Sentiments d'aeroport

Un petó senzill, un morreig sense complexes. Un cop de mà, et dono la mà.
Llepades, gemecs i udols d'un gos.
Una rialla, una simple presentació.
Un crit d'emoció, una conversa normal.
Un plor incontingut, una llàgrima solitària.
Una abraçada efusiva, una abraçada infinita d'ulls clucs.

Quines situacions més entranyables i diverses ens ensenya la vida als aeroports, sigui en el moment d'acomiadar-nos com en el de retrobar-nos.
A ningú ens agrada ser víctima dels retrassos aeris quan estàs esperant els teus, però quan t'hi trobes, un pot buscar el costat positiu de les coses i deixar-se emportar per un anàlisi dels sentiments i les situacions dispars en observar com va arribant la gent i què succeeix en trobar als seus. Pot semblar una mica paranòic, entretant, malgrat tots ho acabem fent sense voler. Recentment i aprofitant un d'aquests retards, m'ha enganxat aquesta situació i és que un parell d'hores amb un gos dins un aeroport donen per molt.

Desenes de persones en constant rotació s'agrupen darrera la barana metàlica tradicional que un s'espera quan s'obre l'última porta. Gent vinguda d'arreu del món la travessen, et fan jugar inconscientment en endivinar d'on deuen ser originaris. I en obrir-se, mil ulls al damunt que observen qui surt. Tot seguit corredisses o una marxa que continua regular. Hi ha qui corre a retrobar-se, maletes que s'abandonen pel camí ! Una noia jove travessa la porta i camina enlluernada cap a ell, tranquilament, sense treure-li la mirada. S'agafen per les mans i es fonen en petons tendres, un rere l'altre. Sense paraules, només continua treballant la mirada. Quant amor i emoció s'irradia !
Un altre noi apareix per darrera nostre sobtadament i nomena el nom de la gent que l'està esperant. No l'han vist passar i en trobar-se es saluden tranquilament i se'n van.
Deu ser un xófer o un guia qui s'acosta amb un cartellet a les mans amb un nom, sembla que s'han trobat amb el sr. Antonio Simoes.
Un grup de joves porten una gossa adulta i un cadellet de dies amb un llaç de regal com a collaret, que acaben entregant a l'amiga que estaven esperant. Guau!
La família que travessa la porta carregats de maletes, ningú els espera, s'aturen de sobte i el pare córre enradera doncs s'han oblidat quelcom a la cinta d'equipatges.
Arriben moltes noies disfressades de no sé què, parlen anglès, comiat de soltera.
L'adolescent que arriba sol i és rebut amb eufòria pels qui suposadament són els seus pares.
Dues noies que es criden en veure's a través de la porta, corren també i s'abracen i alguna cosa més...
Una senyora d'avançada edat amb la seva maleta arriba, ningú l'espera, i amb una barra de pa sota el braç s'asseu.
Una altra senyora ben vestida, com si acabés la jornada laboral. Allà el marit l'espera, s'agafen de mans, un petonet i som-hi. Pocs sentiments desprèn la retrobada.
Però si alguna cosa me'n faig farts de veure, són abraçades.
Allà aquella parelleta que s'abraça, s'abraça i s'abraça. No els he vist com es trobaven. Un altre moment emotiu, quant de temps i quina història deu haver darrera tal moment.

Em ve al cap una cançó d'un conegut grup català titulada "Quan soni la tendresa" que en senyal de comiat al seu final diu:
"I que soni aquella cançó, que ens feia sentir malgrat tot,
tan forts com l'abraçada a l'aeroport després de perdre-ho tot"
Alguna cosa es perd o es guanya en un aeroport i amb un petit gest, hom es restableix :
Abraçades plenes de sentiments, valors, afinitat, força, confidència i de compromís. De les que a qui no agrada sentir en qualsevol moment. Crec fins i tot que fa teràpia el veure-les. Haurem de freqüentar més sovint l'aeroport i deixar-nos prendre per tanta tendresa.