Pels Camins dels Matxos (04-14)

Una més al sac! Els Matxos era una de les meves grans assignatures pendents com a corredor i avui ha caigut per fi. Com ve sent habitual, m'hi planto sense la millor preparació física. Tot just fa una setmana el canicross de 8 km. i ara 63... Sense entrenaments específics, no es pot demanar gaire, tot i així no acabo content pel temps emprat vistes les classificacions ! Que complicat és sentir-se satisfet quan t'agrada competir. Sempre sembla que podies haver fet més, malgrat donar-ho tot.

I així va ser, com el matxo va esdevenir. Per fi he pogut descobrir això dels Matxos què significa: corriols frondosos, indrets de postal, organització excel·lent, corredors preparats, animació sorprenent. Tot conjugat és quelcom explosiu, que atrau un any rere l'altre a força "malalts" en busca d'un millor temps o de seguir gaudint per aquests camins magnífics. I jo que em pensava que això dels Matxos era més de marxadors que de corredors...clar que amb la presència estelar l'any passat de n'Iker Carrera i el seu rècord de la prova, aquest any era de preveure una gran afluència de corredors. I així va ser com un popular corredor de muntanya com jo, va caure "vençut" per la multitud. Dic això perquè que quedin un centenar de corredors davant meu en una prova d'ultrafons, no m'havia passat mai, ni de lluny. Un sabor agredolç per haver-la acabat, amb bones sensacions i avançant al final, però pensatiu i en certa manera amoïnat en veure que alguna cosa no ha sortit com un s'esperava.

La sortida és ràpida, moooolt ràpida, bastant més del que un es pot esperar en aquestes marxes d'ultradistància. Segurament per por a possibles taps, sembla que correm tots per no quedar l'últim ! Només alguns frontals il·luminen un camí a moments perillós, i que les primeres llums del dia ens fan descobrir la frondositat de l'entorn. En 40 minuts ja som dalt al Santuari de Bellmunt, això és molt ràpid comptant que hi ha 9 km. Sembla difícil de creure la distància que indica l'organització vist el desnivell, però com que el GPS me l'he oblidat a casa, no puc dir res. Passen pocs minuts de les 7 a.m. i ja hi ha força gent animant aquí dalt, el dia pinta mogut en quan a sarau. Sense pràcticament entretenir-nos baixem ràpidament fins a travessar el riu Ges pel cèlebre Salt del Molí, avui impressionant, majestuós, vista la gran quantitat d'aigua que hi cau en gran cabal. Malgrat avui tinguem un dia radiant, porta 2 dies plovent per aquests indrets i això es nota, com també s'acaba notant el fang que ens acompanya en nombrosos trams. Anem pujant i flanquejant per camins preciosos fins assolir els 1500 metres d'alçada del Puigsacalm, feia massa anys que no hi pujava. Amb
lo bonic que són aquests indrets per només merèixer tant breus segons ! Just a la baixada cimera coincideixo amb els amics Ferran i l'Eric, qui em porten alguns minuts. I resulta que just davant d'ells hi van els amics Egaramossenaires de'n Jordi i el Javi, llàstima que no me'ls he creuat, ni sabia que avui venien. També hi és el Nasi, amb qui vam compartir les hores d'aventures finals a Emmona l'any passat, tots ells avui venen bastant més forts que jo i així ho acaben demostrant. Quan falta poc per fer les 2 hores i mitja deixem enrere el cim dels Matxos.

