fer la nostra. S'ajunten pel darrera més unitats i d'altres ens avancen. Per un corriol novament tècnic i amb tendència a pujar, avancem ja més penosament, sense forçar tot i les forces que sabem tenim encara tots dos. Es nota que avui no toca córrer al 100 % sinó gaudir de l'entorn, de la Roca Foradada, de la Cadireta, de la vista sobre les Agulles ! Més aviat del que ens pensem som a Can Maçana, on s'ha liat una de grossa.
Ja ve sent tradicional que aquí s'aplegui un munt de col·laboradors animant i implicant-nos en participar en diferents activitats: aquest any toca pintar-se la cara, pescar aneguets, jugar a mini-golf, saltar la xarranca, fer-se una foto disfressat. Això sense oblidar-se de passar pel nou super-avituallament ! Fantàstic, i no et miren malament si n'abuses. De fet fem temps perquè acabi tot el grup que portàvem al darrera i amb qui haviem començat l'aventura, el Carles segueix capitanejant-lo. No hi ha pressa per arribar, el que compta és no perdre's en la pujada al refugi de Vicenç Barbé i sobretot en la baixada pel Torrent del Llor, un indret nou per molts i a descobrir. Som més d'una trentena ! Ni porto crono ni m'importa la distància i les hores que fa que donem voltes per aquesta magnífica muntanya. La companyia és fantàstica. Passen els 43 km. segons el gps i unes 7 h. 20 m.      quan arribem de nou al punt de sortida, prou content perquè a part d'aprofitar el dia de forma important, sembla que per fi s'estan acabant les molèsties que arrossegava els darrers mesos.
Tothom s'aplega aquí, no hi ha arc d'arribada ni alfombra pel xip, ni bossa del corredor, ni medalla. Només gent que et saluda en arribar i que té ganes de fer-la petar i passar a fer un bon dinar acompanyats per a completar un dia sense precedents.
Qué interessant i enriquidor és fer de corredor pirata