Viure per veure créixer


Com arriba a costar que els dies passin. Si ens parem a pensar per moments les coses que aconseguim fer en les 16 hores que més o menys ens brinda el dia, un s'esgarrifa. No som conscients però bé que ho aprofitem, alguns més i d'altres en menor mesura. El cos i l'ànima treballen plegats sense parar: copsem tot allò que ens envolta i que ens atrau l'atenció, complim amb les obligacions i deures a que estem exposats, ens fixem amb els demés, planifiquem el futur, donem sortida a les nostres inquietuts...
Poc més es pot demanar quan al marge de les nostres vivències, també som partíceps de qui ens estimem especialment. Viure el dia a dia al seu costat i poder contribuir al seu creixement interior, fa que arribem a final de dia encara amb més orgull i feliç de rebre tals emocions. I els fets ens porten a la conclusió que si, que els fills ens ajuden encara més a viure. Si la natura ens ho permet, ¿ perquè hem de desistir aquesta ocasió de poder créixer amb ells ? ¿perquè ens hem de conformar només amb el nostre present ?
Encara no passen els primers dies entre nosaltres que ja ens desperten l'instint familiar i proteccionista. Al cap d'unes setmanes, somriuen a les nostres ganyotes i detectem més similituts físiques amb ells. Cap a l'any experimentem atònits les seves primeres passes i ja amb tres anys podem conversar-hi sense entrebancs. Per no parlar de la necessitat que et suposa el sentir-los cada dia al teu costat, quan ja comencen a ser "grandets". Podem arribar a aprendre al seu costat ! I a veure la vida amb uns altres ulls, els de la innocència.
Ens afalaga parlar d'ells i passejar-los per tot arreu. Observem cada avanç de la seva evolució. Ens preocupem per tot el que els passa, sovint amb excés, i podem arribar a l'extrem de pensar en donar la nostra vida, en benefici d'ells. I qui ens va manar fer-los venir al món... Nosaltres els criem amb l'objectiu primordial de fer-los créixer, i no ens adonem que entretant estem gaudint tant la seva com la nostra vida. Clar que també podriem deixar d'existir sense mai haver-los tingut entre nosaltres, però ben bé podem garantir que no seria el mateix.
Vivim per veure créixer, a nosaltres, als demés, i als nostres fills per damunt de tot. Que no s'acabi mai la història.