Apuko Igoera Ultra trail (05-14)

Okupa. Llegeixo en invertir la paraula Apuko,sinònima d'aquest gran repte que després de un parell d'anys hem aconseguit resoldre. Okupes de les muntanyes som i serem en tant existeixin reptes magnífics com aquest. L'amic Unai, resident de la zona, m'havia insistit quan ens vam conèixer a Lanzarote en venir a fer l'Apuko, per mi llavors desconeguda. Gràcies a la seva hospitalitat i a les ganes d'escoltar més històries de la seva experiència com himalayista i conqueridor de l'Everest així com altres cims del planeta, ens apuntem amb temps aquest any aconseguint arrossegar també a un parell d'amics del poble.

El Christian i el Carlos són companys del club de corredors de fons del poble, un petit grup que ens omple d'alè per moments i fàcilment t'atrapa amb ganes de fer més i més reptes. Tots ells són força novells en això de l'ultrafons, i em deixo contagiar per la seva il·lusió un cop més. "La haremos juntos" m'insistia el Carlos un i altre cop des d'un inici, tot i saber que el meu estat físic i d'entrenament no em permetria mai seguir-los gaire estona. Són gent jove i forta, m'anirà bé doncs per un cop tenir companyia ! Acabaré compartint amb ells 3 dies de desconnexió amb la família i la feina, plens de bones estones. També de patiment i esforç i sacrifici, com està en l'ordre del dia de qualsevol prova d'aquesta envergadura: ens esperen uns 85 km. amb més de 6.000 m. de desnivell positiu. Un perfil de cursa salvatge, amb constants cims i valls que s'alternen sense gairebé cap tram pla per a córrer bé una estona.

Ens apleguem poc més de 200 valents ben aviat a la sortida, tercera edició i un temps emboirat, amb ganes de txiri-miri típic d'aquestes contrades. Per fi tenim una sortida de cursa una mica relaxada respecte el que he anat vivint les darreres curses. Ells 2 sempre pel davant buscant una referència meva, doncs amb la forta pujada que ens espera només començar, toca anar-me quedant. Em trobo bé, els entrenaments dels darrers dies sembla que hi han ajudat, així que anem pujant a bon ritme i sense paisatge. La boira ens oculta un entorn que aparenta ser molt bonic. Praderies humides ens condueixen al pas per un primer cimet del que en sortim vius, mai millor dit després de veure com en una baixadeta amb força inclinació ens passen vàries pedres ben a prop. Ufff, quin ensurt ! En uns 10 km. pugem quasi 1000 metres de desnivell fins als cims del Gallarraga i del Ganeko. Un camí fàcil que es complica sovint pel fang i un ventet que glaça. I jo amb màniga curta i amb poques ganes de posar-me el tallavents... Passem via amb ganes d'afrontar la primera baixada important fins pràcticament tornar a entrar a Zaramillo, poble de la sortida. Deixem enrere el primer avituallament i enllacem un petit tram també amb desnivell amunt i avall, per començar la pujada al cim de l'Eretza, plat fort del dia amb 4 km. i uns 800
metres de desnivell amunt. Això és que cada 5 metres, en puges 1, fa respecte el tema...Pràcticament bona part de la pujada es fa per un tallafoc descomunal, del que ja ens han avisat. I el darrer tram és d'aquells que et fa un "ai" el cor en veure'l i et quedes parat un moment dient-te "no pot ser". Hi pugem però amb agilitat i ganes, sense mirar amunt i enviant missatges al mòbil aviam si passa així més aviat la tortura, no fa calor i això va al meu favor. Després de coronar i rebre uns quants ànims, enganxem la segona baixada pronunciada del dia amb ganes, hem d'esperar al Cristian qui comença a anar carregat de quàdriceps. Arribaem al poble de Sodupe amb 30 km. de cursa. Portarem unes 5 hores ja, quan penso en el ritme que ens surt m'esgarrifo en pensar les hores que ens queden per aquí dalt. Millor no calculem la mitja min./km....

