Emmona Ultra Trail (06-2013) 106 km.

Somnis fets realitat. Així anem vivint, dels reptes, de les ganes de tirar endavant projectes sigui a la feina, amb la família o de lleure. Fa un any que la mosqueta de l'Emmona se'm ficava al cap i per fi me l'he pogut treure aquest any. Emmona significa el límit, provar-se en allò que un no sap el que significa. De problemes en pot portar molts, però de satisfacció també. I així ha estat, ja puc dir que sóc finisher de la que actualment és la prova més dura non-stop en territori català: 106 km. 16.000 metres de desnivell i una experiència inoblidable per explicar.

La bestiesa que suposa l'apuntar-se en un repte així en el meu cas, té diferents raons. Començant perquè a nivell de feina vam col·laborar l'any passat amb la cursa, continuant perquè al darrera hi ha una organització excel·lent amb majúscules amb qui vaig fer amistat, i acabant per l'impressionant itinerari circular en ple Pirineu. Quan parles d'aquesta "cursa" als coneguts no entenen el perquè ens pot agradar, ni tan sols ho comprenen altres corredors avesats a distàncies inferiors per muntanya. I això que li falten 60 km. per igualar altres proves més dures i consolidades en el calendari.

Enguany, no sé si per sort o per desgràcia, no s'ha pogut mantenir el traçat original donada l'acumulació de neu i prioritzant la seguretat de la cursa per davant de l'aventura, que amb arguments puc dir que si s'hagués pogut dur a terme, però qui mana és l'organitzador, no el corredor per més que ens pesi. Si que es manté la duresa de la prova amb les seves xifres, sent però menys tècnica i per tant més ràpida. Amb la ràbia de no poder fer doncs el traçat original ja som sota l'arc de sortida uns 250 corredors, junt amb uns 200 més que compartirem itinerari durant la primera marató. Vec gent molt més preparada que en altres mogudes, aquí no hi ha lloc per a proves. Cares conegudes i molt de respecte pel que ens espera, de tots els que conec aquí, ningú ha fet mai abans res igual de dur i llarg. El sopar que vam poder compartir entre amics el dia abans, era més aviat d'una conversa de cagats que de no pas de valents. Són les 6 a.m. de dissabte, Sant Joan de les Abadesses esclata. Arrenquem !

Les darreres setmanes hem mig decidit amb l'amic Martí de intentar fer-ho plegats fins on puguem, doncs tenim ritmes similars i així tot seria més fàcil. Molt tranquilament superem el primer desnivell important: 1.300 m. de desnivell fins a superar els 2.000 m. de la Serra Cavallera, pujada i posterior baixada agòniques fins al petit poblet de Pardines. Anem xerrant, fent fotos, tot és molt maco al principi, tot menys la calor que apreta ja a aquestes hores. La primera mini-parada al poble serveix per  trobar-nos amb els amics Terrarunners, amb qui compartirem instants posteriors. Sento però alguna cosa que no va bé al peu, presento que el mitjó falla i....efectivament: forat al dit gros !  Sort que en porto de recanvi, no entenc res, però si són bons i pràcticament nous. Per por que no els passi el mateix als mitjons nets, allargo uns kms. més la situació fins que es fa insostenible ja que el taló de l'altre mitjó també s'ha obert ! Buff, això de les Salomon noves no pinta bé, penso. Creuem els dits i per sort, no he de tornar a lamentar res més en tota la cursa.

La pujada al coll de Tres Pics es fa llarga. Hem d'assolir els 2.300 m. d'alçada, punt més alt del recorregut. Lentament anem avançant gent, cada cop costa més. Molts són de la marató, mentalment competeixo amb mi mateix en endivinar quina prova estarà fent cada un dels corredors que anem deixant enrere o que ens passen. Quasi tothom aquí porta avui bastons, i per sort no m'equivoco en la decisió de seguir prescindint-ne. L'altre possible i principal problema, la calor, segueix fent estralls i m'obsessiona fins el punt que el company em crida l'atenció. Avui la calor no podrà amb mi, m'estic hidratant molt bé entre suero, isotònic i aigua, la cosa rutlla i ho noto. Coronem el "cim" del dia i fem una baixada llarga, tècnica i ràpida fins la central de Daió, prop de Queralbs. Portarem unes 6 h. i mitja de repte, més ràpids del previst. Ja fa estona que ens aturem en qualsevol rierol a mullar la closca, i això ens senta divinament.

