Volta circular per Ordesa

Feia anys que no m'exigia tant en itineraris d'alçada pel Pirineu. No pas pel nivell tècnic sinó pel físic. Moure's amb motxil·la de 20 kg. per crestes i camins pedregosos carregats de desnivell té el seu handicap però també el seu atractiu quan t'agrada aquest món. Cal estar al 100% per embrancar-t'hi, i és que malgrat ser gens assimilable a cap expedició a l'Himàlaia, necessites un tant de forma física, de voluntat i de sort com sempre que trepitgem la muntanya. A cops la sabem i volem gaudir-la d'una forma esportiva, lleugera, tot trotant com a cabres. I a cops la necessitem d'una forma racionada, tot assaborint-la d'una forma més pausada.

Les vacances és una època propensa per a dur a terme petits projectes sense gaire planificació, i així va ser com dos amics, un català i un basc, es van trobar per a fer una passejadeta pirenaica. Un bell itinerari circular que enllaça ascensions i travesses clàssiques per la zona del Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut. L'excursió que ens va portar poc més d'un parell de dies per aquest magnífic entorn, havia de ser un preludi d'aclimatació de cara a una imminent ascensió alpina al cim del Cervino al cap d'una setmana. Finalment però no vam poder dur-la a terme per trobar-se aquesta muntanya carregada de neu i per les meves ganes d'estar amb la família. És el que té quan passes uns dies fora de casa, porta pura nostalgia i recança.

L'Unai és un amic amb qui vàrem fer amistat a Lanzarote un parell d'anys abans, ben lluny de la muntanya doncs. Bon himalayista, compta amb diferents trekkings, ascensions emblemàtiques en diferents cims continentals com el McKinley, Elbrus, Aconcagua, Kilimanjaro...i 3 expedicions a vuitmils entre les que destaca l'ascensió a l'Everest. D'aquella aventura en va sortir un llibre fins i tot, lectura que es fa doblement interessant quan coneixes el seu protagonista. Un luxe de company de "cordada" doncs, i més si a sobre comptes amb una persona excel·lent al teu costat. Concretament va ser ell qui em va fer avinent de la seva intenció d'acostar-se a Ordesa per enllaçar uns quants tresmils i dormir en alçada, aventura que acabàrem consumant a la pefecció. Costarà repetir jornades com aquestes.

Passades les 15 h. deixem enrere el pont romànic de Bujaruelo. Feia 15 anys que no passava per allà, quan vàrem fer un intent fallit per la boira i el mal temps justament als mateixos cims amb l'amic Ortega. Ens vam haver de conformar llavors amb el Mont Perdut, amb pedregada inclosa. Quin canvi de dia amb el d'avui on el sol ens abraça i ens castiga fins al Puerto de Bujaruelo que dóna pas a França, a uns 2.300 m. Aquí agafem un sender molt poc freqüentat que ens porta cap a la Forqueta de Gabietos i poc després a una bretxa que dóna pas a la cresta llarga i confosa que porta als cims dels Gabietos. Una pujada tota ella exigent pels prop de 2.000 metres de desnivell positiu a vèncer, amb un bon "piano" a l'esquena per si fos poc. Després d'entretenir-nos força per la cresta amb algún que altre pas complicat, assolim el nostre primer tresmil amb les llums del capvespre, enllaçant tot seguit el segon Gabieto per deixar-ho córrer en ple coll cap al cim del Tallón. Muntem vivac en una repisa que fa el camí, entre estimbats, i amb un regal de nit estrellada trencada a cops per alguna pluja d'estels. Sensacional que et caiguin els ulls entre aquest espectacle, abrigat càlidament pel sac i la funda de vivac.

Ens lleva la primera claror del dia, amb un mar de núvols infinit. Les vistes són impressionants i el cim del Tallón ens crida a la distància. Abans d'una hora de camí ja el tindrem sota els nostres peus. Baixem tot seguit per fi per un itinerari força concorregut i fàcil (trobem fins i tot un francès que puja amb la BTT al damunt), cap a la sempre impressionant Bretxa de Roland, nova porta cap al païs veí que deixem enrera. Mantenint alçada anem a cercar el Paso de los Sarrios equipat amb cadenes, per assolir ràpidament el cim del Casco, quart tresmil per a nosaltres. Ja amb congestes de neu inclinades i per sort escalfades pel sol que ens acompanya en tot moment, fem travessa cap als següents cims de la Torre i l'Espalda de Marboré. La motxil·la ens complica el dia a cops, fent-nos esclaus de les muntanyes, i complicant-nos qualsevol pas per roca. Aconseguim també trobar aigua després de moltes hores sense trobar-ne, el nivell d'autosuficiència és total de principi a final. No som els únics aquests dies que ens hi aboquem. El desè tresmil cau al cim del Marboré, després d'haver enllaçat corriols fàcils que ens han conduit pels diferents pics de la Cascada. El Marboré és conegut per la seva amplíssima aresta cimera que recorda un camp de futbol, i que culmina a més de 3.200 metres. La seva cara nord-oest impressiona com la resta de tresmils que hem anat trepitjant, formant tots ells el salvatge circ de Gavarnie. Les vistes a la distància són magnífiques i ens donen força per continuar amb el nostre periple per aquestes contrades. Ens llancem muntanya avall fins arribar al punt més baix de la travessa cimera a uns 2.700 metres d'alçada, Davant nostre se'ns imposa el Cilindre de Marboré que acabarem vencent per l'altra banda més amigable, vista la inclinació del corredor amb neu present a la seva cara nord. Passades les  17 h. arribem a l'indret del nostre segon vivac, just a la riba del Lago Helado a uns 3.100 m. d'alçada. L'indret sembla un poblet vista la gent que s'hi aplega i els nombrosos llocs preparats per a fer-hi vivac. Qui arriba abans agafa la millor "habitació".  Despresos del sac i la resta de motxil·la, pugem al Cilindre i assolim el seu cim al capvespre després de superar un parell de ressalts equipats amb cordes fixes per a facilitar el ràpel de baixada. La nit ens retorna al llit i a l'espectacle estelar de nou, són moments impossibles de compartir, plens de solitud, pau i benestar. La muntanya s'està deixant estimar !

