Marxa Romànica de Navàs 83 km. (05-13)

Vint anys són molts, masses per a repetir històries plenes de records especials. La Romànica ve sent un clàssic en el calendari de marxes de resistència, de les poques que poden presumir d'haver viscut la transició entre una època on sortiem una colla de caminaires a gaudir de l'entorn sense gaire pressa, a una època on qui surt caminant és un estrany. Recordo quan vaig fer-la per primer cop, l'any olímpic, que es feia una sortida esgraonada, anàvem amb xandall, una bona motxil·la, repòsavem llargament als avituallaments, feiem amistats i en resum, gaudiem de l'essència de la Romànica. Ara en canvi, ben pocs poden dir que recorden la imatge de les diferents ermites, ni ens les mirem, sortim a fer itinerari i acabar l'abans possible, tot pensant en la majoria de casos en el proper repte que ens espera aquest estiu. Una Romànica de transició... S'ha perdut l'essència ?

Molta nostàlgia sent un després de tants anys malgrat el canvi de filosofia. És cert que hi havia tornat al cap de pocs anys, en un parell d'intents fallits per mala preparació i fruit de l'esperit rebel de joventut. Hi tornava doncs amb un cert regust agredolç per aquestes experiències, però sempre pensant en aquell primer cop, amb 16 anys: la meva primera marxa de resistència. Convençut que amb sort, la podia acabar amb un bon temps ara, gràcies a l'experiència, la maduresa que anem adquirint en superar any rera any proves d'ultraresistència, les ganes de fer-ho bé i de trobar-se a un mateix.

I amb mandra. Tot s'ha de dir. Sempre costa sortir en una prova d'aquestes sabent el que ens espera i més si hi ha nit pel mig. Mandra també de repetir itinerari, amb el que em costa a mi repetir curses ! Però aquest cop és especial, la vida personal ha canviat, els reptes esportius també. M'acompanya en Xavi, amic fidel de curses i entrenaments, qui s'estrena en aquestes distàncies. Des d'un inici amb dubtes de si ho podrà aconseguir i buscant la meva complicitat. Amb ganes de fer-la tota plegats, malgrat els qui tenim experiència i ens enfrentem a aquests reptes amb competitivitat, sabem que una ultra és molt llarga, on els amics a cops es queden pel camí o a cops t'han d'esperar al final fins i tot. El repte és individual, contra un mateix. Els altres corredors i amics són un mitjà només, per assolir-lo.

Així anem fent, primer, segon, tercer control, avituallaments, corriols, molta pista i calor. Anem superant els diferents trams amb un ritme elevat per sobre dels 8 km/h. amb facilitat i convençut de que costarà ens passin factura vistes les sensacions tant de cames com d'estómac. A més, trobo en les rieres unes perfectes aliades per apaivagar l'escalfor del cap. Per darrera no venen corredors de fa molta estona i en canvi n'anem avançant. S'ha de fer via doncs queda poc de dia, i la foscor no agrada ningú i menys per córrer. Les ermites prèvies al pas per Puig-Reig ens presenten la nit, el company entra en estat de desànim i ens queda encara més de mitja Romànica. Jo tinc més clar que mai que avui acabo, que ja n'hi ha prou de deixar-ho com fa ja una pila d'anys vaig fer per aquests indrets. Toca fer teràpia i per sort funciona, no hi ha temps que perdre vist que ara si ens empaiten alguns corredors i ens atrapen pel darrera. Hem alentit la marxa sense dubte malgrat no voler.

El pas per Puig-Reig és clau, o plegues aquí o arribes. A l'endemà ens assabentarem que va acabar plegant un munt de gent en aquesta edició, encara no entenc perquè vist el bon temps que fa i l'estat del recorregut. El frontal ens acompanya de fa força hores quan entrem al Pallot, és mitjanit clavada quan ens marquen el control de pas. Ànims amunt i amb ritme més controlat que mai continuem per la darrera pujada forta del dia, seguim forts i capficats en acabar el "calvari" el més aviat possible. Costa molt gaudir d'una marxa a aquestes hores, et concentres en no perdre les senyals i en no caure. Poques paraules es senten i si intentes establir conversa amb algú, poc reps a canvi. L'obsessió per acabar, a partir del km. 60, es multiplica per mil. Sort que no ens deixem un a l'altre en cap moment, està responent molt bé, fins i tot portant el ritme a cops. Abans de St. Pau de Pinós (km. 62) encetem el penúltim tram conjuntament amb companyia de 3 persones més, i aguantem estona plegats a molt bon ritme. Sorpresa la meva en trobar-me al Pere, un senyor que vaig conèixer fa més de 20 anys en la meva primera participació i que vam fer-la tota plegats, al control del km. 72. I tant si s'enrecorda d'aquell vailet que era llavors. Per poc m'emociono en retrobar-me'l. No podem xerrar gaire, la colla fuig amb ganes i arrenco amb força per atrapar-los.

Em trobo fort, estic content vist l'expectativa de en poc més d'un més afrontar el repte més fort que mai hagi intentat, tant en distància com en desnivell. Cap símptoma de rampa, ni de res més, al marge de petites molèsties urinàries compartides amb el company, i que he de prevenir el proper cop amb més sals. Fins i tot ens desampalleguem del grupet i avancem encara algú més pel davant els darrers kms. Tenim son i parem cas al màxim al track. Aconseguim millorar i tot per sorpresa la mitja de ritme els darrers 10 km. Només queda la darrera pujada, que la compartim amb un trio que s'han despistat lleugerament pel davant.

Ja tornem a ser a plaça del poble, després de poc més de 11 h. frenètiques, en els que poc hem pogut gaudir de les Ermites i el seu entorn, geogràficament i turísticament parlant. Han arribat una quinzena de corredors pel davant, super-content del resultat ! Així com de poder ajudar a fer realitat el "somni" del company d'acabar. La seva companyia ha estat un gran aliat. Sento nostàlgia, ho he tornat a fer i aquest cop amb facilitat respecte el calvari de Prades de fa uns mesos. Ja tinc una nova ermita de record a la col·lecció. I tornem a la civilització ràpidament, doncs en molt poques hores ens espera la família en peu de guerra i cal complir. Adéu Romànica, fins sempre !                        

més informació