El Santuari de Núria és a poc més de 3 hores d'aquí per a qualsevol senderista normal. No sé si per les ganes que hi ha, per la calor que es fa especialment dura dins aquesta vall sense rierols, pels ànims interns, per la voluntat de xerrar una estona amb els amics que han acabat la marató ja, pels motius que sigui retallem en molt aquest horari. La qüestió és que el Martí vol afluixar i jo em trobo bé i ens anem separant poc a poc. Avanço corredors pujant fins dalt, cosa impossible d'imaginar en qualsevol cursa vista la meva envergadura. No me l'estic jugant, em trobo bé, avui m'ha de sortir tot bé, són massa mesos pensant en aquest dia i masses sacrificis. I què coi, fa més de 15 anys que no recordo haver abandonat en una cursa. Així que després de poc més de 8 h. faig una entrada triomfal a l'esplanada del Santuari. Molta gent aquí concentrada animant, i gran muntatge de l'organització. M'assento i engrapo un túper de pasta, mentre xerro amb amics del poble, el Xavi Nadal (company d'equip a la Trailwalker), l'Esteban i la seva veterania, i saludo fins i tot a la gran Núria Picas, qui s'ha fet amb la victòria en la Marató per davant dels homes, impressionant.

Fa fresca, no em puc quedar gaire estona més quiet, i tinc moltes ganes d'avançar una estona sol. Continuem aquest cop, camí de Fontalba, quants cops l'hauré fet...  Reconec cada pedra del camí, el col·laborar tants anys amb l'organització de la Duatló del Puigmal és el que té. Em trobo bé, estic assimilant bé el menjar i el líquid, la calor s'amaga aquí, i segueixo avançant gent. En porto una cinquantena pel davant a Corral Blanc i culmino la gran marxa en solitari fins a Planoles després d'una magnífica baixada. Km. 60, per mi, l'indret on comença de veritat el  repte. I això que ja porto poc més de 11 hores trescant. Al control hi trobem una bossa nostra amb material que pràcticament ni toco, em fa mandra canviar-me. Primers símptomes de malestar digestiu, ho atribueixo a la calor, aixi que caldrà tibar de líquid i menjar el mínim. Per sort em conec i ja estic habituat a aquestes situacions. Convençut que me'n sortiré. Sort que hi ha caldo, segueixo omplint també els "camels", calculo que al final hauré ingerit uns 10-12 litres de líquid, quina bogeria de prova!

M'acomiado per tercer cop del Pep Massaguer, qui ens fa un seguiment magnífic, aquest cop també hi és l'Yves i el meu germà està en camí. Bé. Preocupat perquè el Martí no em contesta al mòbil, arrenco muntanya amunt i mai millor dit: 1.000 metres més de desnivell salvatge per un corriol molt calurós i també salvatge. Igual que en la primera pujada del dia, puges entre 350 i 400 metres de desnivell en només 1 km.  Qualificar-ho de salvatge és poc, i més vista la meva desavantatja física vers els "rivals"
 Sort tinc que avancem amb un parell de La Sènia, bons corredors que acabaran la prova just davant meu, però 20 minuts abans. Són repetidors, saben on s'han ficat. La pujada al cim de La Covil és nova per a mi doncs, i per sort no em fa estralls. És estrany que ningú ens avanci vist el ritme agònic que hem agafat el trio. Coronem i comencem un tram novament tècnic i pesat a moments que ens portarà fins al poble de Campelles, en baixada i constant trenca-cames posterior. Sort tinc que em trobo bé i no m'arrossego gaire. És d'agraïr també l'excel·lent marcatge arreu, en cap moment he de tirar de track. Arriba per darrera el Joan Trabal ! Ve de fer un magnífic entrenament per la zona, i per sort m'acompanyarà una estona xerrant. Perfecte. També trobem al Fran, amic del meu germà que ens anima en un indret apartat de la civilització. I conec aquí l'Ignasi d'Arbúcies que ve pel darrera, genial aliat amb qui ja qüasi bé no ens separarem fins al final.

