Viure 100 anys : un segle !

Un segle dóna per molt, potser per massa podriem dir. De males notícies un munt, però segur que de bones un munt més. Cent anys, cent primaveres, milers de dies i nits, milions de minuts conversant i compartint experiències. Enveja ? doncs si. Perquè ni la millor de les xarxes socials del segle XXI podrà arribar mai a igualar tanta vivència. Millor veure i explicar coses, que no pas llegir-les.
L'Anita és una de les poques persones que ens ho pot explicar, i per molt temps ho pugui fer. No pas per ser només la meva àvia sinó per representar una generació que ha viscut guerres, múltiples morts i naixements, canvis socials, polítics, amistats amunt i avall, canvis de residència i una família que li ha fet costat.
Una dona lluitadora i treballadora, forta, amb caràcter i a la vegada carinyosa. Encara que ara ja no ho pugui fer, li ha encantat ballar i ho ha fet fins fa ben pocs anys. Els meus records es remonten quan l'avi ens va deixar i vaig començar a passar temporades vivint a casa seva, per voluntat pròpia i per demanda seva. Si bé tenia altres néts, jo me'n sentia proper. S'aprenia força al seu costat, i a la vegada se li feia companyia, cosa que és sempre d'agraïr quan un està acostumat a viure amb algú. Recordo que fins i tot haviem dormit junts ! Ens donàvem "cosses" com ella deia, i puc ben assegurar que si a casa els pares no em faltava mai estima, allà tampoc. Veure com podia ajudar a una persona gran fent coses tant senzilles com netejar les alçades o regar les plantes, és una cosa que m'omplia. A canvi, t'emportaves narracions d'experiències i aventures de principis i mitjans de segle XX. És d'entendre doncs que, en arribar a l'adolescència, em costés poc apuntar-me a la Creu Roja per fer de voluntari d'atenció a la gent gran. Una experiència de molt més valor que quedar-se davant un PC tafanejant les xarxes socials.
Vivia en una casa de 4 pisos, tota sola durant més de 20 anys, i no hi havia dia que "viatgés" escales amunt i avall per tenir-ho tot endreçat i net. Una vivenda plena de geranis, una colecció de banderins penjada, una altra colecció de culleretes de plata, un rebost sota-escala on s'hi trobaven els millors fuets artesanals en procés d'assecació (el retalló !), un cobert amb gàbies que anys enrere ocupaven conills, gallines i fins i tot un porc, al centre de Terrassa. Al fons de la vivenda, ella hi feia vida on antigament hi tenien els telers i enconadores, una habitació plena de coses i records. I al pis de dalt de tot, una "magnífica" habitació amb vistes, que utilitzàvem tant jo com els múltiples estudiants acollits, per a fer feina. Des d'un dels terrats fins i tot, ens feia saltar per sobre les taulada annexa d'una casa abandonada, on s'hi feien cebes o jo qué sé. La qüestió és que cada any ho haviem de collir, en la mateixa taulada ! També recordo el seu estimat gos, que ella deia que era meu, el Toi, la mimava i li feia costat infinit. I mentre a l'hivern ens escalfàvem tots amb els brasers de sota taula, a l'estiu frisàvem per banyar-nos en aquell super-cubell de ciment, ho juro.
Fins que va accedir a traslladar-se a la residència, on desde sempre ha tingut la millor de les habitacions, la que es mereixia. 100 anys, a part de 6 néts i 9 besnéts, donen per molt