Morir amb la muntanya

S'atura el món. Quan les notícies ens expliquen que algú ens ha deixat a la muntanya, som molts qui ens l'estimem i se'ns atura el món. Uns segons, instants de reflexió, ràpid dol intern i seguim. Si coneixiem la persona s'accentua el dol i ens costa seguir. Reaccionem amb un "no pot ser" rebel, desafiant, sense sentit.

Alguna cosa canvia quan és diferent l'escenari dels fets. Tots tenim qui ens ha deixat a la carretera, de forma sobtada per malaltia, al llit de l'hospital... però la muntanya ho canvia tot. Allò que ens atrau se'ns emporta. De cop o de mica en mica es va apoderant del nostre cos i ànima, necessitem lluitar contra i a favor d'ella a la vegada, si en volem sortir amb vida. És molt bonic el que ens pot arribar a regalar, això té un preu. No paguem peatge ni aparcament ni permís de circulació, és gratuïta des de la falda fins la carena i el propi cim. Això ens pot portar a abusos, necessitem d'ella per a viure i ser encara més feliços. Un plaer sense cost i ilimitat: idíl·lic.

Sols o acompanyats, ens crida. La palpem a cada passa, la sentim en cada racó. Sense voler fer-li mal, li perdem el respecte sense agafar consciència de que pot acabar amb nosaltres en qualsevol instant. Involuntàriament, ella és inerta, no estima, no entén de relacions. Però la reptem i seguirem fent-ho mentre puguem, alguns la repten fins al límit, d'altres es convencen en reptar-la només trepitjant-la en una simple sortida de senderisme. Fem el que fem, acaba sent un repte magnífic.

Ja és un tòpic entre qui ens agrada, allò de que preferim deixar la nostra vida allà que fer-ho a la ciutat. És un sentiment que expressem per quedar-nos en pau amb la nostra voluntat, ens fa molt respecte i costa ser conscients del que això representa pels que ens estimen. Parlar de la mort no agrada a ningú i encara menys, pensar en possibles accidents. Em quedo amb les paraules d'un bon alpinista recentment fallit a l'Himàlaia tot considerant el seu col·lectiu com a persones que s'estimen molt la vida malgrat adonar-se'n que estan molts cops a prop de la "no vida" quan són allà dalt. I ho comentava amb sinceritat i raonament, com si la "no vida" formés part de la nostra vida, d'aquella vida que ens espera darrera la desgràcia de perdre-la en la muntanya estimada.

Com sigui, els amics i familiars que allà ens han deixat, els sentim a prop quan hi tornem: és la màgia de morir AMB la muntanya ?