La baixada al coll de Bracons és plena de trams tècnics, equipat en part amb cordes fixes i un fang que causa més d'un ensurt, un noi davant nostre ha caigut i amb sang i símptomes evidents de mal, s'acomiada del repte. Baixo ràpid però amb compte, això m'alenteix en excés en uns trams on habitualment avanço i guanyo temps. Avui no toca, i penso que sort que he decidit no portar al Ringo, tot i les ganes que avui m'acompanyés, no és el millor dia vist la quantitat de corredors i l'estat del terreny. No era qüestió d'estar patint per dos...  Passem Bracons amb molta expectació i ens endinsem en els boscos de la Grevolosa, una novetat per a mi. Els seus faigs i els tobogans d'aigua propers al camí mereixen una nova visita en breu, un indret espectacular. I així baixant, baixant arribem a una esplanada on es separen els companys que no volen pujar a Cabrera. Aquí hi ha un munt de cotxes i de gent aplegada, l'ambient és espectacular, quina gentada i quin muntatge !!! Toca alimentar-se bé i agafar forces per la pujada al Santuari que vaig descobrir just fa uns mesos. Els quilòmetres es comencen a notar i amb ells el ritme decau, aconsegueixo amb un gel fer la pujada més soferta i em sorprenc que ningú m'atrapa pel darrera pràcticament. Em trobo bé. Passen les 5 hores de cursa quan corono el darrer cim important del dia, aquí un fa càlculs ràpidament i veu com podem baixar les 9 hores fàcilment, innocent de mi. La baixada la fem per un corriol força dret a estones i que acaba representant el tram més insegur i difícil per l'estat fangós que complica en excés el progressar amb seguretat. Avanço a algú però em costa una caiguda controlada. Quines patinades que queden marcades al terra ! Més d'un penso que se l'està jugant avui. Arribem de nou a l'esplanada encara igual plena de gent com abans, completant així el bucle de Cabrera. Aquí ens ajuntem amb els corredors que fan la resta dels altres 3 itineraris, així que anirem més acompanyats.

Portem 41 qm. i comença el pitjor tram per a mi i la majoria, uns quants quilòmetres que a excepció de la part final per la carena, sobren per la seva manca d'interès. Aquí el ritme em decau, m'avança algú però també avanço, la tònica del dia. La mitja per km. està empitjorant, i tot té una explicació: el sol i la calor tant temuda sempre per mi, avui estan fent acte de presència i de quina manera. M'aturo en més d'un rierol que travessa el nostre camí, sort en tinc. Anem fent per un terreny trencacames, que ens castiga en excés. Rampes amunt sense sentit, trams de pedra desagraïda, com costa pujar a aquestes hores. Mantinc posicions però i aconsegueixo començar a avançar ara si, sense miraments. A falta de 7 km. em trobo cansat però bé. Se m'està fent pesat i hem d'enllestir el tema així que milloro una mica el ritme tot i trobar-nos pujades entremig. Fa estona que no ve ningú per darrera i en una de les pujades se m'enganxa en Roger, amb qui acabarem fent tot aquest tram final, exigint-nos un a l'altre. Anem xerrant tal com saltem cimets per la darrera carena, un tram alçat i bonic. Com es coneix en l'argot del corredor, "collim cadàvers" a tort i dret, acabarem avançant prop d'una vintena de corredors. M'agraeix força que l'hagi rescatat com ell diu, mentre que el qui realment s'alegra sóc jo per portar algú enganxat que em força el ritme. Com sigui que plegats ens anem animant i arribem a Torelló novament després de 9 hores i 13 minuts de marxa. Calculo que aquest darrer tram m'hi he deixat aquest quart d'hora que esperava fer de menys tot i l'esforç final.

Som Matxos, sigui com sigui, ho hem aconseguit. Encara que no m'agradi repetir curses, aquesta s'haurà de tornar a fer algun any. Per diferents motius. Són d'aquells dies en que un acaba molt satisfet d'un mateix i de l'esforç realitzat. En aquests moments és quan t'adones que realment val la pena la vida de l'ultrafondista i les experiències que ens emportem. És hora però de tornar a la família les hores sacrificades en benefici de la muntanya. Si els tendons d'Aquiles aguanten, podem dir fins la propera, aquest cop, ben aviat. El País Vasc ens espera.

web de la Marxa