Abans d'enfrentar-nos als dos terços que ens queden  em dóna per ajupir-me en la font de poble i en tant vec aigua m'esgarrifo novament en veure les 2 bambes esguinçades pel lateral, a la mateixa alçada. Collons !!!!  Però si són noves !!! No haurem fet plegats més de 250 km. que ja estem així, mai més unes Trabucco. Toca doncs confiar-se del que tenim i creuar els dits perquè no s'acabin d'esberlar. Així que tot i ser un tema amb el que m'obsessiono fins al final, avui la sort es decantarà pel meu costat. Ens toca fer el tram més "planer" per dir-ho d'alguna manera. Indrets igual de bonics anem descobrint tota la ruta, ja amb vistes a partir d'ara i fins tot estones de sol i calor tindrem. Pujada llarga als cims de l'Ilsos i Espaldaseca. Ens van atrapant per darrera els corredors del circuit més curt i això agafa un altre alicient: ja no sabem si ens avancen o si avancem als de la nostra distància. La dinàmica es va repetint pel davant, a estratègia d'equip pactada: ells 2 tiren a les pujades i jo a les baixades els atrapo. Evidentment el meu ritme hi surt guanyant. El company segueix tocat però a les baixades, l'anem esperant i aconseguim entrar plegats al bell poble de Zalla, km. 55 a les 8 h i mitja de cursa tocades. Tenim aquí la bossa amb roba seca i que em va bé per  canviar mitjons i netejar peus, doncs amb la "ventilació" que s'ha creat, hi entra de tot dins les bambes. Aguanten però les estripades i no van a més per sort. Plat de macarrons, més i més fruita, isotònica a dojo. Haurem perdut quasi 15 minuts, malgrat sempre siguin necessaris crec jo si vols acabar amb bones condicions.

Ens queden més pujades salvatges, aquest cop al cim de l'Ubieta amb el seu refugi on ens esperen l'Unai i la Raquel fent de control. Fa gràcia veure'ls allà. Foto i a pel cim aquest que ens recorda un tant al nostre El Ros per les majestuoses antenes que hi ha. Després puja/baixa fins al cim de Larrea, se m'escapen novament els companys i ara ja costa més atrapar-los. Vaig fent força trams ben sol, com ja
estic acostumat en aquestes aventures, em sento bé. Una  baixada pronunciada ens porta directe al municipi de Güeñes, altre cop a la vall de sempre, km. 67. No parem gairebé, i jo tampoc tinc l'estómac per gaires històries, toca tirar de líquids i alguna llaminadura que em senta molt bé. Ens queda molt encara i quan mires el perfil del recorregut que portem imprès al dorsal t'esgarrifes. Ve la part sèria i decissiva, la que costa més. Ens espera un doble cim altre cop però més pronunciat encara. Els mano que facin la seva als companys, assumint que hauré de fer més de 25 km. sense ells, conscient i amb esperances que en les baixades que queden els donaré caça. Pugem encara amb prou facilitat fins al cim del Luxar, molt verd tot l'entorn i això que no superem ni els 600 metres. La veritat és que ha estat un gran encert escollir aquesta prova. Dalt el cim hi ha un dipòsit que vessa aigua i que ve de fàbula per apaivagar la xafogor. Com m'agrada ficar-me dins l'aigüeta fresca... No tinc rastre dels companys en aquesta primera baixada, bufff. Venim d'un tram fangós i n'entres en un altre. Déu-n'hi-do com costa avançar a cops. Seguim per terreny trencacames, com no, i pugem per uns ziga-zagues fins a un refugi on ens donen un petit avituallament. Indret rocallós que contrasta amb els trams passats. És agresta la zona, hi confida a passejar en aquesta tarda càlida ! I ni me n'adono que ja sóc als peus de l'Aldape, darrer cim important abans no arribi l'últim... Pujada constant entre vaques i acompanyat ja desde fa una estona per la mateixa gent davant i darrera amb qui anem fent la goma. Cim !