L'avituallament de Campelles és magnífic, molt complet com la resta. Gent entregada que t'ho facilita tot. Tibo de tàctica i no m'aturo gaire per mirar de fer net de la gent perseguidora, sóc així. A part, l'Eduard m'espera a Ribes i fa tres hores que s'espera. Mirant temps parcials, resulta que faig el 12è millor temps d'aquest tram en baixada, encara sense llum. El que fa la família !  Avanço un parell de corredors més i ja hi som sentats al pavelló de Ribes de Freser amb l'Edu i una amiga. També hi són el Ferran i la resta de Terrarunners per sorpresa animant. Les 22 h. i el dia dóna pas a la nit. Amb 16 h. a les cames cal pensar en el pitjor rival a batre: el Taga. Mil i pico metres més de desnivell agònic amunt, sort que l'inicio amb 3 corredors més a part de l'Ignasi, fidel al meu ritme. El que ens espera. No recordo mai res semblant en quan a patiment, el cim no arriba mai, ens aturem cada no sé quantes passes, fins i tot ens assentem en vàries ocasions, m'estiro al terra un cop, m'adormo... L'amic Paris Canals l'any passat va haver de parar aquí a fer una becaina, jo no penso caure en la temptació tot i sentir-ho a prop. Què està passant, no veiem ningú pel darrera i pel davant són cada cop més lluny, poc però es van separant. Les llums aquí et delaten siguis on siguis, ets presa fàcil. M'imagino que l'airet ens rebifa, i amb un cop de ràbia aixequem la situació de sobte. Ràfegues de llum al cim, és l'Eduard segur qui m'ha avisat que pujaria pel darrera, magnífics ànims! Sort que porta aigua, no hi ha res que em vingui més de gust. Quina nit més maca dalt el cim del Taga, llàstima no poder quedar-s'hi. Més fotògrafs fins i tot aquí dalt i a aquestes hores. Ja està, s'ha acabat el patiment i mentre ensumem la victòria, no ens n'adonem que el cos es llança avall fins a Coll de Jou, penúltim punt de control i vitualla. El trio de davant van tocats i els passem aquí, penso que per una pujada massa agosarada. Ens assentem i gaudim de la companyia dels voluntaris.


Sense entretenir-nos, afrontem la darrera pujadeta del dia: Sant Amand, si més no és això el que esperàvem malgrat no ser així. L'Ignasi en acabar em comenta que semblàvem invencibles i és que el calvari per corriols tècnics sense cap direcció clara i constants puja-baixa amb passos de fang, es fa etern. Digne d'un final de traca, i és que això és l'Emmona, 18 km. inacabables on cerquem sense èxit el darrer control fins que quan menys te l'esperes apareix enmig de la foscor. Parada mínima i avall s'ha dit, ara sense company perquè es despista uns segons davant meu i aquí ningú espera. Fins a tres corredors més avançaré aquests darrers 6 kms. plens de glòria i emoció interna. Estem baldats però els mals s'amaguen dins el cos i la foscor, la fortalesa mental ha pogut un cop més i de quina manera !  Entro al poble acompanyat del darrer corredor avançat, a qui esperito perquè m'acompanyi, el vec molt eufòric i cridem plegats mentre entrem pels primers carrers del poble. Això és magnífic, cap vilatà que ens rebi, el poble és nostre. Tres, dos, un, la plaça de l'arribada. Per fi sóc cavaller de l'Emmona després de 21 h. i 45 m. intensos com sempre, i arribant amb 30a posició. I em trobo bé. No som pas homes de ferro, ni éssers bojos, som el que fem i aconseguim. Dir-ne felicitat d'aquest moment és poc

El post cursa és una altra cosa, es mereixeria una altra entrada. Marxo del Ripollès deprés d'un dia i mig sensacional entre amics i la meva muntanya. La recuperació serà lenta i dolorosa però valdrà la pena. El descans sap a glòria. Fins la propera !

www.emmona.cat