Amb el soroll de les primeres "cordades" ens alcem. El llac té una petita capa de gel que el cobreix, d'aquí el seu nom. No tardem gaire en ser fora nosaltres també d'aquest petit hotel de pedra. Jo no hi acostumo a dormir gaire bé, les nits donant voltes i el cap ple de pensaments. La rampa coneguda com a l' "Escupidera" està lliure de neu i ens facilita doncs l'ascensió al Mont Perdut. Una lleugera brisa ens acompanya mentre observem les vistes cimeres, avui també espectaculars. Un excel·lent indret per a repassar tot el recorregut que portem fet i el que ens queda. El darrer cop que vaig ser aquí dalt no veia ni un pam davant meu i el temps ens va castigar amb una pedregada caòtica, calia repetir l'experiència. Iniciem els primers la baixada cap al següent coll per un camí que acabem perdent i desviant en no veure ni conèixer el descens. La teòrica ruta del mapa s'ha perdut per sobre nostre, on minuts després veurem diferents grups recorrent-la. Baixem penosament per terrasses de pedra solta fins a poder travessar l'immens corredor o glacera, tancada, que cau per la cara sud del Perdut. El balcó de Pineta als nostres peus, una caiguda salvatge. En poca estona corregim la desviació i un corrent d'aigua glaçada ens dóna la benvinguda, bon punt d'avituallament. Aquí estant deixem les motxil·les amb moltes ganes d'ascendir el tretzè tresmil, el Pico Añisclo o Soum de Ramond, que prèn nom del que és conegut com a pare dels Pirineus (Louis Ramond) en descobrir per primer cop aquesta zona fa més de 200 anys. Un cim fàcil però exigent pel desnivell que cal vèncer des del coll. Només ens queda resoldre la jornada amb dos tresmils secundaris que ens venen de pas pràcticament i sense interès, el Baudrimont i la Punta de las Olas. En aquest darrer per fi podem contactar la família després de 2 dies desconnectats. Fem el darrer "dinar" en alçada esgotant qüasi bé les últimes vitualles i assaborint la victòria sobre els cims d'Ordesa, un plà que hem resolt a la perfecció i que ens deixa un molt bon regust de Pirineus.

Baixem per la directa cap al GR-11, superant un petit ressalt equipat amb corda fixa, i gaudim dels paratges impressionants que ens brinda la cara sud del pic d'Añisclo, amb un rierol inclòs que travessa el nostre pas i que forma petits gorgs preciosos. Aquí s'hi banyen uns companys amb qui hem anat coincidint, al final farem un bon tros amb ells. L'Unai és un noi cepat i que desboca una capacitat física important, així que en poques hores, però que es faran llargues, ens llancem per sobre del costat esquerre de la vall d'Ordesa, mentre anem resseguint a la distància tot l'itinerari que hem traçat. Volem provar un camí nou que manté de forma sostinguda els 2.200 m. d'alçada i ens evita la munió de Goriz. El sender que s'acaba convertint en pista, ens regala  unes vistes precioses en tot moment, evitant el pas també pel que suposem molt concorregut pàrquing d'accés al Parc Nacional en plè mes d'agost. La darrera baixada ens espera un PR que cau directe fins a les portes de Torla on el riu Ara ens rep amb soroll i energia ben entrada la tarda. La família de l'Unai ens reben amb ganes d'acolliment.
Han estat quinze tresmils plens de bons moments i bona companyia, que han sentat de fàbula dins l'estiu incert que ens espera pel davant entre família en una època complicada. La muntanya m'ha donat forces per a veure les coses d'una altra forma, per a mi no hi ha millor psicòleg. Deixem enrere prop de 10.000 metres de desnivell acumulat i un cos flagelat, sort que ens agrada aquestes aventures i les sabem gaudir. Em queda per davant el desfer altre cop els 500 km. fins la Costa Brava, on Calella de Palafrugell ens ha acollit aquest any. En els seus camins i platges em refaig en pocs dies, mentre penso en la propera aventura pirenaica ja anhelada. Gràcies Unai per a compartir tants bons moments i gràcies família per a deixar-me'n gaudir. Fins sempre Ordesa.