Cursa Mont-Rodon Matadepera (02-14)

Primera participació en aquesta cursa de muntanya que s'ha convertit com a obligada per a molts companys meus. Avui tocava Mont-Rodon, han hagut de passar set edicions perquè m'hi veiessin i això que no és per gent coneguda a l'organització. La coincidència amb la mitja marató de Terrassa, per proximitat de dates, feia que any rera any l'hagués de descartar malgrat les ganes que en tenia de fer-la.

13,5 km. ben plantejats, amb asfalt, pista però sobretot corriol del que ens agrada a molts. Algun tram nou fins i tot per mi, tot i els anys que porto remenant i repetint camins a prop de casa. Com ve sent habitual els darrers anys, no puc estar content del meu resultat. No preparo els reptes esportius com convé, així que poc es pot esperar. Només que soni la flauta algun dia. Caldria també més motivació mental a part de la preparació física, i això fa un temps que ja no va amb mi. Poc més de 500 corredors avui m'hi acompanyen i t'ajuden a tirar endavant, a no pensar en el que no has fet bé i a desconectar. Entre ells la meva germana, qui em fa una especial il·lusió que hi sigui, de fet hauria d'haver-la acompanyat però tot no pot ser.

Molta gent coneguda, cada cop més coneguts que corren. I clar, gent cada cop més forta i més motivada que et van passant al davant, amb resignació pels veterans que fa anys ja vam perdre aquestes ganes primerenques. Són les 10 a.m. quan arrenquem pels carrers d'aquest poble acollidor, on hi havia treballat fa una pila d'anys. Tot plegat m'és familiar i començo corrent molt a gust, saludant als amics que corren amb mi i a la gent que ens anima. Tot just passat els 4 km. de cursa arribem dalt el cim que dóna nom a la cursa. Si havia arrencat bé, bastant davant i aguantant el ritme, aviat les primeres rampes posen les coses a lloc, i començo a perdre posicions de forma preocupant. Sort que un rampell abans d'arribar a dalt, fa que recuperi algun lloc, bàsicament perquè no m'atrapi el Ferran, vell conegut que no recordo haver-lo vist mai davant malgrat avui si m'acabi passant. Coronem doncs i en el pla-baixada em mantinc, més corriols amunt i més gent que va endavant. Sort que cap a meitat de cursa deixem enrere el punt més alt i m'anima veure que puc estirar les cames i recuperar algun lloc. Les parts tècniques em van perfecte tot i la meva envergadura, hi poso confiança i m'anima l'anar atrapant gent. Anem fent la goma amb el company Isaac, un altre exemple dels que sempre et seguien pel darrera i que em fa pensar en la meva "crisi" esportiva. Menys mal que tinc les cames llargues i n'abuso en qualsevol baixada, aquí no m'atrapa ningú!

El pas pel darrer cimet del Pujol és interessant per l'ambient que genera el jovent amb esquellots i tambors. Em fa pensar en Zegama, allà on algun dia correré i podré viure el moment mític tant esperat per a molts corredors de muntanya. Malgrat ser tant dificil participar-hi, segur que arribarà. Darrera baixada que es fa llaaaaarga, amb bastant asfalt per arribar al mateix lloc d'on haviem sortit. M'agrada molt les arribades, i més si vens fort com avui guanyant alguna posició que altre. M'agrada molt les arribades com la d'avui, plena de gent fent passadís i que criden en veure com alces els braços, excitant-los per moments. 65ª posició d'uns 500. Han estat 1h 10 m. i escaig plens de nostalgia, ja no porto crono a les curses, no m'importa quina mitja em surt. M'interessa el veure com em trobo i sobretot el gaudir al màxim d'aquests moments. Així com de l'ambient de l'arribada, xerrant amb molta gent i esperant veure la germana perquè m'expliqui la seva experiència.

M'agraden les matinals com les d'avui, et donen força en aquesta vida tant complicada, quan les coses no et van bé. En fi, com sempre dic en aquests moments, llarga vida per a les curses i la muntanya.

web de la cursa