Evidentment aquí tampoc hi ha rastre dels companys ni contacte visual. De seguida entrem en zona boscosa amb una baixada molt perillosa degut al fang acumulat, que et podria arrossegar fàcilment uns metres avall fins al riu. Com que no tinc ganes de prendre mal, m'ho prenc amb paciència, avançant  però gràcies a la confiança adquirida en aquestes situacions. Baixem i baixem, no parem de baixar. Ja som altre cop a la vall, en el darrer punt d'avituallament en cursa. L'euforia comença a aparèixer i més quan ens diuen que són 85 km. els totals i no 90 com veniem a fer i diu el perfil imprès al dorsal. Apretem el gas amb ganes, no sóc l'únic que s'hi apunta. Després de planejar una estona, travessem el riu i comencem a pujar lleugerament. Els coneguts de la zona ja ens avisen que paciència, que la verdadera pujada a l'Apuko està per arribar. I és que Apuko és el nom del darrer cim i a la vegada, la sorpresa del dia. I això que només té 560 m. d'alçada ! Hem de pujar 400 metres de desnivell en poc més de 2 km., i això amb quasi 80 km. al damunt. I aqui el tenim, sortint tot just de la zona boscosa, te'l trobes allà. Una rampa salvatge enmig de la praderia, sense camí ni res que s'hi assembli. I una corrua de gent pujant, bé , més que pujant, fent el penitent. Sort que aviat s'acaba, doncs les ganes i forces per pujar poden més que mai ara. Estic de sort !

Dalt el cim rebem els darrers ànims, en ple capvespre. I avall que fa baixada, 4 km. i escaig per mirar d'atrapar als companys, amb un escenari immillorable. Zaramillo és a la vista, es sent la megafonia, però coi quin pati que tenim als nostres peus ! 
Hi ha 500 metres de desnivell fins allà baix, i això ho resolen en una baixada super-tècnica i perillosa on no pots badar ni un instant. Baixo bé i avanço uns quants corredors. Ja no hi penso en atrapar els companys, el que un vol i necessita és viure els moments finals i acabar. Hi ha un dels corredors amb qui hem anat coincidint, que avanço i se m'enganxa i tirem plegats avall fort. "Venga Ramón !" li crido. Realment quan veus que només hi ha baixada i baixada fins l'arribada i que cada cop sents més a prop la megafonia i vas entenent el que canta l'speaker, et surt l'adrenalina per les orelles i corres més que mai si encara estàs sencer. Quan de sobte, a falta d'un quilòmetre i escaig, visualitzo a aquell parell. No van pas gaire lents però jo tinc més ganes d'acabar que ells i en un no res sóc amb ells. Crit de guerra "Vinga catalans !" així saben que vinc, que ho hem aconseguit, que ha funcionat l'estratègia d'equip que haviem pensat per satisfer els interessos de tots. Es posen molt contents de veure'm, fins al punt d'apuntar-se al meu ritme malgrat tots els mals. És la seva cursa més llarga que mai hagin fet i han complert amb escreix. L'entrada al poble és familiar, la gent justa per reconèixer l'esforç. A mi no em calen, ja m'animo sol, em creixo fàcilment en aquests moments. També hi és entre la multitud la Raquel i l'Unai, gran sorpresa, per a fotografiar aquest gran moment final després de 14h. i 43m. trescant. Euforia en estat pur i orgull en pensar en el que hem fet i aconseguit. Fa una setmana ens abraçàvem amb tot l'equip dels KRITER després de vèncer un any més a la Trailwalker, jo en l'equip d'assistència. I ara sóc jo qui ha complert, lluny de podis, però amb la mateixa samarreta i il·lusió que la d'un guanyador. Portaré prop de 40 proves d'ultradistància, i encara un és capaç de seguir vivint cada final com el primer. Avui no ho hem pogut celebrar amb la família però, fa hores que es troben a faltar.
Ens avituallem bé amb un bon plat de pasta i de carnada, l'estómac ho entoma a mitges. També arriba a poc nostre l'amic Jordi dels Koalas amb qui hem compartit altres moments de curses, avui són aquí presents amb una bona colla de catalans que s'han fet notar. Acabarem la nit en un alberg de Bilbao, sense abans però deixar-ho de celebrar amb els amics vascos en un restaurant i amb un "chuletón a la piedra" que sap millor que qualsevol trofeig de guanyador. Per molts anys !

web de la cursa